dilluns, 28 de juny del 2010
Al Constitucional: Nuts !
El lloc era Bastogne i el moment mitjans de desembre de 1944. En una acció inesperada, l'Alemanya Nazi va llançar un potent atac contra les forces aliades travessant els densos boscos de la zona belga de les Ardenes, mot que va originar un dels noms pels quals es coneix aquesta enfrontament bèl·lic: la batalla de les Ardenes. Un dels punts claus de la batalla estava focalitzat a la població de Bastogne, que era alhora un important nucli de comunicacions. Durant l'avanç alemany, i seguint les directives de la famosa Blitzkrieg, la guerra llampec, les forces alemanyes no van ocupar la població per no aturar l'avanç i van rodejar la població. Va ser una greu errada, ja que els nord-americans van aconseguir fer arribar de forma urgent i precipitada a la 101a divisió aerotransportada (la protagonista del llibre i de la sèrie 'Germans de Sang') i van aconseguir enfortir les defenses de la població. Tot i això, la situació era realment extrema ja que la munició, els aliments i les forces eren minses i de seguida van ser cercats per forces alemanyes més superiors.
Per mirar de precipitar els esdeveniments el comandant alemany va fer arribar una petició de rendició als nord-americans. El General McAuliffe, al llegir-la, va respondre "aw, nuts!" (més o menys, 'a fer punyetes') tot i que finalment es va redactar 'Al comandament alemany: NUTS!'. Sembla ser que va als alemanys els va costar deduir el seu significat... Enord-americans van resistir i Bastogne no va ser conquerit.
Tornem a l'actualitat, el moment és finals de juny de 2010 i el lloc l'Estat Espanyol. Després de quatre anys de deliberacions el Tribunal Constitucional ha dictat sentència vers l'Estatut del Principat de Catalunya. Per aconseguir-ho ha hagut de dividir els diferents articles en blocs i votar cada bloc per separat. A hores d'ara encara no és sap ben bé l'abast de les decisions, però sembla ser que hi haurà articles inconstitucionals i articles que hauran de ser 'reinterpretats' (fa por que fa aquesta paraula...), o sigui, la retallada esperada des de fa temps s'ha consumat. Sembla ser que els articles declarats inconstitucionals fan referència a la llengua, al finançament i a l'estructura del poder Judicial. El preàmbul on en certa manera es relacionen les paraules 'Catalunya' i 'nació' ha estat acceptat, encara que serà objecte d'alguna acotació per reafirmar el seu caràcter no normatiu. Cal destacar que el text de la sentència fa referència fins a vuit vegades a la "indissoluble unitat d'Espanya".
Penso que arribats a aquest punt no està de més fer un breu repàs de tot el procés. Aquest comença per la promesa del Presidente del Gobierno Español d'acceptar l'Estatut que aprovi el Parlament del Principat. Aquest aprova un projecte d'Estatut que de seguida molts frisen per retallar, cosa que esdevé a Madrid a on s'envia el projecte original i d'on retorna un força esquilat. Tot i així, el Parlament del Principat l'aprova, el Congreso Español també l'aprova i la majoria de la població del Principat l'aprova en referèndum. Tot i així, diferents partits polítics, personalitats i comunitats autònomes espanyoles no estan d'acord i presenten un recurs de al Tribunal Constitucional, que després de quatre anys i fent diferents filigranes jurídiques força qüestionables acaba amb el dictat pronunciat el dia d'avui.
I deixant clar des d'un primer moment que aquest estatut que ha estat retallat el trobo del tot insuficient i que no hi estic gens d'acord amb ell, tot aquest procés ha permès veure de forma molt clara diferents aspectes, dels quals jo resaltaria que :
· El sistema estatal espanyol sembla estar composat per tres càmeres: el Congreso, el Senado i el Tribunal Constitucional. Quan un dels partits polítics majoritaris de l'Estat no està d'acord amb les decisions polítiques obtingudes per majoria a les altres cambres, es recorre al Constitucional. I el principal problema de tot això és que el que hauria de ser un òrgan independent en realitat està fortament polititzat ja són els partits polítics els que designen als seus membres.
· El sistema de comunitats autònomes ha tocat sostre. Ja no anirà més enllà i segueix sense ni tan sols permetre aquell 'encaix' que alguns sol·liciten de Catalunya dins de l'Estat. Aquest és un camí tancat.
· Alguns aspectes ideològics del franquisme mostren, encara, una fortalesa que en altres indrets seria preocupant. Aquesta obsessió per la 'unitat d'Espanya' i el no voler admetre qüestions tan democràtiques com la independència dels pobles demostren que la democràcia espanyola està molt lluny de ser una democràcia normal. Que la llengua i la identitat siguin alguns dels principals problemes no deixa de ser significatiu.
Arribats a aquest punt, i veient com deu persones poden retallar allò que ha estat aprovat, entre altres, pels principantins en referendum, toca preguntar-se... 'i ara, què?' Aquesta és la qüestió clau que veurem tractar durant aquests dies a tots els fòrums, tertúlies, partits polítics i mitjans de comunicació. Però la cosa està força clara, de fet només hi ha dues opcions :
· Optar per l'autogovern i en aquest cas l'única via és l'independentisme. L'Estat acaba de deixar ben clar que el camí autonòmic està tancat... i el federalisme que defenen alguns és incompatible amb la visió centralista i jacobita que de l'Estat tenen la major part de la classe política i social. Quan un camí es tanca l'aigua sempre sap trobar un altre.
· Admetre la decisió del Constitucional, el seu Estatut retallat i veure com allò que va aprovar el poble del Principat és paper mullat. Això situaria l'autogovern aconseguit en un punt perillossíssim ja que permetria que aquest es retallés (o es 'reinterpretés') segons els pols polític estatal, i tancaria la via per demanar qualsevol altre tipus d'avenç en aquest sentit.
Resumint: podem elegir entre 'NUTS!' i la rendició. Quina penseu que triaran els nostres líders polítics? I quina escolliríeu vosaltres? Jo la meva tria la tinc clara, no m'agrada que des de fora em diguin què sóc i com haig de viure...
