dimarts, 23 de desembre del 2014

Arbres ofesos

(Encetem un micaco nadalenc…)

En aquestes èpoques una de les típiques pel·lícules que posen els diferents canals de televisió és la de 'El Senyor dels Anells : Les Dues Torres'. En aquesta pel·lícula van aparèixer per primera vegada els Ents, els Pastors dels Arbres, éssers amb forma d'arbres que caminen i parlen. En Tolkien es va inspirar en el folklore de diversos pobles que parlen d'arbres que caminen per a crear-los. I un dels folklores en que apareixen arbres que caminen és el català.

La tradició explica que fa molts anys els arbres caminaven i parlaven. De fet, baixaven ells solets des del bosc i s'anaven a les cases per oferir-se com a llenya per al que calgués. Evidentment, els humans estaven encantats.

Una Nit de Nadal hi havia una fadrina molt vella que de forma inesperada va escoltar la música de la banda que anava a tocar al ball del poble. Tot de pressa va anar a empolainar-se per anar a ballar i provar de trobar casador. Enfeinada com estava va escoltar com picaven a la porta, va obrir i era un arbre que li va dir :

"Déu et guard. Aquí em tens pel que faci falta"

La fadrina, que feia tard, li va contestar de molt males maneres

"Perquè ves a distreure'm, maleït? Ves-te'n i no tornis mai més que m'haig d'anar a ballar"

L'arbre, tot empipat, va tornar al bosc i els va explicar als seus companys què li havia passat. Tots restaren molt ofesos perquè en comptes d'agrair-los el seu sacrifici els varen maleir, i van decidir que mai més sortirien voluntàriament del bosc.

NOTA: Aquest serà el darrer apunt fins després de festes, i per això ...

Nadal 2014
Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

divendres, 19 de desembre del 2014

La revista i els enllaços

(Encetem un micaco copístic…)

Quan tenía entre dotze i tretze anys sovint els caps de setmana els meus pares em portaven a la Barceloneta. El pla era més o menys sempre el mateix: passejar pel Port, dinar a un 'xiringuito', passar per l'Estació de França i passejar pel Parc de la Ciutadella. I a l'Estació de França sovint també tenia la sort que em compraven una revista, de vegades un tebeo (ara dit 'comic') de vegades una d'ordinadors d'aquelles que portaven una cinta de cassette amb programes (si, abans els programes es gravaven en cintes de cassette, ni disquets, ni CDs, ni DVDs, ni USBs ni res de res)

Els programes (generalment jocs) que anaven en aquelles cintes no eren cap meravella. Però, de sobte, un dia, una d'aquelles cintes em va sorprendre, ja que portava jocs realment bons! Al mes següent va tornar a passar el mateix, i al següent també ! El misteri es va resoldre poc després... vaig comprar un joc original i... sorpresa! Era un dels que apareixien en aquelles cintes. Traduits de forma barroera, amb un altre nom i de vegades amb petites modificacions, però exactament el mateix.

O sigui, el que feia aquesta gent era agafar els millors jocs del mercat, els canviaven de nom, els traduien malament, els gravaven, li afegien una revista (que eren quatre fulls) i els venien als quioscos. Legalalitat de tot aìxò? Cap ni una... però van estar com dos anys i escaig fent-ho. Si us interessa podeu trobar més informació d'aquesta "revista" aquí.

I ara saltem al 2015, i gràcies a la Ley de Propiedad Intelectual a partir de l'1 de gener si enllacem alguna notícia dels mitjans d'AEDE (aquí podeu llegir als associats) hem de retribuir a aquets mitjans per l'enllaç. Legalitat? Tota, l'ha aprovat el Gobierno Español. Dret de Cita? Se l'han passat per....

Bé, diuen que aquesta retribució només és pels 'agregadors de notícies', que 'ells' (AEDE) associen a coses com Google News (que ja ha tancat perquè diu que no pensa pagar per enllaçar), Meneame i pàgines similars. Curiosament, no consideren així a Facebook, Twitter o altres xarxes socials (de moment...) També diuen que bloggers i similars no aplicaran la taxa però la veritat és que a hores d'ara tot està molt indefinit i es bassa molt en interpretacions i declaracions d'uns i altres.

I aquests és un clar exemple més de com funciona Espanya, el lloc on o bé no s'arriba o bé a passen tres pobles, dues pedanies i un llogaret.

Jo, per la meva part, el que penso fer a partir del 1 de gener és no enllaçar res de cap mitja d'AEDE. Per sort, els mitjans que més utilitzo (Vilaweb, El Punt Avui, Ara) no formen part d'AEDE.

Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

dijous, 11 de desembre del 2014

Llistes

(Encetem un micaco de llistes…)

Com si als independentistes catalans ens faltessin motius per dividir-nos, aquestes darreres setmanes hem trobat un de nou: La forma en que ens hem de presentar a les futures eleccions autonòmiques-plebiscitàries. Com ho fem, en una única llista que ens agrupi a tots o en llistes separades ? Segur que heu llegit mil i un articles, opinions, piulades i entrades de blogs al respecte. Bé, ara a mi m'agradaria explicar el meu punt de vista.

