El puig de la batalla

Història i Llegendes

(Encetem un micaco de revetlla...)

Quan realitzes de forma regular el camí entre Barcelona i València en tren te n’adones de la gran varietat de paisatges que travesses durant el trajecte. I és que durant tres hores vas recorrent vistes que van des de les platges més turístiques als poblets medievals més encantadors, de les restes romanes més antigues als més moderns edificis de disseny i de les més denses barriades de les ciutats als indrets més despoblats. I una cosa que (almenys a mi) em va cridar l’atenció és que tot i que el viatge travessa nombrosos accidents geogràfics, el tros que discorre entre Castelló de la Plana i València travessa una gran planura emmarcada pel mar i per la visió de diferents serralades cap a l’interior i trencada per tres muntanyes: la muntanya on està el castell d’Almenara, la muntanya on està la ciutadella de Sagunt i els petits pujols coberts pins i actualment rodejats d’edificis entre els quals va sorgir la població que, pel seu origen, rep el nom d’El Puig.

En els temps de la conquesta de València existia sobre un d’aquests turons el Castell d’Enesa, un castell d’origen musulmà (del qual encara es poden observar restes) que una vegada conquerit per les forces de Jaume I i es va transformar en una estratègica base per a la conquesta de l’antiga Balansiya. I va ser cap aquest castell cap a on va dirigir les seves forces el darrer emir de Balansiya, Zayyan ibn Mardanix, amb l’esperança de trencar l’encerclament que les tropes aragoneses i catalanes estaven fent de la ciutat de València. Els atacants van esperar a que el rei Jaume I deixés el castell per partir cap a Osca per a realitzar el seu atac, el dia 15 d’agost de 1237. La batalla va resultar fatal pels musulmans, ja que el seu exèrcit va ser derrotat i la major part dels seus soldats van morir.

Aquest resultat va permetre a El Conqueridor assetjar la ciutat de València, i com a recordatori d’aquella batalla èpica l’any 1240 el Rei fou donació de terres d’El Puig a Arnau de Cardona, mestre de l’Ordre de la Mercé, per a que s’edifiqués un monestir en record a aquesta victòria clau per a la conquesta de la ciutat del Túria. Durant segles la Mare de Déu del Puig va ser considerada la patrona del Regne de València.

I per afegir encara més èpica religiosa a aquesta batalla, el propi Jaume I fa referència a la seva Crònica a l’ajuda que van rebre les forces cristianes de Sant Jordi durant aquesta batalla, fet que va plasmar en Marçal de Sax al seu gran retable de Sant Jordi, on apareix el sant vestit amb la seva típica Creu de Sant Jordi lluitant contra els sarraïns al costat del rei Jaume I que vesteix la Reial Senyera. Una pintura semblant, de menor mida, la trobem a la capelleta de Sant Jordi de la Seu de València. Aquesta capelleta està a l’exterior de l’edifici, al davant de l’estanc que cobreix les restes arqueològiques de l’Almoina, i segons la tradició va ser el lloc on el rei Jaume I va celebrar la primera missa després d’entrar a la ciutat.

• El temple del penó
• Ruta Jaume I a València

• (WkP) Batalla d'El Puig
• (WkP) El Puig de Santa Maria
• (WkP) Monestir d'El Puig
• (WkP) Capella Sant Jordi

Nota Personal : Després d’uns dies molt enfeinats he aconseguit treure una mica de temps per escriure aquest text que volia tenir a punt per la diada del 9 d’Octubre però que no va poder ser. En tot cas, penso que conèixer la nostra història sempre paga la pena, tot i que sigui amb un cert retard.

Me'n vaig al badiu...

Visca la terra !!

68, 55 i 9

Miro, Penso, Opino

(Encetem un micaco taurí...)

Gran aquelarre taurí ahir a la Monumental. A la plaça de braus de Barcelona, amb menys de mitja entrada, els seguidors de “la fiesta nacional” van tornar a reivindicar el seu dret a veure com assassinen animals per diversió. Entre les protagonistes de la jornada no va faltar (com no!) la “nina popular”Alicia Sánchez-Camacho, a qui “brindaron un toro” segons informa El País , en un romantic gest que faria plorar a la mateixa Belén Esteban... ai que maco això de que et dediquin l’assassinat d’un animal !! La festa va discórrer enmig d’aquest ambient de pau, amor i espases sagnants fins al seu climax final, en que. en un enunciat propi d'un acudit, un torero, un diputat del PP i un de Siutadans van sortir damunt de les espatlles dels aficionats de la plaça, dexain ben clar que “els problemes que realment preocupen als ciutadans” i que tan defenien aquests dos partits eren les curses de braus.

