Verd

Imatges

(Encetem un micaco primaveral...)

S'acosta el temps en que la natura revifa, en que els verds són més llampants, les flors més oloroses, els colors més vius, els ocells més dinàmics, una època en que una passejada pel camp o per la muntanya és tot un plaer pels sentits i tota una font d'energia i optimisme que és molt d'agraïr en aquesta vida de bojos que portem.

Get this widget | Track details | eSnips Social DNA

Nota electoral: La veritat és que ja no pensava parlar de temes polítics aquesta setmana, però ahir vaig llegir això ...

... i no m'he pogut estar. Anem a pams, el PSC va guanyar 86029 vots, CiU va perdre 61154, Esquerra 348975 i Iniciativa 53037. Amb aquestes dades, en que es fonamenten els senyors d'El Periódico per afirmar que els vots que han guanyat els socialistes són ex-Esquerrans ? Ja sé que segur que hi ha casos així, però, segons el meu parer d'habitant de "país imaginari" el que l'ha passat a Esquerra és que s'ha oblidat, molt, de la paraula "independència", que hi ha coses que amb aquesta paraula de bandera no es poden fer i si les fas ho pagues molt car. I, ho dic clarament, això del "país imaginari" m'ha toca els nassos. Una de les coses que més em molesten dels socialistes és aquesta mega-superioritat moral que es gasten, com si tinguessin sempre la veritat absoluta, toquessin la perfecció amb la punta dels dits i els demés fóssim una colla de provincians babaus i rucs. Potser amb els peperos això els hi funciona, però jo per ací no hi passo. Si no fos en gran mesura per una part d'aquest "país imaginari" el socialisme a l'estat ara mateix s'estaria menjant els mocs.

Me'n vaig al badiu...

Visca la terra !!

Xenofòbies

Miro, Penso, Opino

(Encetem un micaco repetitiu...)

Segons la Viquipèdia, la xenofòbia "és l'animadversió cap a persones o cultures diferents, o considerades com a estrangeres. Es pot tractar de prejudicis racials, culturals, religiosos o simplement cap a individus.". Vivim a una societat que, en teoria, es preocupa molt d'eradicar aquesta mena de comportaments i altres de similars, com ara el racisme. Lamentablement hi ha molta feina a fer.

No fa gaires dies El Periódico de Catalunya titulava el seu editorial amb l'inequívoc títol 'Contra la xenofòbia'. Tristament, no feia referència a cap pla del govern per mirar de lluitar contra aquest comportament, sinó que es feia ressò que a un dels debats que van fer el sr. Zapatero i el sr. Rajoy aquest darrer, segons el parer del diari, havia vinculat de forma perillosa la immigració amb la delinqüència i la insuficiència d'alguns serveis públics, i de pas denunciar que els populars utilitzaven aquesta problemàtica de forma electoralista. Vés quina cosa !! Com si els socialistes no fessin el mateix encara que amb altres arguments, com mostrava, precisament, aquesta editorial.

D'aquesta editorial em va cridar l'atenció la frase "És tan absurd negar que el fenomen migratori planteja enormes dificultats de cohesió social". "Planteja"? no seria millor dir "segueixen plantejant" ? Què no han hagut pas migracions abans? O és que a la nostra terra no arrosseguem ja abans problemes de cohesió social causats per la immigració un nombre gens menyspreant de gent aliena ? De fet el nostre territori porta des de fa més de 50 anys rebent gent de fora, no és pas un fenomen nou. Ja sé que les diferències culturals que podem tenir els catalans amb un senyor de Còrdova o un senyor de Ghana no seran pas les mateixes, però no per això deixa d'haver un xoc cultural. I no és cap mentira dir que, a la nostra societat, la cohesió social no es pas una cosa estable, només cal veure les ampolles que s'aixequen amb el tema de la llengua catalana als territoris on aquesta es parla. I és que els reptes per integrar a la gent vinguda de fora són molt majors a la nostra terra que no pas a altres zones de l'Estat, ja que fer que coneguin una altra llengua i una altra cultura els implica fer més esforç que no pas als altres llocs. I no és que jo vulgui que tots els immigrants cantin "els segadors", facin castells o ballin sardanes, però no estaria malament que m'entenguessin en la meva llengua sense fer-me canviar a una llengua que no és la meva.

