Detalls ferroviaris

En primera persona

(Encetem un micaco en tren…)

Actualment, el AVE Barcelona-Sevilla triga entre 5h 11m i 5h 30m (depenent de l’hora en que l’agafis), però la primera vegada que vaig viatjar en aquest AVE el viatge durava unes sis hores. El que ha canviat bàsicament és que aquest AVE ara no para a Madrid ja que s’ha fet una circumval·lació.

I com és que s’ha guanyat més de mitja hora? Doncs perquè Puerta de Atocha, l’estació de Madrid, és una estació del tipus terminal (com l’Estació de França de Barcelona o l’Estació del Nord de València), de tal forma que el tren ha de sortir pel mateix lloc on entra. I això feia que quan l’AVE arribava a Madrid ens feien baixar a tots els passatgers a l’andana mentre li donaven la volta a tots els seients per a continuar el viatge.

No deixava de ser curiós que un tren d’alta velocitat perdés mitja hora en aquests coses. Per sort ja ho han arreglat, però no deixa de ser un exemple significatiu de com s’implementen les infraestructures ferroviàries en aquest Estat. Per cert, a l’Euromed que va de Barcelona a Alacant (i a l’inrevés) li passa el mateix a València però allà no han fet mai aquesta operació.

Un dels temes recurrents en aquest blog ha estat Renfe i els trens, fa més de 20 anys que agafo regularment els seus diferents serveis (Rodalies, Mitja Distància , Grans Línies, AVE…) i he pogut veure unes quantes estacions i línies diferents, i després del caos que es va crear la setmana passada i de llegir aquest interessant article a Vilaweb sobre les infraestructures d’Adif a Catalunya voldria comentar només tres detalls :

· L’Estació de Sants-Estació, la més important de Barcelona, continua tenint una connexió tren-metro deplorable 20 anys després. Només hi ha dues escales mecàniques que fan la connexió i cap ascensor. I des de fa menys d’any (per sort) una de les escales aquestes es de baixada, que abans no hi havia cap. Si hom vol agafar l’ascensor per baixar al metro ha de sortir a l’exterior i fer una volta de 200 m. I durant el Mobile World Congress de l’any passat les dues escales mecàniques estaven en obres i no funcionaven, donant una imatge ben trista de la ciutat. I tot això després d’haver fet una reforma integral de l’estació amb el motiu de l’arribada de l’AVE. De qui és la responsabilitat? Adif. La part del metro està adaptada (tot i que la volta per anar a la L5 direcció Vall d’Hebron en ascensor no és petita, però almenys existeix…)

· L’Estació de Clot-Aragó, un punt clau de connexió entre Metro i els Rodalies del Maresme i el Vallès té una situació similar. Si hom vol anar del tren al metro en ascensor o escales mecàniques l’únic camí és sortir per l’exterior i travessar la Meridiana. Aquí la responsabilitat està compartida ja que ni TMB té ascensors/escales des del passadís que ve de les instal·lacions del tren ni Adif ha fet un ascensor que no deixi a un altre lloc que no sigui el carrer (encara que, com a Sants, si que ha fet escales mecàniques de pujada i bailada cap a aquest passadís d'interconnexió)

· Quan vaig començar a agafar l’Euromed ara fa uns 14 anys el viatge trigava 3h 5 minuts i sovint arribava puntual. Actualment el viatge triga entre 3h 9min i 3h 27min i sovint arriba entre 10 i 15 minuts tard (per cert, no t’han de fer cap tipus de devolució mentre no arribi amb 20 o més minuts de retard). En 14 anys una de les línies més utilitzades no només no ha patit cap millora significativa en la infraestructura de les vies sinó que el temps de viatge ha augmentat. Sens dubte, que encara hi hagi zones amb via única afecta, i molt, en aquest temps de trajecte. Això sí, els trens d’ara (Alvia) són molt més comòdes i sovint (no sempre) tenen fins i tot endolls als seients…

Tres detallets per veure com en la política ferroviària del nostre país hi ha coses que no han canviat gens en anys mani qui mani a Madrid.

• Infrastructures ficció
• Via única
• Connectivity sense mobility
• Robatoris i boycotts

 

• El País
• Vilaweb

 

Me'n vaig al badiu...

Visca la terra !!

