dimecres, 1 d’octubre de 2008

Tenir o no tenir


(Encetem un micaco juganer...)Wii

Diuen que fa temps un rei de França va anar a visitar certa biblioteca, atret per la gran col·lecció de llibres que tenia. Una vegada allà va voler comprovar la saviesa del bibliotecari, atès que si estava al càrrec de tot aquell munt meravellós de llibres hauria de ser un home molt culte, i per això li va formular una pregunta, que el home no va saber respondre. Tot seguit el monarca li va fer una nova pregunta, que tampoc va saber contestar. Contrariat, el rei li va fer una tercera pregunta, obtenint del bibliotecari la mateixa resposta. Visiblement molest, el sobirà li va dir "aleshores, a vostè perquè li paguen?", qüestió a la que el bibliotecari va contestar: "majestat, em paguen pel que sé. Si em paguessin pel que no sé ni tota la seva fortuna podria cobrir els meus honoraris".


Les coses es valoren pel que són i pel que tenen. Mirem per exemple el món de les videoconsoles, on durant anys la competència entre les companyies involucrades (Microsoft, Sony i Nintendo) ha consistit, bàsicament, a seguir la regla "i jo més": si sortia una consola que renderitzava tropocents polígons per segons la competència en treia una altra que calculava miltropocents, si una consola portava un disc dur de vint gigabytes, el competidor en treia una altra amb cent,etc.


Però això de sobte va canviar quan Nintendo va oferir una característica que els competidors no tenien: un comandament que permetia jugar fent moviments naturals... bé, és més que això, va començar a oferir una sèrie de productes on els jocs permetien una major sociabilització i un control mitjançant tot el cos, i el exemple més clar d'això és la Wii Fit. El resultat: es va menjar el mercat. No tindria gràfics tants potents ni tanta memòria com les altres consoles, no tindria un catàleg de jocs tant ampli, però va aconseguir atreure al món de les consoles un fotiment de gent que ni s'havia plantejat mai tenir-ne una. En definitiva, va saber explotar el que tenia.


Per això fa gràcia llegir comentaris provinents de Microsoft (que semblen obsessionats al ser sempre els dolents de la pel·lícula, com si amb el cas del Windows no haguessin aprés res) quan diuen "No vemos a Wii como un rival directo, creo que actualmente tener la consola de Nintendo actúa como complemento. Es decir, que quien se hace con una Wii, tarde o temprano opta por hacerse también con una consola de nueva generación más potente, Xbox en este caso. Nuestro rival verdadero es PS3, y creo que podemos aprovecharnos del éxito de ventas de Wii" o bé "Creo que Wii es una moda. La están comprando personas que nunca antes habían comprado consolas y eso se paga. La compra el mismo tipo de gente que compraría un Karaoke. No la están comprando por los juegos, sólo la compran por ser la novedad". I fa gràcia llegir-ho quan a ells, això de la novetat, els ha fallat estrepitosament amb el Windows Vista... o serà que ha fallat precisament per no aportar novetats?


Això demostra dues coses: que Microsoft tracta amb prepotència insultant als seus futurs clients titllant-los d'encapritxats (cosa que no s'ha de fer mai, ja que potser t'agafen mania i no volen saber res de tu) i la segona que no se n'acaben d'adonar del que passa. El comprador d'una Wii que abans no tenia videoconsola no compraria pas una XBOX360 tot i que sigui una meravella calculant gràfics tridimensionals. La raó és ben senzilla: no li ofereix el que vol, no busca gràfics hiperrealistes, no busca emocions trepidants i violentes.... cerca una altra cosa. I aquesta cosa, de moment, només se l'ofereix una única consola.


Nota Personal: No cal dir que a mi la Wii m'ha anat d'allò més bé durant el temps que he estat realitzant el projecte. Si m'he pogut moure de tant en tant per cremar nervis ha estat gràcies a la Wii Fit. Sembla una rucada però de no fer res a fer una mica hi ha un gran canvi.


Me'n vaig al badiu...


Visca la terra !!

6 comentaris:

XeXu ha dit...