Però és que, a més, sembla ser que el combat que fa el govern contra la xenofòbia no la fan gaire bé. Només s'ha de llegir el titular del diari Levante l'altre dia ...

... alguna cosa falla quan per culpa d'una relliscada de la Delegación del Gobierno s'autoritza a un partit manifestadament racista i xenòfob a realitzar actes a llocs amb alta concentració d'immigrants "recents". I no és que hagi passat una vegada, o dues... ha passat tres !! De veritat que s'està lluitant contra la xenofòbia ? Com és, llavors, que partits amb lemes com "Español tú primero" són perfectament legals ?

I no cal oblidar que no és necessària gent de països llunyans per trobar reaccions xenòfobes. En podem trobar ací mateix...

... per que, encara que sembli quasi insultant recordar-ho, fomentar l'odi envers Catalunya i els catalans *també* és xenofòbia, tot i que estiguem arribat a uns extrems tan delirants on ficar-se amb els marroquins, negres o homosexuals als mitjans públics pot constituir delicte però dir que tots els catalans són "unos polacos de mierda" no. I és que de xenofòbia, com d'altres coses, hi ha de molts tipus, i s'ha de lluitar contra totes. O no seria una contradicció en sí mateix lluitar contra unes xenofòbies i no contra unes altres?

Me'n vaig al badiu...

Visca la terra !!

Un acudit de belgues

Somriures

(Encetem un micaco divertit...)

És curiós apreciar certes coses que passen pel món, on podem trobar pautes i fets que ocorren de forma similar a diferents països, nacions o pobles. Mirem el cas dels acudits, per exemple. Si de fet és comú que els diferents pobles facin acudits dels pobles veïns, també ho és que hagin certs col·lectius dels que sigui tradicional fer acudits. A Espanya, per exemple, el que és tradicional es fer acudits de la gent de Lepe, a Argentina de "gallegos" i a França són els belgues els protagonistes dels acudits. Doncs bé, això que explicaré ara ben bé podria ser un acudit de belgues.

A la bonica ciutat de Girona hi ha una llegenda. Bé, de fet hi ha moltes llegendes, però hi ha una que interessa molt als turistes i visitants en general. De forma similar al que passa en altres ciutats aquesta llegenda ens assegura que si fem un petit ritual tornarem a visitar la ciutat de l'Onyar. De fet no és gens difícil, només has de fer-li un petó al cul d'una lleona... de pedra. Aquesta estàtua està situada davant de l'antiga església de Sant Feliu molt a prop del riu, damunt d'una columna d'uns tres metres d'alçada on s'ha habilitat unes escales per a facilitar la tradició i té el següent aspecte...

No fa gaire un grupet de belgues que anaven passejant van veure una estàtua que els hi va cridar l'atenció. Coneixedors de la llegenda, van decidir complir-la, i tot decidits van pujar a fer-li els petons de rigor. I ací és on la cosa comença a posar-se interessant, ja que de sobte apareix la policia local que els hi pregunta que què fan. Els belgues, sorpresos, els hi contesten que miren de complir la tradició de petonejar el cul de la lleona. Aquest és el moment en el qual als policies els hi costa aguantar el riure i miren d'informar als turistes que l'estàtua de lleó situada damunt d'una columna d'uns tres pisos d'alçada a la plaça del Mercat no és la lleona que estan buscant. Els belgues, perplexos, no s'ho acaben de creure i els policies, morint-se de riure, els hi han de mostrar que l'estàtua té, amb perdó, collons i que, per tant, és mascle, per acabar de convèncer-los.