I és que sobre això de les curses de braus podríem dir moltes coses. Realment des d’un punt de vista animalista no té sentit prohibir les curses de braus i no prohibir els correbous. I és que per molt diferents que siguin els dos esdeveniments el fet és que l’animal pateix en el dos, ja que sense entrar a discutir en qui pateix més i en quin menys la veritat és que per l’animal tant l’un com l’altre són una autèntica mala passada. Cal recordar que tot aquest patiment només es per a divertir a una grapat d’espectadors.

Ara bé, des d’un punt de vista legal i polític això és perfectament lícit fer-ho. A mi és que em fa molta gràcia escoltar totes aquestes veus de titllen tot aquest assumpte d’‘hipòcrita’. No és hipòcrita la Constitución Española que permet a unes determinades ‘comunidades autónomas’ associar-se si així ho decideixen i ho prohibeixi taxativament a unes altres? O no és hipòcrita un sistema de finançament que permet que unes ‘comunidades’ tinguin un de determinat i aquest mateix se’ls negui a altres escudant-se en la Constitución? O no és d’hipòcrites celebrar uns determinades festivitats religioses on l’activitat més practicada és prendre ‘finos’ i menjar tapes de carn de porc en unes dates en que aquella precisa religió prohibeix fer-ho? O no és hipòcrita dir als altres el que han de fer a casa seva però posar-se les mans al cap quan són els altres els que insinuen que has de fer tu a casa teva per arreglar els problemes que tens? És coherent demanar coherència als altres quan un mateix només la coneix si la cerca al Google?

Però anem al que els cou de debò. El que els cou de debò a certs sectors no és la prohibició de les curses de braus en sí, sinó que aquesta decisió s’hagi pres de forma unilateral des del Govern de la Generalitat de Catalunya. I els cou sobretot pensar en que legalment (amb aquelles lleis que han tingut a bo ‘donar-nos’) *no hi poden fer res en contra* (i per això ja estan avisant de que canviaran les lleis, que si aniran al Constitucional, que si patatim, que si patatam...), O sigui, que ens han donat una sèrie de competències ben delimitades... i tot i així s’ha fet des d’aquí quelcom que els ha molestat !! Serà possible aquests catalans !!

I és que el que realment els cou és pensar que si amb 68 vots a favor, 55 en contra i 9 abstencionsel Parlament ha decidit prohibir les curses de braus, amb 68 vots a favor, 55 en contra i 9 abstencions també es poden decidir altres coses... sempre que hi hagi unitat per a fer-ho ! I és precisament això, només la existència d’aquesta possibilitat, el que els posa ben nerviosos !

• Un atac de banyes
• Bous amb calçotets

• (img) titoalfredo
• El País
• Avui

Nota coherent: El que passa amb tot això és que els que ens demanen coherència no han entès el problema. Al Principat de Catalunya el problema no els tenim amb els bous (per això no els prohibim).... sinó amb el toreros !!

Me'n vaig al badiu...

Visca la terra !!

Explotant la desesperació

El món on vivim

(Encetem un micaco immigrant...)

Dijous passat la meva ciutat va rebre la visita de dos dels principals membres del Partido Popular a Cataluña, la candidata a la Presidència de la Generalitat, Alícia Sánchez Camacho i el candidat a batlle de la ciutat, en Xavier García Albiol. Com sempre han fet darrerament, la seva visita estava centrada en el tema dels immigrants, tot i que en aquest cas els acompanyav una diputada del UPM francès, per aprofitar tot el rebombori mediàtic que s’ha creat amb la expulsió dels gitanos indocumentats del seu territori.

El primer que volia fer notar és una ironia, ja que han escollit uns barris d’immigrants per queixar-se de la immigració. I és que la Salut i Sant Roc, entre altres, són barris que es van expandir sobretot entre els anys 1940 i 1970, anys en que la població de la ciutat va passar de 48.000 habitants a 162.000. La immensa majoria nouvinguts provenien d’Espanya i molts d’ells van habitar en aquests barris, barris que van patir un creixement desmesurat i un urbanisme caòtic que encara avui en dia els castiga en el seu desenvolupament. Ara el temps ha passat i aquests nouvinguts i els seus descendents de la primera gran onada immigratòria a la nostra terra del segle XX han vist com els seus barris s’han omplert amb nouvinguts d’altres països que han conformat la segona gran onada migratòria de finals del segle XX i començaments del XXI.