Els colors del Nadal

Imatges

Des de fa anys sovint per les vacances de Nadal passem uns dies al camp, en concret a Real, un poble de la comarca de la Ribera Alta del País Valencià. I encara que sovint els colors que s'associen al Nadal és el blanc o el vermell, nosaltres tenim una varietat cromàtica un xic diferent.

I és que per a nosaltres els colors característics del Nadal és el taronja i el verd dels tarongers...

...el blanc del fum de la xemeneia que es difumina en l'immensitat del blau del cel...

...el groc i el verd dels "canelons" de Sant Esteve...

...el daurat del sol en les passejades de la tarda...

...i el blanc i el negre de les boires de primera hora del matí...

...potser no son els colors més traditionals per aquella época de l'any, però per nosaltres son els nostres, i ens sentim molt a gust amb tots ells !

• Setmana Santa Rural
• Les aromes de la pluja

 

 

Me'n vaig al badiu...

Visca la terra !!

Les ruïnes i els grups

Miro, Penso, Opino

(Encetem un micaco escaldat…)

Des de fa temps els independentistes diem que els grups propers a Podemos (En Comú Podem, Barcelona En Comú i Catalunya Sí Que Es Pot) mantenen una indefinició premeditada en el tema de la independència de Catalunya per motius d'estratègia política. Oficialment aquests grups defenen fer un referèndum sobre la qüestió pactada amb l'Estat, però la reiterada negativa de l'Estat a fer-la afegida a la falta de força política d'aquests grups per a forçar-la fa que molts la veiem només com una excusa d'un unionisme dissimulat. I ahir van succeir tres esdeveniments que ens semblen donar la raó.

El primer va passar a l'Ajuntament de Barcelona, quan els grups de Barcelona En Comú, PP, PSOE i C's van votar conjuntament per a que el Born CC deixi de ser un centre commemoratiu de la Guerra de Successió i les seves conseqüències vers Catalunya i Barcelona i "es reorienti". El PSC fins i tot va demanar la clausura. No cal perdre de vista que aquest centre va ser el més visitat de la ciutat a l'any 2015, més que la Pedrera o que el Museu Picasso, ni tampoc com des del primer moment PSC, PP i C's es van declarar radicalment contraris a ell i en Collboni va arribar a anomenar "el Valle de los Caidos del Independentismo". De fet PP i C's ha demanat "despolititzar" el lloc.

Així les coses, i sense cap més previsió de cara al futur del Born que ser "un centre d'estudi de la història contemporània" és molt difícil no pensar que els motius polítics han estat els veritables motius per no deixar el Born com un lloc on recordar les conseqüències que la Guerra de Successió va tenir en Catalunya. De la mateixa manera que a diferents indrets de la ciutat podem recordar com la Guerra Civil Espanyola va influir en les vides dels catalans (i crec que són massa pocs i sense massa profunditat), perquè no podem tenir un lloc del mateix estil vinculat a la Guerra de Successió ?

I quan encara el foc d'aquesta polèmica estava ben viu des de Madrid arriba la notícia que del "més gran grup català al Congreso" que havia de ser el d'En Comú Podem res de res, que renunciaran a fer grup propi i s'integraran en el de Podemos. Són incomptables les ocasions en que els d'En Comú Podem havien promès que tindrien grup propi (com recorda en Vicent Partal) gairebé tants com els independentistes els hi dèiem que estaven mentint.

Però el que més crida l'atenció és la submissió total que han tingut amb la decisió, cap retret ni cap gest, només traslladar la culpa al PSOE i al PP (si, el mateix del que ells sempre ens han acusat als independentistes quan ho hem fet). I és més sagnant encara veient l'actitud dels diputats de Compromís que almenys han fet l'intent de tenir grup propi i en cas contrari anar al grup mixt, trencant amb els diputats de Podemos.

Amb tot això, un no pot evitar riure quan, també ahir, en Lluís Rabell de CSQEP ens deia que espera fer el referèndum en un any o en un any i mig. No poden complir la promesa de tenir grup propi, no es queixen gairebé gens i ara volen fer un referèndum que ens han negat un munt de vegades ?

Au, vinga va, si us plau...

• Vilaweb
• 20 Minutos
• Ara
• Racó Català

 

Me'n vaig al badiu...

