Ous de platja

En primera persona

(Encetem un micaco ovípar…)

Quan aquest estiu vam visitar el Acuario de Sevilla una de les coses que ens va cridar més l'atenció va ser aquesta peixera amb ous de taurons i rajades…

… una d'aquelles coses que saps però no has vist mai, que situes molt lluny del teu entorn urbà en el que vius de forma quotidiana i que només pots veure en indrets com aquest.

Però fa pocs dies, passejant per la vora del mar a la platja de Badalona vam poder veure això…

… un ou de tauró a la platja de Badalona ! No és pas una cosa inusual, de sempre s'han parlat de tintoreres (taurons blaus) que viuen en aquestes aigües (i qui sap si hi ha alguna altra espècie més), però veure allò que consideres 'exòtic' just al costat d'on vius és sorprenent… i gratificant.

• El corredor de pa sucat...

 

 

Me'n vaig al badiu...

Visca la terra !!

El corredor de pa sucat amb oli

En primera persona

(Encetem un micaco corredor…)

Uns dels apunts que més m'agraden del company XeXu són aquells que fan referència a "l'excursionista de pa sucat amb oli", tal com s'anomena a ell mateix. Doncs bé, jo avui confesso que sóc un 'corredor de pa sucat amb oli'.

Sembla ser que anar a córrer (o 'running' com li agraden dir ara) s'ha posat de moda, no és estrany llegir notícies sobre el dolent que potser fer-ho sense preparació o dels diners que es gasta la gent que practica aquest esport. Jo ho vinc fent des de fa més de 25 anys, tot i que quan va néixer en Micaquet ho vaig deixar durant uns anys i ara farà justament un any que ho vaig reprendre, sobretot per consell del metge que hem va dir que m'aniria molt bé per la hipertensió (i realment ho va).

Sempre he fet més o menys el mateix trajecte, de Badalona a Montgat per la platja, uns 10km (una mica més d'una hora) que faig dues vegades per setmana a un ritme tranquil (no arriba a 9 km/h). De vegades puc fer una carrera més de 5km a la setmana, però d'aquí ja no hi passo.

I tinc moltes manies sobre aquest assumpte: no m'agrada córrer pel mig de la ciutat, m'agrada fer-ho per la platja (mira, el corredor mediterrani!...), ja que allà tinc dues coses que trobo fonamentals : aire menys viciat (tot i que no deixes d'estar en una ciutat) i no haver d'estar parant i arrancant cada dos per tres, agafes el teu ritme i vas tranquil, cosa que mentalment em va d'allò més bé. Unes altres manies són sobre l'equipament: no m'agraden les coses ajustades i no m'agrada portar allò del braç per portar el mòbil. Prefereixo portar una motxilla on guardar les coses i… la meva gorra de córrer de sempre !

La motxilla, a més, em va bé per portar una jaqueta pels temps en que fa fresqueta i que em poso just a l'acabar, ja que una altra de les manies és que m'agrada caminar una estona abans i després de córrer. De fet, generalment acabo pel centre de Badalona, compro el pa al forn que més m'agrada de la ciutat i vaig caminant cap a casa.

Tampoc no m'agraden les grans curses més o menys populars ni les massificacions, a mi córrer em relaxa i per això prefereixo fer-ho a primera hora i amb tranquil·litat. Tampoc tinc obsessió per reduir temps o fer més distància, el que faig és el que he fet sempre, em fa sentir bé i amb això ja en tinc prou. Em sembla molt bé la gent a qui sí li agradi tot això, però a mi no em va.

I per acabar les manies, m'agrada córrer a primera hora del matí, sortir abans de que surti el sol i veure com es fa de dia mentre corro (o quan just acabo). I això fa que darrerament m'emporti una càmera per fer fotos de la sortida de sol.

Durant aquests anys ha canviat molt tot el relacionat amb aquest esport. De fet ha canviat fins i tot l'escenari, recordo que als primers anys a Badalona no s'havia fet bona part del Passeig Marítim i els petrolers encara arribaven al Pont del Petroli, per no parlar del camí entre Badalona i Montgat que era… Ara tot això ha canviat molt, i per a bé. També recordo aquells walkmans que portava i que no tenen ni punt de comparació amb els auriculars bluetooth i els smartphone d'avui dia, que et diuen la distància que portes, el ritme, el temps total… de fet, no sabia que havia fet 10km durant tota la vida fins l'any passat !

En fi, que jo seguiré fent les meves carreres mentre el cos m'aguanti, em trobi bé, em faci sentir bé i el metge no em digui el contrari.

 

• Bona nit i tapa't

 

Me'n vaig al badiu...

Visca la terra !!

Els invisibles del CAP

En primera persona

(Encetem un micaco sanitari…)

Avui faré un 'cafèambllet'. L'altra dia a El Periódico van publicar un article titulat 'Un dia amb els metges de la pobresa'. En aquest article es parla del CAP de Sant Roc, un dels CAP de la ciutat de Badalona del qual s'afirma que és el primer en la llista de tots els CAPs de Catalunya en els que s'atenen a la població més pobre.

L'article explica molt bé les coses que es poden veure de forma quotidiana en aquest CAP, però al meu parer s'obliden d'una dada molt important: al mateix centre, al mateix edifici i compartint serveis i personals hi ha un altre CAP: El CAP de El Gorg. El Gorg és un altre barri de Badalona, amb menys de la mitat de població que Sant Roc. I, ves per on, és el meu barri. I, per tant, aquell és el meu CAP.

Per això sé de primera mà que les coses que expliquen són certes, però també sé de primera mà que quan venen retallades aquestes les nota la gent de Sant Roc, però també la gent de El Gorg. Si els de Sant Roc les passen magres per les condicions socials i econòmiques del barri, els de El Gorg les passem també per les nostres pròpies condicions i per les generades pel barri del costat, que influeixen en els serveis que compartim. Ara mateix, la gent dels dos barris patim coses com, per exemple, que els dissabtes al matí ja no tenim pediatra de guàrdia i que les urgències, on es combinen personal dels dos CAPs , sovint estan saturades. Ja, això passa a tot arreu, però si ja de per si el CAP de Sant Roc té un problema afegit per la diversitat de gent que atén, amb les retallades aquests s'accentuen.

I a mi ja em sembla perfecte que a la gent de Sant Roc se li posin els mitjans per a millorar-les l'assistència i els serveis i es tingui en compte la realitat social del barri, però també estaria bé que miressin, ni que fos una mica, pels que compartim els serveis amb ells. Potser som poquets, o potser no tenim tanta 'diversitat social' (tot i que Déu n'hi do…) però ei, també existim !

