dilluns, 29 de juny del 2009

Els cercles del rinoceront


(Encetem un micaco cerclístic...)Rinoceront

Hi havia una vegada un zoo molt petit on vivia Rómulo, el rinoceront blanc. La seva parcela era petita, a l'igual que el zoo, cosa que l'obligava a haver de recórrer tot el perímetre del seu terreny per a poder caminar. Durant vint anys va estar fent aquest camí caminant en cercles, dia rere dia, mes rere mes, any rere any. Fins que va arribar un dia en que van inaugurar un nou zoo molt més gran, amb millors equipaments i zones més amplies pels animals. Allà van traslladar al bo d'en Rómulo, a una nova llar que reproduia de forma fidel el seu habitat natural i que compartiria amb altres rinoceronts. Tot i així,en Rómulo es passava el temps que estava a l'exterior fent els mateixos cercles que havia realitzat durant tots aquests anys, com si encara recorrés el perímetre de la seva petita i antiga llar.

Al pobre Rómulo li passava el mateix que els hi passa a moltes persones, que després de haver estar sotmeses durant molt de temps a «fronteres» culturals, socials o intel•lectuals (ja siguin imposades per la societat, per d'altres persones o, inclús, autoimposades) arriben a un punt en què la visió que tenen del món és limitada i no poden veure més enllà d'aquests límits. Així, fins i tot quan aquestes «fronteres» han caigut, sembla com si renunciessin a anar més enllà d'aquests límits perquè s'han (o els han) convençut que més enllà no s'hi pot arribar.

Però no només les persones (i els rinoceronts) pateixen aquest mal, hi ha col•lectius sencers que els poden patir, i els catalans som un exemple clar. No fa gaire podiem ser testimonis de fets que ho atestigüen; així, la Mesa del Parlament no va admetre a tràmit la iniciativa de legislació popular que demanava poder convocar un referèndum d'autodeterminació al Principat amb l'argument de que vulneraba la legalitat vigent, el mateix argument que sostenien des de la Corporació Catalana de Radio i Televisió per a justificar el fet que TV3 no es vegi com a tal a les Illes Balears. Arribats a aquest punt, no em puc evitar preguntar-me el següent: Com s'ho volen fer aquells partits polítics que es declaren sobiranistes i/o independentistes per a declarar la independència sense vulnerar la legislació vigent? Tan consolidades tenen «els límits» que ni tan sols volen provar a fer-ho? Perquè a la primera de canvi es queden en les eternes fronteres i s'escuden en la legalitat vigent, legalitat sovint impossada des de fora?

En Rómulo segur que més d'un cop va provar a anar més enllà dels seus petits límits i no ho va poder fer, però els nostres polítics tenen por fins i tot a fer la prova. Afortunadament, el rinoceront ha tingut molta més sort i gràcies a la terapia que l'apliquen els seus cuidadors està, poc a poc, trencant el seu cercle viciós i ja s'aventura per terrenys extranys i inexplorats per a ell. Encara li falta molt de temps per a superar-ho, però sembla ser que de moment va pel bon camí. Podrem nosaltres imitar-ho o ens entestarem a continuar fent cercles de rinoceront?



Nota Informativa : En Rómulo existeix de debó, és el rinoceront que vivia a l'antic zoo de València situat a Vivers i què ara s'ha traslladat a les noves instal•lacions del BioParc.


Nota Personal : En aquests moments el que em ve més de gust és quelcom així ...


Aigua

Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

dijous, 25 de juny del 2009

2010


(Encetem un micaco futur...)Futur

L'altre dia, mentre treballava, em vaig quedar parat durant uns moments fent una cosa d'aquelles més banals: escriure una data. Era una data que correspondria a l'any vinent, el 2010. Veure aquella data sobre el paper em va teletransportar mentalment uns quants anys al passat, en aquells en que aquesta data es veia com una cosa llunyana i futurista, anys en que sovint es representava aquests temps futurs com un món molt tecnològic i, sovint, sotmès a una fèrria dictadura que utilitzava tota aquesta tecnologia per a realitzar un control (a vegades directe, a vegades indirecte) molt estricte de la societat.

Així que et pares a pensar un moment i ... de veritat estem lluny d'aquest estereotip? Bé, de fet, des de que va començar la "guerra contra el terrorisme" els controls sobre la mobilitat i la privadesa de la població civil van augmentar espectacularment. La xarxa de xarxes que és internet tampoc s'ha escapat d'aquesta voluntat de control i s'han utilitzat sovint justificacions com ara el de "protegir els drets d'autor" per voler intervenir tot allò que circula per la xarxa.

No cal mirar gaire lluny per veure que això ja anava a passar a part del nostre país, en concret a la Catalunya Nord amb la Llei Hadopi, que permetia al Govern Francès intervenir les comunicacions i deixar sense internet a qui vulgués sota el pretexte de haver infringit drets d'autor... això sí, obligant-lo a pagar les quotes de connexió durant el temps en que està desconnectat, per a que no es queixessin les teleoperadores, fort eh?. Tot això sense que hagi cap mandat judicial pel mig (evidentment) i anant en contra de les normes europees, ja que fa poc el Parlament Europeu va rebutjar que es pogués tallar l'accés a internet a cap ciutadà sense que un jutge ho decretés. Per sort, sembla ser que encara certa coherència i decència al món, ja que el Constitucional francès va tombar aquesta llei puix considera que l'odre de desconnexió només la pot emetre un jutge.

I és que allò que ens hem acostumat a veure que fan governs poc democràtics com el de la Xina, que vol treure els ordinadors censurats de fàbrica o el de Birmània es va estenent, poc a poc, cap a les "democràcies occidentals". De fet, hi ha governs, com el de la Gran Bretanya, que volen implementar mecanismes per a controlar tots els correus electrònics, trucades telefòniques i visites a webs, en un control digne del Gran Germà. No és un cas aillat, puix Alemanya a aprovat mesures per a controlar la xarxa. Inicialment volen bloquejar determinades pàgines sospitoses de distribuir pornografia infantil, però al cap de poca estona ja han aparegut peticions per a bloquejar "jocs violents" com el Counterstrike... i, una vegada encetat el meló, veure'm quan triguen a bloquejar també qualsevol cosa que amenaci els drets d'autor o vagi vosté a saber. Però el que més em fa esgarrifar es pensar en el conglomerat d'interessos polítics i econòmics que cerquen aquest control per a llur benefici i com, utiltizant qualsevol subterfugi, s'adopten mesures polítiques per a fer-ho sovint en contra dels interessos del poble en general, o sigui, just aquells que els van votar, demostrant que el "demos" cada dia és més petit, esclafat per la voluntat de la "cràcia".