I això ha provocat que les condicions socials, força precàries abans, d’aquests barris es degradin ràpidament. Ja vaig explicar anteriorment en aquest apunt i en aquest altra apunt la realitat social dels barris. Sempre han estat barris treballadors on l’atur i la crisi es feien notar amb força i on la seguretat i el civisme sovint es troben a faltar. És aquest un ambient delicat i més encara si es satura amb un bon grapat de nouvinguts entre els quals podem trobar elements conflictius i elements amb nul·la capacitat d’integració (com en qualsevol altre col·lectiu social) i com passa, i ha passat, en qualsevol gran onada migratòria.

Si a més sumem a tot aquest fet que des dels barris hi ha la sensació de que les administracions fan ulls grossos al que passa allà, l’ambient es torna fàcilment propici per oportunistes demagogs que no dubtaran en aprofitar la por i la desesperació d’uns quants en benefici propi, i és que és quan la desesperació et fa cridar a Déu i veus que no et fa cas, és molt fàcil caure al costat del Diable si aquest almenys fa veure que t'escolta.

Voldria mostrar-vos un d’aquells detalls de la situació que es viu diàriament en aquests barris. La vaig trobar a la pàgina de Consensus, una pàgina on els ciutadans exposen les seves queixes a l’Ajuntament de la ciutat i us recomano que invertiu tres minuts en llegir-la. Fent un ampli resum, s’explica com una colla de pares té por de portar els seus fills a jugar a un parc perquè aquest està sota el control d’una colla d’individus que han arribat a foradar una pilota amb una navalla i han amenaçat amb ella als nens que estaven jugant. Situacions com aquestes d’inseguretat, d’amenaces i greu mostres d’incivisme que degraden encara més aquests barris són els que pateixen a diari els seus habitants davant la indiferència de les diverses administracions, que s’entossudeixen en defensar allò que és políticament correcte i en explicar que tot es pot arreglar amb diàleg, sense parar-se a pensar que per molt que un vulgui, si l’altra no vol dialogar no es pot arribar enlloc. O no és pas menys veritat que no hi ha pijtor sord que el que no vol escoltar ? Doncs en aquests barris hi ha molts, de forans i de nadius, que no volen escoltar, ja que saben que ningú els obligarà a fer-ho.

I ja fora hora que algú es dediqués a posar ordre tant entre els de fora com entre els de dins. I a més de veritat.

• La por de l'ovella
• La llegenda del barri sense llei

• (img) nyuudo
• Avui
• La Vanguardia
• Consensus

Nota Ludoviquense: La darrera prova que han realitzat al futur micaquet ha sortit perfecte, tot avança amb normalitat !!.

Me'n vaig al badiu...

Visca la terra !!

Tornant... però poquet

Els micacos

Acabades les vacances ja fa uns quants dies, miro de retornar certa activitat blocaire, tot i que no sé encara ben bé amb quina freqüència. I és que aquestes vacances, que pintaven de forma molt similar a altres anys, al final han resultat ser ben diferents, tot i que cal dir que el motiu del canvi va ser a bé, ja que la meva dona està embarassada !!

A començament de juny ens van confirmar la notícia i ens hem passat el mes d'agost realitzant proves, esperant resultats i fent repòs, ja que justament coincidia amb el final del primer trimestre de l'embaràs i és aquest un període on s'ha d'anar amb un cert compte i realitzar tota una sèrie de proves per comprovar la salut del xiquet. Tots els resultats han estat positius i, si l'Univers i els Déus diversos no s'hi oposen, a final de gener vindrà un nou micaquet al món que, seguin la tradició familiar, rebrà el nom de Ludovicus o Clodoveus, en la seva versió més moderna i usual, això sí !!

I jo per la meva part he aprofitat aquest temps d'estar a casa per posar una mica d'ordre entre el munt d'arxius que tenia desendreçats per l'ordinador. Així m'he passat uns quants dies catalogant i etiquetant a programes com iTunes,iPhoto,iDocument i uns quants altres més que comencen (o no) per i. Aquesta temporada de feina estiuenca no esperada sembla que no ha estat gaire ben rebuda per l'iMax, el meu ordinador, ja que a mitjans d'agost ha tingut una petita fallada que l'ha portat a visitar al servei tècnic.

