dimarts, 25 de setembre del 2012

La Tercera Fase

(Encetem un micaco analitzador...)

Una de les frases més conegudes de Mohandas Ghandi i més repetides en aquests darrers temps és aquella que diu "Primer t'ignoren, després se'n riuen, després t'ataquen i finalment, guanyes" La primera fase fa moooolts anys que la patim, la segona i la tercera també. Però ha estat arran de la massiva manifestació del passat 11 de setembre quan aquesta tercera fase s'ha intensificat. I molt. Ens trobem en plena tercera fase i ens trobarem molts entrebancs i desafiaments endavant.

I cal que els superem tots amb serenitat, convicció i alegria. Per a fer-ho el primer que cal fer és no deixar que ens esporugueixin. I per a evitar-ho el que cal és utilitzar el seny per analitzar els atacs que estem rebent de forma continua des de fa més d'una setmana. Anem a veure diferents declaracions d'aquests darrers dies …

Notícia 324

Aquí podem veure com tot un ministro español es posa en plan 'aunque me dejes siempre serás mía'. Se li hauria de caure la cara de vergonya (si sabés el que significa aquesta paraula) dir coses com aquesta.

Notícia 324

La Generalitat del Principat va néixer al segle XIV. Si ens posem estrictes, la contemporània data del 1931. La Constitución és del 1978. Si no havia quedat prou cristal·lina la incultura del ministro español en l'anterior frase, ara queda patent en tot el seu 'esplendor'.

Notícia Vilaweb
Notícia Ara

Recordem aquest text d'en Vicent Partal on es fa un recull de les postures de diferents estats durant el procés d'independència de Kosove. Noruega va dir que ‘tota declaració d’independència havia de ser per força unilateral’, i que no tenia gens de sentit exigir un acord entre el nou estat i l’estat que se n'escindia' Estats Units d'Amèrica va dir que 'el principi d’integritat territorial no havia de ser respectat en cap cas per les unitats subnacionals, car únicament s’aplicava a les relacions entre estats’ i la Gran Bretanya ‘Un jutge mai no obligaria una dona que es volgués separar a continuar unida per força al seu marit.' Espanya pot dir misa, però qui ha de decidir-ho són els catalans. I amb això, a ulls del món, n'hi ha prou, per molt que ens vulguin vendre el contrari.

Notícia La Vanguardia

Jo puc veure eternament fora de la Commonwealth a Espanya. Però la Commonwealth no és meva i demà, potser, poden decidir admetre a Espanya. Amb la UE passa el mateix: la UE no és d'Espanya, i si a la UE l'interessa que Catalunya formi part de la UE, Espanya ho tindria francament difícil per evitar-ho.

Notícia Ara

Recuperem un altre article d'en Vicent Partal on es fa referència a una frase d'aquella Constitución del 1812 tan vanagloriada pels espanyols: 'La nació espanyola és la reunió de tots els espanyols d'ambdós hemisferis'. Ja sabem tots com va quedar aquella reunió interhemisfèrica anys després.

Notícia Vilaweb

L'altre dia el Sr. Mas es va reunir amb el Sr. Rajoy per parlar del tema fiscal. La resposta va ser un NO rotund. Poc desprès, l'Estat Central envaeix competències de les comunitats autònomes. Retallar autonomia quan el carrer és un clam independentista és d'una irresponsabilitat i una fanfarroneria imperdonables.

Notícia Menéame

Els senyors banquers s'haurien de preocupar més de cuidar els seus negocis per a no necessitar constants injeccions de diner públic en comptes de ficar-se en política. Per cert, el senyor del BBVA acaba de perdre entre un milió i mig i dos milions de possibles clients i acaba de guanyar un càlid record per a la seva companyia en una futura Catalunya independent.

