Un show de justícia

Miro, Penso, Opino

(Encetem un micaco judicial...)

La justícia sovint es representada mitjançant l'alegoria d'una dona amb túnica amb els ulls embenats i unes balances a la mà esquerra, com a símbol de que pesarà les accions de l'acusat sense fixar-se en res més i, d'aquesta forma, aplicar les mateixes regles per a tothom. Lamentablement, a l'estat que ens ha tocat patir sembla ser que no en té prou amb la bena dels ulls per a demostrar la seva imparcialitat.

Després d'haver vist el que va passar l'altre dia a l'Audiencia Nacional Española arran d'aquell estrany judici on els imputats arribem acusats d'uns càrrecs (injúries a la corona) que el fiscal canvia només començar (falta lleu de desordre públic), canvi que d'haver-se fet abans hagués estalviat als imputats un viatge fins a Madrid. No seria just dir que la llengua utilitzada habitualment pels acusats va influir en els càrrecs presentats contra ells, més que res perquè no sembla ser el cas. En canvi, aquesta llengua sí que va influenciar en el tránscorrer del judici, puix el jutge va fer referència en més d'una ocasió a la llengua que empreaven els acusats, amb frases com "Venint d'Espanya, és lamentable que no entengui el castellà". Sembla ser que,a vegades, per assegurar la seva imparcialitat, la justícia no només ha de ser cega, ha de ser també sorda. Potser a l'alegoria de la justicia li hauriem d'afegir taps a les orelles.

Lamentablement a la justícia encara li falten més complements ja que amb el taps a les orelles no en té prou. I és que l'altre dia van amonestar a un fiscal que davant la imminent entrada a la sala d'una dona que feia dos dies que no es podia rentar va dir "obriu les finestres que la negra fa pudor". Potser a la justícia, de tant en tant, també necessita una pinça al nas. I ja posats que li canviin la bena dels ulls i que li'n posin una més tupida, ja que sembla ser que pot veure el color dels imputats.

I potser, només potser, els jutges i fiscals haurien de ser una mica més prudents alhora de referir-se a drets bàsics dels ciutadans (com la llengua que poden utilitzar) o al seu color de pell. I, ja posats, no estaria de més revisar algunes lleis i alguns comportaments per a assegurar, que, de debò, tots som iguals davant la llei, cosa que a vegades, masses vegades, no sembla pas ser.

Nota Fotogràfica: Pau

Me'n vaig al badiu...

Visca la terra !!

La dignitat perduda

La nostra llengua

(Encetem un micaco reividincatiu...)

Hi ha coses que més val no perdre-les perquè són molt difícils de recuperar i una d'elles és la dignitat. Visc a un petit país que té una greu mancança de dignitat, mancança que explica, en part, la situació en la que es troba. En Vicent Parlat va explicar l'altre dia un clar exemple d'això que comento.

Així, el bon d'en Vicent explica com no fa gaire, alhora d'assajar l'entrega dels Premis Nacionals de Cultura, algú va preguntar als premiats si cap dels presents no entenia el català. Un dels presents (sí, només un) va dir que no l'entenia, i a partir d'aquell moment automàticament l'assaig es va realitzar en castellà, en una d'aquelles dinàmiques que els catalanoparlants vivim amb certa assiduïtat i que sembla voler recordar-nos que la nostra llengua és una llengua de segona. No deixa de ser curiós que alhora d'entregar uns premis "nacionals" i de "cultura" es vulgui fer en llengua forastera... serà perquè n'hi ha que pensen que el castellà a casa nostre és més nacional i culte que el català?

No hi hauria res més a explicar sinó fos que, per sort, hi havia present una persona que encara manté viva la nostra dignitat. De fet, sort hem tingut tots els catalans de persones com ella, persones que han batallat contra l'idea generalitzada de que la nostra cultura, llengua i tradicions eren de segona i que les han salvat d'una segura desaparició. En aquest cas aquesta persona era la poetessa Montserrat Abelló i la seva intervenció va ser molt concisa, es va limitar a dir 'Jo no entenc el castellà'. Es veu que ningú s'ho esperava, ja que van continuar utilitzant el castellà i no va ser fins que la senyora Abelló va dir de nou 'He dit que jo no entenia el castellà' quan els organitzadors van tornar a parlar en l'idioma en que parlaven tots (menys un) els presents.