La cosa acaba amb els policies acompanyant als grupet de belgues despistats a la lleona protagonista de la tradició i amb un comunicat de premsa de la policia que acaba amb un irònic "mai fa nosa un repàs de ciències". I si no hi ha encara més rialles és perquè a França no s'han assabentat, sinó a hores d'ara encara estarien rient, com encara ho fan molts gironins quan se'n recorden de la notícia.

Nota electoral: Aprofitar un mitjà de comunicació de fora de l'Estat per a publicar en plena jornada de reflexió una enquesta que explica que el PSOE no ha perdut suport després de que assassinessin a uns dels seus ho trobo d'una baixesa moral extrema.

Me'n vaig al badiu...

Visca la terra !!

Perrea, perrea

Somriures

(Encetem un micaco d'eleccions...)

Ahir vam viure una emocionant jornada de votacions a l'Estat Espanyol. Uns resultats més incerts que mai, unes enquestes gens aclaridores, una participació misteriosa, una gran tasca a fer en el futur i certes maniobres sospitoses a les fosques feien que el resultat fos, a priori, tot un enigma. Per sort va guanyar el candidat més incomode, aquell que no volia l'stablishment, aquell que no havien parat de boicotejar i xiular. Al final, qui se'n va portar el gat a l'aigua va ser en Rodolfo Chiquiliquatre, aquest serà el representant de RTVE a la gala d'Eurovisió 2008.

El seu camí cap a la glòria va començar al programa d'en Buenafuente a La Sexta...

... i ja de seguida va saltar com a fenomen d'internet, cosa que va anar d'allò més bé per a la seva candidatura a Eurovisió 2008, que aquest any va ser via MySpace. De fet, va anar tan bé que va ser el més votat. I d'aquesta forma va arribar a la gala televisiva on s'escolliria, entre 10 participants, al representant eurovisiu d'aquest any. Confesso que mai m'havia atret aquest món d'eurovisió des de que vaig deixar de ser xiquet ( era un dels pocs programes de televisió, juntament amb el "Un, dos tres", que em deixaven veure fins ben entrada la nit ), però aquest any no m'ho vaig perdre i, la veritat, va valer la pena. Feia temps que no reia tant !! El xou va començar amb l'actuació ...

... i la conya va seguir amb la posterior entrevista al cantant, amb moments genials com quan la presentadora, Rafaella Carra, li pregunta qui són aquells tres personatges del públic i en Rodolfo li contesta "mon pare, ma mare i el meu cosí. Per cert, el meu cosí també va escriure la lletra. El segon 'chiqui' és seu. Jo vaig escriure el primer, i ell em va dir 'perquè no hi poses un altre' ?" I a partir d'aquí es va començar a fer més evident encara la hostilitat que hi havia en contra seva. Crits de "fuera, fuera" i diverses al·lusions a que allò "como broma de internet está bien", "que Televisión Española ha mostrado que sabe aceptar una broma" i que a l'eurocertament s'havia d'enviar un representant amb bona veu, com no va parar de repetir en José Luis Uribarri, l'etern presentador d'Eurovisió a TVE. En Uribarri no parava de donar arguments per recalcar la seriositat i la necessitat d'enviar un representant amb "bona veu" a un event com Eurovisió, arguments que a mi em feien venir encara més rialles al recordar que no fa gaire va ser una banda de trolls els que van guanyar Eurovisió, i que aquest any mateix es presenta la versió musical de la granja de Pin i Pon, un número musical de Barri Sèsam i un iaio folklòric-raper.

Va transcórrer el programa ( un programa força avorrit si deixem de banda el chiquiefecte ) i va arribar el moment de les votacions i de donar els resultats. Quan anava veient els resultants anava pensant si els de TVE havien pensat en tenir un desfibrilador a mà, perquè la veritat és que temia el que li podia passar al pobre Uribarri si sortia allò que ell no volia. I la veritat és que després de fer-se pública la victòria d'en Rodolfo va semblar que als de TVE se'ls van perdre els papers, ja que van haver moment de completa confusió a l'escenari, entre crits de "tongo, tongo","si eres español, retírate" i el dit negatiu de l'Uribarri movent-se sense parar. Però això més que llegir-ho, val la pena veure-ho...

