(Encetem un micaco remember…)
Un dels temes que concentra l'actualitat política a l'Estat Espanyol és el 'Procés' que es viu a Catalunya. Tot i que no ho sembli a la Unió Europea també és un tema que genera certa preocupació, i a més, no ha estat la primera vegada que això passa en l'àmbit europeu.
Ara fa més poc més de tres-cents anys, a una Europa que mirava d’acabar amb els enfrontaments entre les grans potències un dels temes candents a les conselleries europees era 'el Cas dels catalans', com es va anomenar al conjunt de debats i acords sobre el destí polític del Principat de Catalunya en el context de la Pau d'Utrecht.
El problema té l'origen en que al Pacte de Gènova Anglaterra s'havia compromès a garantir la conservació de les constitucions de Catalunya si aquesta es sumava al bàndol de l'arxiduc Carles d'Àustria en la Guerra de Successió Espanyola, fins i tot si el guanyador fos Felipe V.
Quan la situació geopolítica europea va canviar a causa de ser coronat Carles d'Àustria com emperador del Sacre Imperi Romanogermànic, Anglaterra va cercar acords de pau amb França. Quan l'ambaixador anglès, seguint les instruccions de la reina Anna d'Anglaterra va reclamar que els catalans no perdessin llurs Constitucions, la resposta de Felipe V va ser :
"Per aquests canalles, aquests pocavergonyes, el rei no atorgarà mai els seus privilegis, doncs no seria rei si ho fes, i esperem que la reina [d'Anglaterra] no ens els vulgui exigir. [...] Sabem que la pau us és tan necessària com a nosaltres i no la voldreu trencar per una bagatel·la"
L'ambaixador de Felipe V ho justificava dient que "perquè tocant als privilegis que els reis, per pura bondat, van atorgar als catalans, s'han fet indignes d'ells per la seva mala conducta". Aquesta posició no va agradar a Carles d'Àustria, que demanava que es conservessin les Constitucions Catalanes (incloent Mallorca e Eivissa) o bé que es reconegués la República Catalana, fet que el va portar a excloure's del Tractat d'Utrecht.
Més tard, la reina d'Anglaterra va rebre a l'ambaixador dels Tres Comuns de Catalunya i li va dir que havia fet tot el que havia pogut per Catalunya i el seu ambaixador va mirar d'obtenir una sortida honrosa per a Corona Anglesa afirmant que Felipe V garantia vides i béns als catalans, però quant a les seves lleis i institucions pròpies només es comprometia al fet que tinguessin «tots aquells privilegis que posseeixen els habitants de les dues Castelles»
L'Imperi Austríac es va incorporar a la Pau d'Utrecht més tard, i un dels temes més difícil d'acordar va ser el Cas dels Catalans. Sobre la negativa de Felipe V, aquest li va enviar una carta al seu avi el rei Lluís XIV de França :
"No és per odi ni per sentiment de venjança pel que sempre m'he negat a aquesta restitució, sinó perquè significaria anul·lar la meva autoritat i exposar-me a revoltes contínues, fer reviure el que la seva rebel·lió ha extingit i que tantes vegades van experimentar els reis, els meus predecessors, que van quedar afeblits a causa de semblants rebel·lions que havien usurpat la seva autoritat. [...] Si [Carles VI] s'ha compromès a favor dels catalans i els mallorquins, ha fet malament i, en tot cas, ha de conformar-se de la mateixa manera que ho ha fet la reina d'Anglaterra, jutjant que els seus compromisos ja es veien satisfets amb la promesa que he fet de conservar-los els mateixos privilegis que als meus fidels castellans"
Finalment, en el Tractat de Viena l'emperador austríac va acabar cedint ja que aquesta demanda feia impossible l'acord. Les contrapartides van ser generoses.
Mentrestant, sense els seus antics aliats, Barcelona i altres indrets encara resistien els exèrcits borbònics quan la reina Anna d'Anglaterra va morir i el seu successor, Jordi I de Gran Bretanya, va donar un canvi sobre la visió anglesa del cas i va pressionar a Lluís XIV de França sobre aquest tema. Lamentablement, la capitulació de Barcelona el 12 de setembre de 1714 va incidir profundament en que no s'arribés més enllà per canviar uns pactes que a la Gran Bretanya els hi eren molt favorables.
Tot i així, a la Gran Bretanya van aparèixer moltes crítiques sobre la seva política vers els seus aliats catalans, com ara les publicacions ”The Case of the Catalans Considered" on es pot llegir :
"Els seus avantpassats els van llegar els privilegis que gaudeixen des de fa segles. Ara han de renunciar a ells sense honor i han de deixar, després d'ells, una raça d'esclaus? No; prefereixen morir tots; o la mort o la llibertat, aquesta és la seva decidida elecció. [...]
Totes aquestes qüestions toquen el cor de qualsevol ciutadà britànic generós quan considera el cas dels catalans... La paraula catalans no serà sinònim de la nostra deshonra?"
Per la seva banda a "The Deplorable History of the Catalans", després de narrar el succeït durant la guerra, elogiava l'heroisme dels catalans: «ara el món ja compta amb un nou exemple de la influència que pot exercir la llibertat en ments generoses».
Encara que tot això no va comportar cap canvi i els Decrets de Nova Planta van liquidar els estatus d'Aragó, València i Catalunya com a estats.
Però la història fa moltes voltes i més de 300 anys després de que un rei Borbó esborrés les llibertats d'un petit poble aquest poble torna a reclamar-les fent que els esforços de l'antic monarca per evitar noves rebel·lions hagin fracassat.
PS: Per cert, això de que els catalans van gaudir dels privilegis dels habitants de les Dues Castelles és discutible. Per exemple, als habitants de les Dues Castelles en Felipe V no els va obligar mai a utilitzar un altre idioma que no fos el seu.
Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!
El món on vivim
Imatges
Els micacos
Escapades
Miro, Penso, Opino