I dit tot això, i ampliant una mica les queixes, tampoc trobo gens normal coses com que a la 3a ciutat en població de Catalunya arriba un dissabte per la tarda o un diumenge i no hagi ni un pediatra de guàrdia. Si tens cap urgència, com ara una febrada originada per angines o otitis, has d'anar a l'Hospital de Can Ruti, situat fora de la zona urbana de la ciutat i en plena Serralada de Marina.

De veritat costaria tant tenir UN pediatra d'urgència per a tota la ciutat per aquests casos no tan greus però que necessiten, per exemple, receptar un antibiòtic ? Jo crec que els hi sortiria a compte, sobretot per evitar col·lapses a urgències. Però ei, que en sabré jo...

• L'ambulatori dels embolics
• Detectors

• El Periódico
• Viquipèdia (Gorg)

 

Me'n vaig al badiu...

Visca la terra !!

L'home negre

En primera persona

(Encetem un micaco anecdòtic...)

A mitjans d'agost vam agafar a Sevilla l'AVE per tornar a Barcelona. A la poca estona de començar el viatge el meu fill em va fer una pregunta : "papi, falta molt per veure l'home negre?"

Jo em vaig quedar estranyat "l'home negre? Quin home negre?" i ell em va respondre "si papi, l'home negre que està quan falta poc per arribar a Barcelona, l'home negre!"

Jo no sabia de què em parlava fins que després de xerrar una estona amb ell vam descubrir que "l'home negre" era això …

 

 

Me'n vaig al badiu...

Visca la terra !!

Detalls ferroviaris

En primera persona

(Encetem un micaco en tren…)

Actualment, el AVE Barcelona-Sevilla triga entre 5h 11m i 5h 30m (depenent de l’hora en que l’agafis), però la primera vegada que vaig viatjar en aquest AVE el viatge durava unes sis hores. El que ha canviat bàsicament és que aquest AVE ara no para a Madrid ja que s’ha fet una circumval·lació.

I com és que s’ha guanyat més de mitja hora? Doncs perquè Puerta de Atocha, l’estació de Madrid, és una estació del tipus terminal (com l’Estació de França de Barcelona o l’Estació del Nord de València), de tal forma que el tren ha de sortir pel mateix lloc on entra. I això feia que quan l’AVE arribava a Madrid ens feien baixar a tots els passatgers a l’andana mentre li donaven la volta a tots els seients per a continuar el viatge.

No deixava de ser curiós que un tren d’alta velocitat perdés mitja hora en aquests coses. Per sort ja ho han arreglat, però no deixa de ser un exemple significatiu de com s’implementen les infraestructures ferroviàries en aquest Estat. Per cert, a l’Euromed que va de Barcelona a Alacant (i a l’inrevés) li passa el mateix a València però allà no han fet mai aquesta operació.

Un dels temes recurrents en aquest blog ha estat Renfe i els trens, fa més de 20 anys que agafo regularment els seus diferents serveis (Rodalies, Mitja Distància , Grans Línies, AVE…) i he pogut veure unes quantes estacions i línies diferents, i després del caos que es va crear la setmana passada i de llegir aquest interessant article a Vilaweb sobre les infraestructures d’Adif a Catalunya voldria comentar només tres detalls :

· L’Estació de Sants-Estació, la més important de Barcelona, continua tenint una connexió tren-metro deplorable 20 anys després. Només hi ha dues escales mecàniques que fan la connexió i cap ascensor. I des de fa menys d’any (per sort) una de les escales aquestes es de baixada, que abans no hi havia cap. Si hom vol agafar l’ascensor per baixar al metro ha de sortir a l’exterior i fer una volta de 200 m. I durant el Mobile World Congress de l’any passat les dues escales mecàniques estaven en obres i no funcionaven, donant una imatge ben trista de la ciutat. I tot això després d’haver fet una reforma integral de l’estació amb el motiu de l’arribada de l’AVE. De qui és la responsabilitat? Adif. La part del metro està adaptada (tot i que la volta per anar a la L5 direcció Vall d’Hebron en ascensor no és petita, però almenys existeix…)

· L’Estació de Clot-Aragó, un punt clau de connexió entre Metro i els Rodalies del Maresme i el Vallès té una situació similar. Si hom vol anar del tren al metro en ascensor o escales mecàniques l’únic camí és sortir per l’exterior i travessar la Meridiana. Aquí la responsabilitat està compartida ja que ni TMB té ascensors/escales des del passadís que ve de les instal·lacions del tren ni Adif ha fet un ascensor que no deixi a un altre lloc que no sigui el carrer (encara que, com a Sants, si que ha fet escales mecàniques de pujada i bailada cap a aquest passadís d'interconnexió)

· Quan vaig començar a agafar l’Euromed ara fa uns 14 anys el viatge trigava 3h 5 minuts i sovint arribava puntual. Actualment el viatge triga entre 3h 9min i 3h 27min i sovint arriba entre 10 i 15 minuts tard (per cert, no t’han de fer cap tipus de devolució mentre no arribi amb 20 o més minuts de retard). En 14 anys una de les línies més utilitzades no només no ha patit cap millora significativa en la infraestructura de les vies sinó que el temps de viatge ha augmentat. Sens dubte, que encara hi hagi zones amb via única afecta, i molt, en aquest temps de trajecte. Això sí, els trens d’ara (Alvia) són molt més comòdes i sovint (no sempre) tenen fins i tot endolls als seients…

Tres detallets per veure com en la política ferroviària del nostre país hi ha coses que no han canviat gens en anys mani qui mani a Madrid.

• Infrastructures ficció
• Via única
• Connectivity sense mobility
• Robatoris i boycotts

 

• El País
• Vilaweb

 

Me'n vaig al badiu...

Visca la terra !!

Vacances...

En primera persona

(Encetem un micaco de record…)

Fa exactament dues setmanes que vaig acabar les vacances i sembla mentida què lluny sembla tot el que vaig viure, i és que entre les rutines diàries, laborals i els aconteixements que es succedeixen a ritme vertiginós sembla que el temps passi molt més de pressa del que ho fa realment.

Trobo que arribats a aquest punt no està pas malament fer una mica de memòria, descansar i serenar-nos ni que sigui una estoneta petitona recordant aquells moments tranquils que cada dia estan més llunyans.

• Records de vacances

 

 

Me'n vaig al badiu...

Visca la terra !!

Jo, l'anormal

En primera persona

(Encetem un micaco explicatiu…)

L’altre dia l’alcalde de la meva ciutat, Badalona, va repiular aquest missatge que suposo l’hauria fet gràcia…

… que venia a dir que tots els que no dèiem que bé que ho estava fent érem una mena d’anormals. Dos repiulades més tard, l’autor de la piulada em venia a dir que potser anormal no ho era però estava tan adoctrinat que no veia la realitat.

Bé, doncs com en els 144 caràcters del twitter és difícil explicar la realitat que visc a la Badalona Albiolanada, aprofito aquí per explicar-ho.