Notícia El Punt Avui

Una de les justificacions que fan els empresaris és que 'no s'ha de trencar el mercat únic'. No entenen res. El mercat únic no és Espanya, ni tan sols la UE. Avui en dia el mercat únic és tot el món. Una empresa que vulgui tenir èxit ha de poder competir arreu. El que defenen aquests senyors és el típic proteccionisme subvencionat que no fa cap favor a l'economia d'un estat. Per això està l'Estat Espanyol com està, i nosaltres de retruc. Per a sortir de la crisi necessitem empresaris sense por i amb ganes de fer negocis, no empresaris subvencionats que es conformen en un mercat més o menys captiu que a la mínima de canvi poden perdre. Això sí, aquests senyors als pobres de seguida que poden els aconsellen que e diversifiquin, que perdin la por i que se'n vagin a treballar a l'estranger, per a competir internacionalment. Com diuen els castellans "consejos vendo y para mí no tengo".

Notícia Vilaweb

A TeleMadrid es dediquen a fer 'documentals' per a explicar que al Principat s'ha utilitzat l'educació per a revifar el nacionalisme i 'rentar el cervell' a la gent. O sigui, que la gent no pensa per si mateixa i és des del poder que se la influencia. I per això fan un programa de televisió… per a fer exactament el mateix que volen denunciar !! I just el dia en que el Gobierno Central reforma l'educació per a decidir ell la major part del que s'ha d'ensenyar als xiquets. Hipocresia en estat pur i sense vergonya.

I per avui ho deixo aquí, però només hem començat...

Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

divendres, 21 de setembre del 2012

L'ordre dels alliberadors

(Encetem un micaco alliberador…)

Els esdeveniments es succeeixen amb rapidesa i tot apunta a que la setmana vinent potser una setmana històrica… o no. Ja es veurà. Mentrestant, la vida continua i aquest cap de setmana a la ciutat de Barcelona es celebren les Festes de la Mare de Déu de la Mercè, actual patrona de la ciutat. Una de les coses curioses d'aquesta santa és que té vinculada un ordre des del segle XIII, un ordre evidentment religiós, però també militar, de l'estil dels famosos Templers o Hospitalaris.

L'Ordre Reial i Militar de Nostra Senyora de la Mercè de la Redempció dels Captius, més coneguda com l'Ordre dels Mercedaris, va ser fundada a Barcelona l'any 1218 pel jove mercader Sant Pere Nolasc i amb el suport de Jaume I El Conqueridor i el bisbe de Barcelona Berenguer II de Palou. L'objectiu fundacional de l'ordre era redimir els cristians captius dels musulmans i segons consta en la seva documentació va aconseguir alliberar a més de 60.000 cristians. Com a força militar, els mercedaris van destacar a les campanyes de la conquesta de Mallorca i de València.

L'escut de l'ordre representava clarament el patronatge del Bisbe de Barcelona i del Comte de Barcelona: la part superior mostra el símbol heràldic de la Seu de Barcelona (sobre fons de gules una creu patent d'argent) i a la part inferior mostra el Senyal Reial (sobre fons d'or quatre pals vermells). L'escut és fàcil trobar-lo per diferents indrets de la Ciutat Vella de Barcelona, per exemple a la Plaça del Rei

Escut Mercedari

… no deixeu de fixar-vos en les armes de Castella afegides per a l'ocasió i que no formen part de l'escut oficial.

Com no podia ser d'una altra manera, la fundació de l'Ordre dels Mercedaris també té una llegenda associada. Bé, de fet té diverses variants. Una d'elles explica que l'any 1218 estaven reunits al Saló de Tinell del Palau Reial en Rei Jaume I i els sants Ramon de Penyafort i Pere Nolasc. De sobte, va aparèixer una mena de boira lluent d'on va sortir la Mare de Déu. Aquesta els hi va explicar que estava molt amoïnada per la sort dels pobres cristians presos dels musulmans i els hi va demanar que fundessin un ordre per a la redempció dels captius cristians.

Com a resultat del desig diví (i que podríem anomenar Primer Pacte del Tinell molt abans que el del Tripartit) es va crear la congregació de la Mare de Déu de la Mercè a l'antic hospital de Santa Eulàlia, que es trobava a la Baixada de la Canonja dins del jardí del Palau Reial. Més tard es van adquirir els edificis on actualment està l'església i l'antic convent de la Mare de Déu de la Mercè.