Nota Personal: Tot i això, el que més hem molesta de la decisió del Tribunal Constitucional és que m'hagin fet escriure aquest apunt !! Amb el tranquil que estava jo preparant les meves vacances blocaires...
El castell de la infantesa
Des de sempre m'ha atret les restes de temps passats. Quan era petit el meu pare em portava de tant en tant a visitar les termes romanes del Museu de Badalona i jo m'ho passava d'allò més bé tafanejant entre aquell munt de pedres antigues. Però a mi el que m'agradava (i m'agrada) de debò és visitar castells, tot i que hi havia un problema: pels voltants de Badalona no hi ha gaires castells (el més similar que es pot trobar són masies fortificades) i des de ben petit ja notava que el castell de Montjuïc era una cosa ben diferent. Per sort ben aviat vaig poder trobar alguna cosa que quadrés amb aquella arquetípica imatge de castell medieval que tenia dins meu. Va ser durant una visita familiar a Vilassar de Mar quan vaig veure un costerut cim que mostrava en la seva part més alta una torre i restes de murs. Aquell indret és un dels monuments més emblemàtics i coneguts de la comarca del Maresme : el castell de Burriac.
Situat al centre del Maresme i damunt d'un turó rocallós de 387,5 metres al municipi de Cabrera de Mar trobem el Castell de Burriac, una edificació de la que es té constància des de l'any 1017 i que sempre ha estat sota domini del Comtes de Barcelona que cedien la seva possessió a un castlà en qualitat de vassall. Construït damunt de les restes d'una fortificació romana (que, al seu torn, es van construir damunt d'altres iberes) durant la seva primera època, al segle X, va oferir refugi als qui s'escapaven de les ràtzies sarraïnes que van destruir Barcelona i les seves rodalies i va ser un dels pocs reductes que es va salvar dels musulmans. Aquest castell es va anomenar durant molts anys el castell de Sant Vicenç degut a que la capella del castell estava consagrada a aquest sant, i precisament els seus primers castlans van ser la família Sant Vicenç, tot i que moltes altres famílies poderoses de Catalunya van tenir la seva possessió al llarg dels anys, com ara els Montcada o els Desbosch.
Protagonista dels diferents fets d'armes de la història de Catalunya, el castell es va veure pràcticament derruit al segle XVIII per l'ordre que va donar Felipe V de Castilla de destruir la major part de castells catalans després de derrotar-nos militarment. El castell es va mantenir enrunat i abandonat a partir d'aleshores, tot i que fins el segle XIX es van mantenir aplecs a la capella per la festivitat de Sant Vicenç. Propietat de l'Ajuntament de Cabrera de Mar des de l'any 1990, quatre anys més tard es van fer treballs de consolidació que van permetre conservar en bon estat la torre de l'homenatge del segle XV (construïda damunt d'una medieval anterior), les restes de la capella de Sant Vicenç i bona part de les muralles del segle XI.
Enclavat en un indret estratègic, que permet controlar la costa de tota la part centra-sud del Maresme i nord del Barcelonès, així com el Camí Reial que corria per la costa i bona part de la xarxa de camins que discorrien per la Serralada Litoral, el castell de Burriac és actualment, a més d'un lloc d'interès històric, un mirador magnífic tant de la costa com de la serralada.
La visita d'aquest castell ofereix la possibilitat de realitzar una excursió fàcil i apte per a tota la família. Tot i que hi ha diversos punts de partida, un dels més habitual és del poble de Cabrera de Mar, on podem agafar com a referència el Carrer de la Riera i des d'allà surt un camí força ampla que ens durà fins al castell, amb una durada aproximada d'una hora i mitja fent-ho tranquil·lament. Si hom vol fer-ho més senzill, es pot anar en cotxe fins a la mitat del camí on hi ha habilitada una zona d'aparcament prop de la zona de la Font Picant. Tot i que el camí no és difícil, cal tenir en compte que durant els mesos d'estiu el sol hi caurà de valent ja que no té pràcticament ombres. Tot seguit us deixo un mapa amb la senyalització de la ruta (si cliqueu al damunt la podeu visualitzar en format Google Maps) i us animo a que el visiteu en quan tingueu ocasió, realment val la pena !
Nota Itinerari: Si sou d'aquelles poques persones que, com jo, no tenen cotxe, us informo que podeu arribar a Cabrera de Mar de dues maneres diferents. Podeu optar per anar en tren de rodalies de la línia R1 fins a la parada de Cabrera de Mar-Vilassar de Mar i d'allà anar caminant fins el poble (hi ha aproximadament uns 45 minuts) o bé agafar un dels diferents autobusos de l'empresa Casas que porten fins al poble, com ara la línia C-16 que passa per aquesta estació de tren que comentava abans.
Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!
divendres, 25 de juny del 2010
Inconsciència col·lectiva
Aquesta passada revetlla ha estat una de les més tranquil·les i casolanes dels darrers anys, i la veritat és que em va anar d'allò més bé. El dia de Sant Joan ens vam llevar més o menys d'hora i vam veure que feia un dia fantàstic, així que vam disposar a esmorzar i sortir a fer un volt. Com és habitual els dies de festa pel matí, vam posar la televisió per a sintonitzar RAC TV però abans vam posar el canal 3/24 per veure les principals notícies del dia... i el dia ja no va tornar a ser el mateix: 13 morts i 14 ferits en un incident amb el tren al baixador de Castelldefels Platja.