Jo penso que la llista única és la millor opció, i ho raonaré utilitzant dos arguments que sovint s'han utilitzat en aquest debat: imatge exterior i indecisos.

Un procés d'independència té dos moments claus: el moment de la proclamació i el moment en que els altres estats et reconeixen com a tal. Sense cap dels dos es pot considerar que la proclamació ha fet fallida. En el nostre cas, l'aspecte exterior és particularment important perquè "el nostre estat d'origen" (o sigui, Espanya) es mostrarà molt contrari a tot el procés i mirarà de posar-hi entrebancs allà on pugui. Per això és tan important cuidar l'aspecte exterior. I una de les millors maneres de cuidar-lo és mostrant un bloc compacte de totes les capes socials i sensibilitats polítiques que recolzen la independència.

Perquè? Doncs perquè aquesta unitat demostraria una cosa que els agrada molt als mercats: estabilitat. Un bloc compacte demostraria que, abans de néixer, el futur Estat Català ja té estabilitat social. Aquesta estabilitat social tranquilitza als mercats, i el que tranquilitza als mercats tranquilitza als estats. Poder assegurar als altres estats que el nou estat serà un punt d'estabilitat al sud d'Europa seria una carta molt bona de cara l'exterior, i la millor forma de presentar-ho seria fent una llista conjunta.

I ara parlem dels indecisos: una de les raons argumentades per tenir llistes separades és per atreure als indecissos cap a les posicions independentistes, ja que segons qui sigui el 'cap de cartell' hi ha gent que pot triar, o no, la independència.

A mi em perdonareu però jo això no ho acabo de veure clar. Em costa molt imaginar quelcom que trii la independència si aquesta va de la mà d'en Junqueras en solitari però no si fan equip en Junqueras i en Mas. Més que res perquè, tot i ser un irreductible d'esquerres, en cas de no ser independent continuràs sota un Gobierno Español on les dretes tenen moltes més possibilitats de manar que no pas a una Catalunya independent. És del tot il·lògic! El "vull un estat nou si és d'esquerres(dretes) però no en cas contrari" no té cap mena de sentit. Un estat no és de dretes o és d'esquerres, ho serà en tot cas el seu govern en un moment determinat.

Una declaració d'independència (almenys una com cal) ha de ser un acte transversal i apolític. I el nou estat que s'ha de bastir a partir d'ella ha de ser prou flèxible per encabir a tots als ciudatans. Una vegada fet això, el color polític ja es decidirà en les primeres eleccions parlamentàries del nou estat i serà de nou el poble qui ho decidirà.

El que s'ha de fer, en tot cas, és informar bé als indecisos de què comporta tenir un estat nou, i que siguin ells els que decideixin. Però amagar-ho darrere d'unes sigles de partit o d'una foto d'un líder jo ho trobo un frau. No estem decidint això, estem decidint una cosa que va molt més enllà.

Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

dijous, 4 de desembre del 2014

Una pedra sagrada de Barcelona

(Encetem un micaco petri…)

Fa temps ja vaig parlar aquí de l'Església de Sant Jaume i vaig explicar-ne alguna batalleta associada, però evidentment els edificis antics i cèntrics de ciutats com Barcelona sovint tenen diverses batelletes associades, i aquest no podia ser una excepció.

Església de Sant Jaume - Interior

I és que segons la tradició popular, a l'interior de l'antiga església es guardava la pedra que serví de tribuna a l'apostol Sant Jaume des d'on predicava al poble quan va fer estada (llegenària) a Barcelona en el seu (també llegendari) viatge evangelitzador per les terres de la Hispània romana. Assegura la tradició que, al traslladar el temple i fer les reformes de la nova seu a mitjans del segle XIX, amb aquella sagrada pedra es féu l'escultura de Sant Jaume que hi ha actualment a la façana de l'edifici.

Església de Sant Jaume - Porta

Tot i que sagrada, sembla ser que la pedra no tenia la mida necessària per a fer l'imatge sencera i per això la testa del sant es va haver de fer amb una altra pedra que, potser no tan sagrada, si que va ésser molt útil al creador de l’obra. O almenys això diuen...

Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

dilluns, 24 de novembre del 2014

Quan no pots evitar riure

(Encetem un micaco al·lucinant…)

Riure és sovint una acció misteriosa i inesperada, tan bon punt ens posem a riure sense saber ben bé perquè com no riem tot i que fa un moment pensàvem que ho anavem a fer. Hi ha tants motius que poden generar el riure que és impossible enumerar-los. Per exemple, a mi una de les coses que em va fer riure la setmana passada va ser llegir això ...

Notícia Ara

... i en aquest cas sí que sé ben bé perquè vaig riure, va ser perquè recordava tot això que havia llegit amb anterioritat ...

Recull de notícies

... i que ens demostra que una de les coses que fa riure és la pocavergonya i la barra que hom aplica a les coses que fa. Evidentment aquest és un riure irònic. I és que de tipus de riure també n’hi ha molts, però aquesta és una altra qüestió.

Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

dimecres, 19 de novembre del 2014

L'espanyol que va preparar una querella i es va trobar una fractura

(Encetem un micaco judicial…)

Aquesta història comença un dia de tardor, en concret un 9 de novembre. Aquell dia, la Generalitat de Catalunya va organitzar un refer… no, una consu… tampoc, un procés participatiu per preguntar als principantins què pensaven sobre la independència del Principat de Catalunya. El gran detall d’aquell dia va ser que ho va fer desobeint els dictàmens del Tribunal Constitucional espanyol, que havia sospès el refe… cons… procés participatiu en dues sessions llampecs ‘inspirades’ pel Gobierno Español en una maniobra que va fer que Montesquieu es remogués a la seva tomba.

Des del Gobierno Español i partits i mitjans amics s’havien passat setmanes dient que allò del 9N o bé no es faria o bé seria una costellada, i de sobte resulta que no només es fa sinó que l’organització és molt bona, la resposta de la gent (amb 2’3 milions de persones votant) és meravellosa i l’ambient, festiu. Evidentment, això agafa a contrapeu al Gobierno Español… com ho sabem? Només cal veure la compareixença a correcuita del Ministro de Justicia i el seu ja famós micro agafat en celo.

I aleshores comencen les veus demanant que es passi factura a la Generalitat per desobeir l’ordre del Constitucional. En una altra clara demostració de que Espanya és un Estat de Dret amb poders separats la cap del PPC (partit que mana a Espanya i no hi pinta res en Catalunya) diu que està ‘assessorant’ a la fiscalia per actuar contra el president de la Generalitat, mentre Montesquieu ja està batent el record de salt d’alçada a la seva tomba. Però no sembla haver prou, la querella contra en Mas no arriba i el PP ‘suggereix’ una i una altra vegada a la fiscalia que actui. Montesquieu ha sortit disparat i entra en òrbita.

El Fiscal General de l’Estat (a Madrid) té la querella preparada però… Houston tenim un problema ! Resulta ser que els fiscals ‘catalans’ (o sigui, funcionaris espanyols que ocupen plaça a Catalunya) no estan per la feina i es neguen a signar-la ja que no la veuen gens clara. El Fiscal General no s’acaba de creure el que l’està passat i pressiona per a que sigui la Fiscalia a Catalunya qui presenti la querella (ni que sigui per dissimular una mica…) Al final els fiscals ‘catalans’ preparen una querella ‘pròpia’ i resten a l’espera d’ordres.

I durant tot això apareix de nou el PP i diu que el que passa és que els fiscals ‘catalans’ estan ‘contaminats’. Ja veieu: els independentistes hem passat de nazis, jihadistes i ‘perdidos en el espacio’ a virus. O potser és que els ficals aquests veuen massa TV3 ! Montesquieu comença a explorar el sistema solar.

I així estan les coses a hores d’ara d’una querella que és com el WhatsApp per ordinadors, una cosa de la que sempre es parla però mai es veu.

Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

dilluns, 10 de novembre del 2014

El mural del 9N

(Encetem un micaco votant…)
Mural 9N

Un detall: si agafem la diferència de vots respecte les darreres eleccions autonòmiques del 2012 (uns 1.420.000) i els afegim tots directament al NO, l'opció més votada continua sent el SíSí amb un 49%.

 
 
 
Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

divendres, 7 de novembre del 2014

Urnes, tramvies i La Vanguardia

(Encetem un micaco recopilador…)

Any 1951, en plena dictadura franquista. La companyia Tramvies de Barcelona fa un augment del preu de bitllet. El greuge comparatiu amb el preu del mateix servei a Madrid és la guspira que encén el profund malestar de la població per les duríssimes condicions de vida d'ençà de la fi de la Guerra Civil Espanyola. Hi ha un boicot total cap als tramvies durant dues setmanes per part de la població, acompanyades de manifestacions de protesta durament reprimides i on hi va haver morts. El resultat: El governador civil i el batlle de Barcelona van ser destituits i la pujada de preus anul·lada.

Any 1959, de nou en plena dictadura franquista, Luis Martínez de Galinsoga director de La Vanguardia, surt de missa profundament molest perquè el sermó va ser en català dient "todos los catalanes son una mierda". Un grup anomenat Cristians Catalans (liderats per en Jordi Pujol) organitza una campanya contra el diari. La crispació va anar en augment i els intents de en Galinsoga d'apaivagar les protestes no tenen resultat: el diari perd 20.000 suscriptor i redueix la seva tirada en 30.000 exemplars. En febrer de 1960 el Consejo de Ministros destitueix a en Galinsoga (i posa a l'avi de l'Aznar com a director de La Vanguardia…)

Any 2014, en plena 'teòrica' democracia. El Tribunal Constitucional prohibeix dues vegades una consulta sobre la independència del Principat de Catalunya. Quina penseu que ha de ser la resposta dels catalans ?

Notícia El Plural
Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

dimecres, 5 de novembre del 2014

Tardor

 

Detall del bosc en tardor

Detall del bosc en tardor

 

Me'n vaig al badiu ...