I ja per acabar només comentar que actualment l'Ordre dels Mercedaris continua existint i ara centra els seus esforços en una altra mena de "captius" : malalts, marginals, drogadictes, presos,… I a mi m'acaba de venir al cap uns altres 'captius' que esperen des de fa gairebé 300 anys en obtenir la llibertat i als quals no els vindria gens malament una mica d'ajuda divina...

Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

dimecres, 19 de setembre del 2012

Històries de Por

(Encetem un micaco seré…)

Fa poc més d'una setmana de la històrica manifestació del 11 de setembre i ja hem tingut declaracions, programes especials, articles de diari, especials i tota mena d'anàlisis i de comentaris d'allò que va passar. Les reaccions del Gobierno Español i dels espanyolistes en general no s'han fet esperar : indiferència, menyspreu i la típica 'estratègia de la por', o sigui, avisar de totes aquelles desgràcies que cauran sobre els catalanets independents. Veiem una petita mostra de totes aquestes reaccions…

Recull de notícies
Recull de notícies

Del menyspreu que cal dir… és que dos milions de catalans demanant la independència al carrer és tan poqueta cosa que no cal parlar-ne gaire oi? A un Estat on amb la denúncia de tres famílies va haver-hi prou per carregar-se el model educatiu català el que demanin dos milions de persones és irrellevant !! Tan irrellevant que per això en una setmana ja s'ha manifestat en contra el Rey de España (fent política i prenent part a favor de les idees d'uns espanyols davant del que pensen uns altres 'espanyols'), se'ns vol aplicar la Constitución de totes les formes possibles i fins i tot hi ha qui ja crida a l'Ejercito. Democràcia moderna en estat pur, escolti !!

I per si no tenim prou amb el menyspreu, també tenim l'estratègia de la por. Aquesta estratègia la podríem dividir en tres tipus d'històries de por diferents :

a) Històries de por legals

Són aquelles en que ens diuen que determinada legislació, com ara la Constitución Española no permet la secessió. Aquest és un argument del tot absurd, ja que el resultat final de realitzar la secessió és justament crear un marc legal totalment nou i diferent a l'existent on les lleis anteriors no tenen cap tipus de validesa.

En aquest apartat també podem afegir una de les històries de por preferides darrerament, aquella que diu que Catalunya quedaria fora de la Unió Europea. Bé, tal i com van dir des de l'Unió Europea el cas s'ha d'estudiar i analitzar, i Espanya hauria de tenir clar que la Unió Europea no és pas seva. I més ara, on a la Unió Europea no estan precisament molt contents amb l'Estat Espanyol ni políticament (per les continues pressions per part del Gobierno Español en diferents temes pensant més en clau interna que no europea) ni econòmicament (és un dels principals problemes de la Unió).

b) Històries de por econòmiques

El missatge és que una Catalunya independent serà inviable econòmicament o tindrà un nivell econòmic molt inferior que el que té dins de l'Estat Espanyol. És curiós veure ara com els hi preocupa el nivell econòmic dels habitants d'una possible Catalunya independent veient que no s'han preocupat mai del seu nivell econòmic en una Catalunya espoliada.

Evidentment s'ha de tenir molt en compte que passarà amb el tema econòmic, però això afectarà ambdues parts i només una com ens volen fer creure. Cert és que un possible boicot econòmic per part d'Espanya faria mal a les nombroses exportacions catalanes que van cap allà, però Espanya ha de pensar que les seves exportacions cap a Catalunya també quedarien afectades. A més, una 'guerra comercial' entre dos països dins de la Unió Europea (si fos el cas) no deixaria indiferents als governants europeus que mirarien de tallar-la de soca-rel per no perjudicar la seva fortalesa econòmica de cara l'exterior.

