La Revolució dels Somriures

Miro, Penso, Opino

(Encetem un micaco manifestant…)

Fa un any vaig escriure : "Que un poble tregui al carrer un milió de persones per reivindicar quelcom és un fet extraordinari. Que ho faci durant tres anys seguits amb cada cop més movilització és una cosa excepcional. Que ho faci amb un civisme exemplar i amb una absència total d’incidents és simplement increïble." Avui podria tornar a escriure el mateix canviant el tres per un quatre. El poble català ho ha tornat a fer, ha tornat a demostrar que una part de la seva població té molt clar el que vol i ha tornat a defensar el dret que té a decidir el seu futur. I ho ha fet amb somriures, amb un ambient de festa general que contrasta amb les males cares d'aquells que li volen negar el seu dret.

Un pot estar d'acord o no estar-ho, cadascú té llibertat per creure i pensar el que vulgui. Però després de més de quatre anys de les manifestacions més massives de l'Estat Espanyol els catalans ens hem guanyat el dret a que ens escoltin. Això seria el normal en un estat democràtic i modern. Ho hem aconseguit? No. Al dia següent ja hem escoltat declaracions realment lamentables, coses com que aquestes manifestacions recorden les manifestacions que feien els nazis, que va ser un espectacle vergonyós o que tots estem manipulats per en Mas. Barcelona va tenir durant unes hores més gent a un dels seus carrers que persones viuen a tota Extremadura i per alguns mitjans espanyols això era irrellevant.

Immediatament, les televisions espanyoles es van omplir de comentaristes, la gran majoria de partits unionistes. Que es convidi a Albert Rivera a valorar la Via Lliure i no es convidi a cap representant de la CUP o de Junts pel Sí hauria de fer reflexionar a més d'un de la pluralitat de certs mitjans de comunicació.

No faltes ni dues setmanes per a que saber finalment l'opinió del catalans. Jo també hagués preferit fer un referèndum, però no ens han deixat. Com sempre passa, que no ens deixen fer les coses. Doncs ara que no vinguin amb queixes, jugarem amb les seves regles i finalment podrem saber si la 'mayoria silenciosa' a la que tant fant referència és realment silenciosa o només inexistent.

• Voluntat de votar
• Via Catalana
• Una immensa minoria

• El Periódico

 

Me'n vaig al badiu...

Visca la terra !!

Infinita tristesa

El món on vivim

(Encetem un micaco molt trist…)

A aqueste alçades ja hauria d'haver fet un apunt indicant que ja s'havien acabat les vacances, explicant quatre coses sobre elles i penjant alguna foto, de fet, el tenia mig preparat... però no he tingut ganes de fer-ho. Aquesta setmana se m'ha trencat l'ànima a veure aquella fotografia del pobre xiquet sirià mort a una platja turca. I encara se'n va trencar més quan vaig poder llegir la seva tràgica història.

No crec que no hagi hagut cap pare/mare que no hagi vist en aquell xiquet al seu fill, se l'hagi escapat una llàgrima i hagi sentit una tristor infinita dins seu. Ni crec que ningú que hagi escoltat el relat del que va passar i s'hagi imaginat l'angoixa del seu pare, de la seva mare, del seu germà i d'ell mateix en els moments fatals sigui sent la mateixa persona que era abans. Ell no s'ho mereixia. Ningú s'ho mereix això i molt menys els xiquets innocents. I tanmateix només és una mostra. Quantes decenes, centenar, milers d'Aylan hi hauran hagut que no en sabem res? Quantes decenes, centenars, milers de mare d'Aylan? De germans d'Aylan? De pares d'Aylan? Fins quant?

Portem masses anys veien com la gent se'n va dels seus països d'origen, arriscant la vida cercant només una promesa de futur. És una imatge habitual, però no és normal. NO ÉS NORMAL. I això ho hauriem de saber molt bé. Els nostres avantpassats van fer coses similars, fugin de la misèria i de la guerra. No fa ni 80 anys estavem així per causa d'una barbàrie bèlica similar de la que fugia n'Aylan. El meu avi mateix va ser refugiat de guerra. El meu pare estava ‘de colònies’ a França i no va acabar a l’URSS per un bombardeig franquista. I poc després molts dels nostres també van haver d'anar a l'estranger cercant un futur que aquí no podien veure, que no existia, talment com molts dels que ara es juguen la vida volen arribar a Espanya o Itàlia atravessant el Mediterrani. No ho oblidem.

