El sol i el smartphone

Infocosetes

(Encetem un micaco energètic...)

Deixant de banda les tensions polítiques pel 'separatismo catalán', Espanya també ha estat notícia darrerament al món per l'anomenat "impuesto del sol", o sigui, les dificultats, ja siguin de forma burocràtica o amb impostos, que el Gobierno Central ha posat a tots aquells particulats que tenen plaques solars i estan connectats a la red elèctrica general. A molts llocs de l'estranger els ha sembat totalment incomprensible que a un lloc on el sol brilla amb força bona part de l'any no s'aprofiti aquesta font d'energia neta i renovable. Fora de les fronteres de l'estat no s'entén aquesta mesura, que es contraproduent per l'economia local.

Els catalans, en canvi, entenem prou bé que les decissions sobre infraestructures i energia que es prenen a Espanya sovint poc tenen a veure amb la racionalitat i molt amb la política i l'amiguisme, i ho sabem molt bé quan després de demanar durants ja masses anys un Corredor Mediterrari que connectaria un bon grapat de llocs econòmicament importants de l'Estat, aquest prefereix gastar-se els calers en trajectes AVE d'escasa rendibilitat.

I clar, veient "l'amor" que professava el Gobierno Español cap a l'energia solar no m'he pogut estar d'explicar-vos la petita utilització que faig d'ella. Abans de res, haig de dir que unes quantes vegades a l'any passo uns dies a llocs on no hi arriba energia electrica de la xarxa general. Tot i que aquells llocs estan preparats per portar una vida normal, jo prefereixo tenir el meu petit "autosistema" de càrrega dels "gadgets" elèctrics, com ara smartphones i tablets. I evidentment, aquests sistema és solar, en concret és el següent :

Està format per un panell solar format pres tres plaques i un butxaca amb dos connectors USB. Aquests panells plegats venen a ser de la mida d´un iPad i de la gruixor de dos d'ells. Els dos connectors USB estan pensats per carregar dos dispositius alhora (smartphones, GPS,…) amb una intensitat de sortida de 2A i 1A.

Tot i que es pot connectar el dispositiu directament al USB amb el cable de recàrrega, jo prefereixo carregar bateries i després utilitzar-les per carregar els dispositius quan calgui. Per això, utilitzo dues bateries petites de 3000mA i dues grans de 15000 mA, Per a que us feu una idea, les bateries d'un iPhone 6 són de 1810mA i la d'un iPad Air 2 és de 7340 mA.

I ara bé la pregunta del milió: quan triguen en carregar-se les bateries? Bé, les dues bateries de 3000mA es poden carregar a la vegada i, a ple sol, en 3h tens les dues carregades. Si està mig núvol aquest temps pot arribar a ser entre 5 i 6 hores. Per la seva banda, la bateria de 15000 mA només es pot carregar ella sola sense res més. Amb ple sol triga unes 5h a carregar-se i si està núvol la cosa es complica més ja que pot passar que la placa no generi l'intensitat necessària per carregar-la. Un truquet que jo vaig utilitzar en dies núvols va ser carregar les petites i després descarregar aquestes en la gran, no és el més òptim però funciona.

La placa solar porta uns mosquetons per poder-la penjar d'una finestra, una paret o de la part posterior de la motxilla mentres vas de caminada. És força resistent i només s'ha de tenir cura de que a les bateries no els hi doni la llum solar directa puix entre l'escalfor que generen mentres es carreguen i la dels raigs del sol poden arribar a escalfar-se massa.

El problema és que no carrega qualsevol tipus de dispositiu, en el meu cas l'ordinador portàtil i les bateries de la càmara de fotos. Però m'ha anat força bé. Si voleu saber els models concrets o el lloc on ho podeu trobar m'ho pregunteu sense problemes.

Espero que us sigui útil, a mi aquest muntatge m'ha funcionat força bé durant més d'una setmana. I, a més, sents un cert grau de satisfacció al veure com et fa més autònom i com aprofites directament una energia que està a l'abast de qualsevol.

 

• El País

 

Me'n vaig al badiu...

Visca la terra !!

La determinació d'un rei

Història i Llegendes

(Encetem un micaco recordatori…)

Avui el País Valencià celebra la seva Diada fundacional, l'any que va marcar la creació del Regne de València amb l'entrada de les tropes de Jaume I a la ciutat de Balansiya.