Tot i confessant que no m'esperava pas una cosa així, també haig de dir que no ho vaig trobar estrany... i no ho vaig trobar estrany perquè he vist el que passa les nits de revetlla amb les vies del tren. Tinc per costum anar a passar la revetlla a la platja de Montsolís, la platja situada al nord de Montgat i que llinda amb Masnou. Cap allà la una o una i mitja de la matinada acostumava a tornar cap a casa caminant i gran part del camí es situa justament entre la via del tren de la costa del Maresme i la platja. Doncs bé, no és gens estrany veure com la gent travessa la via del tren com aquell qui passeja per la Rambla. I encara que això passa més o menys a tot el traçat de la via al lloc on estan les discoteques de Badalona, a la zona del Canyadó, és on he vist el comportament més esgarrifós: noies travessant la via amb sabates de taló d'agulla, gent travessant-les amb xancletes i un 'cubata' a la mà i, fins i tot, algú amb poc seny que s'estirava enmig de les vies per a que li fessin una foto. I sinó ha passat cap desgràcia és, crec jo, perquè aquesta línia de tren no té, ni de lluny, el tràfic tan intens que té la línia del Baix Llobregat (que recordem forma part del saturadíssim Corredor del Mediterrani per on passen trens de rodalies, regionals, trens ràpids i mercaderies).
I el pitjor de tot és que aquest comportament inconscient sembla ser una constant a la nostra societat d'un temps ençà. Com potser que s'hagi d'informar per la megafonia del metro que 'està prohibit baixar a les vies' ? O que als penyassegats s'hagin de posar cartells de 'perill de caigudes' ? És que la gent no té prou seny per veure que en aquests indrets alguns comportaments són perillosos ? No fa gaire vaig llegir una queixa d'una persona que denunciava que un centre comercial situat a Badalona (el Màgic) no complia les normes de seguretat perquè un jove s'havia pujat a una barana i s'havia caigut. O sigui... posen una barana per a que la gent no es caigui... i a una persona no se li ocorre una altra cosa que pujar-se dempeus sobre aquesta barana i es cau ! Des de l'Ajuntament li van contestar que el centre compleix totes les normes de seguretat, però que si la gent no es comporta adequadament poden haver accidents del tot imprevisibles.
A mi em sembla preocupant que hom pensi que els diferents poders polítics hagin de protegir als ciutadans com si fossin nens petits, com també trobo preocupant que hom tracti de cercar culpables d'allò que ha passat a Castelldefels fora de les persones que han comés la imprudència arribant a qüestionar si el conductor del tren Alaris havia frenat o no o si havia tocat o no la botzina ! Un tren Alaris consta generalment de tres vagons, dos de cua (que són alhora màquina) i un central i pel tram on ha hagut l'incident circula per una velocitat entre 100 i 150 km/h (ho sé perquè de vegades he tornat de València justament en aquest tren que ha tingut l'accident i el GPS del mòbil m'informa de la velocitat). A aquestes velocitats hom pot imaginar que frenar el tren en sec és del tot impossible... i per molt que faci sonar el xiulet, entre que surt del túnel del Garraf i arriba a l'estació aquesta passen com a molt uns quaranta segons, temps del tot insuficient si hi ha una gentada enmig de la via. I voldria dir que jo realment m'esgarrifo de pensar en com s'ha de sentir ara mateix el conductor d'aquell tren sense tenir culpa de res !
Així que jo realment sento molt que tota aquesta gent hagi mort, m'estimaria de tot cor que aquest hagués estat un altre Sant Joan on només es parlés de petits incidents. Però cal deixar clar que si estaven enmig d'una via fèrria on no havien d'estar era *per decisió única i exclusivament seva*, *ningú els va obligar a estar allà* i l'estació *si tenia* altres punts de pas. A partir d'aquesta afirmació, ja podem parlar tot el que vulguem de si l'estació podia ser millorada, si caldria dissenyar altres protocols i tot el que sigui, però no hem d'oblidar que aquesta terrible tragèdia ha estat originada per una imprudència, una imprudència de les moltes que diàriament nombrosa gent realitza no comportant-se com segons indiquen les diferents normatives i reglaments als que la gent no sol donar importància perquè "mai passa res".
Doncs en aquest cas si que ha passat, i ara molta gent ho està lamentant. És moment de que alguns reflexionin...
Nota Infraestructural: Voldria comentar també que diferents veus s'han queixat de que les obres realitzades en l'estació on va passar l'incident no estaven adequades per grans allaus de gent. Quan és realitza una obra pública es dimensiona segons la capacitat mitjana de gent que es presumeix que l'utilitzarà de forma constant i ja es sap que, en moments puntuals, potser s'originaran cues i problemes d'accés. Si haguessin de dimensionar les obres públiques segons la màxima assistència de gent que pot haver en un cert moment s'haurien de refer, per exemple, totes les estacions del metro del centre de Barcelona (pels cassos com Sant Jordi o les celebracions de les victòries del Barça) o totes les parades del metro del centre de València (durant, per exemple, la celebració de les mascletàs durant les falles). Realment, tant costa que la gent utilitzi el seu sentit comú ?.
dimecres, 23 de juny del 2010
Ballarines d'un altre món
Aquesta nit tornem a celebrar la revetlla de Sant Joan arreu de la nostra terra, la Festa Nacional dels Països Catalans. I és que sembla mentida que en la nit més cura de l'any hi cabin tantes coses : fogueres, dames blanques, focs d'artifici, aigües miraculoses, coca, castells encantats, petards, falgueres màgiques, cava, llums estranyes.... perquè, recordem, aquesta nit és una de les nits més màgiques de l'any, un d'aquells moments en que la tradició assegura que cauen els subtils vels que separen el món màgic del nostre món i en que els ésser màgics caminen entre nosaltres.
En aquesta nit de gresca i xerinola, que s'omple on de revetlles i fogueres per tots els racons i on és habitual trobar cantaires amateurs de qualitat diversa, alegres bevedors, coeters de totes les edats i ballaires amb més ganes que talent potser la fortuna, la mala fortuna millor dit, ens pot conduir a unes ballarines ben peculiars.
I és que en aquesta màgica, la tradició ens explica que, potser... de sobte... comencem a escoltar una feble i estranya melodia provinents d'invisibles gralles i fabliols que poc a poc van enfortint-se i adquirint tons orientals. Al mateix temps, un aire vaporós va sorgint des del terra i entre rebolics i moviments sensuals va condensant-se en les atractives corbes que composen els cossos femenins i que, sense deixar de moure's al só de la música mitjançant un exòtic i encisador ball acaben convertint-se en bellíssimes noies de pell blanquíssima i estranyes vestidures. El casual observador es trobarà com hipnotitzat davant d'aquest sobrenatural espectacle i li serà molt difícil sostreure's d'ell... però no fer-ho seria una decisió mortal, ja que la llegenda assegura que aquell que no és capaç de deixar de mirar morirà i el seu fantasma serà condemnat a seguir a aquestes fantasmagòriques ballarines per sempre sense deixar de ballar.