Visca la terra !!

divendres, 31 d’octubre del 2014

Fantasmes marins

(Encetem un micaco fantasmagòric…)

Des de fa temps podem observar sobretot en les botigues els símbols típics de la festa anglosaxona de Halloween que es celebra la nit del 31 d'octubre. Aquesta festa, amb un altre nom evidentment, no ens és pas estranya als Països Catalans, tot i que si pels anglosaxons es centra en una nit en la nostra tradició s'allarga fins la nit del 1 al 2 de novembre, Nit de Difunts. I si ells tenen moltes llegendes al seu voltant, nosaltres també en tenim un bon grapat !

I unes quantes d'elles estan ambientades en el món de la mar. Així, una de les tradicions assegura que la nit del Dia de Tots Sants (1 de novembre) al Dia de Difunts (2 de novembre) navega un sinistre vaixell amb veles negres tripulat per tots els mariners que han mort durant l'any al mar. Tots es situen al lloc que els pertoca segons el seu ofici, i si n'hi ha molts fan torns.

Vaixell de les ànimes

Altres tradicions asseguren que aquesta 'barca de les ànimes' comença a navegar la nit de Tots Sants (nit del 31 d'octubre) i navega fins la nit del dia 2, que es veu sempre a l'horitzó mig confosa entre núvols i el patró que la comanda fa sonar un corn marí que ressona per tota la mar.

Asseguraven els vells mariners de la Barceloneta que les ànimes dels ofegats feien una processó tètrica i silenciosa per damunt de les aigües, processó que, a l'igual que el vaixell del que acabem de parlar, es veia difuminada a l'horitzó marítim entre boirines.

I per acabar, explicar que s'assegura que la nit de Tots Sants la mar desprèn una fosforescència que sembla que l'aigua flamegi. Segons la tradició és per culpa de les flames de la part submarina de l'infern, on van a parar totes les ànimes dels pecadors que moren ofegats.

Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

dilluns, 27 d’octubre del 2014

Nazis i demòcrates

(Encetem un micaco observador…)

Si ens haguessin donat 10€ als independentistes cada vegada que un dels nostres contraris ens haugés dit 'nazis', ara mateix l'economia de la futura República de Catalunya seria una de les més fortes del món. És ben curiós aquest fenòmen, ja no perquè en altres estats seria delicte, sinó que titllen de 'totalitari' un moviment que, justament, és un dels més transversals que es poden trobar actualment socialment parlant, ja que hi formen part gent d'origen i status molt divers.

Fem una ullada a les darreres actuacions dels nostres 'demòcrates' adversaris…

Recull de notícies

O sigui: censuren cançons, titllen de nazis a la gent que vol votar, volen prohibir fins i tot votar (de fet, per segona vegada), dictaminen per llei qui o què és valencià i repressaliaran a tot aquell que els hi porti la contrària per raons polítiques encara que sigui defensant postures antiacadèmiques.

Bé… crecs que aquests precissament no poden anar donant massa lliçons de democràcia als altres, la veritat.

Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

dilluns, 20 d’octubre del 2014

Manifestacions

(Encetem un micaco manifestant…)

A Barcelona hem tingut dues manifestacions de signe contrari al mateix lloc en dos diumenges consecutius. Així, és molt difícil no fer comparacions…

12 d'Octubre de 2014
19 d'Octubre de 2014

Deixant de banda els detalls organitzatius (que poden influenciar i molt) quedem-nos amb les xifres oficials d'assistència: 34.000 en el primer cas i 110.000 en el segon. Com ara mateix no tenim altres dades per comparar, el que sí es pot dir és que la segona manifestació ha convocat un 220% més de gent que no pas la primera. Així les coses, en una democràcia fora absurd justificar que s'ha d'imposar l'opinió de la minoria sobre la majoria, però és just el que està passant.

Però en el nostre cas és més absurd encara aquesta idea, ja que el que demana la majoria no és una altra cosa que poder expressar el desig popular de la forma més democràtica que es coneix actualment: per sufragi universal. Enfront d'això no hi ha cap objecció plausible a utilitzar.

Perquè la vella objecció de que no es pot fer perquè és 'il·legal' és simplement ridícula, sobretot quan una majoria està en contra. O és que les lleis es fan per anar contra les opinions majoritàries de la societat? Certament algunes semblen que sí, i quan això passa és simptoma de que la societat té algun tipus de problema greu.

I més enllà de tot això està l'ètica. Fa molts anys tenir esclaus era legal, però era ètic? Això s'ho van preguntar els nostres avantpassats i d'aquestes preguntes va sorgir el desig de modificar aquelles lleis. Ara la minoria pot imposar la seva voluntat sobre la majoria gràcies a les lleis. És ètic que així sigui?

Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

dijous, 16 d’octubre del 2014

dilluns, 13 d’octubre del 2014

Majories i legitimitats

(Encetem un micaco recapacitador...)

En les democràcies actuals un del punts clau és el joc de les majories: les majories marquen qui ha de manar, què s'ha de fer i com s'ha de fer. La legitimitat d'un govern ve donat no pel fet de governar, sinó per la majoria que l'ha refrendat per a que sigui qui governa. Això, evidentment, no vol dir que aquells que no formen part d'aquesta majoria no hagin de ser tinguts en compte. De fet, les democràcies modernes s'han dotat amb mecanismes per a que les minories puguin dir la seva. Això sí, amb més o menys fortuna.

