dimarts, 28 de maig del 2013

Pa & Micacos

Aquesta petita història comença, com moltes altres, en un tranquil entorn rural on hi ha una època de l'any en que el verd és tan intens que l'esperança sembla envoltar-te per tot arreu…

Blat Verd

… i passa el temps i arriben els temps daurats, d'espigues ballant amb la brisa sota el sol …

Blat Daurat

… mentre allà a prop s'escolta la melodia que emet el rajar d'un doll d'aigua …

Aigua

… aigua que es barrejarà amb la farina que surt del blat i que ens donarà un dels millors menjars que hi ha, un pa boníssim …

Pa & Micaquet

… tan bo que només necessita una mica de tomàquet, un raig de bon oli i un grapat de sal per conformar un dels millor àpats del món mundial… però no em va donar temps de fotografiar-lo ! nyam !

Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

dimecres, 22 de maig del 2013

Ni oblit ni perdó

(Encetem un micaco ferm…)
Pintura de l'avi

Liborna (Libourne en francès) és un petit poble occità de l'Aquitània. Un de les seves imatges característiques és la torre medieval que protegia el port fluvial, que podeu veure pintada aquí dalt. Fa molts anys jo vaig passar aprop, però era tan petit que no me'n recordo pas. Només recordo un requadre de terra amb fulles seques al voltant, cuidat i guarnit amb flors que era el que anàvem a visitar.

Aquest dibuix el va fer el meu avi patern per a felicitar al meu pare pel seu aniversari. Fa uns anys ja vaig explicar part de la història del meu avi, així que no la repetiré. Només vull recordar que per causa de la Guerra Civil Espanyola va haver de marxar, no va poder tornar i descansa en un cementiri d'un petit poblet de les rodalies de Liborna que no seria capaç de situar.

En canvi sóc perfectament capaç de situar la tomba del culpable de que tot allò passés, i tot i que per sort no ho vaig viure sóc perfectament capaç de recordar com un grapat de persones van utilitzar la força de les armes per imposar la seva voluntat sobre aquells que havien votat democràticament en contra d'ella.

I és per això que em fa mal l'ànima quan llegeixo coses com les següents …

Notícia Vilaweb
Notícia Ara

… i el dolor es fa cada vegada més intens quan llegeixo com encara es segueixen fent homenatges a aquella gent i com el Gobierno Español ho justifica. I el dolor continua veient com coses que semblaven superades estan tornant, com ara la religió a les escoles públiques o els atacs a la llengua catalana.

Però el que de debò em fa trencar l'ànima és veure el meu petit Micaquet abraçat a la seva mare i pensar en que va sentir el meu avi havent de marxar cap a França sense poder tornar a abraçar mai més ni als seus fills ni a la seva dona i patint per ells.

I quan penso que avui en dia encara no s'ha condemnat ni que sigui simbòlicament als culpables de tot allò (de fet, se'ls fan homenatges, homenatges! i tenen carrers i pobles al seu nom! ) l'únic que m'agafa és fàstic cap a un Estat incapaç de condemnar a un grapat dels pitjors assassins del segle XX.

Per molt que evitin condemnar-los, per moltes excuses que s'inventin per no voler parlar del tema i per molt temps que passi no ho penso oblidar mai. Mai. I tan de bo els culpables i els qui els defenen cremin eternament en les flames de l'infern.

Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

dijous, 16 de maig del 2013

Les intromisions en assumptes valencians

(Encetem un micaco repasador…)

Ahir el PP va aprovar una altra d'aquelles disposicions més pròpies d'una república bananera que no pas d'un estat que s'autodenomina democràtic. No content amb haver creat a Ses Illes la llengua 'balear' del no res i d'haver canviat, de forma unilateral, el nom de la llengua catalana a l'Aragó, el PP fa una nova ofensiva contra tot allò que relaciona amb el catalanisme i aprova vetar qualsevol iniciativa a les Corts Valencianes que inclogui el nom 'País Valencià'. A més, veta el nom de 'català' per a la llengua catalana

El defensor de la ponència, el diputat Rafael Maluenda, ha argumentat que aprovar aquest vet evitaria atacs als 'símbols valencians' i intromissions en assumptes valencians per part d'altres institucions com 'l'Ajuntament de Catalunya', Així mateix, i seguint la darrera costum de moda dins del PP, ha tornat a equiparar a tots aquells que defenem els Països Catalans amb els nazis.

Jo voldria, però, fer nota aquesta queixa respecte les "intromissions". I per fer-ho faré un petit resum dels noms delPaís Valencià. L'actual País Valencià prové directament del Regne de València que fundà el rei Jaume I al segle XIII. Aquest regne es va dotar d'un sistema jurídic, legal i de govern composat per les Corts, els Furs, el dret civil propi i diverses legislacions i institucions. Tot això va desaparèixer al segle XVIII amb els Decrets de Nova Planta, i tot i que el títol de Rei de València seguia (i segueix) existint el Regne de València com a tal va desaparèixer incorporat dins del Regne de Castella.