I si bé és cert que Catalunya hauria de saber obrir mercats per aconseguir nous ingressos, Espanya també hauria de mirar d'on trauria tot aquell diner que aportava Catalunya i que anava directament a les regions més febles de l'Estat Espanyol. I no és un problema petit precisament…

c) Històries de por socials

Als mitjans més espanyolistes ja estan circulant històries de les possibles repercussions (totes negatives evidentment) que haurien de patir les persones que es sentissin espanyoles o que parlessin en espanyol en una possible Catalunya independent. Aquesta és una qüestió força important, ja que bona part de la població catalana té arrels en la població espanyola. De ben segur que es tindria en compte aquest factor per mirar de facilitar una major cohessió social, sobretot en els primers i més difícils moments. De nou, formar part de la Unió Europea ajudaria a que aquest factor és minimitzes al mínim. Ara bé, no està de més recordar que qui ha volgut històricament (i ho segueix intentant) trencar aquesta 'pau social' no són precisament els nois de l'estelada…

I fins aquí el meu petit anàlisi d'avui. Estigueu preparats que de ben segur que d'històries d'aquest estil encara n'hem de llegir moltes. Ara bé, hem de tenir el cap ben clar i tranquil i pensar les coses sense deixar portar-nos per la por. Sabeu allò tan famós del seny català? Doncs aquest és el moment perfecte per a utilitzar-lo.

Ah… i si bé cal continuar explicant les nostres idees, tampoc cal que patim gaire. Els dirigents espanyols i els mitjans espanyolistes són ara mateix la millor màquina de crear independentistes que hi ha !

Me'n vaig al badiu...

Visca la terra !!

dilluns, 17 de setembre del 2012

Hem de parlar...

(Encetem un micaco emparellat...)

Sembla mentida que aquesta simple frase "hem de parlar" sigui una cosa tan temible, una autèntica bomba nuclear en termes de parella. Anem a veure seria una possible conversa de parella una vegada pitjar aquest botó nuclear …

membre A : Escolta, hem de parlar

membre B: Tu diràs

membre A : D'un temps ençà no em trobo a gust en aquesta relació. Sovint no em fas cas, no m'escoltes i fins i tot em faltes el respecte.

membre B : Tot això són imaginacions teves…

membre A : I també són imaginacions meves veure com a altres els tractes millor que a mi ?

membre B : Tot això t'ho imagines tu soleta, bé, soleta no, que estan després aquests tan amiguets teus que t'estan tot el dia burxant a l'orella. Tu estàs boja i veus coses que no són, jo no tinc favoritismes amb ningú.

membre A : I a sobre tens el morro de dir-me que jo això m'ho invento? Doncs mira, potser per a no inventar-me les coses el millor serà que a partir d'ara anem cadascú per una banda ?

membre B : I a on aniràs ? Si tu sense mi no ets res! Junts encara podem fer coses, però tu tota sola? Au va, no em facis riure! Acabaràs sota un pont…

membre A : Saps el que et dic? Que millor sota un pont que aguantar ni un minut més el menyspreu que cada dia em fas ! Et deixo !

membre B : Bé, en tot cas això no ho pots decidir tu tota sola. Com a membre de la parella jo també haig de dir la meva opinió. I com sóc més gran que tu la meva opinió val més que la teva. I jo dic que no, per tant, hem de continuar sent parella…

Canvieu Membre A per Catalunya i Membre B per Espanya i tindreu una visió força aproximada (en el surrealisme també) de bona part de la discussió que copsa ara mateix el panorama polític de l'Estat.

Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

divendres, 14 de setembre del 2012

El dia D…esprés

(Encetem un micaco analitzador...)

Després de la gran mobilització del passat dimarts, ara toca analitzar les conseqüències. M’agradaria parlar de quatre àmbits diferents :

· Govern de la Generalitat

Quan el Govern de la Generalitat va fer declaracions al dia següent de la Diada la que més em va cridar l’atenció va ser la frase que va deixar anar el sr. Mas: .”L’objectiu és dotar Catalunya d’estructures d’Estat” Em va cridar l’atenció això de ‘les estructures d’Estat’. Quines estructures? Potser una Hisenda pròpia via pacte fiscal? O sigui, anirà a demanar a Madrid un pacte fiscal que permeti crear una hisenda pròpia per així posar les bases d’una futura Catalunya independent, oi ? I Madrid ho donarà gustós, clar ! Au va ! No va quedar prou clara que la postura dels milió i mig de manifestants anava més enllà del pacte fiscals dels nassos ? Doncs no ho semblava gens !

Sincerament aquell discurs no em va agradar gens, no va concretar mínimament res de res i semblava talment que, com solen fer els nostres polítics, tornaven a anar a la seva.