Recuperada ara una certa normalitat, és temps d'anar preparant l'arribada del nou membre de la família (esperada per a finals de gener) i d'anar fent coses que per diversos motius no s'han pogut fer durant el temps de vancaces. És per això que, com ja indico al títol d'aquest apunt, torno però poquet, perquè no sé quina freqüència bloguística podré portar ! Aprofito per saludar-vos a tots i dir que ja he pogut comprovar que alguns heu passat unes vacances força boniques, interessants i entretingudes, cosa de la qual me n'alegro moltíssim !!

Me'n vaig al badiu...

Visca la terra !!

Tancat per vacances

Els micacos

Arribades aquestes dates en què potser per culpa de la calor, potser per culpa d'estar en l'etapa laboral més complicada de l'any o potser només perquè l'ànima blocaire necessita descansar, i tot i que al Carquinyol encara li resta un complicat mes de feina abans de poder gaudir de vacances, El Badiu dels Micacos s'agafa un descans i comença unes vacances blocaires que, segurament, acabaran en setembre. Molt bones vacances a tothom, descanseu, gaudiu del temps de lleure i en setembre ens tornem a llegir... si voleu, és clar !

Me'n vaig al badiu...

Visca la terra !!

Pilar de cinc

Imatges

Me'n vaig al badiu ...

Visca la terra !!

Al Constitucional: Nuts !

Miro, Penso, Opino

(Encetem un micaco resistent...)

El lloc era Bastogne i el moment mitjans de desembre de 1944. En una acció inesperada, l'Alemanya Nazi va llançar un potent atac contra les forces aliades travessant els densos boscos de la zona belga de les Ardenes, mot que va originar un dels noms pels quals es coneix aquesta enfrontament bèl·lic: la batalla de les Ardenes. Un dels punts claus de la batalla estava focalitzat a la població de Bastogne, que era alhora un important nucli de comunicacions. Durant l'avanç alemany, i seguint les directives de la famosa Blitzkrieg, la guerra llampec, les forces alemanyes no van ocupar la població per no aturar l'avanç i van rodejar la població. Va ser una greu errada, ja que els nord-americans van aconseguir fer arribar de forma urgent i precipitada a la 101a divisió aerotransportada (la protagonista del llibre i de la sèrie 'Germans de Sang') i van aconseguir enfortir les defenses de la població. Tot i això, la situació era realment extrema ja que la munició, els aliments i les forces eren minses i de seguida van ser cercats per forces alemanyes més superiors.

Per mirar de precipitar els esdeveniments el comandant alemany va fer arribar una petició de rendició als nord-americans. El General McAuliffe, al llegir-la, va respondre "aw, nuts!" (més o menys, 'a fer punyetes') tot i que finalment es va redactar 'Al comandament alemany: NUTS!'. Sembla ser que va als alemanys els va costar deduir el seu significat... Enord-americans van resistir i Bastogne no va ser conquerit.

Tornem a l'actualitat, el moment és finals de juny de 2010 i el lloc l'Estat Espanyol. Després de quatre anys de deliberacions el Tribunal Constitucional ha dictat sentència vers l'Estatut del Principat de Catalunya. Per aconseguir-ho ha hagut de dividir els diferents articles en blocs i votar cada bloc per separat. A hores d'ara encara no és sap ben bé l'abast de les decisions, però sembla ser que hi haurà articles inconstitucionals i articles que hauran de ser 'reinterpretats' (fa por que fa aquesta paraula...), o sigui, la retallada esperada des de fa temps s'ha consumat. Sembla ser que els articles declarats inconstitucionals fan referència a la llengua, al finançament i a l'estructura del poder Judicial. El preàmbul on en certa manera es relacionen les paraules 'Catalunya' i 'nació' ha estat acceptat, encara que serà objecte d'alguna acotació per reafirmar el seu caràcter no normatiu. Cal destacar que el text de la sentència fa referència fins a vuit vegades a la "indissoluble unitat d'Espanya".

Penso que arribats a aquest punt no està de més fer un breu repàs de tot el procés. Aquest comença per la promesa del Presidente del Gobierno Español d'acceptar l'Estatut que aprovi el Parlament del Principat. Aquest aprova un projecte d'Estatut que de seguida molts frisen per retallar, cosa que esdevé a Madrid a on s'envia el projecte original i d'on retorna un força esquilat. Tot i així, el Parlament del Principat l'aprova, el Congreso Español també l'aprova i la majoria de la població del Principat l'aprova en referèndum. Tot i així, diferents partits polítics, personalitats i comunitats autònomes espanyoles no estan d'acord i presenten un recurs de al Tribunal Constitucional, que després de quatre anys i fent diferents filigranes jurídiques força qüestionables acaba amb el dictat pronunciat el dia d'avui.