És trist veure que aquests actes de dignitat els han de fer, sovint, persones particulars i que ni les nostres institucions ni els nostres dirigents fan res de similar. I és més trist veure com això que ha arribat a ser "normal" (considerant la paraula "normal" com a indicador d'allò que sol succeir amb freqüència) fa temps no ho era gens, de fet, era el més estrany del món. I com a mostra, la següent.

Al segle XV els dirigents del Principat estàvem molestos amb el primer rei de la dinastia Trastàmara, Ferran I, amb motiu del nomenament de castellans per càrrecs del govern. Aquest descontent es va fer més gran quan el seu fill, Alfons el Magnànim, al seu nomenament com a Rei en 1416 es va dirigir al Parlament de Barcelona en castellà. Aquest, molest, va mostrar l'enuig dels estaments presents per boca de l'Arquebisbe de Tarragona que li va dir "si vis amaris, ama" (si vols ser estimat, estima), convidant-lo clarament a interessar-se per Catalunya si volia tenir un tracte recíproc i que va donar el punt de sortida a una lliga organitzada per la noblesa catalana per evitar la castellanització de les Corts. Tot aquests moviments es veu que varen donar-hi fruit, ja que el Rei va esmenar la seva actitud a les primeres corts que va convocar l'any 1419 a Sant Cugat.

I ara digueu-me... us imagineu si algú tindria el valor de dir-li alguna cosa similar a l'actual (per conquesta) Comte de Barcelona en el moment en que es dirigís al Parlament del Principat en llengua forastera? Doncs precisament això és el que hem avançat en gairebé 600 anys.

Nota friki:

Me'n vaig al badiu...

Visca la terra !!

La missa fantasmal

Història i Llegendes

(Encetem un micaco esotèric...)

Demà és Tots Sants, dia màgic per excel·lència en el que, segons les diferents tradicions, els mons dels morts i dels vius s'entrellacen d'alguna manera esotèrica i es poden arribar, fins i tot, a comunicar. I com passa en aquestes dates des de fa uns dos anys (com passa el temps...) des de El Badiu dels Micacos publiquem una d'aquelles llegendes nostrades de fantasmes i apareguts en general. La d'aquest any té com escenari uns dels llocs emblemàtics de la ciutat vella de Barcelona: l'església del Pi.

Conta la llegenda que una vegada un sacerdot d'aquesta església va dir missa sense escolanet que l'ajudés. La mala fortuna va voler que el mossèn morís al cap de pocs dies i que, per causa d'aquella missa mal celebrada, fou condemnat al Purgatori fins al moment en que pogués esmendar la seva culpa realitzant una missa ben oficiada. Així cada dia al punt de les dotze de la nit es presentava al peu de l'altar major de l'església del Pi, i amb veu molt llastimosa deia per tres vegades "Qui m'ajudarà?".

Això va durar molt de temps, tant que el veïnat es va adonar que cada nit es presentava una ombra blanca a l'altar major, cosa que va fer que tothom tingués una gran por i així que es feia fosc ningú no gosava sortir de casa seva per por de no topar-se amb el fantasma. En aquell temps era costum deixar les esglésies obertes a tota hora i heus ací que una nit un lladregot s'amagà a l'església, sense saber res del que hi passava al punt de la mitjanit. Arribada l'hora va presentar-se l'ombra acostumada i des del peu de l'altar realitzar el seu tètric ritual i preguntà "Qui m'ajudarà?".

El lladre el sentí des del seu amagatall i molt diligent va dir-li "Jo us ajudaré". Entre tots dos van celebrar la missa i un cop acabada el capellà beneí el seu ajudant i li digué "Déu t'ho pagui i et faci bo". El sacerdot va desaparèixer i se'n va pujar al Cel, puix havia acabat la seva penitència al Purgatori. Les seves paraules sembla que van ser escoltades, ja que van colpir tant l'esperit del lladregot que abandonà la mala vida i es va fer home de bé.

Nota Micaquil: No està de més recordar avui les entrades publicades els altres anys, així aquests dies podeu llegir la llegenda de Castellruf, la vigilància de la princesa, els fantasmes de la Seu o del cant de la Torana. Bon cap de setmana i bons panellets !!

Me'n vaig al badiu...

