Hi ha indrets que, per sort, mantenen part del seu esperit, i dic mantenen perquè si digués que no canvien mentiria, si que canviem, però o bé d'una forma diferents o bé menys del que han canviat altres indrets, i és aquesta "mancança de canvi" un dels seus millors valors, però no l'únic. I és que l'indret del qual us parlaré també té una altra característica especial que el fa únic a la regió. Aquest indret és un petit poblet de 270 i poc habitants de la comarca de l'Alt Palància, al País Valencià, i el seu nom és Vall de Almonacid ( Vall d'Almonesir en valencià )
Situat a la zona hispanoparlant del País Valencià, l'Alt Palància té la curiositat de que originàriament havien estat terres de parla catalana, tot i que això seria més teòric que no pas pràctic, ja que la major part de la població era musulmana. Arran de l'expulsió dels moriscos al segle XVII aquelles terres van ser repoblades d'aragonesos, els quals van portar la llengua castellana ( i l'aragonesa ) i un caràcter del qual encara podem trobar rastres avui en dia. Tot i així, hi ha tres coses que criden fortament l'atenció a l'arribar : la primera l'entorn, ja que podem veure una vall amb muntanyes pelades i altres amb densos boscos que corresponen al Parc de la Serra d'Espadà, la segona que lluny de les hiperturístitiques i macromassificades viles del País Valencià aquest poble no conta amb megaurbanitzacions que l'envolten i el casc urbà és perfectament distingible i la tercera, bé... la tercera es visible des de lluny: el castell d'Almonacir
Però aquest castell no és com d'altres similars, i no només pel seu origen, àrab, sinó pels seus habitants, els murábitin, una comunitat de monjos guerres musulmans que habitaven en monestirs fortificats que rebien el nom de "ribat" i que eren edificis amb diversos usos, ja que s'utilitzaven com a fortalesa i indret de vigilància en llocs fronterers i també com a monestir àrab. La seva particularitat ve d'ací, ja que aquest és l'únic ribat conegut del País Valencià, i només això ja justificaria una visita. Aquesta visita la podem realitzar mitjançant un camí força arreglat i senyalitzat...
... que comença entre camps de conreu envejables, com ara aquest cirerer...
... i que, després, mica en mica, va canviant el paisatge a un més de muntanya i típic de la Serra d'Espadà ...
... tot i que en cap moment deixem de veure oliveres, ja que una de les altres coses remarcables del poble és el seu excel·lent oli d'oliva ( i, segons diuen alguns, les caragoles de xocolata, però això no va poder ser comprovat lamentablement ). El fet és que les oliveres ens acompanyen fins gairebé la mateixa porta del castell ...
... on el primer que trobem és la torre de l'homenatge, que a més servia com a protecció de l'entrada ...
... juntament amb una torre auxiliar de la que només resta la base. La torre de l'homenatge la podem veure per dins i contemplar que, originàriament, contava amb quatre plantes ...
... i les restes de les muralles exteriors dels dos recintes rectangulars del castell, algunes de les quals encara conserven merlets ...
... mentre que la muralla que separava els dos recintes té grans forats des d'on podem començar a veure el paisatge ...
... un paisatge panoràmic que és un dels majors atractius del castell i, sens dubte, la millor recompensa d'haver fet el camí fins allà dalt, veure aquell preciós paisatge amb el poble allà abaix ...
... de tornada al poble no us oblideu de provar la fresca aigua de les seves fonts, com ara la del Lentisco, d'una frescor i un sabor boníssim. I si podeu fer-hi una fontada allà al costat, millor que millor !! Però recordeu.... per molt que plori, per molt que es queixi, per molt que cridi, no deixeu de provar les caragoles de xocolata !! Jo ho vaig fer... i encara em penedeixo !!
Nota Anecdòtica: Com ja he comentat, el camí està força senyalitzat, ara bé, vaig tenir problemes per saber de quin segle era el castell...
Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!
8 comentaris:
com sempre una excursió fantàstica. I un títol molt suggerent! nyam!!
I dins de poc, cireres!!
(que fort això del segle... glups...)
Fa por la pujadeta,mes que Montsegur?
Me l'apunto... a veure si la meva xicota m'hi porta ;)
quina enveja d'excursió!
Veient el teu blog m'agrafen moltes ganes de posar-me a viatjar... felicitats per tan acurat i elaborat reportatge i per les imatges encisadores
nimue: la veritat és que, encara que verdes, ja estaven bones, ja !! ;)
ddriver: gens ni mica, al costat de Montsegur això és un petit passeig, de fet com una excursió per la Serralada de Marina.
vullunfestuc: Sempre pots acabar d'arrodonir el dia visitant Sogorb i els voltants, que estan allà mateix
anna: però si és una excursioneta de no res !!!
maria jesús: bé... viatjar viatjar... jo en diria més anar de comarques ;)
Quines fotos mes maques, tu!
moltes gràcies... i clickables eh?? ;)
Publica un comentari a l'entrada