I deixant clar des d'un primer moment que aquest estatut que ha estat retallat el trobo del tot insuficient i que no hi estic gens d'acord amb ell, tot aquest procés ha permès veure de forma molt clara diferents aspectes, dels quals jo resaltaria que :

· El sistema estatal espanyol sembla estar composat per tres càmeres: el Congreso, el Senado i el Tribunal Constitucional. Quan un dels partits polítics majoritaris de l'Estat no està d'acord amb les decisions polítiques obtingudes per majoria a les altres cambres, es recorre al Constitucional. I el principal problema de tot això és que el que hauria de ser un òrgan independent en realitat està fortament polititzat ja són els partits polítics els que designen als seus membres.

· El sistema de comunitats autònomes ha tocat sostre. Ja no anirà més enllà i segueix sense ni tan sols permetre aquell 'encaix' que alguns sol·liciten de Catalunya dins de l'Estat. Aquest és un camí tancat.

· Alguns aspectes ideològics del franquisme mostren, encara, una fortalesa que en altres indrets seria preocupant. Aquesta obsessió per la 'unitat d'Espanya' i el no voler admetre qüestions tan democràtiques com la independència dels pobles demostren que la democràcia espanyola està molt lluny de ser una democràcia normal. Que la llengua i la identitat siguin alguns dels principals problemes no deixa de ser significatiu.

Arribats a aquest punt, i veient com deu persones poden retallar allò que ha estat aprovat, entre altres, pels principantins en referendum, toca preguntar-se... 'i ara, què?' Aquesta és la qüestió clau que veurem tractar durant aquests dies a tots els fòrums, tertúlies, partits polítics i mitjans de comunicació. Però la cosa està força clara, de fet només hi ha dues opcions :

· Optar per l'autogovern i en aquest cas l'única via és l'independentisme. L'Estat acaba de deixar ben clar que el camí autonòmic està tancat... i el federalisme que defenen alguns és incompatible amb la visió centralista i jacobita que de l'Estat tenen la major part de la classe política i social. Quan un camí es tanca l'aigua sempre sap trobar un altre.

· Admetre la decisió del Constitucional, el seu Estatut retallat i veure com allò que va aprovar el poble del Principat és paper mullat. Això situaria l'autogovern aconseguit en un punt perillossíssim ja que permetria que aquest es retallés (o es 'reinterpretés') segons els pols polític estatal, i tancaria la via per demanar qualsevol altre tipus d'avenç en aquest sentit.

Resumint: podem elegir entre 'NUTS!' i la rendició. Quina penseu que triaran els nostres líders polítics? I quina escolliríeu vosaltres? Jo la meva tria la tinc clara, no m'agrada que des de fora em diguin què sóc i com haig de viure...

• Ganivets lligats

• Vqpd(Ardenes)
• Vilaweb
• El Periódico
• El Periódico
• Avui

Nota Personal: Tot i això, el que més hem molesta de la decisió del Tribunal Constitucional és que m'hagin fet escriure aquest apunt !! Amb el tranquil que estava jo preparant les meves vacances blocaires...

Me'n vaig al badiu...

Visca la terra !!

El castell de la infantesa

Escapades

(Encetem un micaco castlà...)

Des de sempre m'ha atret les restes de temps passats. Quan era petit el meu pare em portava de tant en tant a visitar les termes romanes del Museu de Badalona i jo m'ho passava d'allò més bé tafanejant entre aquell munt de pedres antigues. Però a mi el que m'agradava (i m'agrada) de debò és visitar castells, tot i que hi havia un problema: pels voltants de Badalona no hi ha gaires castells (el més similar que es pot trobar són masies fortificades) i des de ben petit ja notava que el castell de Montjuïc era una cosa ben diferent. Per sort ben aviat vaig poder trobar alguna cosa que quadrés amb aquella arquetípica imatge de castell medieval que tenia dins meu. Va ser durant una visita familiar a Vilassar de Mar quan vaig veure un costerut cim que mostrava en la seva part més alta una torre i restes de murs. Aquell indret és un dels monuments més emblemàtics i coneguts de la comarca del Maresme : el castell de Burriac.

