dijous, 23 de gener del 2014

Com va la llei? Com vol el rei!

(Encetem un micaco legalista…)

En menys d'una setmana als diferents habitants dels Països Catalans se'ns ha il·legalitzat diferents coses: als del Principat se'ns recorda que el referèndum és il·legal, al País Valencià han il·legalitzat les emissions de Catalunya Ràdio i a Ses Illes s'ha il·legalitzat la senyera quatribarrada en les escoles, entre altres coses.

Vol dir això que als catalans ens agrada saltar-nos la llei? No, això vol dir que les lleis no les redactem nosaltres. I és que les lleis, com moltes coses a la vida, es poden utilitzar de dues formes diferents: per regular o per reprimir. Un mal govern és aquell que les utilitza més pel segon cas que pel primer.

Però de fet tampoc és res de nou, de fet hi ha una llegenda-rondatlla barcelonina que parla justament d'això. Explica la tradició que mentre Barcino estava sota control musulmà a les esglésies de la ciutat s'utilitzava un missal mossàrab que barrejava la tradició catòlica-romana amb rituals gots i àrabs i que s'adequava als costums de la majoria de la població cristiana.

Poc temps després de que les tropes de Lluís el Pietós reconquerissin la ciutat per als cristians, el Papa va contactar amb el Rei per a que desterrés el culta mossàrab i recuperés el netament cristià i romà. El Rei volia complair al Papa però al mateix temps no volia enfrontar-se al poble i a l'església local, així que el que va fer va ser organitzar un Judici De Déu per a veure qui tenia raó.

Un Judici de Déu era un duel que tenia que seguir un ritual precís i on, es creia, no era tan important les habilitats o les forces dels duelistes sinó la força que donaria Déu a qui tingués raó per a guanyar el combat. En aquest cas, seria la lluita de dos cavallers: un defendria el missal mossàrab i l'altre el catòlic-romà.

Passeig del Born

Així que es va preparar la lluita al Born, que era el lloc on es realitzaven les justes de cavallers i els Judicis de Déu a la Barcelona antiga. Evidentment el Rei va triar un cavaller força més hàbil i fort per a defensar el ritual catòlic-romà que no pas el que es va triar per defensar el mossàrab, però... ai-las, tot i els preparatius, el cavaller del ritual mossàrab va derrotar al del ritual catòlic, davant l'estupefacció de Rei i l'alegria de la població.

Les notícies no van trigar a arribar a Roma, així com la ira del Papa no va trigar a arribar al Rei en forma d'amenaces d'excomunió. Entre l'espada i la paret, no va veure més solució que anunciar que l'anterior Judici de Déu quedava anul·lat perquè no s'havia seguit el ritual preparatori tal com calia i que, per tant, s'havia de preparar un de nou. En aquesta ocasió, el Rei, per assegurar-se la jugada, va decidir canviar el format del Judici de Déu i va promulgar que es faria una gran foguera en mig del Born on es llençarien els dos missals: el que es cremés abans seria amb el que Déu estaria en desacord.

El Rei sabia que el missal mossàrab era molt més prim que no pas el catòlic, però tot i així va cridar discretament al botxí i li va ordenar que preparés la foguera de tal manera que una part cremés molt més que l'altra i que a aquella part llancés el missal mossàrab.

Va arribar el dia del Judici de Déu i el botxí va fer les coses talment se les va ordenar el Rei, però al llançar el missal mossàrab va bufar el vent i el va fer rodolar just al peus de la foguera, on el foc no havia arribat. En canvi, el missal catòlic va caure allà on volia el Rei i es va cremar totalment.

Al veure això, el poble es va mostrar molt alegre i tothom reia content alhora que el Rei es quedava blanc, ja que no sabia com reaccionar. En aquell moment, un conseller seu se li va acostar a cau d'orella i, a l'escoltar-lo, se li va canviar del tot la cara.

Va fer callar a tothom i els va dir : "Entenc que estigueu contents al veure el resultat de la prova, però alegrar-se de la crema d'un missal és una gran heretgia a ulls de Déu, un greu crim que mereix un càstig. I cap càstig més adient en aquest cas que adoptar el missal del que tant us heu rigut i fet burla." I de seguida va tramitar les ordres per abandonar el missal mossàrab i s'adoptés el catòlic-romà.

Evidentment, aquesta decisió va crear un profund disgust a la població, que no s'estava de dir 'Com va la llei?, com vol el rei!', frase que es va convertir en un refrany per a demostrar que la llei es modela segons el gust dels poderosos.

Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

divendres, 17 de gener del 2014

Peticions i sobiranies

(Encetem un micaco analitzador…)

Ahir el Parlament de Catalunya va aprovar per 87 vots a favor i 43 en contra demanar al Congreso Español la competència necessària per organitzar el referèndum independentista programat pel 9 de novembre. A mi m’agradaria fer un parell de comentaris al respecte.

El primer del que vull parlar és de la petició en si mateixa. Hi ha qui diu que no aquesta petició al Congreso Español no s’hauria de fer per varies raons: seria reconèixer la situació predominant del Congreso Español en el procés, la independència s’agafa i no es demana, etc etc. Jo, tot i entendre aquests raonaments, penso que estan equivocats. Aquest gest no es fa 'per Espanya' sinó 'amb Espanya i per la comunitat internacional’.

Si Espanya fos intel·ligent el que faria seria rebre aquesta petició, acceptar-la i mirar d’aturar i recargolar tot el procés de la consulta el major temps possible. Ells passarien a controlar el ritme del procés. Per sort per nosaltres, sembla ser que Espanya contestarà amb un no rotund. I dic sort perquè de cara a la comunitat internacional que un estat democràtic denegui a part dels seus ciutadans realitzar un referèndum quan en altres casos similars ja ha passat (el Quebec) i en altres està a punt de passar (Escòcia) ens justificarà per poder realitzar qualsevol opció democràtica a partir del moment de la negació, des del referèndum a una declaració unilateral. O sigui, el ritme del procés el podrem marcar nosaltres sense haver de mirar què fa Espanya.

Per últim m’agradaria parlar del justificant que exhibeix Espanya per negar la consulta. Diu que és ‘inconstitucional’, i cimenta aquesta justificació en el fet que a la Constitución Española es diu que ‘la sobirania recau sobre toda la nación española’ i, per tant, una part de ‘la nación’ no pot decidir res.

Aquesta darrera frase demostra com d’antiga ha quedat la Constitución Española, de fet més del que sembla i tot. I és que aquesta frase s’emmarca en una tradició d’Estats-Nació que ja als anys 70 del segle passat era un concepte totalment caduc. El problema és que Espanya no és un Estat-Nació i que la ‘nación española’ no existeix. España és un estat que està format per diferents nacions, voler fer veure que només hi ha una és manipular la realitat per interessos particulars.

Els defensors d’aquesta idea es basen en dos preceptes: la ‘nación española’ sí existeix i la Constitución va ser votada per la gent. Evidentment eviten comentar que va ser votada al sortir d’una dictadura i en un ambient de ‘llibertat’ més que qüestionable (com es va veure anys més tard). Per una altra part si la ‘nación española’ existeix, com és que part d’aquesta nació (com ara Catalunya) tenen signes d’identitat col·lectiva continuats al llarg del temps amb centenars d’anys d’antelació als de la ‘nación española’ actual ?

Penso que de moment anem bé, ara a veure com continuem...

Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

divendres, 10 de gener del 2014

8

Seguint la costum dels darrers anys, el primer apunt de l’any en aquest petit blog serveix per a tres coses: la primera, desitjar-vos a tot un feliç i profitós any 2014. La segona anunciar que avui és l’aniversari del blog, i que ja fa 8 anys que mira de fer-se un lloc, per petit que sigui, a la xarxa. I la tercera agraïr-vos de tot cor que encara us prengueu la molèstia de passar per aquí de tant en tant a llegir les meves bestieses.

6è aniversari

Jo, per la meva part, només us puc dir que seguiré escrivint segons les ganes i el temps que tingui, sempre més escàs aquest darrer que no pas les primeres, cosa que ha fet també que darrerament no m’hagi passejat massa pels blogs que segueixo de forma regular. I és que aquest dies de Nadal han estat una mica ‘saturats’ gràcies a una combinació no desitjada de bactèries i virus que espero no tornar a repetir mai més.

La foto que acompanya aquestes lletres correspon al dia d’Any Nou al segon parc més gran de la ciutat de València, el Parc de la Rambleta, en una de les poques sortides que vam poder fer. Trobo que la foto transmet certa escalfor i energia positiva que voldria compartir amb tots vosaltres.

Espero que durant aquest any puguem seguir compartint idees, vivències i imatges, ja sigui via els blogs o via Twitter, camí que vaig encetar l’any passat i que he potenciat sempre que he pogut. I és que per parlar de segons què, amb 100 i pocs caràcters hi ha de sobres...

Feliç 2014 i rebeu una forta abraçada.

 

Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

Els