A Catalunya ara tenim justament un xoc de legitimitats: allò que és legitim a l'Estat Espanyol no ho és a Catalunya i a l'inrevés. Els grans partits estatals són cada vegada més residuals a Catalunya i els partits catalans, per lògica, no tindran mai legitimitat a la resta de l'Estat. Aquesta situació, per si sola, ja demostra que hi ha un cert problema, i que alguna cosa s'ha de fer per arreglar-ho.

12 d'Octubre de 2014

Lamentablement, els que es senten còmodes amb aquesta situació no volen fer-ho i recorren a la legalitat vigent per justificar-se. Però la realitat és tosuda i a falta de que ens deixin poder contar vots el que podem fer és contar manifestants. I amb els números a la mà (amb totes les reticències que es vulgui) una cosa queda clara: la majoria de catalans que es manifesten es fan a favor de la independència (i no ja només de la consulta), amb una desproporció tan gran que no es deixa marge a cap tipus de dubte.

Fa molts anys hom va aferrar-se a la religió per mirar de detenir els avenços científics, així la Terra havia de ser el centre de l'Univers i l'home no podia 'evolucionar del mico'. Avui hi ha qui vol frenar els anhels d'un poble aferrant-se a la legalitat vigent. Veient els resultats, no se'n sortiran.

Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

dijous, 9 d’octubre del 2014

El Rat Penat

(Encetem un micaco llegendari…)

Explica la llegenda que quan les forces de Jaume I estaven assetjant València tenien el seu campament a l'actual Russafa. Allà hi havia les tendes i entre d'elles, la més luxosa de totes, estava la tenda reial on dormia el Rei. Un bon dia una rata-pinyada va fer el niu dalt de tot de la tenda i el Rei va ordenar que no la molestessin, puix va veure en aquest fet un auguri de victòria.

Escut de València

Una nit dormia tranquil el campament cristià quan de sobte s'escoltà en mig de la negra nit un ràpid soroll timbal que despertà al Rei, que es posà en guardia i de seguida despertà a la seva gent. La guàrdia es posà més cautelosa que de costum i de seguida s'adonaren que els moros, ben camuflats per a no ser vistos en la foscor, es trobaven a punt de caure per sorpresa sobre el campament. Descoberts, no van poder fer-ho i les forces catalanes i aragoneses els van rebutjà ferament.

Acabada la baralla el Rei va voler saber qui el va salvar tocant el tambor. I va resultar que l'heroi va ser la rata-pinyada, que veient com els moros s'aproximaven es va deixar caure moltes vegades damunt el timbal per avisar del perill. El Rei, agraït a la bestiola, la va premiar posant-la al damunt de les seves armes. I allà va passar a la història, damunt dels escuts de València, Barcelona i Palma, entre altres.

I abans d'acabar, només una pregunta: perquè el rat penat va desaparèixer de l'escut de Barcelona ? Jo crec que s'hauria de recuperar, primer com a símbol històric i segon com a símbol d'unió i fraternitat amb les ciutats de València i de Palma i de tots els territoris on es parla la nostra llengua.

Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

dilluns, 6 d’octubre del 2014

dijous, 2 d’octubre del 2014

Perspectives

(Encetem un micaco observador…)

Sovint s'ha d'agafar una certa perspectiva per tenir una imatge global del que passa al nostre voltant. Aquestes notícies són dels dos darrers dies…

Recull de notícies

Fas una ullada i veus clarament quin camí has de triar si vols sobreviure com a poble.

Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

dilluns, 29 de setembre del 2014

El llarg camí al Sí+Sí

(Encetem un micaco remember…)

Dissabte el President Mas va signar la Llei de Consultes i va convocar la consulta del 9 de novembre sobre la sobirania de Catalunya. Des d'aleshores podem escoltar i llegir tot tipus de comentaris, opinions, intervencions i articles. Una de les coses que sempre em crida l'atenció és el desconeixement, ja sigui autèntic o intencionat, que tenen de la realitat del procés sobiranista català certs mitjans i certes persones.

Per això penso que no està de més fer un breu repàs de com ha anat la cosa, que no és pas cosa de fa quatre díes ni un desig personal del President Mas. Podríem començar per l'any 2000, any en que els independentistes erem poc més de quatre gats i en que la majoria absoluta del PP es va fer notar en l'autonomia de Catalunya i ja va començar a crear cert malestar en capes de la societat catalana. Amb les eleccions del 2004 i l'arribada del PSOE al poder aquest malestar es va plasmar en la petició d'un nou estatut i amb la promesa de Zapatero que acceptaria el proposat al Parlament de Catalunya. Aquesta proposta no és que fos res de l'altra món, però almenys tenia certa dignitat.

