dimarts, 29 de setembre del 2015

Les coses a les que diem adéu

(Encetem un micaco postelectoral…)

Expliquen que una vegada en Miguel de Unamuno, en una carta dirigida a en Joan Maragall, li va dir "levantinos, os pierde la estética". Canvieu 'levantinos' per 'catalans' que era al que es referia realment, que ja sabem que això del Levante és una cosa molt de terra castellana per no haver de dir-nos el nom. I s'ha de reconéixer que part de raó té, ja que nosaltres no només volem fer les coses, sinó que volem fer-les rodones. És com el Barça, no només ha de guanyar, ha de guanyar i a més jugant bé amb un joc espectacular. I clar, no sempre es pot. Doncs el 27-S ha estat una mica això: hem guanyat però no hem aconseguit aquell "més del 50% de vots" que nosaltres mateixos ens hem imposat sense motiu. I això ho han aprofitat els nostres rivals per no reconéixer la seva derrota.

El primer que cal dir és que aquestes eleccions no eren un referèndum. I no ho eren perquè aquells que ara diuen que hem de contar vots no ens han deixat fer-ho. Eren unes eleccions on es votaven partits i que, amb més o menys habilitat, hem convertit en una altra cosa. Si hagués estat un referèndum, la campanya hagués estat radicalment diferent (bé, la d'alguns no ja que no sabem fer una altra cosa que fotre por…), com a mínim hagués estat molt més bipolaritzada (i si us plau, el dia que fem el referèndum només dues opcions SI/NO, tot el demés només serveix per embolicar i amagar resultats), sense ambigüetats i sense blocs que es poguessin fer i desfer a mida del consumidor. Ficar als de Catalunya Si que es Pot i els d'UDC en el bloc del NO o en el de SI (com han fet certs partits tot i que després els han canviat de bàndol quan els interessava) és una errada hem la que hem caigut molts, amb el fàcil que era fer-los el seu propi bàndol i que aquí no passes res. Tot i així, ja sabíem tots a on els anaven a ficar...

Suposo que ja estareu cansats de veure estadístiques, percentatges i numerets per totes bandes. No els penso repetir, només dir que, amb aquestes tres diferenciacions estrictes de independentistes, unionistes i no-alienats ara mateix els vots independentistes superen als unionistes, a espera dels que no alienats es decantin (si mai ho fan com a partit). No arriben al 50%? Cert, però són més, és el que hi ha.

Però repetim, aquí es conten escons. I en escons els diputats diputats independentistes tenen majoria absoluta. Cert que això no està ni molt menys arreglat, ara és quan de veritat bé la feinada. Primer posar d'acord Junts pel Sí i la CUP per fer govern, cosa que no serà fàcil. I després desplegar el full de ruta cap a l'Estat Català, que ja veureu com cada sessió del Parlament el Gobierno Central el portarà al Constitucional i els de PP, PSC i C's s'aixecaran tot enfadats de les seves cadires i sortiran tot enfadats del Parlament com a protesta… parlant amb tots els mitjans pel camí, és clar.

Així que ara cal ser pràctics i quedant-nos amb allò que tenim, i no pas amb allò que podríem haver tingut. Cal recordar que això que estem vivint és una lluita de supervivència, de supervivència com a poble. I com a tal, s'han d'utilitzar totes les estratègies i advantatges que ens permeten arribar a la victòria. Així que recordeu aquelles coses que gràcies al 27-S els hi podem dir adéu :

· La "mayoria silenciosa". Amb més d'un 77% de participació queda clar que allò al que s'aferrava l'unionisme no existeix. Sí, han votat més persones, cert, han votat unionisme… però també independentisme. I el resultat és que si hom ara mateix té alguna majoria (amb permís dels no-alienats) ara mateix és l'independentisme. El poble ha parlat de forma masiva i clara.

· Les indefinicions. UDC ha estat en terra de ningú fins al darrer moment… i ho ha pagat ben car. Més o menys com ICV amb Podemos, que també li ha passat factura. Aquestes eleccions no eren "normals" i això els votants ho han entès millor que certs partits polítics. A partir d'ara segurament tots es definiran molt més, sobretot quan el Procés guanyi velocitat.

· La incertesa. Tenim 74 diputats disposats a votar independència al Parlament. Els altres no. No ho poden aturar. Depenem de nosaltres mateixos, la feina la tenim nosaltres en pactar com, quan i qui executarà el full de ruta, Posant-nos d'acord els altres només poden fer actuacions de cara al públic de les Espanyes, però res més.

· El joc net. Ja sabíem que els nostres contraris farien qualsevol cosa, la campanya intensa de la por centrada en persones grans és un exemple clar. Però arribar al punt de sabotejar les votacions dels catalans a l'estranger ens hauria de fer molt més beligerants, perquè una cosa és mentir i l'altra és ja directament atacar al mecanisme que permet que funcioni una democràcia. S'hauria de fer arribar una denúncia a tots els organismes internacionals que poguessin fer alguna cosa al respecte.