Però caldria recordar que aquella campanya no va ser una campanya militar més del bloc cristià contra el bloc musulmà. Part de l'origen de la campanya va ser la guerra civil dintre del bloc musulmà, que va fer que l'antic rei de Balansiya passés al bàndol cristià. Però és que dintre del bàndol cristià tampoc era tot una bassa d'oli.

I és que les tensions entre el monarca i els nobles (sobretot aragonesos) van ser una constant tota la campanya, i van portar fins i tot derrotes militars com el setge fallit a Peníscola en que el monarca es va haver de retirar al negar-se els nobles a ajudar-ho.

"Era ja conducta corrent en els nobles, en particular dels qui podien fer per son compte cavalcada en la terra que el rei volgués conquistar, posar-li dificultats, com si una amagada gelosia els fes témer els triomfs del monarca, i amb el fi de facilitar amb el quietisme del rei lo que a ells convenia, és a dir, fer cada un la guerra en profit particular"

Aquestes tensions van durar fins al final. Després de la Batalla del Puig de Santa Maria, i quan ja el següent objectiu era València, va morir en Bernat Guillem d'Entença, oncle del Rei i un dels nobles més destacats. Davant d'això, Blasco I d'Alagón en nom de molts altres barons, sobretot aragonesos, van voler parar les hostilitats i reprendre-les més endavant. En Jaume I s´hi negà, i reunint als barons els va dir …

"...e meravellam-nos-en que la nostra añada pensàvem fer a pro de vosaltres, e de la nostra conquesta; mas pus entenem que a vosaltres pesa la nostra anada, llevam-nos en peus, e dixem: Nós prometem aquí a Déu, e a aquest altar qui és de la sua mare, que nós no passarem Terol ne'l riu de Tortosa tro que València haiam presa"

Això féu que els nobles recuperaren l'empit i prometeren lluitar fins a la victòria que va culminar amb la rendició de València després de només cinc mesos de setge. Al Cid li havia costat dos anys.

Poc abans havia arribat una proposta de pacte per part dels musulmans que oferien grans beneficis al cristians, però en Jaume I el va desestimar dient que tal i com estaven les coses només tenia sentit continuar, ja que així tindria la gallina e puys los pollets.

Determinació, unió i desestimar pactes on t'ofereixen menys del que pots aconseguir. Així cauen ciutats i així es forgen regnes. Són unes lliçons que en el moment en el que vivim també hauríem de tenir molt presents.

• El rat peanut
• L'església del penó
• L'escut,la muralla i el forat
• Mocadors i massapans
• El temple del penó

• Viquipèdia
• Viquipèdia

 

Me'n vaig al badiu...

Visca la terra !!

Del roig al taronja

Miro, Penso, Opino

(Encetem un micaco analític…)

Aquests dies he vist com molts dels meus companys s'estranyaven de que el tradicional 'cinturón rojo' de Barcelona es convertís, ni que fos parcialment, en un 'cinturonet' taronja de Ciudadanos. Com habitant d'aquesta àrea i en un dels barris que van sorgir cap als anys 60-70 del segle passat voldria explicar el que em trobo pel carrer. No pretenc trobar 'els motius' només explicar les meves experiències.

Una part, no sé com d'important, dels vots dels partits és el que podríem anomenar 'hooliganisme': gent que vota sempre al mateix partit perquè als altres no els pot ni veure. No importa el que digui/faci el seu partit de sempre i el que diguin/facin els altres: ell els votarà. I, com a molt, si està molt emprenyat, no votarà. D'aquest individus segurament en podem trobar a tots els partits però desconec si en certs partits hi ha més que en altres.

Una altra part seria els que jo anomeno 'Réstate', per comparació amb la gent de 'Súmate': gent amb procedència familiar de fora de Catalunya però que no s'han acabat d'integrar en la seva vida quotidiana a la catalana: tot el seu entorn natural és en castellà i els seus símbols són els espanyols. Eps, que jo no dic que no siguin catalans ni que siguin millors ni pitjors que uns altres, només faig una descripció. El cert és que aquesta gent, pel que sigui, no ha connectat amb la cultura catalana. No fa pas gaire, uns pares del col·legi on porto al nen comentaven que en no sé quin curs els havien fet portar "un diario en catalán" i ho deien com si fos una cosa estranya portar un diari en català a una escola catalana.

