dimecres, 12 de setembre de 2012

Una immensa minoria

(Encetem un micaco estelat...)

Quan era petit això de l'independentisme era considerat cosa de quatre radicals alienat i una estelada era considerada gairebé un símbol terrorista. Fa vint anys la cosa havia evolucionat força, però els independentistes érem encara considerats una mena d’il·luminats que no vivíem al món real. Per això, pel camí recorregut, tot i que no hi he anat, veure avui com un milió i mig de persones (sinó més) surten al carrer a demanar la independència del Principat a mi em fa emocionar. Sobretot amb una convocatòria amb un lema tan clar que no pot conduir a cap mena d’engany: Volem un Estat Propi.

Que la idea de la independència ha anat arrelant en diferents sectors de la societat sobretot als darrers temps no és dir res de nou. Cal a dir, però, que ha estat sobretot gràcies als esforços de la societat civil. I també cal reconèixer la gran contribució que ha fet Espanya per a que això passi, gràcies al seu menyspreu constant de les nostres lleis i de la nostra llengua i la seva pressió sobre la nostra economia. Aquest menyspreu i aquesta pressió han estat determinants per a fer obrir els ulls a més d’un.

Ara però, toca la part més difícil: i ara, què? Paradoxalment hauria de ser la més clara: gran part del poble ha parlat i aquelles formacions polítiques identificades amb allò que diu el poble haurien de fer el que se’ls hi demana. Lamentablement això no serà tan fàcil com sembla, i no ho serà per dues raons.

La primera raó la tenim dins de casa nostra: els nostres polítics prefereixen anar a la seva. Ahir mateix ja hi havia intents de desviar la pressió del carrer cap al pacte fiscal quan ha quedat claríssim que la gent el que vol és fer un pas més enllà: vol el pacte fiscal directament amb Brussel·les. Hem de ser ben conscients que en els nostres polítics tenim la primera gran prova a superar, puix són experts en fer una cosa mentre defenen una altra i deixen per demà el que no interessa. Per això serà necessari fer-hi un seguiment constant. I canviar-los si cal fer-ho.

La segona raó és clara: Espanya. Espanya farà tot el possible per a que no marxem, això ho hem de tenir ben clar. Ens amenaçaran. ens faran boicot i ens anunciaran mil mals (bé, més o menys com fins ara...). I fins i tot quan marxem no ens hi podem fiar ni un pam. Hauríem de recordar una mica la història, primer l’antiga que ens explica com la Monarquia Hispànica va vendre el Rosselló al rei francès sense comunicar-lo a la Generalitat o com no va complir mai la clàusula del Tractat d’Utrech que tocava la qüestió catalana. I després la contemporània que ens explica que no va servir de res els acords signats per acabar amb la Batalla de València, de com es va retallar a traïdoria un Estatut aprovat al Parlament i que, fins i tot una vegada retallat políticament, es va seguir retallant via judicial. Amb Espanya no hi ha marge per a fer pactes ni tractats, qualsevol cosa que s’hagi de tractar amb ells s’ha de fer mitjançant mediació diplomàtica externa.

El camí que ens queda és feixuc, però ens portarà a bon port, n’estic segur. Avui quan sortia de casa em fixava en les banderes que penjaven dels balcons. Als barris de la perifèria de les ciutats metropolitanes com és el meu no hi solen penjar gaires senyeres. No és excepcional veure-les però no són ni molt menys abundants. Ara bé, estelades no s’havien vist pràcticament mai, i avui he pogut contar tres o quatres al voltant d’on visc.

Paradoxalment també hi havia banderes espanyoles: una l’acabaven de penjar i altres dos estaven des d’allò de la Eurocopa, totes desgastades i esfilagarsades. Talment com és Espanya a hores d’ara, quelcom desgastat i desmuntat que no sap ni a on va ni a on vol anar i que es mou sense il·lusió.

Una il·lusió que a nosaltres ens omple a hores d’ara i ens pot portar a aconseguir coses increïble. Sembla poc, però certament no fa gaire era impensable. I una mostra de que alguna cosa ha canviat.

 
 
.

Me'n vaig al badiu...

Visca la terra !!

6 comentaris:

Jordi ha dit...

Això d'Espanya ja ho sabem i ho assumim. Ahir un de la UE va sortint dient que si volíem la independència hauríem de demanar de nou entrar a la UE. Ahir vaig dir a coneguts que això era mentida i que segur que algú d'Espanya li havia pagat unes vacances aquí. Doncs bé, avui ja han dit que no hi ha res, que "es va precipitar"...

Es clar que ens ho posaran difícil però si no ho aconseguim acabaran amb nosaltres igualment. Només hi ha una possibilitat de futur: estat propi.

XeXu ha dit...

Una bon i racional anàlisi que passa per sobre de l'eufòria d'ahir. Ara veiem que la voluntat independentista ha crescut moltíssim, encara que alguns ho hagin volgut maquillar d'altres coses, era molt clar el que cridàvem ahir. Ara falta saber quin percentatge de gent som que estem d'acord amb la Independència, perquè el primer enemic som nosaltres mateixos. Ja t'anuncio que aquest vespre faré post i parlarà d'això, no de manera tan acurada com fas tu, és clar, sinó una visió més d'estar per casa de l'assumpte.

Després del poble mateix, venen els polítics. El president pot dir missa, però el missatge és que ara el pacte fiscal és més necessari que mai. Què s'empatolla. Com quan ens van retallar l'estatut, nosaltres de seguida vam veure que l'estatut se'l podrien fotre al cul (amb perdó), i que el que volíem era una constitució. Ara obtenir el pacte ens semblava bé, però després de que se'ns pixin a la cara, com sempre, ja no el volem, i ahir no el reclamàvem. Hisenda pròpia, és clar, com la que té qualsevol país. Per a Mas dir que la independència està allà si no ens donen el concert és només una mesura de pressió per Madrid, es pensa que li servirà, com qui posa gelosa la noia que li agrada fent-li cas a una altra. Però o bé no ho entén, o no ho vol entendre, o naturalment, va a la seva, com fan tots els que tenen poder. La conclusió és que quan es confirmi que som majoria independentista, si això arriba a passar, el govern català s'haurà de canviar de dalt a baix.

Sobre l'altre enemic, Espanya, ja ni en dic res. Ens odien, ens maltracten i ens menystenen, però non ens volen deixar marxar. Curiós, oi? Per què deu ser?

pons007 ha dit...

Lliure!

Carquinyol ha dit...

Jordi: Només necessitem constància i saber aguantar la pressió un temps. Fent això ho tindrem pràcticament guanyat.

xexu:Un dels principals problemes és que no tenim un lider carismàtic fort per guiar tot això. De tenir-lo no estariem com estem.

pons007: lliure de ?? ;)

pons007 ha dit...

com que has acabat dient "Visca la terra !!" jo he contestat "Lliure!" es de calaix, no? xD

Carquinyol ha dit...

no havia caigut !! Com sempre fico la frase aquesta al final ja moltes vegades ni sóc conscient !!! hahahaha !!

Publica un comentari a l'entrada