Però la cosa ja va més enllà, no només volen controlar, sinó que volen influir, seguint aquella vella màxima que diu "et deixen votar, però et diuen què has de votar". Mirem el cas dels "mitjans de comunicació". Penseu un moment sobre ells... que diríeu que impera més avui dia: mitjans de comunicació que t'ofereixen la realitat i les coses tal com són i com han passat o mitjans de comunicació que les mostren segons l'angle que interessa al grup al qual pertanyen. De què hi ha més, de "mitjans de comunicació" o de "creadors d'opinió" ? I les forces de seguretat? Són forces de seguretat que velen perquè es respectin les lleis per igual i per garantir la seguretat de tots els ciutadans o són forces de repressió que es dediquen a fer respectar més les lleis a unes determinades capes socials i que reprimeixen les protestes que hi han contra el sistema, protestes desacreditades des dels "creadors d'opinió" ? Potser tot això que escric és una mica paranoic, no ho nego, però quan miro al voltant no deixo de veure senyals de que, cada vegada més, les coses van per ací.

Internet se'ls va escapar de les mans i ens va permetre a persones particulars (com vosaltres o com jo) fer escoltar la nostra veu arreu del món i compartir tot allò que volguéssim. Sembla ser que a certs sectors això no li acaba d'agradar. Potser això ens pot ajudar a que obrim els ells i ens realitzem una pregunta que fa certa por : "En quin moment ens van robar la democràcia?"



Nota Sant Joanera: La revetlla va anar tal i com estava planejada... en un tranquil·let racó de la platja (fins a les 23:00 hores) vam muntar la paradeta, amb fanalet i coca de llardons, bany a les 00:00h, caminada de retorn cap a casa i a l'arribar una bona copa de cava. Us deixo un parell de fotografies aquí sota...


Fanalet a la platja

Barcelona durant la revetlla

Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

dilluns, 22 de juny del 2009

La nit de les fogueres màgiques


(Encetem un micaco de foc...)Foc

Si hi ha una nit que hom pot considerar com la Festa Nacional dels Països Catalans aquesta es sens dubte la Revetlla de Sant Joan, festivitat que es celebra arreu de la nostra terra. Però, a més de ser la nit més curta de l'any, aquesta nit de festa originada en el ritus solar és una de les nits més màgiques que hi ha, puix són en aquestes poques hores de foscors l'únic moment de l'any en que moltes de les criatures fantàstiques es desperten i caminen lliurament entre nosaltres. Així, no és estrany veure encantades rondant penyes i fonts, bruixes volant muntanya amunt de camí a les seves diabòliques reunions o al Feram, àvid de plaer sexual especialment aquesta nit, rodant a totes les dones al seu abast, estirant-les les faldilles i dedicant-les tota mena de paraulotes deshonestes. També és aquesta una nit de rituals i d'ocasions úniques per a poder desencantar donzelles o descobrir tresors. I és que, de fet, la Nit de Sant Joan ve a ser pels éssers màgics el que és la Nit de Tot Sants pels difunts.

Tot això ha quedat reflectit al nostre folklore mitjançant tradicions i llegendes que s'estenen arreu. Així, per exemple, a Regencós, poble del Principat, (concretament del Baix Empordà), diu la tradició que si hom va aquesta nit al Quermany (muntanya situada a prop del poble des d'on es poden divisar perfectament les illes Medes) i troba les mítiques ruïnes del Castell de Quermany (de localització no gaire clara) podrà entrar a la cova tancada que guarda el tresor, cova a la que només es pot entrar aquesta nit de l'any. Dins d'ella trobarà una gran serp que custòdia enormes quantitats de faves. Per aconseguir-les, quan la serp obri la boca per atacar cal tirar-li dins una moneda d'or, fet que convertirà al temible ofidi en una preciosa noia que li permetrà, en recompensa per haver trencat la maledicció ni que sigui temporalment, agafar totes les faves que vulga, faves que, al sortir de la cova, esdevindran monedes d'or.

A Ses Illes també tenen un munt de tradicions i llegendes relacionades amb aquesta nit. Conta la llegenda que en aquesta nit màgica on els esperits malèfics estan especialment disbauxats les flames de les fogueres serveixen per espantar-los, i és per això que el foc és, any rere any, un dels elements indispensables d'aquesta vetllada. La llegenda també conta que fa molt i molt temps Mallorca i Menorca havien estat unides per un braç de terra que va caure sota poder del Dimoni, el qual va aixecar allà una església endimoniada que va esdevenir el centre de totes les seves malifetes. Per alliberar tota aquella terra del mal, Nostre Senyor enfonsà aquell braç sota l'aigua. Però en aquesta nit especial la mar que cobreix aquest antic braç rebull i es pot notar una claror vermellosa provinent de l'enfonsat temple del dimoni.

Tradicions demoníaques en trobem així mateix al País Valencià. A la comarca de l'Alcalatén hi ha el Penyagolosa, un dels cims més alts del país. I és en aquelles contrades on la tradició assegura que la Nit de Sant Joan s'obre un tall a la terra, tan profund que arriba al mateix infern. D'aquest forat, a més de flamarades descomunals, ixen dimonis i tota mena de bèsties infernals. Hom diu que aquell lloc maleït engoleix a tot temerari que s'aventuri pels contorns, tot i que no fa falta aventurar-se massa ja que ,s'assegura, cada any passada la Revetlla hi ha nombroses desaparicions inexplicables a les rodalies de caps de bestiar i de persones.

I no podria acabar sense fer menció a una tradició badalonina que es menciona al sempre interessant Costumari Català. Segons diuen, al bosc proper al monestir de Sant Jeroni de la Murtra hi havia (o hi ha) un arbre amb fama de casamenter al que s'anaven a abraçar aquesta nit totes les fadrines de la rodalia que desitjaven trobar promès. Cal a dir que quan es comenta "de la rodalia" hom ha de suposar que serien les fadrines de Canyet, (barri situat allà a prop)  puix en aquella època Badalona (bàsicament format per Dalt la Vila i algun nucli de població més) i Canyet estaven únicament comunicats pel camí que passava pel Pas de la Guineu, lloc misteriós i temut en general i durant la Nit de Sant Joan en particular. Cal aclarir també que en aquella zona s'han trobat nombrosos vestigis del passat, des de monuments megalítics a poblats ibers, i per tant aquesta tradició ben bé podria ser la cristianització d'un antic culte de fertilitat. En cas d'esbrinar la posició de l'arbre en qüestió em comprometo a fer pública la seva localització mitjançant el Google Maps, per si hi ha alguna lectora interessada en els seus serveis.



Nota Personal: Per la meva part, i si tot va segons el planejat, la meva revetlla serà la de cada any, o sigui, aniré a sopar, menjar coca i beure cava a un raconet de la platja entre Montsolís i Masnou. I si m'atreveixo compliré amb aquella tradició que assegura que es pren un bany a la platja la mateixa Nit de Sant Joan en tocar les dotze campanades es conservarà la salut del cos. Just per això el refranyer diu "Bany de Sant Joan, salut per a tot l'any". Molt bona revetlla a tothom... i compte amb els éssers màgics... i amb els "no tan màgics" també !!


Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

dijous, 18 de juny del 2009

Selectivitat i política


(Encetem un micaco educatiu...)Classe

M'agrada fixar-me en les coses que passen al meu voltant, observar detalls i treure'n idees i teories, potser errònies ja que depenen del meu punt de vista, però realitzar l'exercici de formular-les m'apassiona. I una de les coses que crec veure darrerament és que tenim un greu problema amb el fracàs escolar i en l'àmbit de l'ensenyament en general, aquesta eina que ha de formar a les generacions futures i que, a pesar dels molts esforços que realitzen els professionals dedicats a aquestes tasques, sembla que cada dia vagi una miqueta pitjor.

No és ja el fet de que la gent sigui més o menys culta, amb més o menys títols, que domini més o menys llengües o que tingui més o menys civisme i respecte vers els altres ,aspecte aquest darrer que, penso jo, és més responsabilitat de les famílies que dels centres educatius, tot i que aquests s'acaben trobar els problemes derivats d'això, ja que segons un  informe l'Estat Espanyol és una dels països amb més problemes d'indisciplina a les aules. El problema de fons que crec veure és que entre amplies capes de la societat cada vegada està més oblidada (per no dir desprestigiada) l'ànsia de saber, d'interessar-se per alguna disciplina, d'ampliar coneixements... i això en un món com l'actual en que internet proporciona ingents quantitats d'informació utilitzant poc esforç em crida enormement l'atenció. Avui dia sembla haver-se instaurat la llei del "ja m'ho explicaran" del mínim esforç. I el problema no és "no saber" sinó "no voler saber".

Si la situació no fos ja de per si greu per ella mateixa, només faltava que els polítics fiquessin també la seva mà al món de l'ensenyament, i ho fan de tal forma que ben bé sembla que, per a ells, les escoles no són més que granges de futurs votants. Quantes vegades no han parlat els diferents mitjans de comunicació de la "polèmica" de la llengua que s'utilitza per ensenyar als nens a les escoles del Principat? Doncs bé, aquesta discussió no és social ni lingüística, és simplement política, i sorgeix d'un raonament simple i infantil: "si el nen parla català, votarà partits catalanistes; si el nen parla castellà, votarà partits espanyolistes". De fet, no fa gaire va sortir el sr. Aznar dient que un estudiant català que fa "dues hores de castellà a la setmana acabarà els seus estudis sense parlar castellà" i què els seus pares "si tenen recursos, hauran d'invertir perquè, en lloc d'anar a Londres a estudiar anglès, vagi a Albacete". Un fet aïllat i excepcional? Molt em temo que no, de fet, a la resta de l'Estat també hem pogut veure un cas similar respecte a l'Educació per a la Ciutadania, i en aquest cas el raonament infantil venia a ser: "si l'infant fa Educació per a la Ciutadania votarà al PSOE, si fa religió votarà al PP". Aquest raonament ha generat actituds realment grotesques, com la que ja vaig comentar no fa gaire al País Valencià i la seva idea de realitzar l'assignatura d'Educació per a la Ciutadania en anglès.

La darrera mostra de la influència més o menys descarada que volen exercir els polítics en els processos educatius la vam poder veure la setmana passada, en els exàmens de selectivitat. Així, sense anar més lluny, a les proves fetes al Principat va aparèixer un escrit de la ministre d'Igualtat Bibiana Aído sobre el desinterès polític del jovent. El tema és interessant, però clar, a un li ve al cap aquella màxima que diu "la baixa participació juga a favor de la dreta" i no pot deixar de veure certa oloreta d'intencionalitat política darrera de tot això; potser no, potser m'equivoco i tot són paranoies meves, però no costa res fer les coses amb cura, que ja se sap que la dona del Cèsar, a més de ser vituosa, ho ha de semblar. Com no podia ser d'una altra manera, els senyors del PP van montar en colera i vant titllar aquest fet "d'adoctrinament polític".

Encara que, realment, tampoc no s'ha de fer excessiu cas d'aquesta protesta airada dels populars. I perquè? Doncs perquè un fa un cop d'ull als textos de la prova de selectivitat del País Valencià i es troba amb un text de "l'amic" Fernando Savater amb "perles" com ara "Por lo demás, ¿educación para la ciudadanía? Hombre, en un país en que los medios de información clericales consideran el laicismo un desvarío de extrema izquierda y el establo "progre" llama fascista a reivindicar el derecho a ser educado en la lengua común... ustedes me dirán." com denunciava el company Cucarella. En una sola línia es fica amb l'educació per la ciutadania, els progres i defensa "la lengua común" !! Només els hi ha faltat ficar el "agua para todos" i el "no mos fareu catalans" per acabar-ho d'arrodonir. Protestar perquè uns altres fan el mateix que tu... un dels senyals identificatius dels polítics d'avui dia, fidels seguidors de la doctrina "fes el que dic, no el que faig".

I per si ja no n'hagués prou embolic amb tot el que he comentat abans, s'afegeix un nou ponent a la polèmica... o més aviat, un nou color: el blau. Així, el diari Las Provincias titulava no fa gaire : "La Universidad elige un texto de un periódico catalán para examinar de valenciano" i donava el tret de sortida per a que tots els simpatitzants de Coacción... perdó, Coalición Valenciana i blaverets similars tornessin a "dedicar boniques floretes" al món universitari, aquell món que tan odien perquè "incomprensiblement" no dóna suport a les seves esbojarrades teories històriques i lingüístiques i al que acusen, sempre que poden, de ser "catalanista" puix defensa la unitat de la llengua. Un clar exemple d'analfabetisme cultural per raons polítiques. Potser s'haurien d'haver parat a pensar (pensar... oh, blasfemia!!) de quin diari valencià en paper podrien haver extret un text en valencià..

Però el que més em crida l'atenció és que cada facció política ataca als altres i els acusa de voler "adoctrinar" als jovenets, però cap d'ells sembla preocupar-se seriament del baix nivell cultural i del fracàs escolar existent... sincerament, sembla ben bé que ja els hi va bé que hagi "masses incultes" a les que manipular sense gaires problemes.


Nota Personal: No sé el que ha passat per la vostra zona, però per on visc jo hem sofert dies d'un calor espantòs. És nota que s'acosta l'estiu, però realment crec que s'està passant un pelet... ara més que mai, m'agrada passejar de nit a la fresca gaudint de la llum de la lluna. Bon cap de setmana a tothom.