Visca la terra !!

Referendumnistes

Miro, Penso, Opino

(Encetem un micaco polític…)

Déu n'hi do el que hem viscut políticament parlat els darrers dies al nostre país. En gairebé 24h vam passar d'estar a tocar de l'infern on els independentistes estàvem barallats a recuperar la unitat, tenir un nou president i poder formar el govern, de les conyetes i riures dels unionistes a les seves males cares, d'estar sense equip amb la pilota al nostre camp a tenir un equip ben conjuntat i passar la pilota al contrari que ara està desorientat i sense equip.

Però una de les coses que més he notat ha reviscolat de sobte els referendumnistes, aquestes persones que, teòricament, no són ni independentistes ni unionistes, sinó que estan "pel dret a decidir" i que reclamen un referèndum pactat amb l'Estat. I el més remarcable és que han aparegut sobretot des de Madrid, concretament a Podemos. Pensàveu que era el PSOE el del referèndum acordat? No, ara aquests no el volen ni en pintura.

Això vol dir que finalment hi ha hom que reconeix el nostre dret a l'autodeterminació? Bé... no. Si us doneu una volta per les pàgines web amb forta presència de simpatitzants de Podemos podreu veure les "raons" d'aquesta defensa. La més extensa és que el referèndum és una bona eina per parar l'independentisme perquè els independentistes "només" vam sumar el 48% de vots el 27S i el 20D vam minvar i, per tant, els unionistes tindrien el referèndum guanyat. Que unes eleccions al Parlament no es puguin comparar amb un referèndum, que s'apropiïn de tot el vot extraparlamentari i que considerin que tots els votants de CSQEP siguin unionistes no sembla importar-los gaire.

Però hi ha altres motius: que amb un referèndum que segur que guanyen ells els independentistes "tendrán que callarse para siempre" (en fi...) o que el referèndum s'ha de fer "pero tienen que votar todos los españoles", que ve a ser una altra variació de fer el referèndum perquè a priori el tenen guanyat.

Així que ja veieu, a Espanya poden canviar les majories, poden multiplicar-se els partits i pot haver més pluralitat, però en el que es refereix a nosaltres, les coses segueixen sense canviar.

 

 

Me'n vaig al badiu...

Visca la terra !!

El 10... 10!

Els micacos

Aquest passat diumenge dia 10, en mig del munt de coses que van passar, aquest blog va fer el seu dècim aniversari. Deu anyets en que, amb més o menys regularitat, he anat compartint amb vosaltres les meves paranoies personals.

I redéu quines dates i quantes coses han passat ja no només aquest darrer any sinó els darrers dies. Mirant apunts anteriors te n'adones el gran canvi que ha fet el nostre país... i també la meva.

En fi, jo per la meva part miraré de seguir compartint amb vosaltres les meves paranoies. Moltes gràcies a tots els que heu passat, passeu, comenteu o llegiu, sense vosaltres això no seria el mateix ni la mitat de divertit.

• Any 9
• Any 8
• Any 7
• Any 6
• Any 5
• Any 4

 

 

Me'n vaig al badiu...

Visca la terra !!

Bones festes !

Els micacos

(Encetem un micaco nadalenc…)

 

A aquestes alçades en qualsevol altre any ja hagués publicat una llegenda nadalenca i una imatge amb motius nadalencs amb els micacos i la taronja. Aquest any no només no ho faré sinó que, a més, el ritme de publicació des d’un temps ençà (que ja de per si era baix) ha estat inexistent.

La culpa ha estat una concatenació de malalties que hem patit els diferents membres de la família des de mitjans de novembre : gastroenteritis recurrent, angines, hipertensió, gastroenteritis, vertigens perifèrics i, per acabar, varicel·la. Tot seguit i pràcticament concatenat. En fi, esperem que ara la "serie de catastróficas desdichas" hagi passat finalment.

I encara que no sigui de la forma habitual, voldria destijar-vos un bon nadal, unes molt bones festes i que el 2016 et porti tot allò que us calgui per a ser feliços.

Quatre coses sobre el 20D

Miro, Penso, Opino

(Encetem un micaco postelectoral…)

Només quatre comentaris sobre les eleccions espanyoles de l'altre dia. Per reflexions molt millors recomano aquest article d'en Vicent Partal.