A la Badalona que visc cada dia segueixo veient la mateixa porqueria als carrers i a la paret que quan manaven els altres, segueixo veient el mateix grau d’incivisme que quan manaven els altres i segueixo veient la mateixa desídia per part del govern local per fer complir aquella magnifica Llei de Civisme de que tant es parlava fa temps, exactament igual que quan manaven els altres.

Jo, per la meva part, segueixo sense poder obrir les finestres perquè m’entra tota mena de soroll i fum de cigarretes dels clients del bar que surten a beure la cervesa al carrer (cosa prohibida) davant l’absència absoluta de cap tipus de control per part de la Guàrdia Urbana. Si, ja sé que podria denunciar-los, però no sé, com que em faria il·lusió que de tant en tant passés una parelleta passejant per sota casa i comprovant totes les coses il·lícites que es fan. O sigui, que estic exactament igual que amb el govern anterior.

Si el xiquet se’m posa malalt el cap de setmana o per la nit haig de sortir disparat amb un taxi cap a Can Ruti, que no està exactament dins de la ciutat i si força enmig de la muntanya perquè en tota Badalona, sí aquesta Badalona mega-guai tercera ciutat del Principat, no tenim ni un pediatra de guàrdia en tot el casc urbà (en l’Hospital Municipal del Centre tampoc). O sigui, com abans. Les línies d’autobusos sí que han variat des del darrer mandat, però en el meu cas o justament m’agafen més lluny o triguen més o bé fan més volta, o sigui, que estic pitjor que abans.

Per acabar-ho d’arreglar el Gorg segueix sent un desert de solars buits que segueixen sense comunicar-se amb el Port de Badalona tot i estar al tocar, tot i que el Port sí que comunica amb el Passeig Marítim, cosa que segurament estarà molt bé però que a mi com que me la porta una mica fluixa perquè la caminada que m’haig de fotre per arribar (tot i estar al tocar just a l’altra costat de la via) segueix sent E-XAC-TA-MENT la mateixa que havia de fer abans de que manés el PP.

Ara bé, cada dia que passa tenim més estàtues situades pels carrers i l’Albiol ens porta la flor i nata del PP a visitar la ciutat. Evidentment, es queden el menor temps possible (endevineu perquè...) i no sé jo si tornaran durant una temporada. Això si que reconec que ha canviat !

I ho deixo aquí però podria continuar parlant de la fantàstica oferta de col·legis públics que hi ha a la meva zona i que fa que porti al meu xiquet a un concertat tot i que se’n capgirin els budells només de pensar-hi… o sigui, el mateix que quan manaven els altres !

Però ei, que sí, que estic mega-adoctrinat i no veig tot allò de bo que fa l’Albiol...

• Crònica d'una Badalona sota el PP
• Gavines de Badalona
• Badalona valenciana

 

 

Me'n vaig al badiu...

Visca la terra !!

Perquè sóc independentista?

En primera persona

(Encetem un micaco personal…)

Quan un és petit veu el món amb altres ulls. Hi ha coses que no t'acaben de quadrar però com veus que tothom ho accepta penses que és el normal. A mi em xocava veure que la llengua que parlava amb els meus pares quasi no s'utilitzava al carrer, ni a l'escola, ni a la televisió, ni als "tebeos" (els còmics actuals) ni als jocs d'ordinador on. Gairebé tot era en espanyol (excepte els jocs d'ordinador que eren en anglès)

Després et fas gran i veus que la teva percepció infantil del món era correcta i que allò no era gens de normal. I veus, a més, moltes altres coses que van formant poc a poc la teva personalitat i la forma en que veus el món. Una d'aquestes coses és voler la independència del teu país, però et passa com amb la teva llengua materna quan eres petit: que poca gent sembla voler-la.

I passa el temps i arriba un bon dia en que veus que aquest desig creix a la societat on vius i ja és força habitual trobar-se amb independentistes pel carrer. I des de l'altra bàndol comencen a buscar l'explicació a aquest fenomen i llancen un munt d'explicacions (algunes francament vergonyoses) de perquè hi ha ara tants independentistes.

Aquest fet et porta a fer-te una autopregunta: perquè sóc independentista jo ?

Potser per motius econòmics? Una de les explicacions que esgrimeixen els unionistes és que els independentistes som una mena de garrepes rics insolidaris que no volem compartir amb els demés. Els meus ideals socials contemplen la solidaritat amb el menys afavorits, el problema és quan la solidaritat es converteix en espoli i, sobretot, quan alguns dels afavorits per la solidaritat es permeten el luxe de donar-te lliçons econòmiques. Això fot més ràbia que l'espoli en sí. Evidentment, no estaré en contra de tenir un país independent amb més recursos econòmics, però no és aquest un dels meus motius principals per a ser independent.

Per motius històrics? Un altre dels arguments unionistes és que volen revifar 'regnes medievals' (tot i que el Principat mai va ser regne com no es cansen de repetir-nos, com si això ens importés una bleda i mitja) i que només vivim mirant en el passat. La història explica moltes coses i ens ajuda a entendre perquè som com som, perquè passa el que passa i perquè volem el que volem. Ara bé, d'això a voler recuperar "tal qual" unes estructures d'organització social i política de temps passats va una distància enorme. No, la història m'ajuda a entendre que vulgui ser independent, però tampoc és la raó per la qual ho sóc.

Serà perquè penso que els catalans som "els reis del mambo" i som millors que els altres? Sempre m'ha fet gràcia aquest argument, sobretot perquè només pot venir de part d'aquells que es pensen que "els reis del mambo" són ells. Jo ho tinc força clar, no som ni millors ni pitjors que altres pobles del món, ni col·lectiva ni individualment.

Aleshores, perquè sóc independentista ?

Per llibertat i per dignitat. Per a ser respectat i per poder decidir, però decidir de debò.

Per deixar de ser tractat com un ciutadà de segona amb una llengua de segona, cosa que passa a l'Estat Espanyol però també passa a la Unió Europea. Per saber que allò que decideixi el nostre Parlament, reflex del que hem votat tots els catalans, és el que es farà i que no haurà de passar una segona 'revisió' al Congreso Español o al Tribunal Constitucional Español, on històricament el que defensem els catalans es retallat, ignorat o simplement vetat. Per a que quan parli amb una persona que no entengui el català em digui simplement "perdona, no entiendo catalán" o "sorry, no speak catalan" i no "habla en español que estamos en España". Per a que quan una empresa no m'atengui en la meva llengua em pugui queixar a organismes governamentals que em facin cas. Per a que quan estigui en desacord amb el meu govern aquest hagi d'assumir les seves responsabilitats i deixin de dir-me que "la culpa és de Madrid", que sí, que de vegades ho és, però de vegades no. Per poder decidir coses com ara el model d'educació a les escoles, la llengua en que puc utilitzar amb les relacions amb l'administració o quines banderes penjar i com dels edificis oficials. Collonades? Potser sí, però l'Estat Espanyol s'ha dotat de lleis i d'eines judicials per a que qui decideixi aquestes collonades sigui ell i no nosaltres.