... tot i que hi havia gent que no s'ho acabava de creure ...

... i una altra que ja ha trobat als culpables ...

... la darrera estocada va venir de nou, com no podia ser d'una altra manera, de boca d'en Rodolfo quan per agrair el resultat va dir "estoy muy agradecido a toda España, que ha votado y ha demostrado que tiene sentido del humor e intentaremos hacerlo lo más dignamente posible,... intentaremos por lo menos que las bailarinas no se caigan".

Un veritable crack. Allò que no va aconseguir ni el mismíssim David Bisbal i que a la Rosa de España ( una de les poques que el va defendre en el programa d'ahir ) li va costar mesos de gales ho va fer en Rodolfo des del programa de Buenafuente amb un video de internet. Aquesta gala eurovisiva si que no me la penso deixar perdre, ha de ser tot un puntàs escoltar alguna cosa estil "Espanya. música: Pedro Guerra, lletra: Santiago Segura, intèrpret: Rodolfo Chiquilicuatre, cançó: el chiqui chiqui" i veure'l aparèixer amb la seva guitarra de joguina. "Uno, el breikindance, dos, el crusaito, tres, el maiquelyason, cuatro, el robocop"...

Nota electoral: Ah... ahí també feien un altre tipus d'eleccions a l'Estat Espanyol, però aquestes no han portat gaires sorpreses, de fet, els espanyolistes segueixen augmentant i concentrant-se (com era d'esperar) i els independentistes que s'alien amb espanyolistes sense treure res que no siguin poltrones se l'acaben fotent (com també era d'esperar). Així que toca renovació, alternatives clarament sobiranistes i, potser, aquella mascletà que s'hauria d'haver fet sota la cadira del president de la Generalitat de Dalt ja fa temps com a acomiadament del sr. Carod i la seva tropa. Potser ara veuran que els nostres problemes no només s'anomenen PP... o és que fins el 2014 res de res ?

Me'n vaig al badiu...

Visca la terra !!

Llegendes amb abans i després

Història i Llegendes

(Encetem un micaco de llegendes ...)

Quan ara fa uns anys es va anunciar que en George Lucas anava a rodar més pel·lícules de l'univers d'Star Wars em vaig portar una alegria, però quan em vaig assabentar que en comptes de les típiques seqüeles anaven a ser unes "preqüeles" el primer que vaig pensar va ser "pre quèeee?" i vaig trobar-ho força inhabitual i estrany. Doncs bé, ara anys més tard això de les preqüeles ja és una cosa habitual i, ves per on, ara m'apuntaré jo a fer una, encara que també té part de seqüela, així que tindrem una mica de cada.

A l'antic Badiu dels Micacos vaig explicar, ara fa uns mesos, la llegenda de'n Cap d'Estopes i el seu fidel falcó. Si aquesta llegenda tenia com a entorn geogràfic les terres gironines la d'avui, que és preqüela i seqüela d'aquella, es situa, en canvi, a la Ciutat Comtal. La història comença amb la coneguda alternança en el govern del Comtat dels dos germans, en Ramon Berenguer, Cap d'Estopa, i en Berenguer Ramon. En Berenguer Ramon es va enamorar de la filla d'un caçador, i com la seva condició de comte no li permetia casar-se amb una dona del poble, és va casar d'amagat i, una vegada casat, va presentar la seva muller al seu germà.