Evidenment va mentir i va ser el mateix PSOE el que va retallar l'Estatut d'una manera que no el reconeixeria ni sa mare. De fet l'Alfonso Guerra va dir públicament que 'se habian cepillado el Estatut', amb la convinència de bona part de la classe política catalana, tot cal dir-ho. Doncs bé, 'cepillado' i tot la majoria de catalans hi va votar a favor… i aleshores va venir el PP. I és que al PP no li semblava que estigués massa 'cepillado' i es va dedicar a recollir signatures per demanar que l'Estatut de Catalunya el votés tota Espanya i no només els catalans. I quan va veure que això no va colar, va recórrer l'Estatut al Tribunal Constitucional que li va donar la raó en part, obviant que era un text que els catalans havien acceptat en votació, i el va retallar encara més. Va ser el primer cas en que el PP va anteposar les lleis a la voluntat popular i li va sortir bé la jugada, tant que ara la volen repetir.

Això va ser l'any 2010 i va ser un dels 'big bang' del Procés (l’altra havia estat les consultes municipals que van començar a Arenys de Munt sobre la independència). El 10 de Juliol va haver-hi la primera multitudinària manifestació a Barcelona, tot i que el 11 de setembre d'aquell any semblava que tot s'havia oblidat, la manifestació va ser diminuta i El País ja enterrava l'independentisme. Un any després la cosa continuava igual, almenys per El País, ja que la manifestació del 11 de setembre continuava sent petita, tot i al liquidació de la immersió lingüística que havia fet el TSJC. Semblava ben bé que el Procés s'havia oblidat , si més no, adormit.

Ara bé, l'any 2012 va canviar-ho tot de nou. Una enorme manifestació al centre de Barcelona el 11-S va fer començar a fer saltar les alarmes a Madrid (i a la Generalitat) i aquestes no van parar de sonar amb la Via Catalana del 2013 i la V del 2014. Durant aquest temps vam veure com la societat presionava als partits polítics i feia que la Generalitat (i sobretot CDC) es passessin al bàndol independentista i que es formés un bàndol pro-consulta més sòlid del que calia esperar-se en un primer moment.

Des d'aleshores no ha passat setmana en que no tinguessim amenaces, opinions contraries, signatures de plataformes unionistes, pressions del Ministerio de Exteriors i, sobretot, moltes repeticions de la 'voluntad de diálogo' i que 'la consulta no puede hacerse por que es ilegal'. I ara que la consulta està convocada en tindrem molt més de tot això.

Ara fem un breu repàs: hem tingut persecució, competències no traspassades tot i estar aprovades, promeses incomplides, humiliacions públiques, recollida de firmes en contra nostra i recursos a la justícia per retallar allò que el poble català havia votat. I per no parlar de les polítiques d'infraestructures públiques i balances fiscals.

Amb tot això, de debò hom s'estranya que en Catalunya hi hagi una majoria que vulgui la independència ?

Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

dilluns, 22 de setembre del 2014

La bicicleta blanca

(Encetem un micaco commemoratiu...)

Les ciutats estan plenes de gent però també d'històries, la major part desconegudes. De vegades passejant pels seus carrers pots trobar-te alguna d'aquestes històries. Històries de vegades curioses i de vegades tràgiques. Si sortiu de l'estació (provisional) Joaquín Sorolla de l'AVE de València (on per cert arriba l'Euromed que surt de Barcelona i Alacant) i gireu a mà esquerra podreu veure la següent imatge…

La bicicleta blanca

... una bicicleta blanca lligada a un pal indicador de carrers ple de flors. Com ja imaginareu recorda un trist esdeveniment. En aquest lloc exacte va perdre la vida una ciclista estudiant de Belles Arts que creuava correctament el carrer el 13 de gener de 2013 pel pas de vianants situat en aquell indret quan un cotxe conduit per una persona que quatriplicava la taxa màxima d'alcohol i havia pres cocaïna es va saltar un semàfor en vermell a 94 km/h i la va atropellar. Per cert, el culpable va intentar fugir i ja ha estat condemnat. La pena? Tres anys de presó, indemnització econòmica a la família i sis anys sense carnet.

Al poc temps en aquell indret hom va deixar aquesta bicicleta per recordar-ho i des d'aleshores està allà sempre acompanyada de flors tan blanques com ella. Un monument anònim a una anònima estudiant que va perdre la vida per culpa dels que pensen que les normes no són per a ells. Un monument del que tenen cura també persones anònimes que fins i tot es desmunta per Falles (ja que està al costat del lloc on es fa una falla) i que quan aquestes s'acaben es torna a muntar.

I un recordatori de que amb una mica de la nostra part podem evitar que passin coses que no haurien de passar mai i que podem fer que les ciutats siguin un lloc millor per a tots. Tampoc és una cosa tan difícil, oi?

Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

divendres, 19 de setembre del 2014

Moltes gràcies Escòcia !

(Encetem un micaco agraït…)

Ahir els escocesos van poder votar sobre el futur de la seva nació, una de les coses que els catalans fa anys que reivindiquem, i la majoria ha decidit que prefereixen seguir dins del Regne Unit. Cap objecció, la majoria ha parlat i és el que s’ha de fer.