Al dia següent, o sigui, ahir, la cosa va canviar notablement. En una conferència a Madrid el sr. Mas ho va dir clarament “Necessitem un estat”... ara bé, deixant ben clar que era l’alternativa al pacte fiscal. Continuava sense voler escoltar el que el poble li va dir el 11 de setembre, però la cosa ja semblava una mica més encaminada.

La pregunta del milió és: i què passara el dia 20 quan es trobi amb el sr. Rajoy? Veurem un Mas indefinit com el del dia 12 o un Mas més decidit del dia 13 ?

· Espanya

La reacció d’Espanya és la que hom podia suposar: una barreja de fredor, impassibilitat, burla i amenaces més o menys directes, guarnit amb la típica censura que apliquen quan volen treure importància a les coses.

Els mitjans de la ‘caverna’ ja comencen amb les seves pressions a favor del No en un hipotètic referèndum i els polítics espanyols deixen anar les frases típiques i tòpiques que hom coneix: el president de la Xunta que si Espanya va néixer amb els Reis Catòlics, el president d’Extremadura (si, aquesta regió que té menys habitants dels que es manifestaven l’altre dia pels carrers de Barcelona amb estelades) es ficava amb els polítics catalans, el Ministre d’Exteriors ens tornava a dir que vivíem ancorats en el passat (que et digui això un conservador així, en plan serio, és com per morir-se de riure) i la delegada del govern espanyol a Madrid (sí, aquesta senyora que té al seu marit pròfug de la justícia...) ens recorda que Catalunya és Espanya, com si les coses es fessin veritat a força de repetir-les.

En resum, més del mateix de sempre...

· Els unionistes

Na Alicia Sánchez-Camacho va dir una d’aquelles frases que tan els agrada dir als populars i populistes: “4 de cada 5 catalans no s’han manifestat”.

Francament, si aquests són els arguments que tenen els espanyolistes no sé que fem encara dins d’Espanya. Com es pot tenir el morro de dir una cosa així ? Utilitzant el seu argument, com a les darreres eleccions al Parlament el PP va obtenir 387.066, això vol dir que els hi va votar 1 de cada 20 catalans. O sigui, que 19 de cada 20 no van votar al PP, o sigui, el 95% dels catalans no va votar al PP. Com 4 de cada 5 representa el80% dels catalans que no van anar a la manifestació resulta que la representativitat del PP (segons lògica aliciense) és inferior a la dels manifestants.

Alicia, maca, si no saps que dir no diguis res !! No saps que no s’ha de trencar el silenci sinó és per a millorar-lo ?

Els socialistes, per la seva part, continuen cavant la seva tomba a Catalunya volent liderar l’oposició a la independència. Allà ells, però que sàpiguen que per a fer aquesta feina ja està el PP, els Siutadanos i els de UPyD, i segur que ho sabem fer molt millor. Res de nou tampoc, segueixen fidelment l'estratègia de cercar vots espanyolitzant-se i competint amb el PP, estratègia que, com tots sabem, els “ha funcionat d’allò més bé” al País Valencià...

· Mitjans de comunicació

Que exceptuant dels diaris catalans hagin estat els mitjans de fora de l’Estat els que millor han informat de l’esdeveniment és un clar símptoma de que a Espanya hi ha coses que no canviaran mai. Que TVE hagi mirant de manipular la informació per denigrar tot l’assumpte és una mostra clara de que vells tics censors que pensaven que eren cosa del passat han tornat amb força. Que Le Monde acusi als mitjans espanyols i denuncií la seva manipulació ens ha de fer una idea de la magnitud a que ha arribat aquesta.

 

Espero no haver-vos avorrit gaire amb aquest petit resum personal. Déu n’hi do com està el panorama... i això només acaba de començar !!

Me'n vaig al badiu...

Visca la terra !!

dimecres, 12 de setembre del 2012

Una immensa minoria

(Encetem un micaco estelat...)