Els 'Réstate' tenen clar a quin conjunt de partits voten: PSC, PP i C's. Els més 'conscienciats' socialment poden votar ICV però no hi confiïs gaire, com bé han pogut comprovar els de Catalunya Si Que Es Pot. Això ho saben bé els del PSC (perquè penseu que en Pedro Sánchez es va posar la bandera espanyola al fons?) i gens els de Podemos que es pensaven que només per recordar-los els seus orígens els hi farien cas. Ells s'identifiquen amb certs símbols i votaran a qui els defengui, sense importar polítiques socials ni altres aspectes. Per a ells, els Podemos poden ser "contraris" com CDC, ERC o les CUP. Per això els de CSQEP han tingut mal resultat: al no definir-se en el tema sobiranista els que es senten espanyols s'han anat cap a Ciudadanos i els independentistes cap a la CUP.

I perquè a Ciudadanos? Doncs per descart… el PSC ha tingut montes picabaralles, han manat masses anys i n'hi ha que el troben encara massa "catalanista" (sí, n'hi ha…) Altres simplement s'han cansat d'ells i no volen votar a un partit que veuen com votació rere votació va perdent influència. Amb el PP els ha passat més o menys els mateix: massa notícies negatives i massa poca influència a Catalunya. Qui els queda aleshora? Ciudadanos, un partit 'jove' que només s'ha definit en allò que volen: ser espanyols. Polítiques socials? Això ara mateix és secundari, ara calia "ganar a los independentistas", a ells no els hi vinguis amb balances fiscals, amb Rodalies penosos vs AVEs d'altres regions. El que funciona malamente aquí és culpa de la Generalitat i les seves idees independentistes que no la fan governar bé. Ah, i dels lladres del 3% !

No voldria acabar sense un altre colectiu, ben petit en el meu àmbit però no inexistent: els "autoodiats". Aquella gent de família catalanoparlant i catalana que, ves a saber perquè, són dels més entusiastes envers l'independentisme. Ja no dic estil UDC i dret de decidir, dic directament PP o C's, saltant-se el PSC. Les raons: les podeu llegir a qualsevol diari de La Caverna: Pujol, el 3%, la corrupció, les retallades… sí, com si a Espanya no hi hagués, però és el seu discurs i d'aquí jo almenys no els he vist sortir.

No sé si us ajudarà o no a entendre una mica el que ha passat, jo el que veig és que hi ha un grup de gent a la que serà gairebé impossible explicar les raons de voler ser independents: a la meva zona segons Vilaweb, l'independistme va tenir un 19% de vots, C's un 17%, el PP un 29% i el PSC un 18%. CSQEP es queda en un 12,5% i… ei, tenim gent d'UDC… un 1'8%. Fa uns anys el PSC tenia aquí victòries aclaparadores i us puc ben assegurar que el nivell econòmic no ha pujat tan com per la gent votés a partits de dreta, així que digueu-me… en què pensaven a l'hora de votar ?

PS: Tenir gairebé un 20% d'independensites us puc assegurar que és una fita molt important !

 

Me'n vaig al badiu...

Visca la terra !!

Les coses a les que diem adéu

Miro, Penso, Opino

(Encetem un micaco postelectoral…)

Expliquen que una vegada en Miguel de Unamuno, en una carta dirigida a en Joan Maragall, li va dir "levantinos, os pierde la estética". Canvieu 'levantinos' per 'catalans' que era al que es referia realment, que ja sabem que això del Levante és una cosa molt de terra castellana per no haver de dir-nos el nom. I s'ha de reconéixer que part de raó té, ja que nosaltres no només volem fer les coses, sinó que volem fer-les rodones. És com el Barça, no només ha de guanyar, ha de guanyar i a més jugant bé amb un joc espectacular. I clar, no sempre es pot. Doncs el 27-S ha estat una mica això: hem guanyat però no hem aconseguit aquell "més del 50% de vots" que nosaltres mateixos ens hem imposat sense motiu. I això ho han aprofitat els nostres rivals per no reconéixer la seva derrota.