Qui són aquestes sensuals, belles i mortals noies? Segons la llegenda són les Filles del rei Herodes, les causants de la mort de Sant Joan Baptista que ballaren d'alegria en assabentar-se del degollament del sant. Com a càstig, van ser condemnades a ballar durant tota l'eternitat i a manllevar la vida de tot aquell que fos incapaç de no sucumbir al seu encant. Segons la tradició aquestes encantades ballarines dansaven pels descampats en general i a la vora dels corrents d'aigua en general. I és per això que, assegura la tradició, no era estrany que apareguessin enmig de Les Rambles de Barcelona, puix en algun moment aquell indret fou un corrent d'aigua.
Avui dia segur que aquesta nit té altres perills més materials i malintencionats (sobretot per la Rambla) però en tot cas, si veieu unes bellíssimes i blanques noies ballant de forma sensual al só d'una música que no es sap bé d'on prové, millor posar terra de per mig. Només per si de cas...
Nota Personal : Aquesta nit, per diverses raons, no podré realitzar la meva tradició anual de prendre un bany a la platja la mateixa Nit de Sant Joan en tocar les dotze campanades. En tot cas, miraré de complir el refrany que diu "Bany de Sant Joan, salut per a tot l'any" de la manera més aproximada possible !! Molt bona revetlla a tothom !!
dilluns, 21 de juny del 2010
Centralismes Locals
A Badalona contem amb dos hospitals: l'Hospital Municipal i l'Hospital Germans Trias i Pujol. Mentre l'Hospital Municipal ofereix una millor ubicació, ja que està situat al centre de la ciutat, l'Hospital Germans Trias i Pujol (més conegut com a 'Can Ruti' a causa de que es va edificar als terrenys d'una masia del segle XV que portava aquell nom) és molt més gran i important, oferint nombroses especialitats i serveis que l'Hospital Municipal no té. Ara bé, té un petit problema, ja que la seva ubicació no és que sigui allò que es diu 'propera'...
... ja que està situada a les portes de la Serralada de Marina. Al ser un lloc molt freqüentat, ja sigui per treballadors i per pacients, hauria de tenir uns mitjans de comunicació que hi facilitessin l'accés. Doncs bé, la realitat és que no és del tot així, ja que l'únic transport públic que permet arribar al centre (apart del taxi) és l'autobús i tot i que actualment hi ha quatre línies que hi van (més una interna que circula per dins de les instal·lacions sanitaries) la sensació que hi ha en alguns barris de la ciutat (com ara el Progrés o el Gorg o Sant Roc) és que l'hospital està mal comunicat, ja que l'únic autobús que hi circula té un recorregut força llarg i unes freqüències de pas francament millorables.
Així les coses, la setmana passada llegia aquesta notícia on s'explicava que s'anava a crear una línia express (sense parades) amb una freqüència de pas de 10 minuts. Per millorar la comunicació entre l'hospital i la ciutat. Tot i que diuen que la parada inicial, final i el trajecte de la línia encara no s'han decidit, es poden fer una sèrie de deduccions. La parada final serà Can Ruti (obviament ) i ara mateix totes línies d'autobús van a parar al mateix lloc, i per tant és força obvi que serà, sinó el mateix lloc, si un força proper. De la parada inicial a la ciutat, llegint el que es diu des del consistori de que "per pujar o baixar de Can Ruti només caldrà esperar cinc minuts, ja que aquests combois exprés s'alternaran amb el pas de la línia B-26" sembla obvi que seguirà la mateixa ruta que aquesta darrera línia, ruta que, a més, és la més curta des del centre de la ciutat (almenys en distància).
Si a més tenim en compte les declaracions del president i director general de Tusgsal (companyia que explota aquestes línies) que "va defensar la disposició d'aquest nova línia tot emmarcant-la en l'exigència de «complementar les necessitats de l'usuari», sobretot ara que s'espera que l'allargament de l'L2 cap al centre de Badalona faci augmentar el nombre de passatgers amb destinació «a un centre extraordinari d'atracció de persones» com és l'hospital Germans Trias i Pujol" podem suposar que l'origen de la línia estarà pròxim a la nova parada de metro, i (quina casualitat!) resulta que al tocar hi ha una parada de la línia B-26 !! Com les coses es fan més clares veient-les, us adjunto un petit plànol de tot plegat.
Arribats a aquest punt, us voldria informar que segons Google Maps el trajecte de la B-26 marcat en el plànol mesura 4,34 km. També us voldria dir que entre la nova parada de metro de la L-2 (el punt vermell del plànol) i l'anterior (Pep Ventura, marcat amb el punt blau) hi ha una distància de 876 metres. Considerant que aquesta parada anterior es va inaugurar l'any 1985, tres anys després de que ho fes l'hospital de Can Ruti (que es va inaugurar l'any 1982)... perquè no es va planejar fer aleshores (o en algun dels 25 posteriors anys) aquest servei d'autobús llançadora que es farà ara, atès que 826 metres de recorregut urbà no sembla gaire distància com per augmentar les complexitats tècniques d'una línia d'autobús?
O és que ens volen fer creure que aquests 826 metres més de via de metro farà augmentar molt el flux de passatges cap a l'hospital ? Perquè, realment, l'hospital, de moment, no ha inaugurat serveis nous que no tingués, per exemple, fa un any, i, per tant, el seu flux d'usuaris ha de ser, si fa o no fa, el mateix. Ha calgut que passessin 25 anys *i que el metro arribés al centre de la ciutat* per aconseguir millores de forma clara en el transport públic que va a Can Ruti. I la gent dels barris tenim la mosca darrera l'orella de què ha pesat més això "del centre" que no pas els 25 anys.