Llum de lluna


Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

dilluns, 15 de juny del 2009

Un passeig per la memòria


(Encetem un micaco caminant...)Memòria

Hi ha dies en que les coses no surten exactament com havies pensat. Això em va passar a mi ahir, sense anar més lluny. La primera intenció que teníem era passar una estoneta en la platja, a la que ens agrada anar i venir més aviat d'horeta. La cosa no va acabar d'eixir ja que, primer, estàvem força esgotats i segon que el dia no acabava d'acompanyar, ja que es va aixecar força gris i núvol. Així les coses, vam decidir fer una passejada per allò que ja fa anys que hauria de ser el passeig marítim

Dit i fet, esmorzem i ens dirigim cap allà, però al poc d'arribar passem pel costat d'un guàrdia urbà i escoltem per la seva ràdio què "la procesión de Corpus de Dalt la Vila se está desarollando sin problemas".... així que decidim anar a tafanejar una mica. Continuem la nostra passejada pel costat de la platja i arribem a la Rambla de Badalona, que ahir estava més plena de vida de l'habitual, ja que diferents associacions relacionades amb el medi marí, des d'associacions recuperadores de dofins fins al gremi de pescadors passant per l'Escola de Mar, havien plantat tot de tendes al costat de l'estàtua de Roca i Pi per fer arribar als més menuts llurs activitats. Passada la zona i després de caminar un poquet arribem als voltants de l'església de Santa Maria, de la qual sortia nombrosa gent, i just al costat ja veiem les primeres Catifes de Corpus. Fem una breu passejada pels carrers per observar com han aixecat tot el paviment del carrer de Dalt (espero que no tornin a posar asfalt, quedaria molt millor empedrat) i ens arribem a la Plaça de la Constitució i al carrer Barcelona, on trobem un altre grupet de gent fent més catifes.


Catifes de Corpus

Això fa que me'n recordi de les paraules de la meva mare, quan em contava com ella i els seus germans anaven a les muntanyes de Can Ruti a recollir pètals de flors (com ara ginesta) per a que el meu avi pogués realitzar les catifes de flors per Corpus que li encarregaven, com ara la que li solien encarregar al carrer de Sant Pere, a Baix a Mar. És bo veure que les tradicions es mantenen a una ciutat que massa sovint sembla oblidar el seu passat. Per cert, podeu veure excel·lents fotografies de las Catifes de Corpus a Dalt la Vila en aquest enllaç de la seva pàgina.

Agafem el carrer de la Costa i anem a Baix a Mar, cosa que aprofitem per passar pel carrer del Mar i comprar-nos un gelat al mateix lloc on el meu pare em solia comprar els cornets (bé, en aquells temps mon pare me'ls comprava al carrer Francesc Layret, però al carrer del Mar hi ha una tenda dels mateixos propietaris)... ara bé, la vida evoluciona i en comptes del cornet ens comprem una molt més còmoda terrina. Tot menjant gelat ens acostem a la platja en aquesta passejada que m'ha fet recordar dos moments del meu passat.

I com no hi ha dos sense tres, un altre record m'arriba a la memòria al passat pel Pont del Petroli, l'antic pantalà de la Campsa a Badalona que ha estat rehabilitat com a passeig que s'endinsa al mar i que ha estat obert al públic aquest cap de setmana .


Pont del Petroli a Google Maps

Em recordo de com mon pare em contava que anava allà per agafar musclos als pilars del pont. En aquella època la Guàrdia Civil vigilava el pantalà, amb el qual jugaven al gat i a la rata ja que, en teoria, la gent no es podia acostar als pilars. Un dia en que estava fent això va veure una ombra molt gran dins de l'aigua que de seguida va associar amb una tintorera, i que va fer, segons les seves pròpies paraules, sortís tan ràpidament de l'aigua que no era capaç de dir si ho havia fet corrent o nadant. Aquest fet va cridar l'atenció del guàrdia civil que vigilava, però sembla ser que molt més li va cridar l'atenció la misteriosa ombra marina, puix se la va mirar força estona amb cara de certa preocupació.


Pont del Petroli

En tot cas, ara el pont ha estat força rehabilitat, li han col·locat un terra de fusta i unes bones baranes per evitar que la gent pugui caure. Al final del mateix hi ha com una mena de placeta que ofereix unes vistes espectaculars no només de la costa de Badalona sinó de bona part de la del Maresme i de la Serra de Marina i del Parc de la Serralada Litoral. Avui, però, la meteorologia no acompanyava per gaudir d'aquestes bones vistes, serà qüestió de tornar un altre dia. Cal a dir que el Pont no és només un espai de lleure, puix s'han instal·lat en ell una sèrie de sensors que permetran obtenir dades meteorològiques i marítimes, que a més es podran consultar des de la seva web www.pontdepetroli.org.


Detall del Pont del Petroli

Tal com deia al començament, sembla mentida com poden canviar les coses. El que només havia de ser un dia de platja s'ha acabat convertint en una passejada no només pel món físic, sinó pel món interior dels records... però jo, cal a dir, estic encantat que hagi estat així !!



Nota Curiosa: Al barri nou de Badalona, aquell tocant el Port Esportiu, hom pot veure una estàtua anomenada "l'equilibrista". No puc menys de fer notar la gran semblança que té aquesta estàtua amb un dels exercicis de la molt popular Nintendo Wii Fit... realment no serà això publicitat camuflada ?


Equilibrista Wii Fit

Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

dijous, 11 de juny del 2009

València per a Principiantins


(Encetem un micaco valencià...)València

Ara que els dies són més llargs i el clima més agradable és la temporada en que millor es poden aprofitar les escapades de cap de setmana. A la nostra terra tenim molts llocs que es poden visitar força bé en dos dies i avui us en vull parlar d'un d'ells: València Cap i Cassal. I és que la capital del País Valencià ofereix nombrosos atractius que fan que una visita de cap de setmana resulti entretinguda., oferint elements antics i moderns en una ciutat on la majoria d'itineraris es poden fer a peu perfectament.

Amb voluntat de fer més còmoda la visita a tots aquells que veniu des del Principat o d'altres territoris de la nostra terra per primera vegada us deixo uns quants comentaris d'allò que no us podeu deixar de veure. Primer comencem amb un consell de la ubicació de l'hotel: és força recomanable que sigui el més cèntric possible, pels voltants de la Plaça de l'Ajuntament, puix allà tindreu la majoria de punts interessants molt aprop, així com una àmplia varietat de cafeteries i restaurants i, a més, us podreu moure a peu o en transport públic sense gaires problemes. Si decidiu venir en tren també us vindrà molt bé, ja que l'Estació del Nord us deixa pràcticament al tocar d'aquest indret. Si arribeu en autocar la cosa ja queda més allunyada, però al costat de l'Estació d'Autobusos hi ha un centre comercial anomenat Nuevo Centro i just al carrer del davant, l'Avinguda de les Corts Valencianes, hi passen bastants autobusos que et deixen al centre de la ciutat, com ara el 61 o el 62.