El primer que cal dir és que aquestes eleccions no eren un referèndum. I no ho eren perquè aquells que ara diuen que hem de contar vots no ens han deixat fer-ho. Eren unes eleccions on es votaven partits i que, amb més o menys habilitat, hem convertit en una altra cosa. Si hagués estat un referèndum, la campanya hagués estat radicalment diferent (bé, la d'alguns no ja que no sabem fer una altra cosa que fotre por…), com a mínim hagués estat molt més bipolaritzada (i si us plau, el dia que fem el referèndum només dues opcions SI/NO, tot el demés només serveix per embolicar i amagar resultats), sense ambigüetats i sense blocs que es poguessin fer i desfer a mida del consumidor. Ficar als de Catalunya Si que es Pot i els d'UDC en el bloc del NO o en el de SI (com han fet certs partits tot i que després els han canviat de bàndol quan els interessava) és una errada hem la que hem caigut molts, amb el fàcil que era fer-los el seu propi bàndol i que aquí no passes res. Tot i així, ja sabíem tots a on els anaven a ficar...

Suposo que ja estareu cansats de veure estadístiques, percentatges i numerets per totes bandes. No els penso repetir, només dir que, amb aquestes tres diferenciacions estrictes de independentistes, unionistes i no-alienats ara mateix els vots independentistes superen als unionistes, a espera dels que no alienats es decantin (si mai ho fan com a partit). No arriben al 50%? Cert, però són més, és el que hi ha.

Però repetim, aquí es conten escons. I en escons els diputats diputats independentistes tenen majoria absoluta. Cert que això no està ni molt menys arreglat, ara és quan de veritat bé la feinada. Primer posar d'acord Junts pel Sí i la CUP per fer govern, cosa que no serà fàcil. I després desplegar el full de ruta cap a l'Estat Català, que ja veureu com cada sessió del Parlament el Gobierno Central el portarà al Constitucional i els de PP, PSC i C's s'aixecaran tot enfadats de les seves cadires i sortiran tot enfadats del Parlament com a protesta… parlant amb tots els mitjans pel camí, és clar.

Així que ara cal ser pràctics i quedant-nos amb allò que tenim, i no pas amb allò que podríem haver tingut. Cal recordar que això que estem vivint és una lluita de supervivència, de supervivència com a poble. I com a tal, s'han d'utilitzar totes les estratègies i advantatges que ens permeten arribar a la victòria. Així que recordeu aquelles coses que gràcies al 27-S els hi podem dir adéu :

· La "mayoria silenciosa". Amb més d'un 77% de participació queda clar que allò al que s'aferrava l'unionisme no existeix. Sí, han votat més persones, cert, han votat unionisme… però també independentisme. I el resultat és que si hom ara mateix té alguna majoria (amb permís dels no-alienats) ara mateix és l'independentisme. El poble ha parlat de forma masiva i clara.

· Les indefinicions. UDC ha estat en terra de ningú fins al darrer moment… i ho ha pagat ben car. Més o menys com ICV amb Podemos, que també li ha passat factura. Aquestes eleccions no eren "normals" i això els votants ho han entès millor que certs partits polítics. A partir d'ara segurament tots es definiran molt més, sobretot quan el Procés guanyi velocitat.

· La incertesa. Tenim 74 diputats disposats a votar independència al Parlament. Els altres no. No ho poden aturar. Depenem de nosaltres mateixos, la feina la tenim nosaltres en pactar com, quan i qui executarà el full de ruta, Posant-nos d'acord els altres només poden fer actuacions de cara al públic de les Espanyes, però res més.

· El joc net. Ja sabíem que els nostres contraris farien qualsevol cosa, la campanya intensa de la por centrada en persones grans és un exemple clar. Però arribar al punt de sabotejar les votacions dels catalans a l'estranger ens hauria de fer molt més beligerants, perquè una cosa és mentir i l'altra és ja directament atacar al mecanisme que permet que funcioni una democràcia. S'hauria de fer arribar una denúncia a tots els organismes internacionals que poguessin fer alguna cosa al respecte.

· La por. Coneixem la nostra força i tenim les eines per fer la nostra feina. No ens confiem, però no cal tenir por. Hem vençut a una campanya terrible en contra nostra i de ben segur en faran més. Estiguem preparats. Preparem-nos perquè les primeres planes dels diaris espanyols després de la primera sessió del nou Parlament seran sucoses…

· Espanya. Bé, ara mateix ja està com una mica més lluny…

 

 

 

Me'n vaig al badiu...

Visca la terra !!