• Abans de res: això no ha de canviar res en el camí que ha agafat el Principat. No hem d'esperar "què" faci Madrid, massa temps ho hem fet. Ara hem de seguir amb el nostre camí, formar govern i anar directe a la independència. I, mentrestant, ja anirem responent al que arribi des de "la capital del reino (de al lado)"

• La notícia "estrella" que semblen voler vendre certs mitjans és que Podemos es reforma en la selva voluntad (ja veieu, és noticia que un partit faci una cosa que diu el ser programa que farà…) vol impulsar fer un referèndum sobre Catalunya. El que no he llegit per enlloc és com seria aquest referèndum (es votaria a Catalunya o a tota Espanya per exemple?) ni com pensa portar-lo cap endavant, car Podemos no té majoria ni al Congreso ni al Senado com per a poder modificar la Constitución, i el cas del Senado és justament el més destacable ja que allà qui té majoria ab-so-lu-ta és el PP.

Podria provar de fer un referèndum sense modificar la Constitución? Podria, però immediatament tindria denúncies per inconstitucionalitat, i ja sabem que n'opina el Tribunal Constitucional de tot això.

I això considerant que 'realment' vol fer aquest referèndum com s'ha de fer, que aquesta és una altra qüestió, no serà de primera vegada a Espanya una cosa era 'de entrada no' i després va ser sí...

• La CUP té tot el dret a no presentar-se a les eleccions espanyoles pel motiu que sigui... ara bé, utilitzar-ne els resultats pels seus interessos ho trobo poc ètic i molt oportunista. I molt menys encara dir que el resultat del 20D representa el que vol la societat catalana, deslegitimant així el que va dir aquesta mateixa societat el 27S en clau més casolana.

• Que el partit amb més diputats a Espanya i que fins ara governava des de Madrid, el PP, sigui l'últim a Catalunya diu moltes coses de com és la relació Espanya-Catalunya i no ajuda a legitimar al govern espanyol al Principat.

• Ara en que a Madrid estan en estat de shock i encara no saben com formaran govern és el moment de fer-ho a Catalunya. Aconseguir tenir un govern independentista estable al Principat seria un cop molt dur, política i informativament. No podem deixar passar (una altra) oportunitat, i menys com aquesta.

• I seria molt interessant veure com respondria Espanya a la formació del govern català !

Esperem esdeveniments, però si us plau... no fem més el passerell !!

• Les coses a les que diem adéu

• Vilaweb

 

Me'n vaig al badiu...

Visca la terra !!

Els monàrquics francesos i el 20-D

Miro, Penso, Opino

(Encetem un micaco recordatori…)

El passat 14 de setembre en Joan-Lluís Lluís escrivia aquest article a Vilaweb, on ens explicava una història que jo desconeixia totalment: Cap a final del segle XIX la monarquia francesa va estar a punt de ser restablerta. Hi havia una majoria de diputats monàrquics que es van posar d'acord per restablir al rei, Què va fallar? Van perdre el temps, es van obsessionar en textos legals i en el calendari i van deixar de tenir clar l'objectiu principal: restablir la figura del rei. Al final, uns quants diputats monàrquics es van cansar i es van fer republicans. I fi de la història.

Aquí portem tres mesos de victòria independentista al Parlament però seguim sense tenir un govern independentista perquè la CUP i Junts pel Sí encara no s'han posat d'acord. La bona notícia és que sembla ser que encara ho intenten. No estaria de més que tant uns com altres no perdessin de vista que l'objectiu principal és aconseguir la independència i que deixessin per quan siguem independents les picabaralles, ja tindran temps per barallar-se més endavant. Ara estem en temps de negociar, i negociar vol dir que les dues parts han de cedir.

Ja hem perdut molt de temps, i el temps (com van saber els monàrquics francesos) és una cosa que no et pots permetre perdre encara que tinguis majoria.

I quan encara estem discutint sobre els resultat del 27-S tenim un nou front obert: les eleccions espanyoles del 20-D. I, com no podria ser d'una altra manera, en comptes d'enfrontar-les amb una estratègia comuna tornem a tenir estratègies dividides.