Parlant de transports públics, a València hi ha metro, autobús i tramvia (integrat amb el metro), però no hi ha integració tarifaria com a Barcelona. Així, podeu trobar Bono Bus, Bono Metro i un Bono Transbord que permet fer 10 viatges autobús + metro. Darrerament estan actualitzant les targes d'abonaments utilitzant xips intel·ligents que permeten recarregar-les. Per a visitar i fer els recorreguts que us explicaré tot seguit amb un Bono Bus (10 viatges d'autobús) en tindreu prou.

Respecte a què visitar, els següents punts els considero indispensables : Torres de Quart (Punt 1), Torres de Serrans (Punt 2), La Llotja de la Seda (Punt 3), El Mercat Central (Punt 4), La Seu (Punt 5), L'Oceanogràfic / Museu de les Ciències (Punt 6a i Punt 6b), El Mercat Colom (Punt 9), L'estació del Nord (Punt 10), el Palau del Marquès de Dosaguas (Punt 6) i La Rambla del Túria (El Jardí del Túria) (Punt 7). Tot seguit adjunto un mapa amb les seves localitzacions, un de més general i un que es concentra més en Ciutat Vella i voltants ...


València - Punts interessants

... i unes quantes fotos descriptives que acompanyen aquest apunt. Per cert, haig de donar les gràcies al company pd40 per haver-me deixat utilitzar unes quantes de les seves.

Per realitzar les visites us ofereixo una possible planificació a fer que us permetria visitar tots aquests punts durant un cap de setmana. Comencem un divendres per la tarda, si arribeu a València cap allà les set del vespre podeu aprofitar per donar un tomb per la plaça de l'Ajuntament i així contemplar els edificis de l'Ajuntament (Punt A) i de Correus (Punt B), també podeu veure l'estació del Nord (Punt 10) que està just al tocar i la Plaça de Bous (Punt C), al costat d'aquesta. Tot seguit podeu visitar el carrer comercial per excel·lència de València, el carrer Colom (Punt D), i arribar al Mercat Colom (Punt 9), antic mercat de línies modernistes ara reconvertit en espai de lleure on podeu trobar una amplia oferta de cafeteries. Podeu prendre un cafè, una copa o bé aprofitar per a sopar per aquella zona.


Estació del Nord

Mercat Colom

El dissabte pel matí es podria dedicar a visitar la Ciutat de les Ciències (Punt 6a) i l'Oceanogràfic (Punt 6b). Des de la plaça de l'Ajuntament podeu agafar els autobusos 19, 35 o 40 que us deixaran en aquella zona. Si penseu visitar l'Oceanogràfic el més recomenable és comprar l'entrada per telèfon, ja que a l'arribar només l'haureu de recollir i us estalviareu fer força cua. Una visita tranquil·la a l'Oceanogràfic, mirant l'exhibició del dofinari i la visita a les aus de les zones humides, pot durar des de les 10 del matí fins a les 5 de la tarda, parant per dinar. Si decidiu dinar a l'Oceanogràfic mateix us recomano el restaurant Oceanos, una cosa intermèdia entre el més sofisticat Restaurant Submarí i els gens recomanables entrepans i hamburgueses del lloc. Durant les primeres visites que vaig havia la possibilitat de sortir a l'exterior i tornar a entrar amb la mateixa entrada, si la cosa continua així sempre podríeu anar a dinar al Centre Comercial El Saler (Punt E) que està bastant pròxim.


En cas de que no vulgueu visitar l'Oceanogràfic sempre podeu agafar el 19 a la Plaça de l'Ajuntament i anar a passar el matí a la platja, visitar el port i el Passeig de la Malvarrosa. Alhora de dinar hi ha molts restaurants per aquella zona, tot i que si voleu menjar un bon plat d'arròs, ja sigui en paella, en arròs negre, arròs a banda o arròs al forn us recomano el restaurant Samaruch. Després de dinar podeu tornar a agafar el 19 i baixar als voltants de la Ciutat de les Arts i les Ciències i així aprofitar per veure l'entorn d'un dels punts turístics de moda a València.


Oceanogràfic

Ciutat de les Arts i les Ciències

Així que, tant si heu anat a la platja com si heu anat a l'Oceanogràfic, per la tarda podeu passejar pel Jardí del Túria (Punt 7) antigament coneguda com a Rambla del Túria i que ve a ser un Parc de la Ciutadella però en gran i en forma de passeig. Aquest espai, de fet, és l'antiga llera del riu Túria, que va ser desviat per fora del nucli urbà després d'una forta crescuda dels anys 50 del segle passat que va negar mitja ciutat. Si el temps acompanya és un lloc molt agradable per passejar, asseure's a un banc a llegir, fes esport o prendre el sol damunt la gespa. A mi m'agrada especial la font de davant del Palau de la Música (Punt F), sobretot els vespres d'estiu. Durant la passejada podem contemplar alguns dels ponts de la ciutat, com per exemple el Pont del Mar (Punt 8). A l'arribar al Pont de l'Exposició (més conegut com d'en Calatrava) (Punt G... sense conyes, si us plau !!). D'allà es pot sortir a la Porta del Mar (Punt H) on antigament hi havia la porta de la muralla que portava cap a la costa i on avui dia hi ha una mena d'Arc de Triomf. Al costat hi ha el Jardí del Parterre amb l'estàtua eqüestre d'en Jaume I (Punt I), i des d'allà podem agafar un carrer que hi ha al davant d'un famós centre comercial que ens portarà fins al carrer de les Barques i el Teatre Principal (Punt J) i anirem a parar a la Plaça de l'Ajuntament. Ja al centre podem optar per alguna de les diferents ofertes que hi ha per sopar i per prendre una copa.


Rambla del Túria

Pont del Mar

Diumenge pel matí és un bon moment per a conèixer la València Vella. Començarem sortint de la plaça de l'Ajuntament, agafant l'històric carrer de Sant Vicent i anant a parar a la Plaça de la Reina, on podrem contemplar la Seu de València amb el seu característic campanar, el Miquelet (Punt 5). Actualment s'ha de pagar per visitar la catedral, de fet cobren separadament per veure la catedral i per pujar al Miquelet. La visita a l'interior de la Seu val la pena, sobretot per veure la Capella del Graal i les pintures renaixentistes del cimbori; també cal dir que si fa bon dia les vistes des del Miquelet són força bones. Al voltant de la catedral hi ha molts edificis interessants, però nosaltres seguim la passejada voltant al Miquelet i sortint a la Plaça de la Verge i la seva característica font.