Però la reacció del seu germà no va ser la que ell esperava i aquest va repudiar a la seva cunyada i li va dir a son germà que el tenia per solter. Això va oferir molt a la minyona, la qual no va parar de punxar al seu marit per a que vengés l'ofrena que li havia fet son germà. No va parar de burxar-lo fins arribat el dia en que va anar a trobar al seu marit al monestir de Sant Pau del Camp , on aquest estava resant davant el sepulcre de Santa Madrona, i li va fer prometre allà mateix que es trauria a son germà del davant. Per a fer-ho li va aconsellar que li organitzés una partida de caça, partida a on en Cap d'Estopes va morir com ja vam comentar amb anterioritat.

Aquesta mort, però, va aixecar moltes sospites i el Duc de Cardona, que sospitava de Berenguer Ramon i que havia jurat venjar al seu senyor, el va desafiar a un duel. El Comte de Barcelona es va veure obligat a acceptar pels costums de la cavalleria, i en aquest duel el Duc de Cardona el va derrotar i amb aquesta derrota, com era costum en l'època, demostrava la seva culpabilitat en la mort de son germà. Davant d'això, deshonrat, no va poder seguir governant Barcelona i se'n va anar a Terra Santa a lluitar contra els moros.

La seva dona va restar abandonada a Barcelona i, sentint la pesada culpa d'allò que havia fet, va anar a confessar-se al prior de Sant Pau, el qual no la va poder absoldre. Davant d'aquest fet, va decidir apaderar-se de per vida al monestir, en una petita cel·la on cabia tot just una persona amb dues petites escletxes a l'exterior, per on de tant en tant la gent que passava li feia almoina d'un tros de pa que era tot l'aliment que rebia i el qual agraïa amb la frase "Déu us guardi d'una mala dona" (avui dia fa també d'un mal home), frase que es va fer proverbial. Així va viure anys i anys fins que un dia una ombra blanca va baixar amb solemnitat de l'altar major, va recollir la seva animeta i la va portar al cel, puix estava perdonada. Aquesta ombra era Santa Madrona, testimoni del seu delicte i executora del seu perdó.

Nota Personal : Cap de setmana d'eleccions i demà, jornada de reflexió... em fa gràcia que et deixin "reflexionar" un dia després de bombardejar-te sense parar amb els seus missatges durant dies i dies a totes hores. En tot cas si voleu "solucions justes lògiques valentes" per a que arribi un dia en que "el teu vot farà respectar Catalunya" i així obtenir una "Catalunya Optimista" on ja no t'hagin de dir que "si tu no vas ellos vuelven", ja sabeu el que és necessari i que "per això volem la independència", la qual "Con Rajoy, es posible". Bon cap de setmana.

Me'n vaig al badiu...

Visca la terra !!

El moment adequat

Imatges

(Encetem un micaco frikifotogràfic...)

Tot té el seu moment. Tan s'hi val si has estat mil cops a un determinat lloc, si has parlat amb una persona mil vegades o si has fet una cosa mil vegades, si no l'has fet el moment adequat no és el mateix. Tot en aquest món té el moment adequat en el qual mostren una cara totalment desconeguda, i com exemple us deixo la fotografia d'ací sota, una fotografia feta des de l'aparcament del costat del MNAC de Barcelona, qui ho diria oi ?

Shades Apart - Str...

Me'n vaig al badiu...

Visca la terra !!

Rius i pardals

Dites PoPulars

(Encetem un micaco hidrogràfic...)

Un dels fets més coneguts ocorreguts durant el mandat de Mao Tse-Tung a la Xina va ser l'anomenada matança de pardals. Tot cavil·lant com es podia obtenir una producció major de arrós va observar que els pardals picaven grans i va deduir que sense aquests ocells les collites de arrós serien molt més nombroses, així que dit i fet va decretar l'extermini de tots els pardals. Durant un temps era un gran honor portar filferros plens de pardals morts com a collarets, però contra el que va vaticinar en comptes d'obtenir majors collites de arrós aquestes van ser assolades per enormes plagues d'insectes... insectes que els pardals s'encarregaven de controlar, i es va originar una gran fam.

Molts anys després d'aquest fet, i per demostrar que cert tipus "d'intel·ligència" no depèn de la ideologia política, la senyora Celia Villalobos vol imitar allò que va fer en Mao, ...