Quan era petit això de l'independentisme era considerat cosa de quatre radicals alienat i una estelada era considerada gairebé un símbol terrorista. Fa vint anys la cosa havia evolucionat força, però els independentistes érem encara considerats una mena d’il·luminats que no vivíem al món real. Per això, pel camí recorregut, tot i que no hi he anat, veure avui com un milió i mig de persones (sinó més) surten al carrer a demanar la independència del Principat a mi em fa emocionar. Sobretot amb una convocatòria amb un lema tan clar que no pot conduir a cap mena d’engany: Volem un Estat Propi.

Que la idea de la independència ha anat arrelant en diferents sectors de la societat sobretot als darrers temps no és dir res de nou. Cal a dir, però, que ha estat sobretot gràcies als esforços de la societat civil. I també cal reconèixer la gran contribució que ha fet Espanya per a que això passi, gràcies al seu menyspreu constant de les nostres lleis i de la nostra llengua i la seva pressió sobre la nostra economia. Aquest menyspreu i aquesta pressió han estat determinants per a fer obrir els ulls a més d’un.

Ara però, toca la part més difícil: i ara, què? Paradoxalment hauria de ser la més clara: gran part del poble ha parlat i aquelles formacions polítiques identificades amb allò que diu el poble haurien de fer el que se’ls hi demana. Lamentablement això no serà tan fàcil com sembla, i no ho serà per dues raons.

La primera raó la tenim dins de casa nostra: els nostres polítics prefereixen anar a la seva. Ahir mateix ja hi havia intents de desviar la pressió del carrer cap al pacte fiscal quan ha quedat claríssim que la gent el que vol és fer un pas més enllà: vol el pacte fiscal directament amb Brussel·les. Hem de ser ben conscients que en els nostres polítics tenim la primera gran prova a superar, puix són experts en fer una cosa mentre defenen una altra i deixen per demà el que no interessa. Per això serà necessari fer-hi un seguiment constant. I canviar-los si cal fer-ho.

La segona raó és clara: Espanya. Espanya farà tot el possible per a que no marxem, això ho hem de tenir ben clar. Ens amenaçaran. ens faran boicot i ens anunciaran mil mals (bé, més o menys com fins ara...). I fins i tot quan marxem no ens hi podem fiar ni un pam. Hauríem de recordar una mica la història, primer l’antiga que ens explica com la Monarquia Hispànica va vendre el Rosselló al rei francès sense comunicar-lo a la Generalitat o com no va complir mai la clàusula del Tractat d’Utrech que tocava la qüestió catalana. I després la contemporània que ens explica que no va servir de res els acords signats per acabar amb la Batalla de València, de com es va retallar a traïdoria un Estatut aprovat al Parlament i que, fins i tot una vegada retallat políticament, es va seguir retallant via judicial. Amb Espanya no hi ha marge per a fer pactes ni tractats, qualsevol cosa que s’hagi de tractar amb ells s’ha de fer mitjançant mediació diplomàtica externa.

El camí que ens queda és feixuc, però ens portarà a bon port, n’estic segur. Avui quan sortia de casa em fixava en les banderes que penjaven dels balcons. Als barris de la perifèria de les ciutats metropolitanes com és el meu no hi solen penjar gaires senyeres. No és excepcional veure-les però no són ni molt menys abundants. Ara bé, estelades no s’havien vist pràcticament mai, i avui he pogut contar tres o quatres al voltant d’on visc.

Paradoxalment també hi havia banderes espanyoles: una l’acabaven de penjar i altres dos estaven des d’allò de la Eurocopa, totes desgastades i esfilagarsades. Talment com és Espanya a hores d’ara, quelcom desgastat i desmuntat que no sap ni a on va ni a on vol anar i que es mou sense il·lusió.

Una il·lusió que a nosaltres ens omple a hores d’ara i ens pot portar a aconseguir coses increïble. Sembla poc, però certament no fa gaire era impensable. I una mostra de que alguna cosa ha canviat.

 
 
.

Me'n vaig al badiu...

Visca la terra !!

dilluns, 10 de setembre del 2012

L'estratègia del bisturí

(Encetem un micaco aïllat...)