O sigui, per tenir la mateixa llibertat que tenen altres ciutadans de països que tenen estat. I per gaudir del mateix respecte que han de gaudir per part dels altres tots els pobles del món. I no és poca cosa tot plegat i sinó, pregunteu a qualsevol ciutadà d'un estat independent si canviaria el seu estatus actual pel que tenim ara els catalans, a veure que us contesta.

 

 

 

Me'n vaig al badiu...

Visca la terra !!

Els romans tornen a Badalona

En primera persona

(Encetem un micaco romà…)

Aquest passat cap de setmana el Museu de Badalona va tornar a celebrar la Magna Celebratio, el festival romà de Badalona que permet poder veure durant uns dies com vivíen els fundadors de la ciutat.

Al voltant del museu, en tres espais diferents però un al costat de l'altra, vam poder veure des de tendes de pèrfums i teixis, a ferrers, boticaris, escultors, soldats, pescadors i fins i tot una quàdriga on passejaven als nens.

En Micaquet encara és petitó, però tot i que hi havia molta gent i no li agraden massa les aglomeracions es va mirar les coses amb força atenció, tot i que el pobre es va portar un bon ensurt quan mirant l'exhibició dels legionaris a la Plaça de la Vila aquests van venir cap a nosaltres en formació d'atac !

En tot cas, per l'any vinent li ensenyaré el crit de guerra de l'Obèlix... 'Per Tutatis' !

• Magna Celebratio
• Ombres de Baetulo
• Empremtes dels Origens

 

 

Me'n vaig al badiu...

Visca la terra !!

Whatsapp, boletes i ànecs

En primera persona

(Encetem un micaco social…)

Aquest any en Micaquet ha començat el col·legi, i amb el col·legi ha vingut el "fantàstic món” de les relacions socials amb els pares dels altres nens. Així arriba un bon dia en que, no saps com, però apareixes enmig d’un grup de Whatsapp, i això que us puc ben assegurar que jo ja li tinc mania al Whatsapp aquests dels nassos i no l'utilitzo pràcticament mai.

Però bé, ja hi ets i encara que no diguis res no pares de veure com apareixen missatges i més missatges de temes molt diferents. A la major part no els faig ni cas, però de sobte un em va cridar l’atenció: “tengo el niño como resfriado, qué les dais?” Uii… de seguida una resposta “yo les doy unas bolitas que se llaman oscilococium” i ja vaig pensar, ‘quan trigarà en sortir la famosa paraula?’… i menys d’un minut després ja podia llegir-la : "son de homeopatía??" I, evidentment, ho eren...

Homeopatía… una de les paraules favorites en aquell conjunt de pares. Confeso que em produeix certa preocupació veure com gent de la meva edat malfia de la medicina científica 'tradicional' (sobretot de les vacunes) i confia cegament en les propietats de la homeopatia.

Per curiositat vaig cercar el 'oscilococium' aquest per internet... i mireu el que vaig trobar :

El Oscillococcinum es un producto homeopático que, según su fabricante, alivia los síntomas de la gripe

Los ingredientes son:

* Activo: Anas Barbariae Hepatis et Cordis Extractum HPUS 200CK (extracto de hígadoy corazón de pato de Berbería).

* Inactivo: 0.85g de sacarosa (azúcar común), y 0.15g de lactosa (azúcar de la leche).

Método

1. Llenar una botella estéril de litro con una mezcla de jugo pancreático y glucosa.

2. Coger un pato silvestre, cortar su cabeza y extraer su hígado y su corazón.

3. Añadir a la botella 35 g del hígado y 15 g del corazón.

4. Dejar la botella en reposo durante cuarenta días; hígado y corazón se disolverán.

5. Llenar un recipiente limpio (no importa el tamaño) de agua ultra pura.

6. Añadir al recipiente una gota del extracto contenido en la botella

7. Agitar enérgicamente ("sucusión" en la terminología homeopática).

8. Vaciar el recipiente.

9. Volver a llenar el recipiente con agua pura.

10. Repetir los pasos anteriores (agitación, vaciado y rellenado) 200 veces.

11. Usar el agua obtenida para empapar tabletas de lactosa de 5 mg.

 

Potser us preguntareu perquè un ànec… bé, segons uns perquè els ànecs salvatges són portadors de la grip. I perquè el fetge i el cor? Bé, segons un doctor d’aquests homeopàtics els antics …

«... consideraban el hígado como sede del sufrimiento, todavía más que el corazón, lo que constituye una perspectiva muy profunda, porque es en el hígado donde se producen las modificaciones patológicas de la sangre, y también el lugar donde la energía del músculo cardíaco sufre un cambio permanente.»

Confesso que aquest 'mètode de preparació' el trobo més pròxim a les pòcimes de Panoràmix que a la medicina moderna, la veritat. Però ara seriosament... quin mecanisme de prevenció trobeu més raonable que funcioni? el d'una vacuna o el de la substància resultant d'aquest procés (que, per cert, és aigua...)?

Ja sabem tots que contra els prejudicis i les creences de la gent poca cosa es pot fer, així que jo seguiré amb la meva filosofia de vida i ells a la seva. Però realment, hi ha casos en que costa molt mossegar-se la llengua per no tenir un sidral liat...

• 100 mites de la ciència

• Wikipedia

 

Me'n vaig al badiu...

Visca la terra !!

Red John

En primera persona

(Encetem un micaco televisiu…)

Cada dia passo dues hores al metro. Aquests temps el passo bàsicament llegint webs de notícies, blogs i twitter (quan hi ha cobertura) però sobretot mirant sèries de televisió, gairebé sempre subtitulades. Hi ha sèries que he vist tots els episodis d’aquesta manera i una d’elles és The Mentalist (El Mentalista).

Aquesta és una sèrie policíaca que ens parla de Patrick Jane, un ex-estafador que es feia passar per mentalista i espiritista gràcies al seu gran poder d’observació i deducció al que un assassí en serie conegut com a Red John va assassinar la dona i la filla per culpa d’uns comentaris que va fer sobre ell a un programa de televisió. Després de recuperar-se es va unir a la brigada criminal de Califòrnia (CBI) per mirar d’atrapar-lo, tot i que durant el procés participa en molts altres casos que no tenen cap relació amb Red John. La marca que deixa Red John als llocs on comet assassinats és aquesta....

