dilluns, 7 de setembre del 2015

Infinita tristesa

(Encetem un micaco molt trist…)

A aqueste alçades ja hauria d'haver fet un apunt indicant que ja s'havien acabat les vacances, explicant quatre coses sobre elles i penjant alguna foto, de fet, el tenia mig preparat... però no he tingut ganes de fer-ho. Aquesta setmana se m'ha trencat l'ànima a veure aquella fotografia del pobre xiquet sirià mort a una platja turca. I encara se'n va trencar més quan vaig poder llegir la seva tràgica història.

No crec que no hagi hagut cap pare/mare que no hagi vist en aquell xiquet al seu fill, se l'hagi escapat una llàgrima i hagi sentit una tristor infinita dins seu. Ni crec que ningú que hagi escoltat el relat del que va passar i s'hagi imaginat l'angoixa del seu pare, de la seva mare, del seu germà i d'ell mateix en els moments fatals sigui sent la mateixa persona que era abans. Ell no s'ho mereixia. Ningú s'ho mereix això i molt menys els xiquets innocents. I tanmateix només és una mostra. Quantes decenes, centenar, milers d'Aylan hi hauran hagut que no en sabem res? Quantes decenes, centenars, milers de mare d'Aylan? De germans d'Aylan? De pares d'Aylan? Fins quant?

Portem masses anys veien com la gent se'n va dels seus països d'origen, arriscant la vida cercant només una promesa de futur. És una imatge habitual, però no és normal. NO ÉS NORMAL. I això ho hauriem de saber molt bé. Els nostres avantpassats van fer coses similars, fugin de la misèria i de la guerra. No fa ni 80 anys estavem així per causa d'una barbàrie bèlica similar de la que fugia n'Aylan. El meu avi mateix va ser refugiat de guerra. El meu pare estava ‘de colònies’ a França i no va acabar a l’URSS per un bombardeig franquista. I poc després molts dels nostres també van haver d'anar a l'estranger cercant un futur que aquí no podien veure, que no existia, talment com molts dels que ara es juguen la vida volen arribar a Espanya o Itàlia atravessant el Mediterrani. No ho oblidem.

L'ànima em seguirà fent mal cada cop que penso en Aylan, el seu germà i la seva mare, cada cop que penso en el dolor del seu pare i cada cop que penso que no hem estat capaços de fer un món millor per a totes les persones que viuen en ell. L'únic que desitjo és que Aylan, el seu germà i la seva mare estiguin a un lloc molt millor on hagin trobat la pau que aquest món els hi va negar.

 
 
 
Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

2 comentaris:

Sergi ha dit...

Aquesta setmana s'ha parlat força d'això també aqui als blogs. No cal dir que és una situació lamentable, però sense voler ofendre, no fem res fent el ploricó i lamentant-nos del que està passant. Si hi volem fer alguna cosa, impliquem-nos-hi de veritat, segur que hi podem fer més que dir que això no és possible que passi.

Oliva ha dit...

NO PUC EVITAR UN PENSAMENT...ARGALES'¡¡¡ AIXO HO VAN PASSAR AVANS LA NOSTRE GENT...

Publica un comentari a l'entrada