divendres, 12 d’octubre del 2012

Vergonya, cavallers, vergonya

(Encetem un micaco cabrejat...)

Sovint s'ha elogia l'esperit organitzatiu de la societat civil catalana. I penso jo que amb tota la raó del món, ja que ha estat justament aquesta societat civil la que ha organitzat amb moltíssim èxit els majors actes reivindicatius del nostre país. I a més ho ha fet amb un to distés i festiu digne d'elogi.

Aquest fet porta a una pregunta que és invariable: perquè la societat civil catalana té aquest esperit ?

La resposta és clara: perquè els nostres polítics són una colla d'inútils.

Bé, aquesta afirmació s'ha de matisar una mica: no només són una colla d'inútils sinó que a més no estan a l'alçada de les circumstàncies per a conduir uns esdeveniments que els sobrepassen, són de poca vista, sovint sobreactuen, es deixen portar pel victimisme, tenen una nul·la capacitat de col·laboració, són sovint una colla de bocamolls i, per si tot això no fos prou, la seva credibilitat és força baixa.

Els hauria de caure a tots la cara de vergonya veure que arribat el moment de la història en que la llibertat sembla més pròxima que mai i en comptes de fer pinya es dediquen a barallar-se per les típiques i tòpiques qüestions de sempre. Ei, que esteu vivint un moment històric, no ho veieu ? Aneu tota la vida dient que sou partits independentistes i no sou capaços de posar-vos d'acord ni per aconseguir la independència ? Au va !

Uns diuen que "ells tenen una altra via", els altres que "és que aquell ens vol assimilar", el de més enllà "que l'estan mal interpretant i que ell no ha dit això", l'altre cerca companys com si fos la Santa Companya i el de més enllà que millor no es presenta i que votis a aquell que fa dos dies no volia saber res de la independència. Resultat? Cadascú per la seva banda, la gent que confiava en ells desconcertada i la il·lusió generada a Can Pistraus. I a sobre de decebuts tothom sabent que si l'actual 'gran timó de l'independentisme' (gràcies,gràcies) obté majoria absoluta la possibilitat de la independència desapareixerà com per art de màgia.

El gran perill que tenim, com ens passa sovint, som més nosaltres mateixos que no pas els altres. Aquí estem pagant el no tenir un lider carismàtic i generós (perquè en aquestes situacions cal ser generós i no pas vanitós) que faci de pal de paller de tota l'energia que la gent genera dia rere dia. Potser ens caldria recordar episodis passats de la nostra història on aquesta "desunió col·laborativa" que ens volen vendre ara ens ha portat la misèria més absoluta.

Me'n vaig al badiu...

Visca la terra !!

2 comentaris:

Sergi ha dit...

Bé, no cal que et digui que penso com tu, encara no hem ni començat i ja tenim el primer gran fracàs de les intencions independentistes. I mira que aquell gloriós dia que vam sortir al carrer i que ha desencadenat tot el que ha vingut, cap de nosaltres no cridava a favor d'un partit concret, tots teníem una veu unitària, fossin quins fossin els nostres colors polítics. Però ells res, no ho entenen, els nostres representants, la nostra veu, però no les nostres intencions, sinó les seves pròpies. Potser és que ja els va bé estar a l'oposició, perquè no sabrien què fer d'haver de muntar un país amb les seves pròpies mans. I la gran por de que si guanya CiU de molt això de la independència desapareixerà del mapa plana sobre tots nosaltres... però no tindran prou força per poder-hi fer res, en cas que volguessin fer-ho.

Oliva ha dit...

CREC QUE EL PROBLEMA ES, QUE ESTAN ANCORATS EN "IDEAS" PROPIES DEL SEGLE XIX.....I NO VEUEN QUE CAL MARXAR PER CAMINS NOUS I DESCONEGUTS. LA PARTITOCRACIA ES MORTA.

Publica un comentari a l'entrada