Parlo avui d’aquesta sèrie perquè just ahir a la nit als Estats Units van emetre l’episodi en que finalment Patrick Jane descobreix i atrapa a Red John. Després de cinc temporades completes i 8 episodis de la sisena temporada aquesta trama acaba i això és una cosa de celebrar per part dels fans de la sèrie. Jo per la meva part espero haver-me llevat avui prou d’hora per haver fet una ullada a l’episodi i descobrir els seus principals misteris !

Cal a dir que és una cloenda de trama atípica, ja que passa quasi al començament de temporada i no al final de la mateixa (com és habitual). Sembla ser que això ho fan així per donar temps a crear una nova trama sòlida, però, repeteixo, això no és el que sol passar.

I com a curiositat sobre la sèrie, el nom de tots els episodis emesos fins ara han tingut alguna relació amb el color vermell. Just a partir d’aquest la cosa canvia, el següent fa referència al color blau i el que va després al color verd. Pel que sembla, els noms seguiran tenint algun motiu cromàtic. Espero que la trama sigui, com a mínim, tan entretinguda !

• Threshold
• Encreuaments

 

 

Me'n vaig al badiu...

Visca la terra !!

Com es fan les coses i com s'haurien de fer

En primera persona

(Encetem un micaco molest…)

Una vegada al mes faig el trajecte Barcelona-València en tren. Sóc, per tant, un client assidu de Renfe, registrat a la seva web i que faig les compres amb la major anticipació possible.O sigui, Renfe sap els viatges que he comprat i tenen tant la meva adreça electrònica com el meu número de telèfon mòbil.

Aquest passat cap de setmana de Tots Sants tenia bitllets per anar a València, així que quan vaig assabentar-me de la convocatòria de vaga vaig mirar si m'afectava. Vaig anar a la web de Renfe i vaig estar mirant el document que pengen (generalment del Ministerio) on vaig comprovar que el tren d'anada no estava afectat. Bé... però i el de tornada? No ho vaig saber veure, així que vaig enviar una consulta, mitjançant la pròpia web de Renfe, a atenció al client.

Em van contestar el dia 29-10 amb un missatge pre-escrit dient que havia de consultar a la pàgina de venda de bitllets de Renfe si el tren estava bloquejat i se m'explicava que si ho estava s'informaria de l'alternativa prevista per Renfe. Bé, vaig a consultar la web de Renfe i, per assegurar, primer miro el tren d'anada, del dia 31-10... veig que no està cancel·lat i que hi ha d'altres que si ho estan i una nota indicant que es reubicaran els passatgers que vulguin viatjar aquell dia en el següent Euromed.

Miro aleshores el tren de tornada del 4-11... bloquejat ! Vaja ! Però a més... no indiquen cap tipus d'alternativa ! Genial ! Truco a informació a client per preguntar, em confirmen que sí, que està bloquejat. Els hi pregunto per l'alternativa i em pregunten 'quina tarifa té?' No entenc per a què ho necessiten saber però contesto 'Promo+', 'Ha d'anar a assistència al viatger' Genial, més viatges! Surto de la feina i passo per l'estació de Sants. Allà em diuen, de nou, que si, que està afectat... però que encara no els han informat de l'alternativa! Fantàstic, viatjo el dia 04-11 i el dia 29-10 Renfe encara no ha decidit com arreglar els problemes.

Em fan un paperet autoritzant el canvi de bitllet per l'Euromed següent del dia 04-11 i em fan anar a les taquilles de 'venda per avui' per a que em canviïn el bitllet. Faig una cua enooorme (a causa dels canvis provocats per les vagues) i em canvien el bitllet... per un bitllet Barcelona-València el dia 29-10 ! Torno a anar a parlar amb el que me l’ha canviat i em diu 'ah, i com és que vens aquí sinó és per avui','perquè m'ho han dit a assistència al viatger i us han trucat per avisar-vos','ah.. i no t'ha estranyat que no et preguntés res','com he vist que has mirat el bitllet... per cert, mira de posar-me en un seient que no sigui de quatre que anem amb un nen petit','ah... sí sí'...

I què va passar el dia 4? A l'entrada del tren dues cues, una per la gent que tenia el tren anul·lat però que encara no els havien fet el canvi de bitllet i una altra pels que ja teníem el bitllet del tren en qüestió... i els seients? Doncs dos agradables seients en un grup de quatre d'aquests tan macos de l'Euromed que no tenen tauleta enmig... Sort que en Micaquet té més seny que els senyors de Renfe i es va passar gairebé tot el viatge dormint...

Així és com funciona Renfe. I així és com podria funcionar...

Quan saben que un tren no pot circular, podrien consultar qui té bitllet en aquell tren i, aplicant la política de l'empresa, fer el canvi automàtic de bitllet al tren marcat com alternativa en seients equivalents o millors. Aleshores se'ls envia un correu electrònic als clients afectats informant-los del procés i dels nous bitllets i afegint que en cas de que no els hi vagi bé poden anul·lar o canviar el bitllet sense cost per un altre tren que faci el mateix recorregut, canvi que hauria de ser possible per la web. Fàcil, ràpid, sense cues ni molèsties innecessàries pels clients. Cost total de l'operació? Unes horetes d'uns tècnics de la mateixa companyia, que encara serien menys si ja tenen preparat el procés amb anterioritat i el poden reutilitzar tants cops com sigui necessari.

Evidentment, per aquella gent que va adquirir el bitllet en taquilles o en agències de viatges l'únic procés que pots fer és informar mitjançant la web i dirigir-los a assistència al viatger. Però ja et treus un important gruix de viatgers del damunt, sobretot perquè comprant per la web s'obtenen bitllets a molt millor preu que fent-ho per taquilles i això la gent ho sap.

De debò costa tant fer les coses ben fetes ?

• Els descomptes de Renfe

 

 

Me'n vaig al badiu...

Visca la terra !!

Ni oblit ni perdó

En primera persona

(Encetem un micaco ferm…)

Liborna (Libourne en francès) és un petit poble occità de l'Aquitània. Un de les seves imatges característiques és la torre medieval que protegia el port fluvial, que podeu veure pintada aquí dalt. Fa molts anys jo vaig passar aprop, però era tan petit que no me'n recordo pas. Només recordo un requadre de terra amb fulles seques al voltant, cuidat i guarnit amb flors que era el que anàvem a visitar.

Aquest dibuix el va fer el meu avi patern per a felicitar al meu pare pel seu aniversari. Fa uns anys ja vaig explicar part de la història del meu avi, així que no la repetiré. Només vull recordar que per causa de la Guerra Civil Espanyola va haver de marxar, no va poder tornar i descansa en un cementiri d'un petit poblet de les rodalies de Liborna que no seria capaç de situar.

En canvi sóc perfectament capaç de situar la tomba del culpable de que tot allò passés, i tot i que per sort no ho vaig viure sóc perfectament capaç de recordar com un grapat de persones van utilitzar la força de les armes per imposar la seva voluntat sobre aquells que havien votat democràticament en contra d'ella.