Visca la terra !!

El millor de tres mons

Infocosetes

(Encetem un micaco migratori...)

Una de les primeres coses que et passen pel cap al plantejar-te abandonar Windows per passar a Linux oMac OSX és: "trobaré els programes que necessito en aquestes plataformes?". Així d'entrada cal dir que hi ha diverses aplicacions que ja són multiplataforma (navegadors, programes de missatgeria instantània...), que moltes de les coses que utilitzem les usem directament des del navegadors i els seus plugins (com gmail o google reader), i que tant en Mac OSX (un sistema més visual) com Linux (gràcies sobretot a l'empenta d'Ubuntu) disposen d'un munt d'aplicacions visuals fàcils d'utilitzar i d'instal·lar que, si no són exactes als seus equivalents Windows, si són molt semblants.

Jo tinc per costum utilitzar el mateix programa en diferents plataformes sempre que pugui fer-ho (un cas clar és el Firefox) i, en el seu defecte, trobar una aplicació nativa Linux o Mac que faci el mateix. Això, però, no sempre és possible, i en aquests casos, fins no fa pas gaire, la única solució òptima era instal·lar varis sistemes operatius a un mateix ordinador i arrancar en un o en un altre. Aquesta solució, per a mi, era prou incòmoda. Per sort avui en dia podem triar altres opcions, com ara les virtualitzacions.

Dient-lo de forma senzilla, una aplicació de virtualització és un programa que permet executar un sistema operatiu en una finestra tal qual com si fos un ordinador diferent, així, per exemple, en un mac osx podem instal·lar un windows i utilitzar els dos sistemes alhora. Software d'aquest tipus hi ha varis, però els més coneguts són VMware, VirtualBox i Parallels. Cadascú d'ells tenen productes gratuïts i de pagament que treballen en Mac OSX i Linux. La forma que tenen de treballar és la mateixa, així, una vegada instal·lat el programa al Linux/Mac (que anomenarem sistema hoste) definirem les característiques de la màquina virtual com ara potència del processador, memòria, capacitat del disc dur, utilització de xarxa, usb, etc... i una vegada definida aquesta instal·larem el sistema virtual, que direm sistema convidat (al meu cas, Windows XP) de la forma convencional en que s'instal·la a un ordinardor. La idea és definir una màquina virtual prou potent i que no resti massa recursos al sistema hoste, de forma que el treball en qualsevol del dos sistemes sigui còmode.

Una altra solució és instal·lar aplicacions que permeten utilitzar al nostre sistema operatiu aplicacions d'altres sistemes sense haver d'emular màquines senceres. Això és pot fer utilitzant programes com CrossOver o Wine, que permeten utilitzar alguns programes de Windows als Linux o Mac. Un exemple d'aquest us el podem veure amb la versió de Picasa per a Linux, que no és més que la versió de Windows preparada per a que funcioni amb Wine.

Els dos sistemes tenen els seus pros i els seus contres, el de la màquina virtual ofereix força compatibilitat (jo de fet vaig acabar el meu projecte en una màquina virtual d'aquestes) i seguretat de tenir les aplicacions aïllades a una màquina que pot ser tan independent de la resta com tu vulguis. En canvi, solucions com Wine faciliten l'us de les aplicacions sense haver de pensar si són d'un entorn o d'un altres a l'hora de la seva utilització. Quina utilitzar? La que creguis més convenient pels diferents usos..., jo, al meu cas, utilitzo les dues !!

Nota Fotogràfica: Tardor Urbana

Me'n vaig al badiu...

Visca la terra !!

Una espasa inesperada

Escapades

(Encetem un micaco passejant...)

Com a mínim una vegada al més solc anar a València cap i cassal a passar el cap de setmana i veure família i amics. Sempre que puc miro de reservar unes quantes hores dissabte o diumenge al matí per a fer una passejada per Ciutat Vella, perquè m'encanta passejar sense rumb pels diferents carrers, placetes, racons i contrades d'El Carme, la Seu, Velluters, El Mercat, La Xerea o Sant Francesc, fer una parada per esmorzar i continuar caminant gaudint d'indrets com la Llotja, les Torres de Serrans, la Seu o la plaça de la Mare de Déu.