Situat al centre del Maresme i damunt d'un turó rocallós de 387,5 metres al municipi de Cabrera de Mar trobem el Castell de Burriac, una edificació de la que es té constància des de l'any 1017 i que sempre ha estat sota domini del Comtes de Barcelona que cedien la seva possessió a un castlà en qualitat de vassall. Construït damunt de les restes d'una fortificació romana (que, al seu torn, es van construir damunt d'altres iberes) durant la seva primera època, al segle X, va oferir refugi als qui s'escapaven de les ràtzies sarraïnes que van destruir Barcelona i les seves rodalies i va ser un dels pocs reductes que es va salvar dels musulmans. Aquest castell es va anomenar durant molts anys el castell de Sant Vicenç degut a que la capella del castell estava consagrada a aquest sant, i precisament els seus primers castlans van ser la família Sant Vicenç, tot i que moltes altres famílies poderoses de Catalunya van tenir la seva possessió al llarg dels anys, com ara els Montcada o els Desbosch.

Protagonista dels diferents fets d'armes de la història de Catalunya, el castell es va veure pràcticament derruit al segle XVIII per l'ordre que va donar Felipe V de Castilla de destruir la major part de castells catalans després de derrotar-nos militarment. El castell es va mantenir enrunat i abandonat a partir d'aleshores, tot i que fins el segle XIX es van mantenir aplecs a la capella per la festivitat de Sant Vicenç. Propietat de l'Ajuntament de Cabrera de Mar des de l'any 1990, quatre anys més tard es van fer treballs de consolidació que van permetre conservar en bon estat la torre de l'homenatge del segle XV (construïda damunt d'una medieval anterior), les restes de la capella de Sant Vicenç i bona part de les muralles del segle XI.

Enclavat en un indret estratègic, que permet controlar la costa de tota la part centra-sud del Maresme i nord del Barcelonès, així com el Camí Reial que corria per la costa i bona part de la xarxa de camins que discorrien per la Serralada Litoral, el castell de Burriac és actualment, a més d'un lloc d'interès històric, un mirador magnífic tant de la costa com de la serralada.

La visita d'aquest castell ofereix la possibilitat de realitzar una excursió fàcil i apte per a tota la família. Tot i que hi ha diversos punts de partida, un dels més habitual és del poble de Cabrera de Mar, on podem agafar com a referència el Carrer de la Riera i des d'allà surt un camí força ampla que ens durà fins al castell, amb una durada aproximada d'una hora i mitja fent-ho tranquil·lament. Si hom vol fer-ho més senzill, es pot anar en cotxe fins a la mitat del camí on hi ha habilitada una zona d'aparcament prop de la zona de la Font Picant. Tot i que el camí no és difícil, cal tenir en compte que durant els mesos d'estiu el sol hi caurà de valent ja que no té pràcticament ombres. Tot seguit us deixo un mapa amb la senyalització de la ruta (si cliqueu al damunt la podeu visualitzar en format Google Maps) i us animo a que el visiteu en quan tingueu ocasió, realment val la pena !

• El castell del Graal
• Un castell entre vinyes
• Pedres de Puivert

• Pobles de Catalunya
• Castells Medievals

Nota Itinerari: Si sou d'aquelles poques persones que, com jo, no tenen cotxe, us informo que podeu arribar a Cabrera de Mar de dues maneres diferents. Podeu optar per anar en tren de rodalies de la línia R1 fins a la parada de Cabrera de Mar-Vilassar de Mar i d'allà anar caminant fins el poble (hi ha aproximadament uns 45 minuts) o bé agafar un dels diferents autobusos de l'empresa Casas que porten fins al poble, com ara la línia C-16 que passa per aquesta estació de tren que comentava abans.

Me'n vaig al badiu...

Visca la terra !!

Inconsciència col·lectiva

El món on vivim

(Encetem un micaco trist...)

Aquesta passada revetlla ha estat una de les més tranquil·les i casolanes dels darrers anys, i la veritat és que em va anar d'allò més bé. El dia de Sant Joan ens vam llevar més o menys d'hora i vam veure que feia un dia fantàstic, així que vam disposar a esmorzar i sortir a fer un volt. Com és habitual els dies de festa pel matí, vam posar la televisió per a sintonitzar RAC TV però abans vam posar el canal 3/24 per veure les principals notícies del dia... i el dia ja no va tornar a ser el mateix: 13 morts i 14 ferits en un incident amb el tren al baixador de Castelldefels Platja.