Nota Personal : Per cert, trobo força insultant que hom ho vulgui justificar amb els 826 metres més de metro !!.
divendres, 18 de juny del 2010
Santa Maria dels Ases
L'església de Santa Maria del Mar és una d'aquelles visites inexcusables per a tot aquell que visita Barcelona. I és que aquest edifici del gòtic religiós català, materialització de la bellesa de l'austeritat en edifici, ens transmet un sentiment d'humilitat i de fortalesa acompanyat de la sensació de ser quelcom molt proper al poble. I segurament no serà aliè a tot això el fet de que s'establí des d'un bon començament que l'obra seria només dels feligresos i que, assegura la tradició, tota la població de la Ribera participà activament en la seva construcció, com així ho testimonien la famosa representació dels bastaixos de la Ribera en les seves portes. Potser per aquesta "proletarització" l'edifici del que avui estic parlant té associades diferents llegendes i rondalles on els protagonistes són gent del poble. Avui m'agradaria explicar dues, les dues associades, a més, a un animal que darrerament s'ha convertit en símbol dels catalans: l'ase.
Explica la tradició que a dalt del cim d'un dels campanars una vegada va créixer un lletsó. Un bon dia va passar pel costat un traginer anomenat Móra amb el seu ase, el qual va veure la flor,es va encapritxar d'ella i ja no va donar un pas més i només es va dedicar a mirar enlaire i a bramar. En Móra, que no era gaire més llest que l'animal, va pensar que l'únic que podia fer era aconseguir la flor per al seu animal, però tenia por que si l'arrancava i se la baixava aquest no la voldria. Així que al beneït no se li va ocórrer una altra cosa que pujar damunt del campanar, passar una corda, lligar a l'ase pel coll amb ella i estirar-lo cap amunt. Com és natural, a la primera estirada va escanyar al pobre animal, el qual va treure un pam de llengua... però el pobre tanoca, al veure'l, va creure que era perquè l'animal ja estava fent salivera de pensar que en breu s'anava a menjar aquella apetitosa flor. Així que ja us podeu imaginar la sorpresa que se'n va dur quan l'animal va arribar dalt de tot i no es va menjar la flor... gairebé la mateixa que va tenir quan, al baixar-lo, va comprovar que era mort de forma 'inexplicable' ! Però en Móra, que encarà que li faltés una regà trobava raons per a tot, al cap d'un moment ja es va explicar que havia passat: l'animaló havia mort d'alegria !
Casualment, allà a prop de la plaça de Santa Maria, on té l'entrada principal aquesta església, existeix un curiós carrer molt adient a l'anterior història: el carrer dels Ases. Segons el nomenclàtor de la ciutat de Barcelona aquest nom és degut a que, sembla ser, en aquell indret existia un establiment que llogava ases als traginers, però la tradició afirma una cosa diferent tot i que relacionada. Així, afirma que en aquell indret havia un marxant d'ases al qual, un bon dia, li van robar un ase. El marxant va acusar del robatori a un gitano, i tot i que aquest va jurar i va perjurar que era innocent el van condemnar. El gitano va prometre que es venjaria del marxant, i per a fer-ho va conjurar un encís que provocaria la mort de qualsevol ase que passes a la vora, i el va enterrar en aquell carrer. Així va passar, i ase que entrava al carrer, ase que moria, de forma que el mercader va haver de tancar el seu negoci. I asseguren que els efectes de l'encís van continuar molt de temps després de la mort del gitano i del marxant, fins que es van diluir amb el pas del temps.
Nota Curiosa: No lluny del carrer dels Ases poden trobar els carrers dels Canvis Vells i dels Canvis Nous, llocs on treballaven els canviadors de monedes i de valors que, sovint, estafaven a aquells que volien fer negocis amb ells. I és que segons amb qui s'ha de ser molt ase per escollir-lo com a company de negocis !!
dimecres, 16 de juny del 2010
dilluns, 14 de juny del 2010
Nacionalisme i economia
En aquesta situació de crisi econòmica per la que passa tota la societat occidental en general i l'Estat que ens toca patir en particular no han trigat gaire en sorgir veus que apunten als diferents 'nacionalismos' de l'Estat com a culpables de gran part de les penúries econòmiques que ens toca patir precisant que tot ha estat degut a que es realitzaven inversions per motius ideològics i no pas econòmics. Així, de pas, han tornar a carregar, com fan de forma habitual, contra l'estat de les autonomies, la descentralització de les competències, la protecció de les llengües 'regionals' i contra tot el món que envolta a la política i cultura no centralista de l'estat. I, la veritat sigui dita, tenen part de raó: es podria atribuir part dels difícils temps econòmics que vivim (alguns) en inversions dolentes fetes per motius ideològics i 'nacionals'. Anem a veure un parell d'exemples d'aquest malbaratament nacionalista...
· Xarxa AVE: Expliquen que el secretari de transports nord-americà va visitar no fa gaire temps Espanya per veure la magnífica xarxa de trens d'alta velocitat (TGV) que s'estava construint. El polític nord-americà es va mostrar encantat de tota la infraestructura... fins que li van ensenyar els costos. Després de veure'ls, asseguren, va comentar "vostès són rics, nosaltres això no ens ho podem permetre". I és que a l'elevat cost que té realitzar un traçat de TGV se l'ha de sumar, també, els elevats costos que té el seu manteniment, costos que fan inviables econòmicament la majoria de trajectes de l'Estat (només es salvaria el Barcelona-Madrid tot i que per a molts experts tampoc seria rendible).
La infraestructura, a més, té una orientació ideològica gens dissimulada: tots els TGV espanyols connecten Madrid amb una altra ciutat, no n'hi ha cap que no passi per Madrid. Ni tan sols es pot apel·lar a la seva utilitat social per a justificar la despesa, ja que els bitllets són notablement més cars que els que tenien els serveis similars de tren convencional, serveis que en la majoria dels casos han acabat desapareixent deixant només al TGV com a única alternativa ferroviària i I fent, per tant, més costosos el servei del tren per a una àmplia capa de la població. Amb una inversió molt menor s'hagués aconseguit una millor i més eficient xarxa de tren convencional que hagués pogut arribar a més gent a un preu més assequible i que hagués potenciat molt el transport públic.