Reflexiona i somriu

Miro, Penso, Opino

(Encetem un micaco electoral…)

Demà és la jornada de reflexió de les que probablement seran les eleccions més importants que hem viscut mai, tot i que potser hi ha "algú" que es dedica a treure alguna cosa per a tenir-nos distrets…

En tot cas, jo el que recomanaria és aprofitar aquest dia per reflexionar, per exemple en coses com ara…

· La crema de les banderes catalanes que va fer en Felipe V

· El Decret de Nueva Planta

· Les vegades que el Ejercito Español ha bombardejat Barcelona

· Les paraules d'en Vargas Llosa

· Les multes per parlar "dialecto catalán"

· Els "polaco el que no vote"

· El 'aprobaré’ d'en Zapatero

· El fer por als pensionistes dels de Societat Civil Catalana

· Els atacs al sistema educatiu català

· El senyor Wert

· Les signatures recollides contra l'Estatut

· Pedro J. vanagloriant-se d'haver manipulat les darreres autonòmiques catalanes

· Les estelades prohibides als camps de futbol

· Els comentaris dels presidents d'Andalucía i Extremadura

· El 'federalisme' del PSOE

· Els "hablame en cristiano"

· Les lleis aprovades pel Parlament i anul·lades per tribunals espanyols

· El número de vegades que ens han dit "nazis"

· El LAPAO

· Els empresaris que volen manipular als treballadors

· Els "Puta Barça y Puta Catalunya"

· Els comunicats manipulats de la UE

· Els "esto es España y se habla en español"

· El (inexistent) Corredor Mediterrani

· El no poder parlar català al Parlament Europeu

· El ribot de l'Alfonso Guerra

· Els grans banquers volen fer por

· Els comentaris de na Carmen Chacón

· Els tertulians de 13tv i de Intereconomia

· El que et diuen certes empreses quan els hi demanes utilitzar el català

· Totes les declaracions del ministre Margallo

· Les paraules d'en Pablo Iglesias valen dividir catalans pel seu origen

· Les pors sobre 'el corralito' des del Banco de España

… i, quan després de reflexionar sobre tot això, al dia següent agafis un sobre amb una papereta de Junts Pel Sí o de la CUP i vagis a votar, podràs notar com, màgicament, un somriure apareix a la teva cara. Perquè estas fent justament el que tots els anteriors no volien que facis.

I el somriure no desapareixerà, no et preocupis. Perquè ara és l'hora.

 

 

 

Me'n vaig al badiu...

Visca la terra !!

Apocalipsi CAT

El món on vivim

(Encetem un micaco terrorific…)

Que tenen en comú un fabricant de vestits de núvia, el president d'una lliga de futbol, una associació de grans banquers, el Banco de España, l'exparella d'un torero reconvertida en estrella mediàtica, una empresa farmacèutica, el Ministro de Defensa del Reino de España i el president de Telefónica ?

Voler fotre por als catalans de cara al 27-S

Portem ja uns quants dies de campanya (i de precampanya encara més…) i tot el que s'escolta des de la banda unionista són o bé amenaces o bé prediccions apocalíptiques sobre una futura Catalunya independent. I el més divertit és que a hores d'ara es fan creus de que "la tàctica" no els hi funcioni! Quina cosa més estranya que insultar,que denigrar i dir-li a un col·lectiu "sin mi no eres nada" i "no te querrán en ningún sitio" en comptes d'acollonir a la gent la faci enfadar més !

Que tots els seus "arguments" siguin d'aquest estil hauria de fer reflexionar a més d'un no ja del que passa Catalunya, sinó de què és Espanya.

I és que hi ha coses d'aquests dies de campanya que són per emmarcar. L'Albiol, per exemple, va dient que si guanyen els independentistes molta gent s'anirà de Catalunya. No m'ho crec, però en tot cas el problema seria d'aquesta (hipotètica) gent, puix ninguí els fa fora i mentres ells eren majoria els independentistes han viscut tranquilament amb ells.

Diu l'Albiol que ningú es vol sentir estranger a la seva terra. Potser estaria bé que ens preguntés als independentistes com ens hem sentit tots aquests anys i com s'ha arribat fins el moment en que estem.

• Apocalipsi Gonzalez-Pons
• El culpable de l'apocalipsi

• El Periódico

 

Me'n vaig al badiu...

Visca la terra !!