La Seu i el Miquelet

Capella del Sant Graal

Seguint tot recte, passem per davant de les Corts Valencianes i sortim al Jardí del Túria, just al costat de les Torres de Serrans (Punt 2), antiga porta de la muralla. Tan aquestes torres, com les de Quart,són visitables per dins i la visita és gratuïta, només s'ha d'estar atent a l'horari de visita. Una vegada visitades les torres agafem el carrer que surt d'elles, el carrer de Serrans, i arribem al Palau de la Generalitat Valenciana (Punt K), i tot seguit agafarem el carrer de Cavallers tot recte. Tan en aquest carrer com a la Plaça de Manises (al costat del Palau de la Generalitat de Baix) podrem contemplar multitud d'antics palaus que ara són, en la seva major part, seus oficials. A l'arribar a la Plaça del Tossal seguim tot recte pel carrer de Quart i de seguida arribarem a les torres de Quart, que com ja he comentat abans també es poden visitar.


Portes de Serrans

Portes de Quart

Visitades les torres reculem a la Plaça del Tossal de nou i prenem, a la dreta, el carrer Bosseria, que ens portarà a la Plaça del Mercat, lloc on podem visitar la fantàstica Llotja de la Seda, joia del gòtic civil català (Punt 3) i el Mercat Central (Punt 4) edifici singular del modernisme a València. La visita a la Llotja és gratuïta, mentre que si voleu veure el mercat per dins millor busqueu una estona el divendres o el dissabte a primera hora. Des d'aquesta plaça, i tot just seguint el mateix carrer per on heu vingut recte, anireu a parar de nou a la plaça de l'Ajuntament.


La Llotja de la Seda

Mercat Central

Per acabar la passejada, agafem el carrer Barcelonina fins arribar al carrer Poeta Querol, i allà, al girar a l'esquerra, de seguida trobarem un edifici ben singular: el Palau del Marqués de Dosaguas, una mostra ben clara del sobrecarregat estil rococó (Punt 6). Aquest edicifi és actualment el Museu de la Ceràmica, però realment el que més crida l'atenció és el seu aspecte exterior... i és aquí on acaba el nostre recorregut.


Palau del Marquès de Dosaguas

Aquesta petita guia no seria completa sinó es recomanés llocs de menjar i beure. Com ja imaginareu hi ha molts, i molt diversos, tot i així us diré uns quants de preu mig (30 euros/cap, amunt o avall) i situats al centre que a mi m'agraden força. Així, podem trobar cuina tradicional a El Bodegó de la Sarieta, menús i plats a la carta al Generalife, bons arrossos a Restaurante Navarro, pasta i bones vistes a La Pappardella, pizzes a Pomodoro, sucs naturals al Naturalia, bona xocolata al Valor, un lloc ideal per prendre te per la tarda i aigua de València per la nit al Café de las Horas, una bona cerveseria anglesa a Sherlock Holmes, el més característic lloc d'orxates a Santa Caterina i un amagat, tranquil i petit pub a Christopher Lee. Segur que si necessiteu saber on estan els podreu trobar ràpidament, sinó és el cas pregunteu-me.


València té molt per oferir, molt més del que solen "vendre" de forma oficial pels mitjans de comunicació. Penseu que aquesta passejada ha estat breu i que he deixar de banda molts detalls i llocs que tenen cert interès i encant. Animeu-vos a passar uns dies a València, ja veureu com no us defraudarà la visita i així, de pas, combatrem aquesta mena d'estrany "apartheid políticament generat" i desconeixement que sembla existir entre Barcelona i València, ciutats que comparteixen moltes més coses de les que alguns volen admetre.



Nota Personal: Aquest cap de setmana sembla que la calor apretarà de valent. Guardeu-vos del sol i gaudiu al màxim l'estiu mediterrani que s'aproxima. Bon cap de setmana a tothom.


Me'n vaig al badiu...

Visca la terra !!

dilluns, 8 de juny del 2009

Xapes


(Encetem un micaco automobilístic...)Matrícules

Alguna vegada vaig llegir que la política era la ciència dedicada a crear problemes per a solucionar-los després, més que res perquè no saben com solucionar els problemes que verdaderament preocupen a la gent... I com vivim en un Estat on es porta molt això de viure de rentes, aquí en comptes de crear problemes en recuperen de vells, "problemes" que si la gent tingués dos dits de front no existirien pas. No fa gaire temps, i coincidint amb la convocatòria electoral que acabem de deixar enrera, hem pogut veure com s'ha tornat a parlar molt, de nou, de tot el problema que envolta la llengua que s'utilitza en l'educació al Principat. I com sembla que amb això no n'hi ha havia prou van rescatar un altre tema d'aquests recurrents : el dels símbols de les comunitats autònomes a les matrícules dels cotxes.

Aquesta pràctica, perfectament normal en altres estats com França o el Regne Unit, a l'Estat Espanyol ha creat molta controvèrsia, com sempre passa amb totes aquelles coses on apareixen símbols que no són de tot l'Estat. Recordem que durant el "regnat" de José María I "running man" , sobirà de l'España Una y Única es va plantejar la qüestió que a les matrícules dels vehicles de l'Estat Espanyol aparegués el distintiu de la comunitat autònoma. El tema va ser tancar per part del "sr. mireusté" amb la celebre frase "yo no discuto de chapas" decidint que no aparegués cap altre símbol que no fos la 'E' d'España en una mostra més d'aquella gran democràcia, diàleg i sensibilitat vers els que no pensen exactament com ells. Bé, per a ser una mica més precisos, la discussió es va tancar amb aquesta frase i amb la negativa del sector de l'automòbil a l'idea perquè (deien) els podria comportar grans pèrdues.

Resulta que aquesta iniciativa sorgeix de nou i ni des de la Generalitat de Dalt es posen d'acord en si la volen demanar o no ja que si des del Departament de l'Interior (els ecoverdsexcomunistes o una cosa així) la van demanar, des del Departament de Presidència (els sociates) van dir allò tan utilitzats a Can Sociata de "estem d'acord, però això no toca ara que hi ha crisi", argument que a mi em fa molta gràcia ja que si ens posem a buscar segur que sempre trobem algun tema més important per no fer allò que, realment, no volem fer. O és que els socialistes no saben fer més d'una cosa alhora? Per la seva part, des del Gobierno fonts del Ministeri de l'Interior insisteixen que per a fer-ho es necessita "un ampli consens de les forces polítiques i del sector de l'automòbil" , una maniobra similar al "això no toca" i una de les estratègies més utilitzades a la fantàstica sèrie "Sí, ministre" quan no es volia fer res, i a la qual només faltava afegir-li que al consens s'hauria de sumar també la Conferencia Episcopal i la Societat Criadora de Canaris del Baix Cinca. El famós consens... perquè sempre l'utilitzen per temes simbòlics com aquests i no en altres que toquen directament la butxaca, les llibertats i la forma de vida de la població?