· Corredor Mediterrani: Si abans parlava del transport de passatgers ara parlaré del transport de mercaderies. La setmana passada es van reunir a Saragossa els ministres dels països de la Unió Europea amb l'objectiu de definir els eixos bàsics de desenvolupament en Europa. Uns d'aquests eixos és el del transport ferroviari de mercaderies entre el sud i el nord del continent. L'Estat Espanyol va proposar en aquesta reunió dos eixos 'prioritaris': el Corredor Mediterrani, que enllaça els ports d'Algesires, Cartagena, Alacant, València, Sagunt, Castelló, Tarragona, Barcelona i totes les seves zones industrials i econòmiques relacionades amb el centre d'Europa mitjançant el pas per PortBou i que ja està construït i l'únic que precisava eren d'obres de reforçament. L'altra era una línia que sorgia del port d'Algesires, anava per l'interior cap a Madrid, passava per Saragossa, no passava per cap port ni per cap zona industrial treta la de Madrid i la de Saragossa i travessava els Pirineus mitjançant una sèrie de túnels no construïts encara amb una llargària de 60 quilòmetres. Sospiteu quina solució era la preferida del govern espanyol?
Doncs gràcies a la pressió exercida pels altres governs europeus imposant com a prioritària l'argument del rendiment econòmic, i sobretot per l'Estat Francès, que trobava un sense sentit haver gastar-se un grapat de diners per a realitzar una sèrie de noves infraestructures quan ja existien d'altres que podien servir només remodelant-les, s'ha obligat a l'Estat Espanyol a demanar que s'inclogui com a prioritari el Corredor Mediterrani i es descarti l'altra opció. I d'on va sortir l'altra opció? Doncs segurament el fet de que passi per Madrid i que les dues grans sortides ferroviàries cap a Europa de l'Estat Espanyol siguin per Baiona o per PortBou (situades ambdues a 'territori potencialment independentista') no hauran estat alienes a aquesta decisió.
I arribats a aquest punt caldria dir que actualment el tram del Corredor Mediterrani que existeix entre Tarragona i Castelló de la Plana se'l coneix com a la 'via de la vergonya' ja que durant 30 quilòmetres existeix una única via! Una única via per on circulen regionals, Euromeds, grans línies i mercaderies. Una inversió en 30 km de via convencional en aquella zona implicaria poder augmentar la circulació de trens de mercaderies i fer que els trens de passatgers redueixin significativament el temps utilitzats per a fer els seus trajectes i repercutiria econòmicament de manera molt més favorable que totes les inversions realitzades en tren TGV.
Així que només podem concloure que sí, que realment els nacionalismes *sí* fan molt mal a l'economia... però no precisament els nacionalismes als quals es referien al començament de la notícia !!
Nota Financera: Hi ha un personatge que utilitza el sobrenom de Batiste que sovint deixa comentaris a diaris com Las Provincias quan es parla de coses referents als catalans. Els seus comentaris sempre són de l'estil "mos furten la llengua","mos furten l'aigua","mos furten la paella","mos furten les taronges". Realment, un ja no saps si ho diu en serio o ironitzant, però en tot cas hagués estat interessant veure els seus comentaris davant el que va passar la setmana passada ...
... des de Madrid els "van furtar les caixes"!! I ho van fer amb el beneplàcit dels que manen a les terres del sud i que tenen la pell tan fina quan apareixen els catalans (principantins) en alguna problemàtica. I és que ja es sap que a aquella gent els encanta "ofrecer nuevas glorias a España"...
divendres, 11 de juny del 2010
El senyor dels cadenats
Badalona no té una platja meravellosa: la sorra és groguenca-marronosa, cobreix molt ràpid i l'aigua no està sempre cristal·lina, ja que tot i que de vegades està força clara el color de la sorra no ajuda (tot i que té unes tonalitats maragdes molt maques!), però des de que ara fa molts anys van començar a preocupar-se per cuidar-la sempre m'ha agradat anar-hi. He anat a banyar-me, a prendre el sol, a jugar a voleibol, a córrer, a menjar-me un gelat mirant els estels o simplement a passejar. És un lloc que, fora dels mesos d'estiu a hora punta, em transmet pau amb una gran combinació de sol, soroll de mar i espai a l'aire lliure.
No fa gaire temps que la platja ha guanyat un nou atractiu, el Pont de Petroli. Bé, realment no és un pont, és un vell pantalà que s'utilitzava per a descarregar el petroli que duien vaixells als antics (i ja desapareguts) dipòsits de la Campsa, però a una ciutat on anomenem Rambla a un passeig paral·lel al mar se'ns ha de permetre dir-li pont al pantalà. Som així els badalonins !
Doncs bé, al que anava... aquest Pont del Petroli recuperat ens permet gaudir d'unes fantàstiques vistes, ja sigui de la costa del Maresme, amb la gran muntanya de Sant Mateu en la part central, la Conreria a la seva esquerra i el Montcabrer a la seva dreta ...
... o d'unes postes de sols amb vistes a un dels darrers barris de la ciutat, a les horroroses xemeneies de Sant Adrià i a la intuïció de l'skyline barceloní, on es pot distingir la Torre Agbar, la Sagrada Família i el Tibidabo ...
... però a més de ser un magnífic mirador de la costa el Pont del Petroli és moltes més coses: és un lloc on els ciclistes encara "no s'han adonat" que no poden entrar damunt la bicicleta, un lloc on els pescadors "no s'han adonat" que no poden pescar i un lloc on les parelles de la ciutat i rodalies es juren amor etern... això sí, segons la moda imposada per l'escriptor italià Federico Moccia: posant un cadenat amb el nom de la parella a un pont i llançant la clau a l'aigua.