Parlar actualment de Regne de València seria com donar categoria d'edifici a un d'aquells decorats cinematogràfics de les pel·lícules de l'oest on l'edifici només té la façana. El nom existeix, però tot allò que li donava consistència i forma (les instituciones, l'autogovern, la independència respecte altres territoris,…) va desaparèixer.

Per l'època en que es va eliminar el Regne de València ja existia el terme 'País Valencià', que com molts altres temes emprats a l'Edat Mitjana i Moderna va començar com un distintiu geogràfic però que amb el pas dels anys va anar agafant pes polític, sobretot a començaments dels segle XX.

I així arribem a la Transición Española i a la redacció de l'Estatut del País Valencià. En plena Batalla de València i amb fortes pressions provinents de tots els costats, els partits de la dreta i l'esquerra valenciana van acordar un text a Benicàssim en que, entre altres coses, s'acordava una bandera amb senyera de franja blava però sense la corona típica de la bandera de la ciutat de València (substituïda per l'escut de Pere el Cerimoniós) i amb la denominació oficial de País Valencià. A aquest text se'l va conèixer com Estatut de Benicàssim.

I va arribar a Madrid… i es va canviar tot. Amb la correlació de forces que hi havia allá, la dreta espanyola va canviar el text i on posava País Valencià va posar Comunitat Valenciana (tot i que volien posar Regne de València…) i la bandera escollida va ser la de la ciutat de València. A aquest text se'l coneix com a Estatut de Madrid i no estaria de més notar que no va ser sotmès a referèndum per part dels valencians.

Així que digui'm senyor Maluenda…. Qui és el gran generador d'ingerències i intromissions en assumptes valencians ? No, no cal que miri cap al nord, miri més aviat cap a ponent ! Vostès, part de tenir una gran desmemoria històrica quan interessa i massa facilitat en titllar de nazis a tothom que sembli independentista, el que realment tenen és una pocavergonya i una barra èpica i digne de passar a la història com a mostra vergonyosa del que no hauria de ser mai ni un polític ni un governant.

I, per cert, curiosa democràcia aquesta que prohibeix noms, i curiosos els demòcrates que ho aproven.

Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

dilluns, 13 de maig del 2013

Decisions unilaterals

(Encetem un micaco nominatiu...)

Una de les notícies més comentades la setmana passada va ser la decisió del Gobierno Aragonés de canviar el nom de l'aragonès i del català, aquest darrer anomenat 'Lengua Aragonesa Propia del Área Oriental'. Lamentablement no és aquest un esdeveniment aïllat, puix el Govern de les Illes Balears va decidir agafar aquest camí fa temps, anunciant que els llibres de text de les escoles serien en 'balear' i aplicant la segregació lingüística a la quitxalla als col·legis.

No és aquesta una operació nova, ni molt menys. El canvi de nom de la llengua catalana es una operació que es practica des de fa segles i que cerca bàsicament dues coses: 1) negar i menysprear una realitat lingüística i 2) fer més petit l'àmbit de la llengua i així facilitar la seva desaparició. Només cal recordar com durant el franquisme la llegua catalana era denominada 'dialecto catalán', a la Catalunya Nord se la batejava amb el despectiu nom de 'patois', a l'Aragó se li deia "chapurriau", a Ses Illes es mirava de crear un 'balear' que mai ha existit o d'anomenar-la 'lengua cooficial distinta del castellano'  i a València s'utilitzava el vàlid i oficinal nom de 'valencià' per defendre l'absurda idea de que el valencià i el català no eren el mateix idioma… perquè s'utilitzaven paraules diferents per a denominar a la llengua!

No és casual que sigui en aquests moments quan es realitzen els atacs més forts a la llengua des de fa anys per part del partit que governa Espanya, tal i com deia en Vicent Partal l'altra dia sembla ben bé una estratègia d'acotar els 'danys' que pugui causar als territoris veïns una possible independència del Principat.

El més curiós de tot es veure com reaccionen determinats personatges enfront d'aquestes situacions. Evidentment des d'Espanya no ha sorgit pràcticament cap veu denunciant l'animada que es canviar el nom d'una llengua per interessos polítics, de fet el Gobierno Español ho "respecta".

Justament 'respecte' és també l'argument que esgrimeix na Alícia Sánchez-Camacho del PP del Principat. De fet, ha evitat valorar la decisió però ha demanat 'respecte', perquè 'ho han decidit ells'. Xoca aquesta resposta, i més quan queda patent dia rere dia que ella té un problema ben gros amb el que 'decidim' nosaltres mitjançant el Parlament del Principat.

Al govern Bauzá de les Balears li passa més o menys el mateix. Després de carregar-se la immersió lingüística i de posar condicions per a fer les classes en català molt més complicades que per a fer-ho en espanyol va voler fer front a les campanyes de protesta com Enllaçats per la Llengua prohibint a les escoles penjar símbols que no fossin autonòmics. Ara bé, al mateix temps ignora que al mateix Estatut d'Autonomia de les Balears s'indica ben clarament que la llengua pròpia és el català i que la Constitución Española indica que ha de ser objecte d'especial atenció.