A vegades hi ha una mica de sort i es pot complementar la passejada amb la visita a alguna exposició o a un museu, cosa que em va passar, precissament, la darrera vegada que vaig anar i que vaig aprofitar per visitar dues exposicions que s'emmarquen dins de l'any Jaume I. La primera la podem trobar al Museu de la Ciutat, i porta per nom "Jaume I. Rei legislador: el Regne de València (1238-1276)" . Allà podem trobar materials audiovisuals i textos que expliquen les institucions, òrgans de govern, càrrecs i lleis que existien al Regne de València des de la seva creació fins a la seva derogació pel Decret de Nova Planta al segle XVIII. Entre els materials exposats podem trobar els Furs, cartes de repoblament i llibres de lleis de diferents èpoques.

La segona la trobem a l'Almodí, edificació gòtica del segle XIV que tenia com a funció emmagatzemar i la distribuir del blat i els cereals. És un edifici que per si sol ja val la pena de visitar, ja que al seu interior podem contemplar les inscripcions que hi ha al seu interior i que crec que feia cadascú dels responsables de l'almodí al rebre el càrrec. En aquest edifici podem trobar l'exposició "Jaume I. Rei Caballero" (si, escrit així, tal qual...) on es poden observar diferents armes i estris de guerra utilitzats tan a Europa com a Àsia Central. També es poden trobar alguns facsímils de documents de l'època. Cal prestar atenció a les espectaculars espases i, sobretot, els elms.

I és precisament només entrar en aquesta exposició que hom pot trobar a una vella coneguda d'aquest bloc, ja que la primera peça que es troba és una espasa que va pertànyer al rei en Jaume i als monarques del Casal de Barcelona. Aquesta famosa espasa, qualificada de màgica, es coneguda com l'espasa de Sant Martí i també com a espasa d'en Vilardell, i està associada a una fabulosa llegenda que vam explicar en aquesta pàgina no fa pas gaire temps.

Si aneu a València i teniu una estona us recomano que visiteu aquestes exposicions, no s'ha de dedicar gaire temps i a més de gaudir dels objectes exposats també podreu contemplar els edificis. L'entrada és gratuïta i romandran obertes fins el 4 de gener de 2009. Per acabar, voldria remarcar que per a mi va ser una molt grata sorpresa trobar-me l'espasa d'en Vilardell a València, sobretot sabent que aquesta està actualment a un museu francès. La màgia de València no deixa pas de sorprendre'm !!

Nota Personal : Inici de setmana.... i un munt de coses a fer !!

Me'n vaig al badiu...

Visca la terra !!

No mos fareu moros

Somriures

(Encetem un micaco friki...)

Sabeu quin és el col·lectiu més frikifolklòricgeek de la nostra terra? No, no són els seguidors de Star Trek (trekkies), tampoc els seguidors de Star Wars, ni tan sols els seguidors de Stargate (gaters). El col·lectiu més frikifolklòricgeek, però amb diferència, que podem trobar a la nostra terra són els blavers. Perquè? Doncs perquè, per a ells, no hi ha cap teoria ni afirmació ni vestimenta que sigui massa ridícula, sempre i quan, és clar, aquesta teoria o informació ajudi a desvincular el País Valencià dels catalans. I sinó em creieu doneu un cop d'ull a la seva darrera afirmació...

I és que a ells no els importa gens que després de la conquesta de Balansiya pel rei en Jaume canviés l'estructura social, els òrgans de govern, les fronteres, la religió, la llengua... ells només veuen que abans hi havia rei, després hi havia rei i que la capital era València, amb això ja en tenen prou!! Una nova i brillant afirmació a la mateixa alçada d'aquelles que tracten al rei en Jaume de francès, que confonen de forma interessada el Regne d'Aragó amb la Corona d'Aragó, que afirmen que els aragonesos van envair Catalunya i les Balears o que asseguren que la llengua va originar-se a València i d'allà, després de la conquesta, va passar a la resta de territoris.

Teories molt entretingudes i divertides, però que els hi falta una miqueta de geekifrikisme clàssic. I per omplir aquest forat formularem la següent teoria, que parteix del següent element...