Tot i confessant que no m'esperava pas una cosa així, també haig de dir que no ho vaig trobar estrany... i no ho vaig trobar estrany perquè he vist el que passa les nits de revetlla amb les vies del tren. Tinc per costum anar a passar la revetlla a la platja de Montsolís, la platja situada al nord de Montgat i que llinda amb Masnou. Cap allà la una o una i mitja de la matinada acostumava a tornar cap a casa caminant i gran part del camí es situa justament entre la via del tren de la costa del Maresme i la platja. Doncs bé, no és gens estrany veure com la gent travessa la via del tren com aquell qui passeja per la Rambla. I encara que això passa més o menys a tot el traçat de la via al lloc on estan les discoteques de Badalona, a la zona del Canyadó, és on he vist el comportament més esgarrifós: noies travessant la via amb sabates de taló d'agulla, gent travessant-les amb xancletes i un 'cubata' a la mà i, fins i tot, algú amb poc seny que s'estirava enmig de les vies per a que li fessin una foto. I sinó ha passat cap desgràcia és, crec jo, perquè aquesta línia de tren no té, ni de lluny, el tràfic tan intens que té la línia del Baix Llobregat (que recordem forma part del saturadíssim Corredor del Mediterrani per on passen trens de rodalies, regionals, trens ràpids i mercaderies).

I el pitjor de tot és que aquest comportament inconscient sembla ser una constant a la nostra societat d'un temps ençà. Com potser que s'hagi d'informar per la megafonia del metro que 'està prohibit baixar a les vies' ? O que als penyassegats s'hagin de posar cartells de 'perill de caigudes' ? És que la gent no té prou seny per veure que en aquests indrets alguns comportaments són perillosos ? No fa gaire vaig llegir una queixa d'una persona que denunciava que un centre comercial situat a Badalona (el Màgic) no complia les normes de seguretat perquè un jove s'havia pujat a una barana i s'havia caigut. O sigui... posen una barana per a que la gent no es caigui... i a una persona no se li ocorre una altra cosa que pujar-se dempeus sobre aquesta barana i es cau ! Des de l'Ajuntament li van contestar que el centre compleix totes les normes de seguretat, però que si la gent no es comporta adequadament poden haver accidents del tot imprevisibles.

A mi em sembla preocupant que hom pensi que els diferents poders polítics hagin de protegir als ciutadans com si fossin nens petits, com també trobo preocupant que hom tracti de cercar culpables d'allò que ha passat a Castelldefels fora de les persones que han comés la imprudència arribant a qüestionar si el conductor del tren Alaris havia frenat o no o si havia tocat o no la botzina ! Un tren Alaris consta generalment de tres vagons, dos de cua (que són alhora màquina) i un central i pel tram on ha hagut l'incident circula per una velocitat entre 100 i 150 km/h (ho sé perquè de vegades he tornat de València justament en aquest tren que ha tingut l'accident i el GPS del mòbil m'informa de la velocitat). A aquestes velocitats hom pot imaginar que frenar el tren en sec és del tot impossible... i per molt que faci sonar el xiulet, entre que surt del túnel del Garraf i arriba a l'estació aquesta passen com a molt uns quaranta segons, temps del tot insuficient si hi ha una gentada enmig de la via. I voldria dir que jo realment m'esgarrifo de pensar en com s'ha de sentir ara mateix el conductor d'aquell tren sense tenir culpa de res !

Així que jo realment sento molt que tota aquesta gent hagi mort, m'estimaria de tot cor que aquest hagués estat un altre Sant Joan on només es parlés de petits incidents. Però cal deixar clar que si estaven enmig d'una via fèrria on no havien d'estar era *per decisió única i exclusivament seva*, *ningú els va obligar a estar allà* i l'estació *si tenia* altres punts de pas. A partir d'aquesta afirmació, ja podem parlar tot el que vulguem de si l'estació podia ser millorada, si caldria dissenyar altres protocols i tot el que sigui, però no hem d'oblidar que aquesta terrible tragèdia ha estat originada per una imprudència, una imprudència de les moltes que diàriament nombrosa gent realitza no comportant-se com segons indiquen les diferents normatives i reglaments als que la gent no sol donar importància perquè "mai passa res".

Doncs en aquest cas si que ha passat, i ara molta gent ho està lamentant. És moment de que alguns reflexionin...