Però bé, el que realment crida l'atenció és el que es podia llegir de " el sector s'hi va negar rotundament, especialment, els negocis de compravenda de vehicles d'ocasió i de lloguer. La raó adduïda era que és molt més complicat vendre un cotxe amb un símbol autonòmic fora de la regió geogràfica on ha estat matriculat." Està bé això, però em pregunto jo... els beneficis d'un cert sector són els que han de marcar les normatives a fer ? Perquè, amb aquest mateix argument, el sector del tabac podria demanar que es tragués dels paquets de tabacs allò de "fumar mata" perquè és dolent pel seu negoci ! O els del sector de l'alimentació podrien demanar que no incloure la procedència dels seus productes o el lloc de producció.

Des del sector de l'automòbil sempre posen l'exemple de " la reticència d'un comprador a adquirir un vehicle amb distintiu català si ha de circular principalment a Madrid i viceversa pels desperfectes que pot acabar patint." El problema aleshores no és de les plaques, és de civisme i de que alguna cosa no acaba de rutllar a l'Estat si un cotxe amb quatre barres a la matrícula i un CAT no es pot vendre a un altre punt de l'Estat (i estic segur que això seria molt més difícil que vendre un cotxe amb el símbol d'Extremadura o Andalusia a Barcelona). Això és un símptoma de l'existència d'un problema, i el problema no es resoldrà pas amagant els símptomes.

Pot ser que aquest lobby tingui tanta força de pressió com per a decidir en aquestes qüestions? No sabria jo dir on acaba la pressió econòmica i comença la "autopressió interessada" dels espanyolistes, sobretot quan llegeixes frases com les que diu la RACE, que em va "sorprendre" realment per la seua profunditat, digne talment d'un anunci de BMW o Audi :


Frase RACE

És que potser el disseny de les matrícules els afecta a l'hora de conduir? M'estan dient què quan veuen, per exemple, quatre barres en la matrícula del cotxe del davant el conductor es sent menys lliure? Els conductors espanyols no poden conduir si no veuen totes les matrícules iguals? Com ho fan per no estresar-se al conduir per l'AP-7 durant l'estiu?

Però com diria el meu pare, tot això, en realitat, són excuses de mal pagador... però almenys les podrien cercar de més elaborades, no?.



Nota Badalonina : Aprofito el diumenge pel matí per fer un tomb per la platja i arribar-me al carrer del Mar a menjar-me un gelat. Quan arribo veig que hi ha un nou sabor : "aigua de Badalona", de seguida em recorda a la sempre deliciosa (i perillosa) "aigua de València" i pregunto sobre ella. Resulta que és un combinat de menta, llimona i Anís del Mono (la nota badalonina del gelat, suposo). Convençut, demano mig gelat d'aquest nou sabor i mig de pinya... cal a dir que el nou sabor em convenç, però no és l'única sorpresa que trob al carrer del Mar, hi ha un parell més. Un està a la porta d'una tenda de video-jocs...


Game Over del Carrer del Mar

... no sé jo, però diria que això de "jogs" no acaba de ser ben bé normatiu.., tindrem blavers a Badalona o només és una mostra més de montillés ? Bé, encara pensant en això me n'adono que el company Tobuushi comença a deixar marca en aquest carrer de Badalona...


Sushi

Me'n vaig al badiu...

Visca la terra !!

dijous, 4 de juny del 2009

Oh! Europa!


(Encetem un micaco electoral...)Europa

Aquesta setmana tenim la cita electoral que menys trempera aixeca en general. Les causes? Bé, poden ser diverses, com ara la relativa novetat d'aquests comicis o una certa sensació de llunyania de la seu del Consell que es tradueix en una sensació de que allò que es decideix o es parla allà té cap o ben poca influència en els esdeveniments quotidians del dia a dia.

I ben bé no és així, com s'encarregava de recordar-nos en Vicent Partal des del seu Mail Obert no fa pas gaire, on enumera una sèrie de cassos i esdeveniments on les decisions i les pressions realitzades pel Parlament Europeu han trencat antigues inèrcies de l'Estat que ens han imposat patir. De fet aquesta idea de poder aconseguir a Europa el que no s'aconsegueix a l'Estat Espanyol és una de les idees que utilitza Esquerra a la seva campanya. Així, per exemple, des d'aquesta formació s'anunciava que es volia utilitzar la UE per a limitar l'esforç fiscal català. De fet, inclús s'ha arribat a insinuar que l'Estat Espanyol frena la presencia dels catalans a Europa (cosa que estic segur que passa en certa mesura, tot i que no es culpa només dels espanyols), donant la sensació que la Unió Europea sigui un contra-poder que afavoreix els interessos catalans, al contrari del que passa amb l'Estat Espanyol.

Però, lamentablement, la cosa no és tan maca com la pinten. Només cal recordar un recent titular per veure-ho...

Diari Avui

Potser Europa ens ha afavorit en algunes decisions, però en altres clarament no. Això, de fet, ja ho explica en Vicent Partal al seu text. El que no diu és que ara mateix, a Europa, cadascú fa una mica el que vol deixant clar que això de "unió" ara mateix és més formalisme que una altra cosa. Sí, la Unió Europea ha dictaminat en contra de l'urbanisme valencià, però...ha fet alguna cosa la Generalitat Valenciana per corregir-ho? Doncs no. Ha fet alguna cosa el Govern Central? Tampoc. Un altre exemple: al Consell Europeu es va aconseguir evitar l'aprovació d'un paquet de mesures contràries al P2P i a la neutralitat de la xarxa i prohibint que es desconnectés a cap ciutadà d'Internet per aquests motius. Doncs bé, pocs dies després a França es va aprovar una llei que justament feia això, contravenint les normes europees. Això deixa clar que encara queda molt per fer, i que a hores d'ara els estats que pertanyen a l'Unió encara interpreten les seves decisions en favor dels seus interessos. I cal recordar que , a hores d'ara, a la Unió només tenen veu els Estats, els demés només ho podem fer a través d'aquests estats (amb major o menor llibertat segons la seva voluntat) o d'organismes que , a la pràctica, poc pes polític tenen.

Per aquest motiu és important la nostra presencia al Parlament Europeu, no tant per allò que podem fer (que sempre vindrà delimitat per Espanya o França) sinó per mostrar que existim. De fet, per això és important la presència en qualsevol acte internacional, ja sigui cultural, esportiu, polític o culinari per mostrar al món una voluntat de ser, de voler continuar sent i de tenir veu pròpia.

Deia el President del Parlament Europeu que «heu de començar per Espanya». S'equivoca. Hem de començar per Catalunya, hem de començar per obtenir un Estat per a la nostra terra que ens permeti parlar de tu a tu amb els altres estats del nostre entorn sense intermediaris i sense limitacions. Potser és hora de tornar a recordar que la independència no s'obtindrà a Brusseles ni a Madrid, sinó a Barcelona, a València o a Palma.