... i el sr. Pons no la vol deixar sola ...

... que no sé que fa més por, que diguin aquestes coses sense saber de que parlen o que de veritat es creguin que un fet d'aquest estil pot ser beneficiós. I ja sé que la senyora Villalobos té unes quantes de similars, però cal dir que la culpa no és només seva, i per demostrar-ho donem un cop d'ull a les declaracions que va fer l'altre dia el sr. Rajoy...

... que em van provocar un cert dilema. Tinc com axiomes que l'Ebre passa per Aragó, que quant surt d'Aragó passa pel Principat de Catalunya i que la major part del Principat de Catalunya, a hores d'ara, constitueix la Comunidad Autónoma de Cataluña dins de l'Estat Espanyol. Amb tot això no sé si el sr. Rajoy el que vol dir és...

• que els principantins no utilitzem l'aigua de l'Ebre per a una altra que no sigui fer bonic i, per tant, ens poden assecar el riu sense més problemes
• que "a los catalanes ni agua"
• que el principat de Catalunya no és Espanya i no tenim dret a l'aigua de l'Ebre
• que l'Ebre desemboca a no-se-quin-punt d'Aragó al mar, i jo no ho sabia.
• que no sap que l'Ebre també passa pel Principat de Catalunya.
  
• que el riu és seu i se'n porten l'scatergory on ells volen
• que Aragó té platja mediterrània
  
• totes les anteriors
• que miro de despistar perquè "ya ve que no quiero hablar de la inmigración"
  
• cap de les anterior, ja que els periodistes han tret la frase fora de context

Si a qualsevol persona que hagi anat a l'escola franquista li pregunteu que sap del riu Miño segurament obtindreu una resposta molt similar a "El Miño nace en Fuentemiña, provincia de Lugo. Pasa por Lugo, Orense y Tuy, desemboca en La Guardia, entre España y Portugal y su principal afluente es el Sil." producte d'aquella forma d'estudiar on la memorització era bàsica i el raonament inexistent. Doncs bé, tota aquesta gent pot haver de revisar els seus coneixements de la hidrografia estatal en breu, ja que els rius ja no tindran desembocadura. Difícil? Ni molt menys, "con Rajoy es posible" !!

Nota: Són coses meves o el següent cartell té una lectura que no s'assembla gens a la que tenien en ment. Pot ser que per això els van canviar ?

Me'n vaig al badiu...

Visca la terra !!

Anyellades

Miro, Penso, Opino

(Encetem un micaco ramat...)

Estic segur que si poguéssim utilitzar un friki-aparell per a poder veure les imatges que té la gent dins del camp, el que veuríem dintre del cap d'un polític quan li parlen del poble seria quelcom similar a això...

... i encara estic més segur que quan més s'apropen eleccions més present tenen aquesta imatge. Agafem per exemple els socialistes del Principat, aquesta gent que està mirant d'exprimir tot el que poden aquella sucosa i dolça taronja que ells anomenen AVE ( que, per cert, penso jo que no és tan dolça com ens volen fer veure ). Doncs bé, com que en aquest tema hi ha certa polèmica en allò del túnel que ha de travessar l'Eixample han fet allò que es sol fer en aquests casos. I que és?, portar experts mundials en aquest tema que amb les dades a la mà t'ho expliquen d'una forma clara i sense deixar cap mena de dubte ? Doncs no, és més aviat quelcom així ...

... reunir als alcaldes ( socialistes, és clar ) de les poblacions dels voltants per a que ens intentin convèncer què aquest túnel és una infraestructura del tot necessària i avantatjosa per a tots nosaltres i que seriem autèntics rucs si no la volguéssim. En aquests termes es va pronunciar la ara candidata a senadora Maite Arqué, alcaldessa de Badalona...