I és que això és el que fan els protagonistes de la seva novel·la 'Tinc ganes de tu'. L'autor va voler donar un toc de realisme al seu llibre i hores abans de que el llibre sortís a la venda va posar el primer cadenat amb els noms dels seus personatges a un pont sobre el Tíber. Una setmana després ja hi havien més de tres-cents cadenats i la moda es va estendre arreu del món. A hores d'ara, però, un no pot evitar pensar si la forma dels cadenats no ens facilita informació sobre la seva relació. Així, per exemple, potser els propietaris del següent cadenat s'estimen moltíssim...
... uns altres que tenen l'amor "algo chiquitito uooo ooo oooo"....
.... també n'hi ha que tenen una relació tan blindada que arriba a fer por pensar com és ...
... i, com no, hi ha als que se'ls està desgastant l'amor de tan utilitzar-lo ...
... i que ens serveix per a veure com un símbol aparentment inofensiu pot resultar un potencial perill al rovetllar-se i desgastar anticipadament les baranes de seguretat del pont. I just per això des de l'Ajuntament de Badalona miren de retirar-los de tant en tant, tot i que algun regidor assegura que "els hi sap molt greu fer-ho". Doncs bé, a mi no em sap gens de greu.
I és que potser sóc estrany, però per molt que ho hagi dit un autor italià famós jo no trobo res de romàntic un cadenat. I molt menys tancat i llançant la clau a l'aigua !! Un cadenat el puc associar a tancament, a prohibició, a evitar que algú s'escapi o fins i tot a cinturó de castedat, però mai a amor o romanticisme. No ho puc entendre, ho sento, i per tant no puc acabar d'entrendre aquesta follia en imitar el gest. Tot i que pensant-ho bé, tampoc no és gens inusual, ja que a una societat on el que prima és l'aspecte, l'aparença i l'ostentació és fàcil que cali el missatge que un determinat gest és una mostra sublime d'amor, tot i que en el fons no sigui més que un mer acte cerimoniós buit de tota passió.
Jo, per la meva part, seguiré pensant que la millor mostra d'amor és donar una abraçada, fer un petó o mirar als ulls de la persona estimada només perquè sí, perquè te l'estimes... i resaré per a que en una propera novel·la el senyor Moccia no converteixi en un 'gest romàntic' plantar mines antipersones pels camins !!
Nota Preocupant : L'altre dia llegia el següent ....
... doncs si el president d'EUA no ho sap ja m'explicareu qui ho ha de saber !! Quants millions de dòlars malgastats en serveis d'intel·ligència !!.
dimecres, 9 de juny del 2010
dilluns, 7 de juny del 2010
Arqueologia domèstica
Visc a un pis massa petit per a guardar tot els records que tinc i massa jove per a recordar tota la història que té dins seu. I és que en aquest petit pis d'un barri obrer aixecat durant la dècada dels anys setanta del segle passat hem arribat a viure durant anys tres generacions juntes. I encara que sembli mentida en un piset d'extensió tan minsa quan la llei més dura de la natura se'n portava un dels membres és notava una buidor immensa, tant per dins com per fora.
Això ha implicat varies coses: què es barregessin molts records i que, durant molt temps, no es poguessin fer grans reformes. Doncs bé, des de fa pocs anys això va canviar, i es van poder començar a realitzar totes aquelles millores que les necessitats dels moments van ajornar. I revisant el munt de records guardats per triar quins es guardarien i quins no (una tria a vegades dolorosa però necessària) han començat a aparèixer coses inesperades, com ara uns llibres la fotografia dels quals adjunto tot seguit ...
... un llibre del Servei de Biblioteques del Front de la Generalitat de Catalunya durant la Guerra Civil Espanyola ! El més interessant, però, era l'anotació que va escriure una de les persones que el va llegir ...
... que miro de transcriure tot seguit :
Novembre del 37
Terol: possició K: central 5ª
Fa molt de fred, el cantir té l'aigua gelada... ¡ quantes hores, passo amb els cascos posats ! estic açí d'esde fa vuit ó nou hores, no ho se pas... i sense menjar; el meu cos no mes hi tinc una taça de malta que m'han donat a l'hora del relleu: les 5 de la matinada i son prop de les 3 de la tarde !! ....
Sort en tinc de tu, volgut amic, carissim llibre, car emb recorda que en altres llocs no hi han guerres i que en aquesta hora, es senten al davant d'una taça i fan grinyart una cullareta !!
¿ Podrem tornar-hi ?
Un testimoni en primera persona d'aquella guerra de la qual encara no s'han tancat totes les ferides i que ens recorda, amb paraules provinents del passat, que el que més anhelen els soldats de qualsevol guerra és que aquesta s'acabi, poder viure en pau i gaudir de les petites coses de la vida. Serem capaços d'aprendre la lliçó?
Nota: El company Isaac ha fet un interessantíssim apunt que complementa perfectament aquest. Moltes gràcies !!
Nota Personal: Comença l'època de l'any més enfeinada !!
divendres, 4 de juny del 2010
Nord i Sud
Si es pugues fer una classificació d'aquells països segons el grau d'allò que dominen "políticament correcte" segurament el Principat de Catalunya estaria als primers llocs. I no m'entengueu malament, a mi em sembla perfecte evitar expressions ofensives per altres pobles o col·lectius, però és que, sovint, en fem un gra massa, ja que no sé jo a quins altres llocs la gent deixa de parlar el seu idioma *abans* de saber si el seu interlocutor l'entén o no.
Com a exemple d'on ha arribat aquesta febre del "correctisme polític" podem veure com es volen fer creure que valors considerats actualment positius eren practicats pel poble català en el passat. Així, alguns defenen que els catalans som un poble conciliador, pactista i fins i tot pacífic. A veure, realment sembla ser que per terres catalanes sempre s'ha preferit fer les coses mitjançant pactes, però això ha estat així més que res perquè aquest mètode suposa un menor cost de recursos per aconseguir allò (o part d'allò) que es vol ; però d'aquí a dir que els catalans som "pacífics"... si ens hem barallat amb tot Crist del nostre entorn i fins i tot entre nosaltres al llarg dels segles !! Ja podeu estar ben segurs que si els antics aragonesos van casar a la seva nena reina amb el comte de Barcelona no va estar per la seva política de "happy flowers",què si en Felipe V de Castella va prohibir la possessió d'armes als catalans i tenir fins i tot va obligar a lligar amb una corda els ganivets de menjar no era perquè aquests desconeixien el seu ús i que els cossos de la Coronela i dels Miquelets no es van crear només per a fer una utilització festiva dels trabucs !