Aquest fet que a partir d’avui els mitjans espanyols s’encarregaran de repetir-nos una i una altra vegada no ens ha d’afectar, ben al contrari. Els escocesos han pogut expressar la seva voluntat, cosa que a nosaltres ens neguen. Ja només per això els hem de donar les gràcies, per mostrar al món que la nostra petició no és res d’estrany, ans el contrari, és el normal en les democràcies modernes: escoltar la majoria.

Però també els hem d’agrair que des de la seva posició de consulta aprovada per l’estat on estan el seu cas hagi encetat mecanismes que en el nostre cas foren impensables. I és que, per exemple, gràcies al cas escocès dins de la UE (per molt que ho neguin) s’han plantejat seriosament que passarien en el cas de secessió d’un dels seus membres. Òbviament, si hagués guanyat el SI el cas s’hauria d’haver tractat sense dilació i nosaltres ens trobaríem en un camí més còmode. Però, tot i així, ja hi ha una feina feta de la que ens podem aprofitar.

En tot cas el que no hem de caure és en la decepció: primer perquè és el que volen els nostres oponents, que sabem que el nostre cas ells no el podem guanyar, només el podem perdre nosaltres. I segon perquè tot i les moltes similituds amb el cas escocès, el cas català té una diferència important: tot i haver guanyat el NO, Escòcia probablement gaudirà de la major autonomia que ha tingut mai dins del Regne Unit. En el cas de Catalunya això és radicalment diferent, ja que en el cas de que guanyés el no el que podem aspirar es a perdre encara més autogovern. De fet, ara mateix l’Estat ja està re-centralitzant competències que teníem delegades, i no vol ni sentir a parlar de delegar-ne més.

Quebec fa anys va fer referèndum d’autodeterminació i va guanyar el no, ara l’ha fet Escòcia i ha tornat a sortir que no. El pròxim serem nosaltres, i ja sabeu que a la tercera va la bona. Escòcia es jugava la seva forma d’autogovern, però Catalunya es juga la seva existència com a nació. No podem fallar.

Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

dilluns, 15 de setembre del 2014

Vacances...

(Encetem un micaco de record…)

Fa exactament dues setmanes que vaig acabar les vacances i sembla mentida què lluny sembla tot el que vaig viure, i és que entre les rutines diàries, laborals i els aconteixements que es succedeixen a ritme vertiginós sembla que el temps passi molt més de pressa del que ho fa realment.

Trobo que arribats a aquest punt no està pas malament fer una mica de memòria, descansar i serenar-nos ni que sigui una estoneta petitona recordant aquells moments tranquils que cada dia estan més llunyans.

A la fresca
Lluna d'agost
Dehesa
Cigrons
Cantonada a València
Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

divendres, 12 de setembre del 2014

Voluntat de Votar

(Encetem un micaco clamorós…)

Que un poble tregui al carrer un milió de persones per reivindicar quelcom és un fet extraordinari. Que ho faci durant tres anys seguits amb cada cop més movilització és una cosa excepcional. Que ho faci amb un civisme exemplar i amb una ausència total d’incidents és simplement increïble.

V del 11 de setembre de 2014

El poble català porta tres anys reivindicant que vol votar el seu futur, que vol que els preguntin si vol continuar amb Espanya o vol ser un estat independent. Quan un percentatge tan gran de gent demana el que sigui de forma tan continuada el que s’ha de fer, com a mínim, és prendre nota i actuar per a que es pugui complir la voluntat popular. I és que no s’ha d’oblidar que qui governa ho fa perquè el poble li ha donat la potestat de fer-ho, i aquesta premisa tan senzilla és la que va entendre CiU quan es va apuntar a la independència i és la que ha d’entendre el PP que governa a Madrid, que no es pot governar contra un poble a cop de llei i que s’ha de fer cas a les seves peticions.

Ah, i per cert, la vella excusa de les fractures socials millor que les vagin oblidant, ja que quan una facció es conta, pel cap baix, per centenars de milers i l’altra, a tot estirar, per milers, no hi ha fractura posible, només un grapat de gent a la que els hi agrada la democràcia de les majories quan hi guanyen però que l’odien quan hi perden.

Volem votar el nostre futur, és tan difícil d’entendre ?

Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

dilluns, 8 de setembre del 2014

Fahrenheit 1984

(Encetem un micaco novel·lesc...)

Fahrenheit 451 ens parla d’una societat on el govern persegueix i destrueix els llibres per evitar que els ciutadans pensin i qüestionin allò que els diuen des del poder. 1984, per la seva part, parla d’una societat totalment controlada pel poder on els ciutadans són espiats constantment i la història reescrita segons els interessos dels que manen.

La setmana passada vam viure les dues coses alhora, per començar amb la cancel·lació de l’acte de presentació de la traducció al neerlandès de la novel·la ‘Victus’ al Instituto Cervantes d’Utretch a causa de que explica la història d’una forma que no agrada al Gobierno Español, almenys en el moment actual. I si ens quedava cap dubte sobre els motius poc després el cap de gabinet de Mariano Rajoy afirmava (en un gest de prepotència increïble des del meu punt de vista) que aquest és un ''llibre manipulador de la història de Catalunya i d’Espanya". I per acabar de completar la comparació un grup espanyolista desconegut va publicar la llista de membres de l’ANC i amenaçava amb publicar la llista d’assistents a la V Catalana del 11 de setembre amb la intenció de que es persegueixi a la gent que hi aparegués.