... i arribats a aquest punt jo voldria que la sra. Arqué em pogués contestar a això :

Per a mi, ciutadà de Badalona, sabent que una de les estacions del TGV estarà a la Sagrera, com m'afecta la forma en que el TGV arribi a aquesta estació? Notaré diferència si el tren passa per sota de l'Eixample o pel Litoral ?

Perquè , la veritat, no trobo en que m'afecta, bé si... en que el partit de l'alcaldessa ho aprofita per a ficar-me la por dins del cos i, de pas, tractar-me de babau. Sincerament, és insultant tanta manipulació.

Me'n vaig al badiu...

Visca la terra !!

Hostatges, botiflers i capsigranys

Dites PoPulars

(Encetem un micaco cabrejat ...)

Què és el País Valencià? El País Valencià és moltes coses; és una terra encantadora i totalment imprescindible per entendre el que som, és el lloc on la nostra literatura va florir, és el lloc on la nostra gent veu de forma més clara el perill immediat que correm com a poble, és la terra on s'ha emmotllat una manera de parlar la nostra llengua encisadora, és verd taronger, blanc tarongina i blau mar, és història lluitant per no ser enterrada i oblidada, és ara mateix un hostatge.

Tot va començar fa molt de temps, al segle XI, quan el gran heroi dels castellans, el Cid Campeador va conquerir València. València era Castella. No importa si era un regne de taifa, tampoc si el Cid es va aliar amb el seu vell enemic el Comte de Barcelona per poder-se defensar dels almoràvits o si finalment València va caure de nou sota el poder dels mahometans després de que el rei de Castella ordenés la seva evacuació, no importa si qui va conquerir el territori fins a Múrcia i fundés el Regne de València fos en Jaume I, no importa que l'escut de la ciutat mostri l'ensenya dels Comtes de Barcelona i les dues L atorgades per Pere el Cerimoniós com a reconeixement a les dues vegades que la ciutat es va mostrar lleial enfrontant-se a les tropes castellanes que l'atacaven, no importa que qui va posar les bases dels actuals valencians fos en Jaume I, no importa que el Cid governés València 5 anys i Jaume I 38... pels castellans, i pels governants espanyols, València sempre serà la Valencia del Cid ,València sempre serà el mar de Castella, el Cid tindrà una avinguda a la ciutat i en Jaume I, en canvi, un petit carreró al barri del Carme.

Lamentablement per a ells la història i la llengua diuen una cosa ben diferent, però ja ho tenen controlat i a falta de l'aparatet de "Men in Black" per a esborrar-nos la memòria a tots utilitzen mitjans "democràtics" per a decidir que els valencians i els catalans no tenim res en comú, i si després d'escoltar els més grans disparats se'ns ocorre denunciar les barbaritats que fan els manaires del País Valencià, aquests ens contesten com dient "ei ei, no us passeu que encara podem fer més, ja veureu ja...". Només s'ha d'escoltar al sr. González Pons, el de "con v de valencianos", quan diu sense cap tipus de vergonya i molta fanfarroneria ...

... i és aquí on m'indigno. I m'indigno perquè el mínim que se l'ha d'exigir a un polític és que compleixi la llei. Els tribunals de justícia han dictaminat nombroses vegades que els mots "català" i "valencià" designen la mateixa llengua, i de la mateixa manera que als funcionaris que no volien autoritzar matrimonis entre homosexuals se'ls ha cridat l'atenció i se'ls ha inhabilitat si calia, amb aquests senyors s'hauria de fer el mateix. No es pot permetre que un polític no faci cas d'una sentència judicial per motius partidistes ni que ignori criteris científics per motius polítics. I el millor de tot és com ho justifiquen : "això és el que sent la majoria de la gent" diuen, com si tots els temes es poguessin decidir per majoria. Si la majoria de la gent decidís que la llei de la gravetat no existís, llavors flotarien ? Molt em temo que no. Aquest és el pervers jocs de la majories. Vols carregar-te la democràcia? és fàcil, afegeix 1000 capsigranys afins a una població de 500, els hi dones el dret a vot i tindràs una massa decisòria fàcilment manipulable i que votaran allò que vulguis.

