Terror i guerra

El món on vivim

(Encetem un micaco reflexiu…)

El passat 13 de novembre París sumava un nou dia tràgic a la triste llista formada pel 11S de New York, el 11M de Madrid i el 7J de Londres. En aquesta data el terrorisme islàmic tornava a portar el terror, la por i la mort al cor de la nostra societat, en aquells indrets on un no s’espera mai trobar-ho. El terror va aconseguir tallar de soca-rel la vida d’una ciutat que es preparava a viure un cap de setmana de pau, lleure i festa. De fet, no va ser només aquell cap de setmana, ara mateix els parisencs no saben quan podran recuperar aquell ambient.

De ben segur que heu escoltat, llegit i vist mil i un comentaris, divagacions i discussions sobre aquests afers, pronunciats de ben segur per persones amb millor preparació i més coneixements sobre el tema que jo. No és el meu desig repetir-les, només recollir quatre pensaments que he tingut sobre tot plegat.

Una de les coses que s’ha discutit molt és el perquè d’aquests atacs i el seu origen. Evidentment, la culpa de la massacre és de qui la comet, però molts s’han preguntat “perquè ho fan?”. La resposta òbvia és “per a fer mal al seu enemic”. Com? Ficant-li por al cos. La por és un element poderós, ja que pot canviar les percepcions de qui la pateix, cosa que implica cometre més errors, errors que l’adversari aprofitarà. La por no és només l’arma de grups terroristes més o menys petits per enfrontar-se a exèrcits molt més grans, és una arma més de la guerra, el poderós exèrcit Nazi la va utilitzar sovint, fent que els seus bombarders en picat Stuka portessin una sirena que feia un soroll infernal a l’hora de bombardejar, cosa que va fer que es sobrevalorés la capacitat d’aquests tipus d’aparells. Controlar la por és vital.

I com es pot produir aquesta por? Atacant a l’enemic allà on no s’ho espera i a qui no s’ho espera. Per això no s’ataquen soldats, ni bases militars, s’ataquen civils desarmats que no s’ho esperen. Mireu si es efectiva que fets com aquests podem ser el detonant de l’allau de refugiats que viu Europa en aquests darrers temps. Què penseu que faríeu si visquéssiu a un lloc que té successos com els de París (o pitjors) a diari ?

A més, així els terroristes aconsegueixen dos objectius: primer l’acció en sí, que és més propagandística que efectiva, ja que no aconsegueix reduir la capacitat militar del contrari. La segona, crear un clima de psicosi que obliga a l’adversari a aplicar tota una sèrie de mesures (i de recursos) per aturar-la.

En aquest punt ja podrem veure una d’aquelles frases celebres que diuen “la primera víctima de la guerra és la veritat”: uns es dedicaran a fomentar aquesta por amb amenaces i els altres miraran d’evitar-ho amb declaracions i accions. Qui guanyarà ? Difícil saber-ho, però sens dubte l’atacat haurà de mobilitzar molts més medis que l’atacant.

Aleshores és quan podrem recordar allò que diu més o menys ‘no comencis mai una guerra però acaba-les totes’ Occident ha deixa masses “guerres” a mitges per no mobilitzar els recursos suficients, i no només guerres en el sentit més estricte, sinó conflictes socials com la integració i promoció dels diferents grups ètnics i socials. Ara paguem, en part, les conseqüències.

Una de les primeres accions que va fer el govern francès va ser aplicar mesures d’excepció. Entenent aquesta acció, no puc deixar d’evitar pensar en aquella frase que atorguen a Benjamin Franklin i que ve a dir que qui renuncia a la llibertat per obtenir seguretat no mereix ni una ni l’altra. Suposo que tot depén de com es faci, però la cosa no pinta bé.

I per acabar, com no comentar el tema de la resposta. La resposta és l’habitual : bombardejar. I aquí em tornen a sorgir dubtes. Segur que els bombardejos afectaran la capacitat del Estat Islàmic, però en quin nivell és difícil de saber. Perquè una cosa està clara: si el que vol és eliminar-ho físicament, bombardejant només no s’aconseguirà, s’hauran d’enviar tropes terrestres. I ara mateix, i veient com està de complicat el mapa geopolític i bèl·lic d’aquella zona, em sembla mi que la cosa està complicada.

En definitiva, un tema aquest molt peli-agut i complexe que s’ha de pensar i estudiar molt bé deixant de costat les pressions i els sentiments. Espero que els responsables de conduir-lo ho sàpiguen fer.

Mentrestant, només em puc sumar al dolor dels familiars de les víctimes i desitjar que tant de bo arribi un dia en que successos com aquests no tornin a passar a cap punt del planeta.

 

 

 

Me'n vaig al badiu...

Visca la terra !!