• Un Sant Joan a la platja

• Avui

Nota Infraestructural: Voldria comentar també que diferents veus s'han queixat de que les obres realitzades en l'estació on va passar l'incident no estaven adequades per grans allaus de gent. Quan és realitza una obra pública es dimensiona segons la capacitat mitjana de gent que es presumeix que l'utilitzarà de forma constant i ja es sap que, en moments puntuals, potser s'originaran cues i problemes d'accés. Si haguessin de dimensionar les obres públiques segons la màxima assistència de gent que pot haver en un cert moment s'haurien de refer, per exemple, totes les estacions del metro del centre de Barcelona (pels cassos com Sant Jordi o les celebracions de les victòries del Barça) o totes les parades del metro del centre de València (durant, per exemple, la celebració de les mascletàs durant les falles). Realment, tant costa que la gent utilitzi el seu sentit comú ?.

Me'n vaig al badiu...

Visca la terra !!

Ballarines d'un altre món

Història i Llegendes

(Encetem un micaco de revetlla...)

Aquesta nit tornem a celebrar la revetlla de Sant Joan arreu de la nostra terra, la Festa Nacional dels Països Catalans. I és que sembla mentida que en la nit més cura de l'any hi cabin tantes coses : fogueres, dames blanques, focs d'artifici, aigües miraculoses, coca, castells encantats, petards, falgueres màgiques, cava, llums estranyes.... perquè, recordem, aquesta nit és una de les nits més màgiques de l'any, un d'aquells moments en que la tradició assegura que cauen els subtils vels que separen el món màgic del nostre món i en que els ésser màgics caminen entre nosaltres.

En aquesta nit de gresca i xerinola, que s'omple on de revetlles i fogueres per tots els racons i on és habitual trobar cantaires amateurs de qualitat diversa, alegres bevedors, coeters de totes les edats i ballaires amb més ganes que talent potser la fortuna, la mala fortuna millor dit, ens pot conduir a unes ballarines ben peculiars.

I és que en aquesta màgica, la tradició ens explica que, potser... de sobte... comencem a escoltar una feble i estranya melodia provinents d'invisibles gralles i fabliols que poc a poc van enfortint-se i adquirint tons orientals. Al mateix temps, un aire vaporós va sorgint des del terra i entre rebolics i moviments sensuals va condensant-se en les atractives corbes que composen els cossos femenins i que, sense deixar de moure's al só de la música mitjançant un exòtic i encisador ball acaben convertint-se en bellíssimes noies de pell blanquíssima i estranyes vestidures. El casual observador es trobarà com hipnotitzat davant d'aquest sobrenatural espectacle i li serà molt difícil sostreure's d'ell... però no fer-ho seria una decisió mortal, ja que la llegenda assegura que aquell que no és capaç de deixar de mirar morirà i el seu fantasma serà condemnat a seguir a aquestes fantasmagòriques ballarines per sempre sense deixar de ballar.

Qui són aquestes sensuals, belles i mortals noies? Segons la llegenda són les Filles del rei Herodes, les causants de la mort de Sant Joan Baptista que ballaren d'alegria en assabentar-se del degollament del sant. Com a càstig, van ser condemnades a ballar durant tota l'eternitat i a manllevar la vida de tot aquell que fos incapaç de no sucumbir al seu encant. Segons la tradició aquestes encantades ballarines dansaven pels descampats en general i a la vora dels corrents d'aigua en general. I és per això que, assegura la tradició, no era estrany que apareguessin enmig de Les Rambles de Barcelona, puix en algun moment aquell indret fou un corrent d'aigua.

Avui dia segur que aquesta nit té altres perills més materials i malintencionats (sobretot per la Rambla) però en tot cas, si veieu unes bellíssimes i blanques noies ballant de forma sensual al só d'una música que no es sap bé d'on prové, millor posar terra de per mig. Només per si de cas...

• Un Sant Joan a la platja
• La nit del foc i de l'aigua
• La nit de les fogueres màgiques

• (img) wingward
• Festa.cat
• Fantasmes de Barcelona
• Costumari Català
• Història i Llegendes de Barcelona

Nota Personal : Aquesta nit, per diverses raons, no podré realitzar la meva tradició anual de prendre un bany a la platja la mateixa Nit de Sant Joan en tocar les dotze campanades. En tot cas, miraré de complir el refrany que diu "Bany de Sant Joan, salut per a tot l'any" de la manera més aproximada possible !! Molt bona revetlla a tothom !!

Me'n vaig al badiu...

Visca la terra !!