I és per això que em fa mal l'ànima quan llegeixo coses com les següents …

… i el dolor es fa cada vegada més intens quan llegeixo com encara es segueixen fent homenatges a aquella gent i com el Gobierno Español ho justifica. I el dolor continua veient com coses que semblaven superades estan tornant, com ara la religió a les escoles públiques o els atacs a la llengua catalana.

Però el que de debò em fa trencar l'ànima és veure el meu petit Micaquet abraçat a la seva mare i pensar en que va sentir el meu avi havent de marxar cap a França sense poder tornar a abraçar mai més ni als seus fills ni a la seva dona i patint per ells.

I quan penso que avui en dia encara no s'ha condemnat ni que sigui simbòlicament als culpables de tot allò (de fet, se'ls fan homenatges, homenatges! i tenen carrers i pobles al seu nom! ) l'únic que m'agafa és fàstic cap a un Estat incapaç de condemnar a un grapat dels pitjors assassins del segle XX.

Per molt que evitin condemnar-los, per moltes excuses que s'inventin per no voler parlar del tema i per molt temps que passi no ho penso oblidar mai. Mai. I tan de bo els culpables i els qui els defenen cremin eternament en les flames de l'infern.

• Les cartes de l'avi
• Memòria? Històrica?
• Teoria i pràctica

• Ara
• Vilaweb

 

Me'n vaig al badiu...

Visca la terra !!

Mecanismes bancaris

En primera persona

(Encetem un micaco financer…)

L'altre dia quan vaig arribar a casa em vaig trobar una carta d'aquelles de propaganda que envien els bancs amb el conegut text de "Préstamo preconcedido!". Ja veieu quines coses, en uns temps on la falta de crèdit és notícia diària als mitjans de comunicació hi ha entitats que encara es dediquen a fer aquestes coses!.

Tot i no estar gens interessat en allò que pogués dir la carta (segur que hi ha mètodes de patiment molt més agradables que tenir un préstec amb un banc) vaig llegir-me el que deien. En aquest cas concret m'oferien un préstec de 8000€ a retornar en 48 mensualitats de 213,22€, sumant a tot això una comissió d'apertura del 3%. O sigui, que ells em prestaven 8000€ i jo als quatre anys els hauria retornat 10474,56€. No m'estranya pas que al prèstem en qüestió l'anomenèsin 'Préstamo alegria'… alegria per a ells, és clar !

Fent quatre numerets podem veure que els interessos que obtenia el banc eren 2474,56€, que dividit en quatre anys (i deixant de banda impostos) li haguessin representat una rendibilitat aproximada d'un 7'75% anual. No està gens malament, sobretot llegint l'altre dia que el Banc d'Espanya recomanava a les entitats bancàries fa pocs dies no oferir més d'un 1,75% per a períodes inferiors a l'any, i sabent que els dipòsits a més d'un any més rendibles solen estar al voltant del 4%.

O sigui, la cosa va així: Tu vas al banc i contractes un diposit de quatre anys per una quantitat de 8000€ i el banc t'ofereix un 4% d'interès anual, que vol dir a al cap de quatre anys obtindràs 9280€. Jo vaig al dia següent i contracto (amb alegria...) el préstec que m'han ofert, així que ells em deixaran els "teus" 8000€ i jo al cap de quatre anys hauré retornat 10474,56€, dels quals el banc obtindrà els 9280€ que t'ha de retornar a tu i obtindrà un benefici de 1194,56€ (tot això aproximadament i abans d'aplicar impostos, repeteixo). Fixa't que només amb aquesta operació el banc ja ha guanyat quasi el mateix que tu, sense haver arriscat ni un euro.

Està bé el mecanisme, oi ? Tenint en compte que, alhora, poden utilitzar els diners que es van retornant per altres préstecs (a un any, per exemple), i multiplicat per multitud d'operacions similars els números resultants poden ser força impressionats,... sempre i quan tinguis una mica de cura d'estudiar a qui estàs prestant els diners per assegurar-te que els puguin retornar amb els interessos corresponents.

Però com quan hi ha diners pel mig la cura generalment s'oblida i l'avarícia tira molt passa el que passa... que els hem de rescatar amb diners dels nostres impostos per a permetre que continuin fent negoci... amb els nostres diners !

Realment vivim en un món de bojos !

• Alineacions

• Ara

 

Me'n vaig al badiu...

Visca la terra !!

Cròniques d'una escola sense immersió

En primera persona

(Encetem un micaco escolar…)

Després de la Wertgonya de la setmana passada del Gobierno Español vaig veure com tant l'amic Xexu com l'amic Isaac compartien amb tots nosaltres als seus respectius blogs les seves experiències escolars amb la nostra llengua. Em va agradar la iniciativa i ara m'hi vull sumar fent el mateix.

Jo vaig fer l'EGB (la primària) a una escola pública del barri del Gorg de Badalona, un d'aquests que es van crear entre els anys 60 i 70 del segle XX per acollir als immigrants que venien d'altres parts de l'Estat Espanyol. Com no podia ser d'una altra manera, la composició lingüística de les aules era un reflex de la composició social del barri, així que d'uns quaranta xiquets només hi havíem dos amb el català com a llengua materna.

En aquells dies a l'escola el català només apareixia a la classe de català, i venia a tenir si fa o no fa les mateixes hores setmanals que la llengua estrangera, i ni tan sols en classe de català hi havia immersió ja que sovint la professora havia d'utilitzar més d'una vegada l'espanyol. Fora d'aquestes poques hores i del meu àmbit familiar tot era en espanyol: els jocs amb els amics, els dibuixos de la televisió, les cançons infantils, les pel·lícules del cinema,… el català no apareixia enlloc. A diferència de l'amic Isaac jo no vaig patir cap tipus de 'bulling', només algun comentari sorprès d'algun company que en deia 'hala… ¿ así en tu casa sólo hablais en catalán ?" Jo era la minoria lingüística en la meva pròpia terra. Evidentment, el meu nivell de català a l'acabar l'EGB era molt, però que molt pobre.

La cosa no va canviar gaire ni al BUP ni al COU (ESO i batxillerat) que vaig cursar en un institut públic situat enmig del barri de Sant Roc. La proporció de catalanoparlants materns fins i tot va disminuir (a vegades era només jo). Tot el meu ambient seguia movent-se en espanyol però a tercer de BUP i a COU ja van aparèixer assignatures que es van fer integrament en català, me'n recordo que una d'elles era Biologia. Algun company va deixar anar allò de "si no era ya bastante difícil la asignatura, encima en catalán". Evidentment a mi em donava igual, tot i que si que hi havien paraules que no havia escoltat mai en la vida. Però tret d'aquestes excepcions, el català continuava pràcticament desaparegut de la meva vida social fora de la família. El meu nivell de català, sobretot escrit, continuava sent força dolent.