Però el que de veritat em molesta és quan es combina aquesta mena d'autoculpa que no sé perquè tenim els catalans dins nostre i aquesta ànsia de correctisme polític amb les pressions (interessades) des de fora i des de dins per a separar (encara més) el nord i el sud de la nostra terra. I és que venen uns i ens diuen que els del Principat no hem de fer res del que passi al País Valencià (i a l'inrevés) i que som molts dolents per fets com ara incloure'l als mapes meteorològics, anomenar-lo "País Valencià" i no "Comunitat Valenciana" (ecs!) i dir que parlem la mateixa llengua... i alguns els hi foten cas ! L'altre dia llegia un interessant article del Levante titulada "La intelectualidad catalana certifica el alejamiento de Valencia" on s'afirma que el que havia de ser "un proyecto cultural común" ha quedat "disuelto en el 'café para todos' de la España de las autonomías", que els del nord mirem cada cop més cap al nord sense prestar anteció al sud i que des del sud molts han vist com alguns del nord "han bajado la persiana", sucumbint a les artimanyes del neonacionalisme espanyol que ha aconseguit "haber hecho creer a la gran mayoría de ciudadanos de Cataluña que el País Valenciano no existe".
Les culpes de tot això les repartien per parts iguals: als principantins per cansament, falta d'implicació i la ja esmentada "mala consciencia"; als valencians per oferir una realitat complicada, de vegades fins i tot hostil. Tot això fa que alguns intel·lectuals principantins es queixin de que "nos falta un nuevo interlocutor" i de "La falta de instituciones con las que poder relacionarse coarta mucho las posibles relaciones". Però anem a veure... interlocutors? Què estem parlant del País Valencià, que està aquí al costat, al tocar i no a l'altra punt del món. Interlocutors voleu? O voleu interlocutors "que manin"? Perquè d'intelocutors encara queden uns quants: des de les Universitats fins a Acció Cultural del País Valencià, sense parlar de les diferents organitzacions que defenen la llengua i la cultura o, fins i tot, qualsevol dels valencians que es declaren "catalans de València", que tot i que no apareguin al Canal 9 n'hi ha uns quants. A on és aquella intel·lectualitat "de guerrilla", aquella que lluitava contra el poder, aquella de que tant s'ha parlat i mitificat ?
Perquè a mi em fa gràcia escoltar això de "ambient hostil"... coi, i tan que us trobareu "ambient hostil", com que defenseu unes idees que són contraries a les que tenen els que manen allà !! Això és el que passa quan vols fer remoure consciències i expliques la veritat, que uns quants t'aplaudeixen però altres (generalment els poderosos) et posen al seu punt de mira ! A mi el que hem preocupa és que sembla que mai els catalans hem patit un ambient hostil... però si el patim dia sí i dia també, només cal escoltar al Jiménez Losantos! El nostre poble ha lluitat contra sarraïns, ha patit atacs castellans i francesos, creuades papals, atacs de pirates, rebel·lions morisques, traïcions reials, abandonament per part d'aliats, repressions i prohibicions socials, genocidis culturals, espolis fiscals i tota mena de pestes i catàstofres naturals... i ara diuen que tenim un "ambient hostil" perquè no hi ha cap "interlocutor" entre els que manen al País Valencià? Apa i aneu a pastar fang !
I mentre ens anem donant l'esquena s'arrelen males costums, el correctisme polític (vist des del punt espanyolista, és clar) i ens desunim encara més. Així al Principat de Catalunya s'ha arrelat allò de "ui no diguis això que igual s'enfaden els valencians", cert despreci a tot el que vingui d'allà i un desconeixement cada vegada més elevat i més sorprenent si considerem que és una terra veïna amb la nostra pròpia cultura. I al País Valencià tres quarts del mateix : també podem trobar una certa mania a tot el que soni català, aquest mateix desconeixement i allò de "els catalans mos furten". I el més trist és que des del poder no surt ningú (ni d'un banda ni de l'altra) a tallar aquesta inèrcia, inèrcia que, com sempre, som els anònims ciutadans de la societat civil el que hem de mirar de trencar. Així, per exemple, quan als del Principat ens pregunten "parles valencià?" i diem moltes vegades "bé, ...català" el que hauríem de dir és "Sí" perquè, tal i com publicava l'altra dir el company Thor, el valencià no és només el nom que rep l'idioma català al País Valencià, sinó un altre nom que pot rebre l'idioma. I és que amb una mica de fermesa i de seny posaríem les coses més difícils a tots aquells que ens volen separar per a fer-nos desaparèixer.
I sobretot tenir en compte que principantins i valencians tenim una relació d'igual a igual, que els valencians del nord podem donar la nostra opinió sobre el que passa al sud i els principantins del sud la poden donar del que passa al nord, que hem de reforçar i crear nous llaços de cooperació i diàleg a nivell social i econòmic i que, tot i que tinguem entorns diferents, la nostra lluita és la mateixa. Perquè no hem d'oblidar mai que el País Valencià no pot comprendre's sense el Principat, però el Principat tampoc pot comprendre's sense el País Valencià.
Nota substantiva: A mi sempre m'ha causat certa sorpresa tots aquells que no volen acceptar la denominació "País Valencià" i si accepten el nom de "Comunitat Valenciana" i ho justifiquen amb que, antigament, el nom era "Regne de València". I em sorprèn perquè, orgullosos com diuen ser de la seva terra, troben tots els impediments del món per passar de "regne" a "país", però cap ni un de "regne" a "comunitat"... Serà que són molt "comuns" ells...