Doncs bé, si abans els monàrquics francesos ens ensenyaven que no s'ha de perdre el temps tot i tenir majoria i que no pots dir blat fins que no està al sac i ben lligat, ara anem al sud on el mestre Joan Fuster va dir una d'aquelles coses que no hem d'oblidar mai : "Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres".

Per tant, el 20-D no  podem permetre que a Catalunya puguin guanyar els contraris a la independència (i dins d'aquests contraris està Podemos) No els hi podem regalar aquesta mena de titulars a la premsa espanyola, car es dedicaran a esbombar-ho a tort i a dret per rebaixar la nostra força en l'àmbit internacional (cosa que nosaltres també estem fent amb les nostres perepunyetes…)

Així que si aquest 27-S vas votar independència ara toca tornar a fer-ho, s'ha de tornar a enviar un missatge clar de quina majoria hi ha ara mateix a Catalunya i no es pot donar cap tipus de respir al contrari.

NOTA: En l'article original, en Joan-Lluís Lluís utilitzava aquest succés històric per parlar sobre l'estratègia de Catalunya Si que Es Pot, però trobo que és força adíent també per a la situació actual.

 

• Vilaweb

 

Me'n vaig al badiu...

Visca la terra !!

Terror i guerra

El món on vivim

(Encetem un micaco reflexiu…)

El passat 13 de novembre París sumava un nou dia tràgic a la triste llista formada pel 11S de New York, el 11M de Madrid i el 7J de Londres. En aquesta data el terrorisme islàmic tornava a portar el terror, la por i la mort al cor de la nostra societat, en aquells indrets on un no s’espera mai trobar-ho. El terror va aconseguir tallar de soca-rel la vida d’una ciutat que es preparava a viure un cap de setmana de pau, lleure i festa. De fet, no va ser només aquell cap de setmana, ara mateix els parisencs no saben quan podran recuperar aquell ambient.

De ben segur que heu escoltat, llegit i vist mil i un comentaris, divagacions i discussions sobre aquests afers, pronunciats de ben segur per persones amb millor preparació i més coneixements sobre el tema que jo. No és el meu desig repetir-les, només recollir quatre pensaments que he tingut sobre tot plegat.

Una de les coses que s’ha discutit molt és el perquè d’aquests atacs i el seu origen. Evidentment, la culpa de la massacre és de qui la comet, però molts s’han preguntat “perquè ho fan?”. La resposta òbvia és “per a fer mal al seu enemic”. Com? Ficant-li por al cos. La por és un element poderós, ja que pot canviar les percepcions de qui la pateix, cosa que implica cometre més errors, errors que l’adversari aprofitarà. La por no és només l’arma de grups terroristes més o menys petits per enfrontar-se a exèrcits molt més grans, és una arma més de la guerra, el poderós exèrcit Nazi la va utilitzar sovint, fent que els seus bombarders en picat Stuka portessin una sirena que feia un soroll infernal a l’hora de bombardejar, cosa que va fer que es sobrevalorés la capacitat d’aquests tipus d’aparells. Controlar la por és vital.

I com es pot produir aquesta por? Atacant a l’enemic allà on no s’ho espera i a qui no s’ho espera. Per això no s’ataquen soldats, ni bases militars, s’ataquen civils desarmats que no s’ho esperen. Mireu si es efectiva que fets com aquests podem ser el detonant de l’allau de refugiats que viu Europa en aquests darrers temps. Què penseu que faríeu si visquéssiu a un lloc que té successos com els de París (o pitjors) a diari ?

A més, així els terroristes aconsegueixen dos objectius: primer l’acció en sí, que és més propagandística que efectiva, ja que no aconsegueix reduir la capacitat militar del contrari. La segona, crear un clima de psicosi que obliga a l’adversari a aplicar tota una sèrie de mesures (i de recursos) per aturar-la.

En aquest punt ja podrem veure una d’aquelles frases celebres que diuen “la primera víctima de la guerra és la veritat”: uns es dedicaran a fomentar aquesta por amb amenaces i els altres miraran d’evitar-ho amb declaracions i accions. Qui guanyarà ? Difícil saber-ho, però sens dubte l’atacat haurà de mobilitzar molts més medis que l’atacant.

Aleshores és quan podrem recordar allò que diu més o menys ‘no comencis mai una guerra però acaba-les totes’ Occident ha deixa masses “guerres” a mitges per no mobilitzar els recursos suficients, i no només guerres en el sentit més estricte, sinó conflictes socials com la integració i promoció dels diferents grups ètnics i socials. Ara paguem, en part, les conseqüències.