Nota Romana: M'informen des del Museu de Sant Boi de Llobregat que aquest cap de setmana vinent celebren el Ludi Rubricati, unes jornades de divulgació històrica dels temps romans que es celebren en l'edifici de Can Torrents (c/ de l'Hospital nº 9) i al de les Termes Romanes (Av. Maria Girona cantonada c/ de l'Hospital) que arriba a la cinquena edició. Aquest any, a més, també es celebrarà el dia 19 de juny el Rubricati Convivium, un banquet romà a la riba del riu Llobregat. Podeu trobar més informació d'aquests esdeveniments a la web del Museu de Sant Boi i al seu bloc. Sempre es interessant visitar els actes d'aquests tipus que es celebren als diferents indrets de la nostra geografia i que permeten conèixer la història de forma alegre, festiva i propera. Així que si no sabeu ben be que fer aquest cap de setmana sempre us hi podeu acostar, segur que passareu una molt bona (i interessant) estona. Bon cap de setmana a tothom.


Ludi Rubricati

Rubricati Convivium


Me'n vaig al badiu...

Visca la terra !!

dilluns, 1 de juny del 2009

La llengua del rei


(Encetem un micaco deductiu...)Jaume I

Reconec que conec ben poques coses, de fet, en desconec moltíssimes. Si em poso a repassar totes aquelles àrees temàtiques on tinc pocs coneixements (per no dir gens) m'esgarrifo de la meva ignorància. Però bé, tampoc cal magnificar les coses, saber que hi ha coses que no es saben ja és un bon senyal, si més no això deia un filòsof. A més, cal recordar aquella anècdota del rei de França Louis XIV: Una vegada que el monarca visitava una biblioteca de províncies li va fer una sèrie de preguntes al bibliotecari, preguntes a les qual el bon home va contestar amb un "no ho sé, majestat". Molest el rei per aquest fet, li va preguntar "aleshores, perquè us paguen a vós?" i el bibliotecari li va contestar "majestat, a mi em paguen pel que sé, si em paguessin per allò que no sé no hi hauria prou or al vostre tresor per satisfer els meus honoraris".

Per sort, tot i no saber, tenim eines que ens podem permetre emetre judicis en camps que ens són estranys. Una d'aquestes eines és la lògica (tot i que s'ha d'anar amb compte en com s'aplica); una altra eina és l'associació amb altres coneixements (amb aquesta encara s'ha d'anar més en compte si cap...). En tot cas, i tot i les seves limitacions, aquestes eines ens permeten opinar sobre temes diversos on el nostre coneixement no sigui gaire profund. Avui precisament els utilitzaré en dues àrees temàtiques on els meus coneixements són força febles: filologia i història.

Llegia l'altre dia aquest article del diari Levante-EMV que deia ...

Diari Levante-EMV

Abans que res fer notar que el títol no s'adapta prou al contingut, de fet sembla força improbable que el mateix Jaume I escrigues el manuscrit, quan precisament els monarques tenien gent per a fer aquestes tasques. I si el subtítol és un pèl sensacionalista, el subtítol tampoc es queda curt, o és què les variants "valencianes" no són pas "catalanes", sobretot si ens cenyim estrictament al món de la lingüística ? Fixem-nos, però, en allò que que diu la notícia :

"Por un lado, está la postura de Jordi Bruguera, autor de una edición crítica de la obra, quien sostiene que tiene una filiación dialectal catalana. Por otra parte, está el catedrático de la Universitat de València y miembro de la AVL Antoni Ferrando, quien vincula el texto con las variantes lingüísticas occidentales (valencianas). La clave está en el manuscrito que se tome referencia, explicó ayer Albert Hauf, coordinador del congreso, quien lo presentó junto a Pere Maria Orts. Bruguera se decanta por el del monasterio de Poblet, mientras que Ferrando adopta como base el del Palacio Real de Madrid.(...) No obstante, ambos escritos son posteriores a Jaume I, con lo que conviene tener en cuenta la "intervención" del copista, subrayó Hauf."

Home, jo no sóc lingüista, però si hi ha dos llibres posteriors a la data dels fets i un conté unes variants lingüístiques i l'altre unes altres... no serà perquè van ser realitzats per copistes diferents que utilitzaven diferents variants de la mateixa llengua ? Potser és molt evident, no sé, però en el meu àmbit de feina, almenys, la millor solució és sempre la més senzilla.

Hi ha, però, alguna cosa més a comentar. Comencem per això de "les variants lingüístiques occidentals (valencianes)". Certament, el valencià pertany a aquesta varietat lingüista, però no tota ella és "valencià", també podem trobar-ne d'altres com ara el lleidatà, i no seria estrany trobar un copista d'origen lleidatà a la cort de Jaume I, ja que hi van participar molts lleidatans en la conquesta de València.

Anem una mica més enllà encara, al segle XIII, poc després de la conquesta de València... podríem trobar variants valencianes de l'idioma? Pensem en un territori acabat de conquerir i de repoblar, amb gent de diversa procedència i diferents llengües, llengües relativament joves. Aplicant la lògica, sembla clar que no hi ha hagut ni temps ni homogènia social suficient com per a crear una variant pròpia de la llengua, com sí va ocórrer més tard amb el pas dels segles. De fet, podria ser molt possible que la variant occidental que apareix a una de les còpies no sigui encara "valencià" pròpiament dit.Com a exemple, traslladem aquesta problemàtica a una altra llengua : els possibles escribes de Hernan Cortés escriurien en la variant "mexicana" de l'espanyol poc temps després d'haver conquerit els territoris asteques ? Penso que no... excepte si s'insinués que els asteques ja parlaven "amb anterioritat" una llengua molt similar a l'espanyol... però això és farina d'una altre costal.

Sincerament, no entenc que s'hagi de fer un congrés al respecte d'aquesta problemàtica, sobretot quan l'AVL té molta feina a fer per defensar l'idioma al País Valencià... considerant que sigui aquesta la seva feina, és clar.... perquè, sincerament, quina funció té aquest organisme "lingüístic" creat per solucionar un problema polític, problema que, per cert, no ha solucionat ni de lluny?. I sinó serveix ni per a fer això, a què és dedica? A donar-hi voltes al tema i fomentar una mena de neoblaverisme soterrat i "il·lustrat", donant "arguments" de baixa intensitat per anar separant les parles del sud i del nord? Potser hom hauria hagut de recordar en el seu moment que no es pot pactar amb el diable.


Nota demostrativa : La duplicitat d'organismes i de noms de la llengua fan més mal que bé quan no s'acaben de regular ben regulats, ja que al no existir una figura o expressió jurídica que defensi clarament que el català i el valencià són la mateixa llengua (deixant de banda el munt de decisions de Tribunals Suprems i Constitucionals en aquest sentit, totes tan inqüestionables com reiteradament ignorades) ens trobem de forma reiterada casos com el que l'Eurocamara ha hagut de fer el mateix anunci en català barceloní i en català valencià. És urgent trobar una fórmula per evitar casos així, que el que fan és dividir encara més la nostra preada i amenaçada llengua.

Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!