Tot i així, en temps de batxillerat si que va haver alguna cosa que va canviar. Gràcies a la televisió el català si que es va anar fent lloc en el meu entorn d'amistats: sèries com Magnum PI, Star Trek The Next Generation i sobretot Bola de Drac van ser els cap de platja de l'entrada del català entre els meus companys i amics. També va ajudar, i molt, els partits de bàsquet i de futbol que feien per TV3. Tot això va fer que, tot i que la llengua que utilitzaven no canviés, si que el català es va deixar de veure com una cosa estranya i s'acceptava amb més normalitat.

És per tot això que us acabo d'explicar que m'emprenya tant veure com des del Gobierno Español s'ataca a la llengua en aquests fronts: l'escola i la televisió. Jo he pogut comprovar com, abans de la immersió, la gent sortia de l'escola sense saber pràcticament res de la llengua catalana, i de l'institut amb una mica més de nivell però no gaire més. I no estic parlant de temps tan llunyans, estic parlant dels anys 80 i 90 del segle passat. Si els únics punts de contacte amb la llengua del país que veig que han funcionat, l'escola i la televisió, els dinamiten, tornarem molt però que molt enrere. I això no ho podem permetre. Que no us enganyin, la cosa no va ni de garantir drets a les famílies ni d'estalviar, la cosa va d'atacar la normalització de la llengua catalana en aquells àmbits on s'ha demostrat que l'actuació ha estat efectiva.

I ja per acabar només una petita reflexió: tots aquests que es volen carregar el català sempre ens repeteixen que els pares han de poder escollir l'idioma en que s'escolaritza als seus fills. I jo em pregunto,…. perquè només l'idioma? Perquè no també el punt de vista en que s'explica la història, per exemple? O la geografia? O les matemàtiques, i així triar més àlgebra que càlcul? O la història de l'art? O la filosofia, triant quina corrent ha de ser més estudiada ? Oi que tots aquests raonaments són absurds i són coses que s'han de deixar en mans dels professionals de l'ensenyament? Doncs la llengua també, i els professionals avalen la immersió com a mètode per dominar les dues llengües, l'amenaçada i l'altre. No ho oblideu !

• Amenaçats per la diferència

• Vilaweb

 

Me'n vaig al badiu...

Visca la terra !!

Vintage electoral

En primera persona

(Encetem un micaco electoral…)

Ja estem de nou en plena dinàmica electoral ! Bé, realment, la cosa no ha canviat pas tant de fa una setmana ençà, ni tan sols fa un mes ençà. Ara ho estarem oficialment, però ja fa molt de temps que el clima al Principat és electoral. Només cal fer una ullada a la recopilació de titulars feta des del dia 12 de setembre per a veure que ben poca ha canviat: en Mas segueix venent-se com a gran promesa de la independència, en Navarro no sap ni que prometre, na Camacho segueix profetitzant tota mena de calamitats, el noi de ICV segueix a la seva i Esquerra/SI/CUP segueixen venent la seva versió particular d'independència. I es dediquen a barallar-se entre ells com escolanets, això sí ! Res de nou sota el sol i si per mi fos ja podrien votar demà mateix !

En una de les moltes operacions de neteja i catàleg realitzades al meu petit pis en extensió i enorme en història he fet una altra troballa d'arqueologia domèstica similar a la que vaig presentar fa temps. En aquesta ocasió ha estat un conjunt de documents relacionats amb les eleccions generals de 1977, les primeres després de la dictadura. I, penso jo, no està de més fer-hi una ullada.

Comencem veient una de les coses que repartien els antecessors de IC-V… quin canvi eh?

… continuem per una altra del PSC-PSOE, i cal indicar-ho perquè en aquella època havia més d'un PSC (bé, com ara….), fixeu-vos que demanaven i recordeu el que demanen ara …

… continuem amb els senyors d'Alianza Popular. L'estètica 'Amo a Laura' no ha canviat, la combinació de banderete no ha canviat, "l'agermanament" no ha canviat i "l'amor" cap a l'Estatut, la Generalitat i Catalunya en general tampoc. O sigui, que no han canviat …

… seguim amb el partit del Gran Far de l'Independentisme, que es va presentar en coalició… amb un altre PSC !!!

… i acabem amb els republicans, que justament per ser republicans encara estaven il·legalitzats, com també els hi passava als d'Estat Català. Per això tan ERC com EC van realitzar una coalició amb el Partit del Treball de Catalunya per a poder-se presentar a les eleccions …

Quines coses eh? Uns han canviat força, en canvi d'altres han evolucionat menys que el fòssil d'un dinosaure !

• Arqueologia domèstica

 

 

Me'n vaig al badiu...

Visca la terra !!

Un tramvia anomenat malson

En primera persona

(Encetem un micaco tramviaire…)

Dissabte 2 de juny de 2012, 15:30h, parada de tramvia de Gorg (Badalona), direcció Glòries, línia T5. Haurien unes 40 persones dins del comboi de les quals haurem validat el tiquet unes 6. El que més crida l'atenció són tres ionquis asseguts en un vagó mig col·locats i un grapat de sorollosos adolescents estrangers (d'aquells que li agraden a l'Albiol) que escolten música amb l'altaveu del telèfon mòbil. L'estat de neteja de l'interior dels vagons és deplorable. Arranca el tramvia i arriba a la següent parada, Sant Roc. Pugen unes 20-30 persones més. Sóc incapaç de saber si cap a validat el bitllet. La 'diversió' augmenta: Ha pujat un jove gitano amb un minialtaveu 'ambientant' el tren, acompanyat d'un altre més jove que no té res més a fer que recórrer el vagó amb patinet pel mig de la gent alhora que altres dos acompanyants més joves és dediquen a fer flexions de braços a les barres. Nova parada, Encants de Sant Adrià i la mitjana de bitllets validats és similar al de la parada anterior. L'ambient 'multiculti' s'intensifica. Sort que baixem a la següent parada…

El mateix dia, a les 17:10, parada de tramvia de Sant Joan Evangelista (Sant Adrià), línia T5, direcció Badalona. Estem esperant el tramvia ja que els dissabtes per la tarda la freqüència de pas és de 30 minuts. Penso que veient la gran quantitat de gent que valida el bitllet l'estrany és que encara tingui freqüència de pas. Haurem unes 25 persones esperant-lo. Entre elles el grupet d'amics d'Albiol que he comentat abans que han anat a comprar llaminadures (per això si que tenen diners, però per a comprar una T-10 no) i han deixat molt bruta tota la parada. També hi ha dues gitanes esperant el tramvia i queixant-se que porten més de 30 minuts esperant-se. Arriba el tramvia, pugem tots, nosaltres amb prou feines ja que portem el cotxet del nen i el carret de la compra i el tramvia va força ple. De tots els que hem pujat hem validat el bitllet quatre. Les gitanes no ho han fet, el grupet de les llaminadures tampoc. Primera sorpresa, quatre joves gitanos han muntat un concert flamenc al vagó: un canta, dos piquen de mans i un altre va foten cops al terra amb un bastó. Una gitana li diu a l'altra que va a aproximar-se a veure 'el concierto del gitano'. Arribem a la següent parada, les gitanes es baixen. Per no caminar 400 metres s'han estat 30 minuts esperant el tramvia. També es baixen els protagonistes del concert, però per a no perdre 'el caliu' els amics de l'Albiol encenen la seva música a l'altaveu del mòbil. Friso per arribar a Gorg i baixar-me mentre juro que no tornaré a agafar el TramBesòs un dissabte.