L'ànima em seguirà fent mal cada cop que penso en Aylan, el seu germà i la seva mare, cada cop que penso en el dolor del seu pare i cada cop que penso que no hem estat capaços de fer un món millor per a totes les persones que viuen en ell. L'únic que desitjo és que Aylan, el seu germà i la seva mare estiguin a un lloc molt millor on hagin trobat la pau que aquest món els hi va negar.

 

 

 

Me'n vaig al badiu...

Visca la terra !!

Fi de curs blogaire 2014-2015

Els micacos

 

Tornem a aquelles dates en que el blog fa una paradeta. L'excés de feina i la calor conviden a descarregar-se una mica d'obligacions, encara que siguin autoimposades i satisfactories com aquesta.

Mare meva quins mesos hem passat! Van fer la V per la independència i el 9N, i tot va sortir com esperàvem de forma profitosa. Les darreres municipals han continuat remarcant la força dels partits independentistes, encara que tenim molta autocrítica i moltes coses a millorar, però una cosa està quedant ben clara: la independència la podem perdre només nosaltres solets. CiU ja no existeix, el PSC també s'ha dividit, UDC va en el mateix camí, igual que ICV. El PP no, però molts dels seus s'han passat a uns Ciutadanos que també van de capa caiguda tot i que guanyen suports, però no com esperaven. I ara sembla ser que l'únic que ens pot fer ombra és Podemos, amb un discurs que no aguantaria 5 minuts davant de qualsevol representant de les CUP. Però és feina nostra demostrar-ho.

I si el que hem passat ha estat apassionat el millor està per vindre: aquest 27S podem obtenir, per primera vegada en molts segles, la nostra preuada llibertat. Treballem per ella, defensem les nostres idees i no ens deixen vèncer pels desànims que ens volen encomanar els nostres contraris. Però per fer-ho cal agafar forces, així que, companys, per aquells que les tingueu molts bones vacances i pels que no, ànims que no estareu avorrits. Ens llegim en setembre.

 

Me'n vaig al badiu ...

Visca la terra lliure !!

Molt breu guia de València per a Ciudadanos

Història i Llegendes

(Encetem un micaco orientatiu…)

Ara fa poc dies la líder de Ciudadanos al País Valencià va protagonitzar la següent notícia :

Amb la bona voluntat d’oferir-li una mica d’ajuda, aquest micaco principantí al que li agrada València li faré una petita guia pràctica per saber situar i diferenciar dos edificis claus en l’autogovern valencià. El primer que farem és posar un mapa de situació ...

… en aquest mapa podem veure la situació dels dos edificis i, com a referència, el lloc on està situada la Plaça de la Mare de Déu, un dels llocs coneguts per tots els valencians del cap i cassal. Si no ho sap trobar, provi de preguntar en l’associació de víctimes de l’accident de MetroValencia, ja que es reuneixen en aquesta plaça de forma mensual.

Com sé que tot el centre històric de València està ple d’edificis singulars, li poso encara més pistes per poder diferenciar els edificis. Aquest primer és el Palau de la Generalitat Valenciana ..

… un edifici començat a construir en 1481 i que està format per dues torrasses, una del segle XVI i una altra del segle XX feta com a còpia de la primera. Aquest edifici, igual que passa amb el seu homòleg a Catalunya és un dels pocs edificis d'origen medieval a Europa que es manté com a seu del govern i de la institució que el va construir, la Generalitat del Regne de València.

En canvi, l’edifici de Les Corts Valencianes ...

… és l’anomenat Palau de Benicarló o Palau dels Borja, edifici de finals del segle XV construït com a residència de la família Borja, Ducs de Gandia. Durant la història ha passat per moltes mans i va arribar a allotjar al Gobierno de la República Española i a en Franco quan visitava València. Finalment, és la seu de Les Corts Valencianes des de 1994.

Espero que amb aquestes breus indicacions d’un ‘aldeano’ na Punset sigui capaç de no equivocar-se mai més. Ja sé que saber aquestes coses no és gens cosmopolita però no sé, la meva ment ‘aldeana’ creu que un representant del poble hauria de conèixer una mica les ciutats dels seus representats i, sobretot, les institucions a on es presenta.

 

• Las Províncias
• Viquipèdia
• Viquipèdia

 

Me'n vaig al badiu...

Visca la terra !!