La Revolució dels Somriures

Miro, Penso, Opino

(Encetem un micaco manifestant…)

Fa un any vaig escriure : "Que un poble tregui al carrer un milió de persones per reivindicar quelcom és un fet extraordinari. Que ho faci durant tres anys seguits amb cada cop més movilització és una cosa excepcional. Que ho faci amb un civisme exemplar i amb una absència total d’incidents és simplement increïble." Avui podria tornar a escriure el mateix canviant el tres per un quatre. El poble català ho ha tornat a fer, ha tornat a demostrar que una part de la seva població té molt clar el que vol i ha tornat a defensar el dret que té a decidir el seu futur. I ho ha fet amb somriures, amb un ambient de festa general que contrasta amb les males cares d'aquells que li volen negar el seu dret.

Un pot estar d'acord o no estar-ho, cadascú té llibertat per creure i pensar el que vulgui. Però després de més de quatre anys de les manifestacions més massives de l'Estat Espanyol els catalans ens hem guanyat el dret a que ens escoltin. Això seria el normal en un estat democràtic i modern. Ho hem aconseguit? No. Al dia següent ja hem escoltat declaracions realment lamentables, coses com que aquestes manifestacions recorden les manifestacions que feien els nazis, que va ser un espectacle vergonyós o que tots estem manipulats per en Mas. Barcelona va tenir durant unes hores més gent a un dels seus carrers que persones viuen a tota Extremadura i per alguns mitjans espanyols això era irrellevant.

Immediatament, les televisions espanyoles es van omplir de comentaristes, la gran majoria de partits unionistes. Que es convidi a Albert Rivera a valorar la Via Lliure i no es convidi a cap representant de la CUP o de Junts pel Sí hauria de fer reflexionar a més d'un de la pluralitat de certs mitjans de comunicació.

No faltes ni dues setmanes per a que saber finalment l'opinió del catalans. Jo també hagués preferit fer un referèndum, però no ens han deixat. Com sempre passa, que no ens deixen fer les coses. Doncs ara que no vinguin amb queixes, jugarem amb les seves regles i finalment podrem saber si la 'mayoria silenciosa' a la que tant fant referència és realment silenciosa o només inexistent.

• Voluntat de votar
• Via Catalana
• Una immensa minoria

• El Periódico

 

Me'n vaig al badiu...

Visca la terra !!

Infinita tristesa

El món on vivim

(Encetem un micaco molt trist…)

A aqueste alçades ja hauria d'haver fet un apunt indicant que ja s'havien acabat les vacances, explicant quatre coses sobre elles i penjant alguna foto, de fet, el tenia mig preparat... però no he tingut ganes de fer-ho. Aquesta setmana se m'ha trencat l'ànima a veure aquella fotografia del pobre xiquet sirià mort a una platja turca. I encara se'n va trencar més quan vaig poder llegir la seva tràgica història.

No crec que no hagi hagut cap pare/mare que no hagi vist en aquell xiquet al seu fill, se l'hagi escapat una llàgrima i hagi sentit una tristor infinita dins seu. Ni crec que ningú que hagi escoltat el relat del que va passar i s'hagi imaginat l'angoixa del seu pare, de la seva mare, del seu germà i d'ell mateix en els moments fatals sigui sent la mateixa persona que era abans. Ell no s'ho mereixia. Ningú s'ho mereix això i molt menys els xiquets innocents. I tanmateix només és una mostra. Quantes decenes, centenar, milers d'Aylan hi hauran hagut que no en sabem res? Quantes decenes, centenars, milers de mare d'Aylan? De germans d'Aylan? De pares d'Aylan? Fins quant?

Portem masses anys veien com la gent se'n va dels seus països d'origen, arriscant la vida cercant només una promesa de futur. És una imatge habitual, però no és normal. NO ÉS NORMAL. I això ho hauriem de saber molt bé. Els nostres avantpassats van fer coses similars, fugin de la misèria i de la guerra. No fa ni 80 anys estavem així per causa d'una barbàrie bèlica similar de la que fugia n'Aylan. El meu avi mateix va ser refugiat de guerra. El meu pare estava ‘de colònies’ a França i no va acabar a l’URSS per un bombardeig franquista. I poc després molts dels nostres també van haver d'anar a l'estranger cercant un futur que aquí no podien veure, que no existia, talment com molts dels que ara es juguen la vida volen arribar a Espanya o Itàlia atravessant el Mediterrani. No ho oblidem.