L'encertes completament. Jo he seguit aquest món des de bell inici, i de jovenet m'emocionava quan en sortia una de nova més potent, i veient els jocs que treien, cada cop més espectaculars i més semblants a la realitat. Però l'única companyia que s'ha sabut adaptar ha estat Nintendo, perquè tots aquells nanos que jugàvem a l'Street Fighter hem crescut, i potser ja no volem coses d'aquestes, volem alguna cosa més. Jo que sempre he estat de Nintendo (que abans s'era de Nintendo o Sega), ho considero un encert. La Wii aporta el que ningú més pot, que és diversió absurda, jugar amb el cos, i jugar realment acompanyat, amb gent al voltant, i tothom gaudint de fer el ridícul, que per això estem. És el que enganxa ara, jocs que no siguin com els de sempre, i si no, per què fan programes a la tele amb el Sing Star. Aquest ha estat un encert de Sony, que són més espavilats que Microsoft, no en va es van carregar la competència de Sega.

I no queda aquí la cosa, perquè també hi havia guerra amb les portàtils, i aquesta s'ha acabat amb la Nintendo DS, una altra demostració de que no cal ser els tècnicament millors en software (però potser si en hardware), però li poses una pantalla tàctil a la consola, i la perspectiva canvia. Jocs d'altíssima qualitat, però no només això, jocs per tots i tothom, i ara qui més qui menys té una DS a casa, en un rang d'edats de 5 a 90 anys. Això no s'havia aconseguit mai, així que un altre triomf per Nintendo.

I no segueixo que em posaria a riure de les altres, i tampoc és plan...

ddriver ha dit...

pero amb la wifi no pots jugar un partit de tenis al autobus i amb les altres si

Anna ha dit...

ei, el badiu ha ressucitat, que bé! i felicitats per haver entregat ja el projecte.

I pel que fa a les consoles, crec que tu i en Xexu teniu tota la raó amb Nintendo. Jo mai m'havia adaptat a jugar amb consoles però, quan era a Copenhaguen, ma germana em va deixar la seva DS amb pantalla tàctil, i quan vaig tornar ens en vam comprar un per Nadal. La pantalla tàctil soluciona el meu problema bàsic: fer funcionar un joc amb els quatre botonets de consola.

I la Wii no me l'he comprat perquè no m'han deixat!

tobuushi ha dit...

A casa ens van portar la Wii que va guanyar el meu sogre en un torneig de golf, va estar 6 mesos tancada dins la capsa sense obrir. Un dia la vaig obrir em vaig comprar el Wii sports i hi vaig jugar una mica, després vaig comprar el Lego Starwars i també hi vaig jugar, m'encanta el Lego de veritat, el joc, una mica decebedor, ara fa mes d'un mes que no l'engego, perquè?
A Nova York vaig firar-me a comprar llibres.
La Wii fa gràcia, però t'acaba avorrint. Els gràfics fan pena i el comandament no es res de l'alra món, sembla el d'un llit d'hospital, tot i que millora la ergonomia si li poses la jaqueta de goma.
Tanmateix després de passar-me més de vuit hores diàries davant de l'ordinador, quan arribo a casa prefereixo estirar-me a llegir Ken Follett.

Carquinyol ha dit...

xexu: porta una forma de jugar i d'utilitzar la consola completament nova i inexistent fins ara. Per això té l'èxit que té.

ddriver: Amb una PS3 penso que tampoc ho pots fer... :P

Anna: Aquest és un missatge pel Senyor que reprimeix els desitjos wiifics de la nostra apreciada Anna, apa va, miri vostè un moment cap a un altre lloc... ;)

Tobuushi:No sé company, jo penso que tots els jocs acaben cansant, però és que la Wii, a diferència de les altres, no només té jocs sinó utilitats que t'ajuden a desoxidar-se una mica. Psss... jo passo més de vuit hores diàries... i a casa també !!! :P

AhSe ha dit...

La cosa que Microsoft ha de fer es enfonsar-se d'una vegada [i per a sempre]! Jo els desitjo que continuin pel bon cami & see them in hell!

Publica un comentari a l'entrada