... l'Arc de Cabanes, eixe resta arqueològica que els historiadors qualifiquen de monument funerari romà. Com ja sabem tots, la universitat és plena de catalanistes, i estos farien qualsevol cosa per furtar-nos la història. Perquè eixe monument és en realitat el punt central de la veritable història valenciana, que va començar fa més de quinze mil anys, temps en que Lo Regne no era només el primer regne de tota Europa, sinó les terres del déu més poderós que feia i desfeia, Baal-berá el Gros, senyor de l'Univers, del roig, del whisky i de les anguiles, que va arribar a estes terres per La Paella Original instal·lada en l'estructura que hui en dia encara podem veure a Cabanes. Aixina este bon Déu va fundar Lo Regne dels valencians amb esta llengua que mos volen furtar, la primera i més ben formada de tot el continent. Baal-berá va crear les primeres barraquetes, paelles i falles i va crear lo més avançada civilització de tot lo món, però tants avenços van cridar l'atenció de les bàrbares bestioles del nord, els Asgards (eixos grisos catalanistes) que amb la seua habitual traïdoria van furtar esta preuada terra al bon déu, van torturar les seves preuades anguiles amb l'all i pebre i van esborrar la seua memòria de la història per amargar llurs vergonyes. Però Baal-berá, abans de anar-se'n, va prometre que tornaria, i que tres senyals marcarien el seu retorn: una cerimònia del summe pontífex amunt un pont, una gran carrera de quadrigues damunt del mar i la construcció de Nova Atlàntida. I eixe dia, lo Déu tornarà i els valencians tornaran a ser lliures !!

Nota Comentarística: A la notícia sobre aquest tema que va aparèixer al diari Levante va haver un comentari que em va cridar molt l'atenció i que deia, entre altres coses: "Te guste o no, lo que dicen estas asociaciones es cierto, y esos príncipes y reyes islámicos eran valencianos. Tú que presumes de Valenciano deberías saber que las banderas que ondearon en el ayuntamiento de Valencia el 14 de Abril eran dos, la republicana y la blavera que le tienes tanto asco. Haber si estudiamos un poquito. Ya no cuela que los que queremos a nuestra bandera se nos llame peperos, fachas, blaveros, ya no cuela porque no teneis argumentos. ". Aquest "haber si estudiamos un poquito" a mi em va arribar a l'ànima !!

Nota Personal: Un altre cap de setmana comença, aquest l'aprofitarem per descanasar i per donar una volta per la zona de muntanya de Badalona, i mirar de fer unes quantes fotografies a les velles masies que hi ha. Bon cap de setmana a tothom !!

Me'n vaig al badiu...

Visca la terra !!

Mira qui parla

Miro, Penso, Opino

(Encetem un micaco judicial...)

En aquest Estat que ens toca patir hi ha molts temes tabú. Un d'ells és el que fa menció als assassinats i desapareguts durant la guerra civil espanyola, tema aquest que encara pica a part de la població, i tal com em deia el meu pare "si una ferida pica és que encara no està curada". Essent aquest un tema calent, era de preveure el rebombori que hi hauria quan, no fa gaire, el jutge Garzón de l'Audiencia Nacional es va declarar competent per a investigar el crims de la guerra civil espanyola i del franquisme, en una d'aquestes decisions judicials que, per a mi, profà i analfabet en tot aquest món legal i judicial, em semblen més properes al creacionisme que a cap altre cosa, per allò de "jo dic el que jo puc fer".

I el rebombori no va trigar gaire en arribar, ja que poc després la fiscalia de l'Audiencia Nacional espanyola va presentar un recurs contra aquesta decisió considerant que aquells crims s'han de considerar com a delictes comuns (o sigui, com si et robessin la cartera, per exemple) ja que són objecte de discrepància la prescripció del fets, l'aplicació de la llei d'amnistia de l'any 1977 i la seva tipificació com a crims contra la humanitat (com ho considera en Garzón) segons la legislació vigent en aquells temps.

Això darrer no deixa de ser curiós i ens ve a dir que aquests fets, segons la llei de l'època, no eren crims contra la humanitat. Coi, i tant que no!! Com si la dictadura (que era qui es feia les lleis) s'anés a fer una llei que digues que els qui manaven eren una colla de criminals contra la humanitat!! I si aquest punt és inversemblant, l'anterior no ho és menys, sobretot sabent que la llei d'amnistia de 1977 va ser un xantatge en tota regla.