Dedicar-se a dir que els ‘altres’ manipulen la història i que la ‘teva' versió és la ‘bona’ ja és manipulació de per sí, ho diguin ‘ells' o ho diguem ‘nosaltres’. Dedicar-se a fer ‘llistes negres’ d’assistents ens porta més a temps de la dictadura franquista que no pas d’un estat democràtic. I el més curiós és que tot això ho fan per ‘persuadir-nos’ de que ens quedem. Vosaltres voldríeu viure al món de Fahrenheit 1984?

Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

dijous, 4 de setembre del 2014

Acadèmies i diccionaris

La nostra llengua

(Encetem un micaco d'acadèmies...)

Aquests darrers dies ha aixecat polsaguera l’amenaça de la Generalitat Valenciana de deixar sense pressupost l’Acadèmica Valenciana de la Llengua (AVL) si no canvia la definició de ‘valencià’ del seu Diccionari Normatiu Valencià en que es reconeix la unitat de la llengua catalana. Tinc la sensanció que al Principat, i fora d’ell, hi ha la percepció de que l’AVL és un instrument que treballa a favor de la nostra llengua i de la seva unitat. I crec que aquesta percepció és equivoca, com fa temps que denúncien tant el company Cucarella com diferents filòlegs.

Recordem que per acabar la ‘Batalla de València’ el president de la Generalitat Valenciana, Eduardo Zaplana, i el de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, van arribar a una sèrie de pactes que, de forma ràpida, venien a dir que la llengua al País Valencià quedaria fora del control de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) i de les universitats del territori i passaria a ser competència d’un organisme de nova creació, que va ser l’AVL. D’aquesta forma, el ara ‘padre del independentismo’ Pujol va donar el control de la llengua a la Generalitat Valenciana, o sigui, al PP, treient-la al IEC (que tampoc es que públicament cridés molt, la veritat). O sigui, que, en la pràctica, el control va passar del món acadèmic al món polític. Cal dir que ni així es va acabar la ‘Batalla de València’ ja que, per exemple, el Consell segueix sense reconèixer títols de Filologia Catalana com a coneixement de valencià en diferents oposicions, portant la contrària a moltes sentències judicials que l’obliguen a fer-ho, incloent una del Tribunal Constitucional (oh!… el PP no fent cas al TC!)

I com és que l’AVL amenaça la unitat de la llengua? Doncs per exemple amb el seu Diccionari Normatiu. Que no tenia la llengua catalana diccionari? Sí, el de l’IEC, i ara sembla ser que en té dos. I tot i que l’AVL diu que ha inclós tot el diccionari de l’IEC dins del seu, hi ha una ‘trampa’. Per veure-la hem de saber la diferència entre diccionari normatiu i diccionari d’ús. De diccionari normatiu generalment hi ha un i és el que indica quines paraules i expressions són correctes a un idioma. En canvi, de diccionaris d’ús en poden haver-hi molts. Aquests indiquen com s’utilitza l’idioma, ja sigui de forma general o en àmbits específics, i un punt important és que aquesta forma d’utilitzar-lo no té perquè coincidir amb la que diu la normativa.

Un exemple per veure-ho clar: en català un diccionari normatiu és el de l’IEC i un d’ús és el Diccionari català-valencià-balear Alcover-Moll. Si, per exemple, cerques la paraula ‘barco’ a l’IEC aquesta no hi apareix però sí que apareix a l’Alcover-Moll, ja que és un mot que s’utilitza tot i no ser correcte (i això generalment s’indica). Doncs bé, el Diccionari Normatiu Valencià és un diccionari en teoria normatiu però que, a la pràctica, és un diccionari d’ús. O sigui, aparèixen paraules (com ara dèneu (dinou) o giner (gener)) que apareixen al diccionari Alcover-Moll però no al de l’IEC. O sigui, que segons un dels diccionaris normatius de l’idioma català aquesta paraula no seria normativa però segons l’altre sí. Aquesta és una de les moltes crítiques que se li fan al Diccionari Normatiu Valencià, que no especfica de forma clara quines paraules són normatives i quines no, a més de la metodologia que es va utilitzar per a crear-lo, que molts filòlegs no veuen gens clara.

Si això no és fragmentar i dividir la llengua ja em direu que és, per molts reconeixements més o menys implícits a la unitat de la llengua. Evidentment, la solució òptima seria tenir un organisme compartit per tots els governs del domini lingüístic català (Generalitat de Dalt, de Baix, el Govern Balear, el Govern Andorrà, el de la Catalunya-Nord, el Govern Aragonés i el de la ciutat de l’Alguer) per decidir tot allò relacionat amb el nostre idioma. Però a hores d’ara això és pura utopia. I és una pena.

Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

dilluns, 1 de setembre del 2014

L'ocàs de les vacances

Just acabades les vacances costa bastant tornar-se a posar en marxa, la veritat...

Posta de sol

 

Me'n vaig al badiu ...

Visca la terra !!