Tenim una sèrie de senyors, candidats a càrrecs públics, que diuen públicament que només faran cas d'aquells dictàmens judicials que els interessi, posant com excusa que són els representats triats per la gent ( com si ara la gent votés per decidir quines lleis s'han de complir i quines no ) i no existeix ningú, *ningú* a tot el punyeter Estat que no sigui capaç de dir "no senyors, vostès reiteradament no acaten la justícia i això no pot pas ser". Una vergonya, una veritable vergonya.

Me'n vaig al badiu...

Visca la terra !!

Rondaire xocolataire

En primera persona

(Encetem un micaco xocolatat...)

Un dels darrers apunts de l'antic bloc parlava del carrer de Petritxol i de la llegenda que explicava el seu origen. Com a més d'un interessat per la història i el folklore del nostre poble també sóc "una mica" golafre, no em vaig poder resistir la temptació de fer esment de les xocolateries tan típiques d'aquest carrer i, ves per on, aquest tema va ser el més comentat, tan que vaig pensar en iniciar el nou camí del bloc amb un apunt xocolataire i, bé, no va poder ser el primer, però no m'he esperat gaire.

Arribats a aquest punt cal que faci una advertència : Si encara no heu esmorzat millor serà que deixeu la lectura de l'apunt per més endavant!! I no mireu les fotografies !!

Comencem el nostre camí, un camí que comença al sud de la nostra terra, a València cap i cassal. I on vaig quan vull prendre'm un bon xocolata, tot i que hi ha molts llocs hi ha un que és infal·lible...

... la xocolateria Valor de la Plaça de la Reina, lloc emblemàtic amb unes vistes força interessants de la Seu i del Miquelet i on podreu trobar una amplia varietat de xocolates. A mi el que més m'agrada és el xocolata a la taronja...

... encara que Alalluna es decanta més pel clàssic xocolata a la tassa, ben bo per cert...

... amb la panxa plena agafem el camí del nord, i pugem i pugem fins a arribar a Barcelona, Ciutat Comtal. I a on anem a prendre un xocolata? Doncs a un petit carreró de Ciutat Vella prou conegut per tots vosaltres, com no podia ser d'una altra manera ...

... al carrer Petritxol, al Dulcinea per exemple, que està al tocar de la llibreria Quera i de la Plaça del Pi ( segur que ara si que el trobes Marga ) on el xocolata va acompanyat d'aquest tipisme ancestral d'allò que porta anys i anys fent-se al mateix carrer, i és que no prens només xocolata, prens una mica de la història de la ciutat ...

... per acabar continuem el camí una mica més al nord, així arribem a la meva a vegades gran i a vegades petita Badalona, lloc a on, com no podia ser d'una altra manera, també tinc un lloc xocolataire on hi vaig de tant en tant, aquest lloc és ...

... El Neuler, al carrer Canonge Baranera, on fan una excel·lent xocolata forta i uns deliciosos melindros que, junts, esdevenen els acompanyants perfectes per a una tarda grisa d'hivern ...

... i és que, a més de xocolata, venen neules, carquinyolis, pets de monja i tota una sèrie de dolces temptacions (com ara els anomenats micacos) que estan tan i tan bons que és estrany que no surti d'allà amb una bossa almenys.

Tres llocs ben diferents amb tres maneres diferents de fer la xocolata i els seus acompanyants però que sempre estan plens a vessar, és veritablement complicat trobar-hi lloc a certes hores. Serà per culpa de la màgia del xocolata ?

Nota Xocolataire : M'agradaria força que compartíssiu els vostres llocs xocolataires preferits. Jo em comprometo a "fer un esforç" i anar a provar-los així que pugui per a fer un nou apunt sobre les experiències. Per a què després digueu que no faig sacrificis pel bloc !! ;)

Me'n vaig al badiu...

Visca la terra !!