Però jo voldria fer notar, des del meu analfabetisme judicial, qui es qui realitza aquesta petició, i des d'on la realitza. Per fer això, millor aclarir uns quants termes:

·a) Fiscal: Funcionari públic, integrant del Ministeri Públic, que porta la direcció de la investigació criminal i que ha de realitzar les funcions d'aquest organisme.

·b) Ministeri Públic: Organisme públic al que se li atribueix la representació dels interessos de la societat mitjançant l'exercici de la direcció de la investigació dels fets que puguin ser delictes, així com protegir a les víctimes i testimonis i exercir d'ofici les tasques pertinents per a la persecució d'un delicte.

·c) Audiencia Nacional: Tribunal amb seu a Madrid i jurisdicció a tot l'Estat que s'encarrega de casos d'especial gravetat, com ara delictes de terrorisme o injuries a la corona entre altres.

Amb aquestes definicions, jo, des del meu absolut analfabetisme judicial, penso que els fiscals de l'Audiencia Nacional haurien d'estar més aviat fent costat al Garzón que no pas oposant-s'hi. O potser els interessos de la societat no són aclarir aquests fets? O no són pas les víctimes les persones desaparegudes i enterrades en Déu sap quina cuneta? O no és pas aquest delicte d'especial gravetat per a ser tractat a l'Audiencia Nacional i, en canvi, cremar una bandera espanyola si que ho és?

En tot cas, hi ha unes quantes afirmacions més que cal saber i que, potser, puguin portar una mica de llum sobre aquest estrany comportament:

·1) Audiencia Nacional: Creada el 4 de gener de 1977, al mateix temps en que es dissolia el Tribunal d'Ordre Públic, i es traspassaven les competències del primer al segon.

·2) Tribunal d'Ordre Públic: Instància judicial especial existent en la fase final del franquisme. La seva missió va ser la repressió de les conductes que sota aquest règim dictatorial eren considerades delictes polítics i garantir l'estabilitat del règim franquista. Fou creat a Madrid el 2 de desembre de 1963 com a continuació del Tribunal Especial de Repressió de la Maçoneria i del Comunisme i tenia jurisdicció sobre tota Espanya.

·3) Tribunal Especial de Repressió de la Maçoneria i del Comunisme: Creat a Espanya l'1 de març de 1940 quan es va dictar la Llei per a la Repressió de la Maçoneria i el Comunisme. El tribunal fou suprimit el 8 de febrer de 1964, però gran part de les seves funcions s'havien transferit al Tribunal d'Ordre Públic creat en 1963.

Un tribunal que es va crear com a eina repressiva en l'esdeveniment de la història resulta que vol acabar investigant crims humanitaris perpetrats en el marc d'aquesta repressió que va coprotagonitzar. Tant ha canviat la societat espanyola i aquest tribunal com per a fer-ho? Jo crec que no. Em refio gaire de la investigació començada per en Garzón? Ben poc, la veritat, però ja anava sent hora de que es provés de treure a la llum aquest tema.

Nota Personal: Si algú coneix persones de confiança que facin reformes de la llar i que treballin bé que m'avisi !!

Me'n vaig al badiu...

Visca la terra !!

Educació + política = citizenship

El món on vivim

(Encetem un micaco surrealista...)

Imagineu un laberint format per habitacions on cada habitació té múltiples sortides que et porten a altres tantes habitacions. Ara suposem que el número de sortides que pot veure una persona en cada habitació depèn de la seva agudesa visual, així, les persones amb major agudesa visual veuran més sortides i, per tant, podran triar un major número de camins. En canvi, aquells amb menor agudesa estaran destinats a utilitzar uns pocs camins i tindran, per tant, menor capacitat de tria. Canvieu agudesa visual per cultura/coneixements i laberint per la vida i obtindreu una senzilla explicació de perquè és important tenir una bona educació. És fàcil d'entendre que la gent amb menys capacitat de triar és més fàcilment manipulable per a que triïn un determinat camí.

Una cosa tan important com és l'educació sempre ha estat utilitzada pels que manen com a instrument per a dominar el poble, puix controlant allò que el poble sap és controla allò que el poble pot fer. Avui dia l'educació s'ha convertit en camp de batalla per a les diferents faccions que volen controlar la societat.