Si es compleixen tots els pronòstics demà els carrers de Barcelona seran testimonis d’una jornada històrica. Sense cap tipus de marge a la interpretació interessada (per molt que alguns quedin retratats mirant d’amagar-ho) la manifestació de demà té un missatge prou clar: Catalunya té el dret i la voluntat de ser independent.

Lamentablement, i com ja és norma habitual en la política del Principat, els moviments socials actius van molt per endavant dels polítics. Només hem de veure el cas de que el President de la Generalitat de Dalt no hi serà demà o com des del seu partit han provat d'aprofitar la manifestació per allò que els interessa, aquella cosa anomenada pacte fiscal que a hores d’ara ningú (ni ells mateixos) creu possible.

Molts es pregunten la raó per la qual si la independència és un sentiment tan arrelat a la nostre societat no es tradueix en un major pes polític al Parlament. Segurament el motiu principal és la dispersió del sentiment independentista. Si per una vegada deixéssim de discutir sobre altres temes en marc aliè (o sigui espanyol) i ens centréssim tots a obtenir un marc propi per a solucionar-nos a hores d’ara en comptes de negociar un rescat amb el Gobierno Español estaríem negociant com continuar a la Unió Europea. El que necessitem és centrar-nos tots en obtenir l’estel a la bandera, després ja tindrem per a discutir entre nosaltres (i només entre nosaltres) si l’estel ha de ser blanc, roig o no ha d’aparéixer.

Una cosa hem de tenir clara: la possibilitat de la independència és una possibilitat més real cada dia que passa. I això ho tenen ben clar els nostres amics de la Meseta. Només heu de mirar com actuen sobre aquest tema: no hi parlen. No diuen res de res, segueixen l’estratègia del ‘Si d’una cosa no és parla públicament no existeix’. Serà interessant veure com informen els mitjans madrilenys (i sobretot la ‘nova’ TVE).

Però no és limiten ha no parlar-ne. Potser no ho sembla, però si us fixeu bé en els darrers temps s’ha anat posant en pràctica una estratègia que jo anomeno ‘estratègia del bisturí’. Consisteix en anar tallant, amb una precisió quirúrgica i amb més o menys celeritat, qualsevol vincle existent entre el Principat i els altres territoris dels Països Catalans. Talment com si el Principat fos un tumor, el volen anar aïllant de la resta de territoris no fos el cas que una futura independència pogués fer brotar en aquelles terres moviments que ara mateix no tenen massa significància. Que el Principat es faci independent fora desastre per a Espanya, que l’acompanyés cap altre territori dels Països Catalans seria una hecatombe !

Potser sóc molt mal pensat, però després de veure que tan Aragó, com les Illes Balears i el País Valencià estan governats pel PP (un partit que, com tots sabem, és la personificació del centralisme) no deixa de ser cridaner que en un breu període de temps en Aragó han atacat la llengua catalana de la Franja arribant fins i tot a canviar-li el nom, a les Illes també han atacat la llengua tant a l’escola com a la funció pública i al País Valencià s’han inventat un multilingüisme educatiu que fa exactament el mateix, atacar la llengua catalana. No cal oblidar que al Principat també han hagut aquest mena d'actuacions (recordem com es volen carregar el programa d'immersió lingüística).

I no només s’ataca en l’àmbit lingüístic (que a hores d’ara és el que més ens agermana). Així, podem emmarcar dins d’aquesta estratègia del bisturí la sempre aplaçada materialització del molt demanat  Corredor Mediterrani. Una infraestructura que fes més estretes les relacions comercials entre els territoris dels PPCC segurament no és una cosa que faci ara mateix molt goig per Madrid. També podem trobar altres aspectes com ara la pressió ideològica: a Xàtiva, per exemple, no fa gaire van treure-li el títol d’alcalde honorífic al Dictador Franco a canvi de canviar el nom a la Plaça del País Valencià. Com si una cosa tingués a veure amb l’altra i es pogués comparar una dictadura amb el catalanisme (per cert, els senyors de Compromís van votar-hi a favor, fent-li el joc al PP i seguint en la seva tendència de separar-se del catalanisme). La clau és aquesta: ‘catalanisme’, una cosa que s’ha de mirar d’eradicar sigui com sigui.