L'ocàs de les gavines

Imatges

 

 

Me'n vaig al badiu ...

Visca la terra !!

Els llocs de la revetlla

Història i Llegendes

(Encetem un micaco revetllístic…)

Una de les preguntes que més es fa aquest darrers dies és 'i on passareu vosaltres la revetlla?' Hi ha respostes molt variades: a casa de familiars, en segones residències, en festes de barri, a la platja... Una regla sí que sembla que compleixin la majoria de respostes: la revetlla es celebra sobretot a cel obert, ja sigui a la ciutat, al camp o a la platja.

Aquesta és una regla immemorial, com ser una festa vinculada de sempre al foc i a l'aigua i que es celebra arreu de la nostra terra, ja sabeu, allò de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó és durant la revetlla una veritat palesa i palpable. Però, sempre s'ha celebrat la revetlla així?

Fixem-nos en el cas de Barcelona. Durant el segle XVIII i bona part del segle XIX a la Ciutat Comtal havia la costum de celebrar la revetlla als terrats on s'aplegaven els habitants dels diferents pisos per menjar la coca en colla. Es feia ball, s'encenien petites fogueres i també havia el costum de saltar corrent d'un terrat a un altre. També hi havia el costum de sortir a fer la revetlla a les muntanyes dels voltants, ja que hi havia la creença de que la nit de Sant Joan les aigües i certes herbes agafaven propietats màgiques. Això, però, resultava més complicat ja que la ciutat estava emmurellada i, per tant, s'havia de sortir quan els portals estaven oberts i tornar quan els tornessin a obrir.

A partir de 1780 es va prohibir encendre fogueres dins de la ciutat per por als incendis, això feu que els barcelonins sortissin més a les muntanyes properes a fer fogueres. Els horaris dels portals en aquestes dates es van relaxar una mica, així es tancava més tard i s'obria més d'hora. La gent, les classes populars sobretot, anaven a les fonts de Montjuïc a celebrar la revetlla, fent fontades a les diferents fons com la del Gat, la de la Satalia i, sobretot, a la Font Trobada.

Aquesta font estava situada a la vessant de Montjuïc que toca el Poble Sec, al final d'un caminet costerut, a un patí que s'utilitzava com a pista de ball i a on a començament del segle XIX es va inaugurar un cafè, un dels populars berenadors que hi havia per tota la muntanya. Va patir moltes reformes i poc a poc va caure en l'oblit. Amb la construcció de la piscina descoberta del Club Natació Montjuïc va quedar a l'interior del bar de la piscina, i en la reforma que es va fer d'aquestes piscines per convertir-les en les piscines de salts de les Olimpiades de 1992 va desaparèixer del tot.

Si ara és habitual veure fogueres a la platja fa dos-cents anys era habitual veure-les a les muntanyes. Els temps canvien. Bona revetlla !

NOTA: Si vas al bosc, vigila el foc. No paga la pena cremar una mun‡tanya per seguir velles tradicions, així que recorda que està totalment prohibit encendre fosc al bosc fora dels punts autoritzats.

• El riu bullent
• La nit dels canvis de sexe
• La ciutat submergida
• La Dama Roja
• La nit de les fogueres màgiques

• Costumari Català
• Viquipèdia

 

Me'n vaig al badiu...

Visca la terra !!

Laberint

Imatges

 

Detall del Parc del Laberint - Barcelona (Barcelonès)

 

Me'n vaig al badiu ...

Visca la terra !!

Forcades

Miro, Penso, Opino

(Encetem un micaco inversemblant…)

En aquesta etapa de la història de Catalunya que ens ha tocat viure hi ha implicats molts personatges, i un d’aquests personatges és na Teresa Forcades. Amb una presència als mitjans destacable el que diu és valorat positivament per una part de la població que la segueix sense qüestionar. Però hi ha coses que a mi no m’agraden gens.

La setmana passada va criticar les vacunes… una altra vegada. Jo no ho veig gens clar això de ficar-se amb un dels descubriments que més vides ha salvat a la història, que millor qualitat de vida ha otorgat i que ha portat a enfermetats que havien constituït veritables plages a la pràctica desaparació. Criticar-les perquè no ofereixen un 100% d’eficàcia, perquè hi ha gent que se’n beneficia econòmicament o perquè en certs casos potser poden arribar a tenir efectes col·laterals ho trobo frívol. Pel mateix motiu es podria criticar a la telefonia mòbil, a congelar per conservar els aliments o als cascs dels motoristes. No diré gaire més, el company Dan ho va explicar magistralment aquí i jo sigo fil per randa tot el que va dir.