· La por. Coneixem la nostra força i tenim les eines per fer la nostra feina. No ens confiem, però no cal tenir por. Hem vençut a una campanya terrible en contra nostra i de ben segur en faran més. Estiguem preparats. Preparem-nos perquè les primeres planes dels diaris espanyols després de la primera sessió del nou Parlament seran sucoses…

· Espanya. Bé, ara mateix ja està com una mica més lluny…

 
 
 
Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

divendres, 25 de setembre del 2015

Reflexiona i somriu

(Encetem un micaco electoral…)

Demà és la jornada de reflexió de les que probablement seran les eleccions més importants que hem viscut mai, tot i que potser hi ha "algú" que es dedica a treure alguna cosa per a tenir-nos distrets…

En tot cas, jo el que recomanaria és aprofitar aquest dia per reflexionar, per exemple en coses com ara…

· La crema de les banderes catalanes que va fer en Felipe V

· El Decret de Nueva Planta

· Les vegades que el Ejercito Español ha bombardejat Barcelona

· Les paraules d'en Vargas Llosa

· Les multes per parlar "dialecto catalán"

· Els "polaco el que no vote"

· El 'aprobaré’ d'en Zapatero

· El fer por als pensionistes dels de Societat Civil Catalana

· Els atacs al sistema educatiu català

· El senyor Wert

· Les signatures recollides contra l'Estatut

· Pedro J. vanagloriant-se d'haver manipulat les darreres autonòmiques catalanes

· Les estelades prohibides als camps de futbol

· Els comentaris dels presidents d'Andalucía i Extremadura

· El 'federalisme' del PSOE

· Els "hablame en cristiano"

· Les lleis aprovades pel Parlament i anul·lades per tribunals espanyols

· El número de vegades que ens han dit "nazis"

· El LAPAO

· Els empresaris que volen manipular als treballadors

· Els "Puta Barça y Puta Catalunya"

· Els comunicats manipulats de la UE

· Els "esto es España y se habla en español"

· El (inexistent) Corredor Mediterrani

· El no poder parlar català al Parlament Europeu

· El ribot de l'Alfonso Guerra

· Els grans banquers volen fer por

· Els comentaris de na Carmen Chacón

· Els tertulians de 13tv i de Intereconomia

· El que et diuen certes empreses quan els hi demanes utilitzar el català

· Totes les declaracions del ministre Margallo

· Les paraules d'en Pablo Iglesias valen dividir catalans pel seu origen

· Les pors sobre 'el corralito' des del Banco de España

… i, quan després de reflexionar sobre tot això, al dia següent agafis un sobre amb una papereta de Junts Pel Sí o de la CUP i vagis a votar, podràs notar com, màgicament, un somriure apareix a la teva cara. Perquè estas fent justament el que tots els anteriors no volien que facis.

I el somriure no desapareixerà, no et preocupis. Perquè ara és l'hora.

 
 
 
Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

dimarts, 22 de setembre del 2015

Apocalipsi CAT

(Encetem un micaco terrorific…)

Que tenen en comú un fabricant de vestits de núvia, el president d'una lliga de futbol, una associació de grans banquers, el Banco de España, l'exparella d'un torero reconvertida en estrella mediàtica, una empresa farmacèutica, el Ministro de Defensa del Reino de España i el president de Telefónica ?

Voler fotre por als catalans de cara al 27-S

Portem ja uns quants dies de campanya (i de precampanya encara més…) i tot el que s'escolta des de la banda unionista són o bé amenaces o bé prediccions apocalíptiques sobre una futura Catalunya independent. I el més divertit és que a hores d'ara es fan creus de que "la tàctica" no els hi funcioni! Quina cosa més estranya que insultar,que denigrar i dir-li a un col·lectiu "sin mi no eres nada" i "no te querrán en ningún sitio" en comptes d'acollonir a la gent la faci enfadar més !

Que tots els seus "arguments" siguin d'aquest estil hauria de fer reflexionar a més d'un no ja del que passa Catalunya, sinó de què és Espanya.

I és que hi ha coses d'aquests dies de campanya que són per emmarcar. L'Albiol, per exemple, va dient que si guanyen els independentistes molta gent s'anirà de Catalunya. No m'ho crec, però en tot cas el problema seria d'aquesta (hipotètica) gent, puix ninguí els fa fora i mentres ells eren majoria els independentistes han viscut tranquilament amb ells.

Diu l'Albiol que ningú es vol sentir estranger a la seva terra. Potser estaria bé que ens preguntés als independentistes com ens hem sentit tots aquests anys i com s'ha arribat fins el moment en que estem.

Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

dilluns, 14 de setembre del 2015

La Revolució dels Somriures

(Encetem un micaco manifestant…)

Fa un any vaig escriure : "Que un poble tregui al carrer un milió de persones per reivindicar quelcom és un fet extraordinari. Que ho faci durant tres anys seguits amb cada cop més movilització és una cosa excepcional. Que ho faci amb un civisme exemplar i amb una absència total d’incidents és simplement increïble." Avui podria tornar a escriure el mateix canviant el tres per un quatre. El poble català ho ha tornat a fer, ha tornat a demostrar que una part de la seva població té molt clar el que vol i ha tornat a defensar el dret que té a decidir el seu futur. I ho ha fet amb somriures, amb un ambient de festa general que contrasta amb les males cares d'aquells que li volen negar el seu dret.

Via Lliure

Un pot estar d'acord o no estar-ho, cadascú té llibertat per creure i pensar el que vulgui. Però després de més de quatre anys de les manifestacions més massives de l'Estat Espanyol els catalans ens hem guanyat el dret a que ens escoltin. Això seria el normal en un estat democràtic i modern. Ho hem aconseguit? No. Al dia següent ja hem escoltat declaracions realment lamentables, coses com que aquestes manifestacions recorden les manifestacions que feien els nazis, que va ser un espectacle vergonyós o que tots estem manipulats per en Mas. Barcelona va tenir durant unes hores més gent a un dels seus carrers que persones viuen a tota Extremadura i per alguns mitjans espanyols això era irrellevant.

Immediatament, les televisions espanyoles es van omplir de comentaristes, la gran majoria de partits unionistes. Que es convidi a Albert Rivera a valorar la Via Lliure i no es convidi a cap representant de la CUP o de Junts pel Sí hauria de fer reflexionar a més d'un de la pluralitat de certs mitjans de comunicació.

No faltes ni dues setmanes per a que saber finalment l'opinió del catalans. Jo també hagués preferit fer un referèndum, però no ens han deixat. Com sempre passa, que no ens deixen fer les coses. Doncs ara que no vinguin amb queixes, jugarem amb les seves regles i finalment podrem saber si la 'mayoria silenciosa' a la que tant fant referència és realment silenciosa o només inexistent.

Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

dilluns, 7 de setembre del 2015

Infinita tristesa

(Encetem un micaco molt trist…)

A aqueste alçades ja hauria d'haver fet un apunt indicant que ja s'havien acabat les vacances, explicant quatre coses sobre elles i penjant alguna foto, de fet, el tenia mig preparat... però no he tingut ganes de fer-ho. Aquesta setmana se m'ha trencat l'ànima a veure aquella fotografia del pobre xiquet sirià mort a una platja turca. I encara se'n va trencar més quan vaig poder llegir la seva tràgica història.

No crec que no hagi hagut cap pare/mare que no hagi vist en aquell xiquet al seu fill, se l'hagi escapat una llàgrima i hagi sentit una tristor infinita dins seu. Ni crec que ningú que hagi escoltat el relat del que va passar i s'hagi imaginat l'angoixa del seu pare, de la seva mare, del seu germà i d'ell mateix en els moments fatals sigui sent la mateixa persona que era abans. Ell no s'ho mereixia. Ningú s'ho mereix això i molt menys els xiquets innocents. I tanmateix només és una mostra. Quantes decenes, centenar, milers d'Aylan hi hauran hagut que no en sabem res? Quantes decenes, centenars, milers de mare d'Aylan? De germans d'Aylan? De pares d'Aylan? Fins quant?

Portem masses anys veien com la gent se'n va dels seus països d'origen, arriscant la vida cercant només una promesa de futur. És una imatge habitual, però no és normal. NO ÉS NORMAL. I això ho hauriem de saber molt bé. Els nostres avantpassats van fer coses similars, fugin de la misèria i de la guerra. No fa ni 80 anys estavem així per causa d'una barbàrie bèlica similar de la que fugia n'Aylan. El meu avi mateix va ser refugiat de guerra. El meu pare estava ‘de colònies’ a França i no va acabar a l’URSS per un bombardeig franquista. I poc després molts dels nostres també van haver d'anar a l'estranger cercant un futur que aquí no podien veure, que no existia, talment com molts dels que ara es juguen la vida volen arribar a Espanya o Itàlia atravessant el Mediterrani. No ho oblidem.

L'ànima em seguirà fent mal cada cop que penso en Aylan, el seu germà i la seva mare, cada cop que penso en el dolor del seu pare i cada cop que penso que no hem estat capaços de fer un món millor per a totes les persones que viuen en ell. L'únic que desitjo és que Aylan, el seu germà i la seva mare estiguin a un lloc molt millor on hagin trobat la pau que aquest món els hi va negar.

 
 
 
Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!