Potser penseu que això és un fet aïllat i casual. Us equivoqueu. A finals d'abril em va passar una altra de ben similar, i vaig enviar un mail de queixa al Tram. Uns dies després vaig rebre una d'aquelles contestacions oficials que tenen preparades, dient-me que tenen 16 inspectors de línia, un parella de seguretat, relacions amb els Mossos, campanyes anuals contra el frau i civisme (hahahahahahahahahaha… ains) i més blablabla. Per la zona de la T5 per la que em moc no he vist mai un inspector i guàrdies de seguretat ben pocs. Els dissabtes per la tarda cap ni un. No cola, no m'ho crec, no compro l'explicació del Tram. De fet, la situació empitjora cada vegada més.

El TramBesòs a la zona de Badalona Sud i Sant Adrià és ara mateix un territori sense llei. Ha arribat un punt tal que els que validem el bitllet ja no és que ens sentim rucs, és que ens sentim fins i tot insegurs, no és ja un tema de frau el que preocupa, és un tema d'ordre públic i de civisme. S'ha arribat a l'extrem de que els que validem tenim problemes per accedir al tramvia perquè va ple de gent que no paga, gent que malmet les instal·lacions i que no té un mínim de comportament cívic en públic. I això darrer és un dels mals endèmics d'aquesta zona culpa de la tolerància dels diferents ajuntament, Albiol inclòs.

Però ei, no passa res. Total, com això ens ho hem de menjar els que vivim als barris perifèrics no hi ha problema, el que passa és que som una colla d'intolerants ! Si l'Ajuntament ja té plenament identificats qui són els enemics públics #1 de la ciutat, no voldrem pretendre saber més que ells, oi? Total, qui ho sabrà millor, uns senyors que viuen tranquil·lament als barris del centre de la ciutat o un que es posa de mala llet cada dia que agafa el TramBesòs ?

• El tramvia amb rodes de carro
• Jugar amb foc
• La llegenda del barri sense llei
• Perspectives

 

Me'n vaig al badiu...

Visca la terra !!

No és país per a pobres

En primera persona

(Encetem un micaco proletari...)

La primera pàgina de la memòria del meu projecte final de carrera acaba així: "Dedico aquest projecte als meus pares. Ells sempre m'han recordat la importància de tenir estudis i d'acabar tot allò que un comença. Per a un d'ells arriba massa tard, però sé que, estigui on estigui, es mostrarà satisfet". A casa mai han sobrat els diners, però gràcies als sacrificis que van fer els meus pares jo vaig poder arribar a tenir un títol universitari. Ells estaven decidits en que ho havia de fer perquè estaven convençuts que m'obriria portes que, d'altres maneres, eren inassolibles i que ells mai van poder passar. Tenien raó, ja que un títol et permet tenir un ventall més ampli de possibilitats, i això, pels que no tenim moltes d'origen, és un luxe que no es pot deixar passar.

El meu pare va patir una malaltia crònica els darrers anys de la seva vida. Durant aquest temps una o dues vegades a l'any havíem d'anar d'urgències i es passava uns dies a l'hospital per una 'posada a punt'  com solia dir. En tot moment el tracte va ser impecable tant per a ell com per a la meva mare que es passava gairebé el dia sencer amb ell. No cal a dir que durant tots aquests anys va haver de prendre un bon grapat de medicaments de forma diària.

Doncs bé, sembla ser que als genis  que ens dirigeixen els hi sembla fatal tot això que us he explicat. Per això han fet que tenir estudis universitaris sigui més complicat per la gent justa de diners, que la sanitat també sigui més cara i que, si ens volem queixar d'aquests o altres abusos, fins i tot s'hagi de passar per caixa per mirar d'obtenir una mica de 'justícia'.

Amb aquestes mesures jo no podria haver estudiat mai a la universitat i no tindria la feina que tinc ara. I prefereixo no pensar com hagués passat mon pare i ma mare els darrers anys de la vida d'ell. I tot perquè, segons ens diuen, "tots vam viure per sobre de les nostres possibilitats". Doncs bé, ni els meus pares van deixar a deure res a ningú ni jo ho estic fent. Això sí, a canvi d'estar-se de moltes coses i de passar-se una bona estona fent números per a preveure i quadrar tot l'humanament previsible i quadrable. I mentre vaig fent tot això vaig veient com una persona que va destrossar el Ministerio de Economia, ni va ensumar la crisi al FMI i tot solet s'ha carregat una de les més grans entitats financeres de l'Estat  se'n va cap a casa seva amb una palmadeta a l'esquena i uns quants milions a la butxaca.

Confesso que és en aquests moments en que tinc un ràbia 'in crescendo' dins meu perquè, ara, el pare sóc jo i estic veient com aquesta colla de malparits li estan complicant l'existència a persones com el meu fill mentre asseguren el futur dels de la seva classe. I és aleshores quan penso en allò que em va deixar l'avi i en començar a utiltizar-lo de forma seriosa…

• Els que paguem els plats trencats
• Crisi?

• El País
• El Punt Avui
• El Plural

Me'n vaig al badiu...

Visca la terra !!

Menjada Santa

En primera persona

(Encetem un micaco alimentat...)

Aquesta curteta Setmana Santa que hem pogut gaudir l'hem aprofitada per a anar al País Valencià. I a més de passar temps amb la família, cosa que ens agrada força, també hem pogut gaudir de la primavera...

... devorar una magnífica paella de marisc cuinada amb llenya de taronger ...

... acompanyada de llonganisses de Pasqua ...

... i un excel·lent pa cremat ...

... petites coses que et fan comprendre que per molt emboirada que estigui la vida al final, si t'hi poses, sempre surt el sol ...

PS: Per aquells que sempre em comenteu que no tinc vergonya de posar fotografies de menjar de bon matí us haig de dir que us he tingut en compte: les he posat a mitjanit !. A més, el reportatge gràfic del dia de la torradeta el deixo per més endavant...

• Les aromes de la pluja
• Cremant etapes

Me'n vaig al badiu...

Visca la terra !!