Però si no n’hi hagués prou amb això ahir na Forcades va sortir dient que s’ha d’excloure a CiU del procés d’independència. És més, assegura que s’ha d’incorporar als ‘federalistes’ d’esquerres (on inclou a Podemos i no sé si al PSC).

Ho trobo una errada enorme. Si volem fer un estat nou l’hem de fer per tots els que volem aquest estat, per la gent d’esquerra, per la gent de dretes i pels de centre. El procés d’independència té èxit perquè és un procés transversal que ha arribat a posar en la mateixa taula des d’UDC a la CUP. Ficar en aquest procés gent que no ho té clar (diguem ICV), gent que està en contra de forma més o menys ambigua (diguem Podemos o PSC) i treure a gent que si ho té claríssim per molt de dretes que siguin l’únic que farà és trencar la força que ara mateix tenim.

Crear un estat nou és una tasca de totes les classes que el volen i totes han de sentir-se representades i valorades. I una vegada constituiït aquest estat, ja es faran eleccions, ja defensarà cada formació el seu punt de vista i ja decidiran els ciutadans quin tipus de govern volen. Parlar ara mateix d’això és dir blat abans de tenir-lo al sac i ben lligat.

I per acabar de remarcar la importància d’aquesta unitat només cal recordar la història. Durant la Guerra Civil Espanyola al fer-se l’esquerra més radical amb bona part del control de la defensa de la República Espanyola el que van aconseguir es fer fugir a l’esquerra més moderada, als centristes i als dretans republicans a l’exili o directament al bàndol franquista per molt que l’odiessin. Per voler fer una revolució social i alhora guanyar una guerra no van fer cap de les dues.

No caiguem en el mateix parany. Fem primer l’estat nou i després organitzem-lo com nosaltres, i només nosaltres, decidim. Però no lluitem en dos fronts. Això només condueix al desastre.

 

• Centpeus
• Vilaweb

 

Me'n vaig al badiu...

Visca la terra !!

Y cien gaviotas dónde irán?

Miro, Penso, Opino

(Encetem un micaco analític…)

A finals de la setmana passada es feia públic el pacte entre els partits d’esquerra badalonins per arrebatar la batllia de la ciutat al PP. D’aquesta manera, el polèmic Xavier García Albiol no podrà continuar sent l’alcalde de la ciutat. Molts comentaris s’han pogut llegir sobre aquest tema, i a mi m’agradaria donar també el meu punt de vista.

El PP ha estat la força més votada, sí, és veritat. Però per manar no només et calen vots, et cal tenir una majoria de regidors. I el PP ni l’ha tingut ni ha tingut l’habilitat de realitzar pactes per tenir-los. Certament, al PP li han votat 30.559 badalonins, 3669 persones més que no pas el 2011. Però és que als partits d’esquerra (sense contar CiU ni C’s) n’han obtingut 44.018, 10.615 vots més que el 2011. Resumint, hi ha més votants (repeteixo, sense contar CiU, C’s i altres sense representació) que no volen a l’Albiol com alcalde que els que sí el volen. Si els seus representants s’han posat d’acord per poder formar govern és una opció tan vàlida i democràtica com si l’hagués fet l’Albiol, per molt que ell ho critiqui.

Un tema del que s’ha parlat també és la comparació de la situacío de l’Albiol a Badalona amb l’Ada Colau a Barcelona, dient bàsicament perquè estava ben vist que a Badalona no manés la força més votada i a Barcelona en canvi sí si cap dels dos tenien majoria. Bé, hi ha una diferència substancial: a Badalona l’Albiol ja manava. I a estat precissament la seva forma d’utilitzar el càrrec el que feia urgent treure’l d’allà. Na Colau no sé com ho farà a Barcelona però té el benefici del dubte. L’Albiol a Badalona sabíem exactament què anava a fer perquè sabem què ha fet.

I què ha fet? Doncs més o menys el que han fet els altres governs municipals, això sí, amb una potent campanya mediàtica per a fer veure que no i tocant sempre temes molt populistes com els dels immigrants. I és que en aquests quatre anys que ha manat Badalona ha sortit als mitjans de comunicació bàsicament per les polèmiques declaracions del seu alcalde i com a lloc de reunió de la cúpula del PP quan venia a Catalunya. Bé, i pels escàndols com ara en les oposicions de la Guardia Urbana, el comportament de certs regidors i les prohibicions de cantar certes cançons...