També voldria esmentar el cas d'en Jordi Cañas, portaveu de C's al Parlament, que ha comentat que és ridícul el nom que l'han posat en Aragó a la llengua indicant que no hi ha ningú que dubti que la llengua de la Franja és català.  Res que comentar d'aquest raonament, només que he trobat a faltar el lema que els senyors de C's utilitzen des de fa temps, aquell que la possible independència del Principat de Catalunya l'haurien de votar tots els espanyols. Pel mateix raonament, no hauríem de votar tots els catalans sobre el canvi de denominació de la llengua a qualsevol dels territoris on es parla ?

Perquè pot semblar que ara m'he passat una mica amb aquesta darrera afirmació, però no és gens estrany. De fet, l'any 1996 per realitzar unes modificacions ortogràfiques a la llengua alemanya es van haver de posar d'acord quatre dels estats on es parla (Alemanya, Suïssa, Austria i Liechtenstein) tot i que un cinquè (Luxemburg) no va aprovar la reforma. I tot això després de molts estudis i recomanacions per part de filòlegs, creant grups de treball de lingüistes i organitzant nombroses convencions de filòlegs, lingüistes i organismes relacionats.

Exactament igual que a l'Estat Espanyol, on la decisió sobre determinades llengües sovint les prenen polítics que no les parlen...

Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

dijous, 9 de maig del 2013

Ignorar,riure,atacar,guanyar

(Encetem un micaco sobirà…)

Una de les més cèlebres dites de Mahatma Ghandi ve a dir el següent : "Primer t'ignoren. Després es riuen de tu. Després d'ataquen. Aleshores guanyes". Sembla mentida amb quina exactitud es pot aplicar aquesta frase al cas català.

Des de les posicions més espanyolistes sempre s'ha vingut menyspreant i ignorant als independentistes catalans : "que si érem pocs, que si érem uns romàntics medievals, que si vivíem d'utopies…", molt "hihihihahaha". Però el riure se'ls va glaçarel 11 de setembre de 2012 quan els carrers de la Ciutat Comtal es van omplir d'estelades.

La cosa, però, va continuar més o menys pel mateix camí, tot i que el "hihihihahaha" es va substituir per una barreja de suposada indiferència, criminalització de l'independentisme (és han dit més vegades la paraula 'nazi' que a Hitler) i amenaces més o menys dissimulades.

La tàctica, però, no els va funcionar, i tot i que semblava que res es movia (per a desesperació de molts de nosaltres que tenim presa) la cosa va seguir avançant i va arribar el dia en que el Parlament de Catalunya, per amplia majoria, va aprovar la Declaració de Sobirania que reconeixia que la sobirania del poble català depenia només de la seva voluntat.

La contesta des d'Espanya va ser la que estem acostumats : menyspreu i atac. De cop i volta allò que semblava 'una tonteria más de los nacionalistas catalanes' va anar a parar ràpidament al Tribunal Constitucional (espanyol). I com no podia ser d'una altra manera en un Estat fet a la seva mida, el Tribunal Constitucional (espanyol) va decidir suspendre-la.

El problema és que han arribat tard, perquè el Tribunal Constitucional (espanyol) no hi pot dir res sobre aquest tema ja que li cau fora del seu abast. Des del moment en que el poble català es considera sobirà, les decisions sobre ell pertoquen només als òrgans de govern que el poble català decideixi. I el Tribunal Constitucional (espanyol) no és un d'ells. Per això no és gens estrany que aquella mateixa tarda el Parlament, fent cas omís a la decisió del Tribunal Constitucional (espanyol) i utilitzant el seu sobiranisme hagi tirat endavant el procés d'autodeterminació.

Per molt que vulguin aplicar les seves lleis per a que al Parlament es faci la voluntat de menys d'una tercera part dels diputats (PP i C's) el cert és que 'esa cosa de la soberania' que es va aprovar de forma totalment democràtica deixa, per primera vegada des de fa molts molts anys, el futur de Catalunya només en mans dels catalans.

Ara bé, cal ser valent, no atemorir-se, no deixar-se influenciar i i seguir pel camí acordat.

Me'n vaig al badiu...

Visca la terra !!

dilluns, 6 de maig del 2013

Un dimoni mariner

Tornem a estar en maig i la meva ciutat torna a celebrar les Festes de Maig, aquestes celebracions que es realitzen els dies abans del dia de Sant Anastasi, patró de la ciutat, on es condensen des de balls de gegants a lluïments de miquelets i des de la festa de les migues a diades castelleres.

Però tot i que l'oferta d'entreteniments pot ser molt variada, el cos central de les festes sempre és el mateix: el dimoni. O millor dit, la figura del dimoni que serà cremada a la platja de Badalona la nit abans de Sant Anastasi. I aquest any la figura del dimoni té un aire mariner, com aquell aire gairebé perdut del tot i que fa ja uns quants anys es podia respirar encara pel litoral badaloní...

Dimoni de Badalona 2013

… i per contribuir a recuperar, ni que sigui molt poca cosa, una mica més d'aquest aire mariner us adjunto també una fotografia del quetx Ciutat de Badalona feta des de la platja al costat d'on està plantat el dimoni...

Quetx Ciutat de Badalona

 

Me'n vaig al badiu ...

Visca la terra !!