L'ànima em seguirà fent mal cada cop que penso en Aylan, el seu germà i la seva mare, cada cop que penso en el dolor del seu pare i cada cop que penso que no hem estat capaços de fer un món millor per a totes les persones que viuen en ell. L'únic que desitjo és que Aylan, el seu germà i la seva mare estiguin a un lloc molt millor on hagin trobat la pau que aquest món els hi va negar.

 

 

 

Me'n vaig al badiu...

Visca la terra !!

Fi de curs blogaire 2014-2015

Els micacos

 

Tornem a aquelles dates en que el blog fa una paradeta. L'excés de feina i la calor conviden a descarregar-se una mica d'obligacions, encara que siguin autoimposades i satisfactories com aquesta.

Mare meva quins mesos hem passat! Van fer la V per la independència i el 9N, i tot va sortir com esperàvem de forma profitosa. Les darreres municipals han continuat remarcant la força dels partits independentistes, encara que tenim molta autocrítica i moltes coses a millorar, però una cosa està quedant ben clara: la independència la podem perdre només nosaltres solets. CiU ja no existeix, el PSC també s'ha dividit, UDC va en el mateix camí, igual que ICV. El PP no, però molts dels seus s'han passat a uns Ciutadanos que també van de capa caiguda tot i que guanyen suports, però no com esperaven. I ara sembla ser que l'únic que ens pot fer ombra és Podemos, amb un discurs que no aguantaria 5 minuts davant de qualsevol representant de les CUP. Però és feina nostra demostrar-ho.

I si el que hem passat ha estat apassionat el millor està per vindre: aquest 27S podem obtenir, per primera vegada en molts segles, la nostra preuada llibertat. Treballem per ella, defensem les nostres idees i no ens deixen vèncer pels desànims que ens volen encomanar els nostres contraris. Però per fer-ho cal agafar forces, així que, companys, per aquells que les tingueu molts bones vacances i pels que no, ànims que no estareu avorrits. Ens llegim en setembre.

 

Me'n vaig al badiu ...

Visca la terra lliure !!

Molt breu guia de València per a Ciudadanos

Història i Llegendes

(Encetem un micaco orientatiu…)

Ara fa poc dies la líder de Ciudadanos al País Valencià va protagonitzar la següent notícia :

Amb la bona voluntat d’oferir-li una mica d’ajuda, aquest micaco principantí al que li agrada València li faré una petita guia pràctica per saber situar i diferenciar dos edificis claus en l’autogovern valencià. El primer que farem és posar un mapa de situació ...

… en aquest mapa podem veure la situació dels dos edificis i, com a referència, el lloc on està situada la Plaça de la Mare de Déu, un dels llocs coneguts per tots els valencians del cap i cassal. Si no ho sap trobar, provi de preguntar en l’associació de víctimes de l’accident de MetroValencia, ja que es reuneixen en aquesta plaça de forma mensual.

Com sé que tot el centre històric de València està ple d’edificis singulars, li poso encara més pistes per poder diferenciar els edificis. Aquest primer és el Palau de la Generalitat Valenciana ..

… un edifici començat a construir en 1481 i que està format per dues torrasses, una del segle XVI i una altra del segle XX feta com a còpia de la primera. Aquest edifici, igual que passa amb el seu homòleg a Catalunya és un dels pocs edificis d'origen medieval a Europa que es manté com a seu del govern i de la institució que el va construir, la Generalitat del Regne de València.

En canvi, l’edifici de Les Corts Valencianes ...

… és l’anomenat Palau de Benicarló o Palau dels Borja, edifici de finals del segle XV construït com a residència de la família Borja, Ducs de Gandia. Durant la història ha passat per moltes mans i va arribar a allotjar al Gobierno de la República Española i a en Franco quan visitava València. Finalment, és la seu de Les Corts Valencianes des de 1994.

Espero que amb aquestes breus indicacions d’un ‘aldeano’ na Punset sigui capaç de no equivocar-se mai més. Ja sé que saber aquestes coses no és gens cosmopolita però no sé, la meva ment ‘aldeana’ creu que un representant del poble hauria de conèixer una mica les ciutats dels seus representats i, sobretot, les institucions a on es presenta.

 

• Las Províncias
• Viquipèdia
• Viquipèdia

 

Me'n vaig al badiu...

Visca la terra !!