Una de les primeres accions que va fer el govern francès va ser aplicar mesures d’excepció. Entenent aquesta acció, no puc deixar d’evitar pensar en aquella frase que atorguen a Benjamin Franklin i que ve a dir que qui renuncia a la llibertat per obtenir seguretat no mereix ni una ni l’altra. Suposo que tot depén de com es faci, però la cosa no pinta bé.

I per acabar, com no comentar el tema de la resposta. La resposta és l’habitual : bombardejar. I aquí em tornen a sorgir dubtes. Segur que els bombardejos afectaran la capacitat del Estat Islàmic, però en quin nivell és difícil de saber. Perquè una cosa està clara: si el que vol és eliminar-ho físicament, bombardejant només no s’aconseguirà, s’hauran d’enviar tropes terrestres. I ara mateix, i veient com està de complicat el mapa geopolític i bèl·lic d’aquella zona, em sembla mi que la cosa està complicada.

En definitiva, un tema aquest molt peli-agut i complexe que s’ha de pensar i estudiar molt bé deixant de costat les pressions i els sentiments. Espero que els responsables de conduir-lo ho sàpiguen fer.

Mentrestant, només em puc sumar al dolor dels familiars de les víctimes i desitjar que tant de bo arribi un dia en que successos com aquests no tornin a passar a cap punt del planeta.

 

 

 

Me'n vaig al badiu...

Visca la terra !!

Declaracions, determinacions i manipulacions

Miro, Penso, Opino

(Encetem un micaco secessionista…)

Ahir al Parlament de Catalunya es va aprovar l'anomenada Declaració Independentista, la declaració que fixa el marc per trencar amb la legalitat espanyola i començar el camí cap a una República Catalana. No era estrany llegir que la jornada d'ahir era "històrica" (tampoc era estrany llegir que era un "golpe de estado"…) i sens dubte va ser una de les més importants des de fa molt temps, ja que l'independentisme va aprovar per primera vegada una resolució que l'enfrontava amb l'Estat Espanyol. Potser va ser la jornada més important fins ara, però no serà la més important en el camí de l'estat propi.

I no ho serà perquè ahir el que vam fer va ser aprovar una declaració, o sigui, un "acordem fer això". Ara bé la part important de debò, la de "anem a fer el que vam aprovar". La que indica la nostra determinació. I aquesta determinació s'ha de veure forta ja que començarà, segurament, per no fer cas al que dictamini el Tribunal Constitucional. Aquesta data serà veritablement la primera en que l'Estat Català es començarà a intuir, serà la que farà saltar espurnes i no serà gaire llunyanya (encara que amb les eleccions espanyoles enmig ves a saber…)

Mentre esperem que aparegui aquesta data de 'primer contacte amb la independència' anem a parlar un moment de com s'informa als mitjans espanyols el Procés. Evidentment, la parcialitat és total, res estrany considerant el que deia l'altra dia el New York Times de la llibertat de premsa espanyola. Un exemple: ahir pel matí abans de la sessió del Parlament a les televisions espanyoles va sortir parlant en Coscubiela, l'Iceta, l'Arrimadas i en Rivera. Com veieu molta pluralitat.

Voldia acabar fent un petit resum del que va dir en Rivera: va venir a dir que el que feiem els independentistes no era democràtic perquè no teniem majoria (minuts més tard, al Parlament, 72 vots independentistes contra 63 que no ho eren), va repetir que no teníem majoria de vots (tot i que el PP amb majoria absoluta al Congreso en té un percentatge inferior), va insinuar que aquest Parlament no estava "ben fet" (o sigui, que tots els anteriors, unionistas, tampoc ho estarien…) i va dir que no era partidari d'un referèndum que s'hagués de repetir cada quatre anys (quan a Canadà ja han fet dos i cap problema).

Fa pena dir-ho, però les "informacions" sobre Catalunya a l'Estat Espanyol són dignes de l'Oceania orwelliana. Així és impossible encetar cap tipus de diàleg civilitzat.

 

• Ara
• Vilaweb

 

Me'n vaig al badiu...

Visca la terra !!