Això ha arribat fins extrems esperpèntics a l'Estat Espanyol. El darrer show va començar amb la decisió del Gobierno d'implementar una assignatura per a l'Educación a la Ciudadanía, decisió fortament contrastada per part de "la oposición". El motiu és fàcil: uns pensen que els nens que cursin Educación a la Ciudadanía es convertiran en votants socialistes i els altres pensen que els que cursin religió esdevindran votants populars.

On es pot veure millor tot aquest despropòsit ha estat al País Valencià, és tan exagerat que explicat de forma resumida sembla gairebé increïble. Com la Generalitat Valenciana no volia impartir classes de Ciudadanía, va decidir fer-les en anglès (segurament amb la intenció de que els xiquets no en poguessin treure profit). Però resultava que no tenien bastants professors preparats per a fer-ho... així que van decidir posar un traductor a cada aula !! Tot i que això creava un altre contrast, ja que resulta que no tenien prou recursos per obtenir professors d'anglès per fer les classes d'aquesta llengua i els volien per a la assignatura de Ciudadanía. I no només això, sinó que van crear un cos d'inspectors per assegurar-se que la docència d'aquesta assignatura es fes tal i com ho manava la Generalitat de Baix.

I tot això seria increïble que passes a un país democràtic sinó fos perquè, no fa pas gaire, els mitjans informaven que en Francisco Camps, per a reduir despeses, planejava unificar les conselleries d'educació... i turisme !! Tot un despropòsit (excepte si la teva intenció es formar cambrers i hostesses, és clar) si  es té en compte que ara fa uns mesos es va denunciar que la taxa del fracàs escolar al País Valencià es situava al voltant d'un preocupant 40%.

I després de veure tot això, un no pot fer més que preguntar-se: de debò interessa l'educació als que governen, més enllà dels seus propis interessos partidistes i/o nacionals?

Nota Lingüística: Us heu fixat com els grans defensors del castellà i del valencià canvien de seguida a l'anglès sense cap tipus d'escrúpol quan és favorable pels seus interessos?

Nota Dibuixada: No us perdeu la vinyeta/sainet que va dedicar El Jueves a aquest tema. Val la pena !!

Me'n vaig al badiu...

Visca la terra !!

Basea

Història i Llegendes

(Encetem un micaco llegendari...)

Passejant per l'encisador barri del Born no és estrany que us topeu amb el carrer Basea. Actualment és un petit carreró que travessa el carrer de l'Argentaria i que no té res d'especial, de fet, el que més pot cridar l'atenció és el local d'una cadena de pinxos bascs que podem trobar a la seva cantonada. Però anys enredera, pels nostres besavis, aquest carrer era el més típic, interessant i amb més caràcter de tota Barcelona. Començava a la Plaça de l'Àngel i després de fer un gran nombre de giragonses anava a parar al carrer de l'Argenteria. Era un carrer habitat per gent important, i no era estrany trobar-ne palaus, cases o castells. Lamentablement, la major part d'aquest emblemàtic carrer va desaparèixer a l'obrir la Via Laietana. Actualment només queden dos trossos, el tros final que fa cantonada amb el carrer de l'Argenteria i el tros inicial, que s'anomena Sots-tinent Navarro i que està al tocar de la Plaça de l'Àngel.

Segons el nomenclàtor de Barcelona, el toponímic Basea prové del nom Basília, que apareix mencionat al Libri Antiquitatum de la catedral de Barcelona l'any 1189 per a designar aquest tros de la ciutat. Però com les explicacions llegendàries són més divertides i entretingudes que les que fa la història tradicional ens centrarem en les primeres. Així, s'ha opinat que el nom Basea venia d'una antiga família noble que tenia una fortalesa o castell en aquest indret que utilitzaven per a defensar a la ciutat dels enemics provinents del mar. També s'ha especulat que tingués el seu origen en el mot bassa, puix en aquest paratge era molt habitual trobar-ne doncs era un paratge on abundaven els blanquejadors o adobadors de pells. Una altra explicació possible era que provenia del mot "bassetja", mandró gros emprat per tirar pedres, ja que en aquest indret els mandroners s'exercitaven a tirar pedres a llarga distància amb precisió.