I ara ja està tot arreglat? Ni molt menys. S’ha pogut veure que la bossa de votants del PP és enorme a Badalona I ho és sobretot en els barris que van crèixer als anys 40-60 amb llocs on ha aconseguit més del 45% dels vots. Això que ens vol dir? Que molta gent que va venir de fora mai s’ha integrat realment a la ciutat. No és que es facin independentistes o no, ni molt menys, és que ni s’ha arribat a sentir plenament integrats. Han viscut a Badalona com podrien haver viscut a Móstoles, per ells la gent del centre són “els catalans". I part dels seus fills han seguit el mateix camí. Existeix una fractura real que s’arrossega des de fa temps i que ningú fins ara ha aconseguit corregir. I això es nota en coses com, per exemple, a l’hora de votar, on l’espectre polític es redueix als partits estatals.

Aquesta gent serà la que es mostrarà més beligerant contra el nou consistori (amb el segur incentiu del PP) i a la que el nou ajuntament haurà de prestar una especial atenció i dedicació. I espero que aconsegueixi trencar aquesta barrera social que ja fa masses anys que dura.

I per acabar voldria fer una reflexió en clau nacional: amb la pèrdua de Badalona el PP rep un fort cop no només en la seva estratègia contra el Procés Sobiranista, sinó també com a partit. Contra el Procés perquè voler ser alternativa de govern per la Generalitat quan cap gran nucli de població li dóna la confiança al partit per governar explica la seva falta de suport. I com a partit perquè si hom pensava en l’Albiol com substitut a la ja cremada Sánchez-Camacho ara s’ho ha de replantejar. Això explica l’extremada contundència amb que critiquen el pacte de les esquerres a Badalona. I jo me n’alegro molt, la veritat.

DARERRA HORA: Aquest matí llegia que el PSC ha començat a fer-se el ronso amb el pacte de les esquerres argumentant que 'no es troben a gust amb les idees sobiranistes d'alguns dels partits', i fins i tot s'apunta que hagin ofert pactes al PP si l'Albiol se'n va. Curiós. El PSC no està a gust amb el sobiranisme però sí amb les idees de dretes i xenòfobes del PP.

• La ciutat sota les gavines
• Gavines de Badalona
• Badalona sota el PP
• PPanorama badaloní

• Aj. Badalona 2015
• Aj. Badalona 2011
• Ara
• Toomates bloc
• El Punt Avuo

 

Me'n vaig al badiu...

Visca la terra !!

De xiulades i respectes

Miro, Penso, Opino

(Encetem un micaco comparatiu…)

Portem més d’una setmana escoltant i llegint opinions i declaracions de tota mena sobre la xiulada que van fer les aficions del Athlètic de Bilbao i del FC Barcelona a l’himne espanyol a la Final de la Copa del Rei. Des dels sectors independentistes o catalanistes aquest fet l’enmarquen dins de la llibertat d’expressió. Des dels sectors espanyolistes, en canvi, el consideren una greu falta de respecte als símbols de l’estat i proposen penalitzar aquestes actuacions.

Bé, arribat aquí voldria fer unes breus reflexions.

El Parlament de Catalunya és el símbol de l’autogovern de Catalunya, i com a símbol darrerament no para de veure com des de Madrid anul·len les seves lleis i retallen les seves competències, ja sigui per via judicial o per via legislativa.

La Generalitat de Catalunya és el símbol de l’autogestió de Catalunya, i no para de veure com des de Madrid li retallen les aportacions econòmiques per a realitzar la seva feina, així com que no fan cas a les seves queixes.

La llengua catalana és el símbol de la unió del nostre poble, i no para de ser atacada, desprestigiada i retallada arreu on manen els espanyolistes.

L’estelada és el símbol de la lluita per un estat propi, i també ha estat objecte d’atacs, menyspreys i prohibions

Tots aquests ssímbols catalans estant continuament sent desprestigiats des d’Espanya. I ara ens volen fer creure que el realment greu és la pitada de pocs minuts que va rebre un dels símbols espanyols. Realment, no tenen vergonya. Qui vol respecte, primer ha d’aprendre a respectar.

 

 

 

Me'n vaig al badiu...

Visca la terra !!