Ells ho tenen molt clar. Ho tindrem igual de clar nosaltres? Crec que sí. Ho tenen igual de clar els nostres polítcs? Molt em temo que no.

I per tant han de canviar. O els hem de canviar a ells. Però la cosa no pot continuar així.

Me'n vaig al badiu...

Visca la terra !!

divendres, 7 de setembre del 2012

Coaccions i conviccions

(Encetem un micaco cuirasat...)

Segle XXI, Europa, Planeta Terra. Tot i que la majoria del continent està sota la nefasta influència d’una estranya crisi econòmica que la majoria dels seus habitants no acaben d’entendre, tots els països miren de cercar solucions consensuades, raonades i pacífiques als seus problemes.

Tots? No! En un racó del sud-oest, un grapat d'australopitecs s’abracen amb ungles i dents als seus ancestrals costums i rebutgen qualsevol mena de raonament lògic...

Notícia Vilaweb

Com si no tinguéssim prou en setembre amb matinar, passar son, aguantar les tasques pesades de la feina i anar quasi tot el dia de bòlid, va un cavalleret espanyol i no se li ocorre una altra cosa que amenaçar-nos amb muntar-nos unes falles per setembre amb desfilada de tancs per la Diagonal.

El pitjor de tot és que això no és, ni de bon tros, cap novetat. De fet, poc després d’encetar aquest petit bloc ja em vaig trobar amb una de molt similar que vaig descriure en aquest apunt i que recollia les declaracions de tot un tinent general respecte la preocupació que generava l’Estatut de Catalunya (aquell que van deixar retallat i ben retallat) per a la ‘Unidad de España’, entre altres perles que no està de més recordar, com ara “la aspiración desmesurada” de que una autonomia “exigís” el coneixement d’una llengua en particular...

És descoratjador veure com en ple segle XXI hi ha individus que més allà de tota raó aposten per solucions violentes dels problemes. És preocupant veure com individus que fan gala de l’extermini i la mort per a combatre idees tenen càrrecs de cert poder. És molest veure com hi ha altres individus que justifiquen al paio anterior. És insultant que alguns assegurin que matar per raons ideològiques és ‘constitucional’ i vagin pel món com els més demòcrates de tots.

Erasme de Rotterdam va dir una vegada que ‘la guerra és dolça per aquells que no l’han viscut’. Jo afegiria ‘i desitjable si pensen que la guanyaran i que no els hi passarà res’. No tinc gens de ganes de compartir estat ni res de res amb individus que amenacen amb aniquilar-me a mi i als meus si no actuem com ells volen.

Aquesta mena de comportament estil “o mía o de nadie” em provoca fàstic. Fàstic, descoratge, preocupació, molèsties, irritació i més reaccions que el meu pobre vocabulari no em permet expressar. Tot això i molt més, però no por. Por no. Perquè ja estic cansat de sentir por. Ja estic cansat de veure com sempre em volen ficar la por al cos per controlar les meves reaccions.

I la primera cosa a fer per a ser lliure es actuar segons les conviccions i no segons les coaccions.

Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

dimecres, 5 de setembre del 2012

Setembre

Setembre és un cas clar de mala sort. Si ho pensem fredament, aquest malaurat mes no hauria de tenir aquesta llegenda negra que té ja que és el moment de l’any en el qual, després d’haver passat un tòrrid període canicular, podem començar a viure amb una certa comoditat sense anar suant per tot arreu i dormint tapadets. De fet, en unes altres circumstàncies segur que fins i tot estaríem desitjant que arribés setembre.

Però... ai! Qui li havia de dir al pobret mes que els humans ens dedicarien a agafar vacances just el mes d’abans quan la calor escalfa de valent i ens dedicaríem a reprendre tota la quotidianitat quan ell arribés! I així passa, que de poder tenir fins i tot bon nom ha passat a ser, com diria en Garfield, el dilluns dels mesos, aquell que hom no vol que arribi mai !

Sigui com sigui, sempre acaba arribant i aquí estem de nou, mirant d’escriure quatre ratlles que tinguin una mica de sentit i de recuperar certa activitat blocaire. Suposo que la cosa anirà poc a poc, però que hi farem... és setembre !!

Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!