Però, al meu parer, la millor explicació llegendària és la següent: Explica la tradició que en temps del Comte Borrell II sobre el tram de muralla romana del carrer Basea estava alçat el palau dels Comtes de Barcelona. Per aquells temps els musulmans havien envaït el Vallès i el Comte, sabedor que no trigarien a posar setge a la ciutat, va decidir organitzar la seva gent i fer una sortida per escometre als moros. Mentre feia els preparatius, un vell moro i la seva filla, esclaus del comte, es van adonar del que pensava fer en Borrell II i van avisar a les host musulmanes. Així, quan les tropes del Comte de Barcelona van eixir de la ciutat, els musulmans els van esperar prop del Turó de Montcada i, en trobar-se, va haver una batalla terrible que es va saldar amb la desfeta dels catalans. El Comte, amb un petit escamot, van aconseguir fugir, però els moros els van capturar i decapitar.

Mentrestant la gent de Barcelona estava esperant ansiosa noves del que passava. La Comtessa estava al mirador del palau quan va observar una gran polseguera que s'aproximava, i que no permetia distingir qui era qui s'aproximava. De sobte, enmig de la polseguera, va observar que tenia alguna cosa als peus. Era la testa del Comte que els moros havien tirat dins de la ciutat mitjançant una bassetja com a senyal de que començaven el setge. El macabre senyal va donar resultat, ja que la ciutat, mancada de direcció i de força davant un enemic superior, aviat es rendí. I és justament per la ubicació de la bassetja que van utilitzar els moros per llançar el cap del Comte dins de la ciutat que aquell indret es va acabar anomenant Basea.

Nota Aclaridora: Tot i que en temps de Borrell II Barcelona va patir ràtzies musulmanes, la història ens explica que aquest comte no va morir en cap d'elles. Tot i així, ja saps, no deixis que la veritat t'arruïni una bona llegenda!! Bon cap de setmana a tothom !!

Me'n vaig al badiu...

Visca la terra !!

Referèndums guiats

El món on vivim

(Encetem un micaco consultant...)

Segons la Viquipèdia un referèndum és una votació popular convocada pel poder legislatiu amb l'objectiu que la ciutadania doni la seva opinió davant d'una reforma legislativa, tot i que el seu ús s'ha fet extensible per a qualsevol consulta popular. Aquesta eina, tot i semblar la màxima expressió de sobirania popular, és una eina perillosa, ja que depèn de molts factors, com ara de la gent que pot participar (ja que controlar qui pot votar permet controlar el resultat), del moment en que es realitzi (moments d'alta agitació social respecte un determinant tema condicionen el resultat) o fins i tot de la pregunta utilitzada a la consulta.

Anem a veure una d'aquestes consultes, una que es realitzarà al costat de casa meva. Ja fa un temps que a l'antiga casa vaig parlar de les tres ximeneies situades a la costa de Sant Adrià del Besòs...

... i ara aquestes ximeneies tornen a ser noticia perquè, finalment, aquest municipi realitzarà una consulta popular durant el mes de novembre per a determinar el seu futur...

... i aquí és on comença la diversió. A un món ideal el poder convocant de la consulta es mantindria neutral, no faria campanya a favor de cap de les opcions, oferiria tota la informació sobre el tema als votants i prepararia una pregunta ben clara i concissa amb respostes clares i concisses, per a que la gent pogués indicar clarament la seva opinió. O sigui, una cosa de l'estil "Vol l'enderrocament o la conservació de les tres ximeneies?" amb dues opcions: "Enderrocament" i "Conservació". Doncs bé, la pregunta d'aquesta consulta serà ...

... una pregunta a la que fa fins i tot greu respondre "no". A més és una pregunta que deixa moltes incognites a l'aire, com per exemple:

·a) Si surt el "Sí" però després resulta que condicionen el pressupost, s'enderrocarien les ximeneies?

·b) Quines són les condicions en que es pot afrimar que s'està condicionant el pressupost i/o els espais?

·c) Si penso que s'han de conservar condicionant el pressupost... què haig de votar, "Sí" o "No"?

En fi, no deixa de ser curiós el fet de realitzar consultes populars i al mateix temps fer tot el possible per obtenir el resultat desitjat. És allò tan vell de "ens deixen votar, però ens diuen que hem de votar".

Nota Personal: Quan s'acabarà d'una vegada aquesta horrorosa xafugor que estem patint a Barcelona i rodalies?

Me'n vaig al badiu...

Visca la terra !!