dilluns, 14 de maig de 2012

No és país per a pobres

(Encetem un micaco proletari...)

La primera pàgina de la memòria del meu projecte final de carrera acaba així: "Dedico aquest projecte als meus pares. Ells sempre m'han recordat la importància de tenir estudis i d'acabar tot allò que un comença. Per a un d'ells arriba massa tard, però sé que, estigui on estigui, es mostrarà satisfet". A casa mai han sobrat els diners, però gràcies als sacrificis que van fer els meus pares jo vaig poder arribar a tenir un títol universitari. Ells estaven decidits en que ho havia de fer perquè estaven convençuts que m'obriria portes que, d'altres maneres, eren inassolibles i que ells mai van poder passar. Tenien raó, ja que un títol et permet tenir un ventall més ampli de possibilitats, i això, pels que no tenim moltes d'origen, és un luxe que no es pot deixar passar.

El meu pare va patir una malaltia crònica els darrers anys de la seva vida. Durant aquest temps una o dues vegades a l'any havíem d'anar d'urgències i es passava uns dies a l'hospital per una 'posada a punt'  com solia dir. En tot moment el tracte va ser impecable tant per a ell com per a la meva mare que es passava gairebé el dia sencer amb ell. No cal a dir que durant tots aquests anys va haver de prendre un bon grapat de medicaments de forma diària.

Doncs bé, sembla ser que als genis  que ens dirigeixen els hi sembla fatal tot això que us he explicat. Per això han fet que tenir estudis universitaris sigui més complicat per la gent justa de diners, que la sanitat també sigui més cara i que, si ens volem queixar d'aquests o altres abusos, fins i tot s'hagi de passar per caixa per mirar d'obtenir una mica de 'justícia'.

Amb aquestes mesures jo no podria haver estudiat mai a la universitat i no tindria la feina que tinc ara. I prefereixo no pensar com hagués passat mon pare i ma mare els darrers anys de la vida d'ell. I tot perquè, segons ens diuen, "tots vam viure per sobre de les nostres possibilitats". Doncs bé, ni els meus pares van deixar a deure res a ningú ni jo ho estic fent. Això sí, a canvi d'estar-se de moltes coses i de passar-se una bona estona fent números per a preveure i quadrar tot l'humanament previsible i quadrable. I mentre vaig fent tot això vaig veient com una persona que va destrossar el Ministerio de Economia, ni va ensumar la crisi al FMI i tot solet s'ha carregat una de les més grans entitats financeres de l'Estat  se'n va cap a casa seva amb una palmadeta a l'esquena i uns quants milions a la butxaca.

Confesso que és en aquests moments en que tinc un ràbia 'in crescendo' dins meu perquè, ara, el pare sóc jo i estic veient com aquesta colla de malparits li estan complicant l'existència a persones com el meu fill mentre asseguren el futur dels de la seva classe. I és aleshores quan penso en allò que em va deixar l'avi i en començar a utiltizar-lo de forma seriosa…

Font: Avui

Me'n vaig al badiu...

Visca la terra !!

6 comentaris:

Josep Ma. ha dit...

Fem'ho!!

XeXu ha dit...

Aplaudeixo aquest post, encara que estigui fet des de la ràbia o la mala llet, com no pot ser d'altra manera en aquests moments. Ho has explicat fantàsticament bé. El futur que ens espera i que espera a les properes generacions és molt negre amb un govern d'ultradreta com el que tenim. Els de classes treballadores, entre les que em compto, no tindrem res a pelar si cal que els rics mantinguin el seu nivell. Els meus pares també van treballar-s'ho perquè jo pogués estudiar, i dubto que ara tinguéssim prou nivell per fer-ho. Què podrem oferir als nostres fills?

M'ha agradat molt el post, de veritat, aquest me l'apunto, encara que el que expliques no sigui massa agradable, però està molt ben dit.

Jordi ha dit...

Totalment d'acord. Viure d'acord a les possibilitats és el que volen: donar-te poques possibilitats mentre ells en tenen més...

Recordem també que quan han pogut, molts treballadors s'han apuntat a ser rics menystenint el de la seva classe.

I si, encara hi ha classes...

AhSe ha dit...

Jo també aplaudiria. Però que no siguin només paraules, sisplau! Els pobres nens d'avui dia no tenen la culpa que a un grapat d'adults se'ls va l'olla constantment.

Isaac Zamora i Sitjà ha dit...

Un dia vaig sentir que la fortuna dels Rato havia estat gràcies a l'espoli i al pillatge després de la Guerra Civil.
Resulta que Radio Rato es va crear amb l'emisora Telefunken de nova generació que l'exèrcit d'ocupació franquista va incautar a Ràdio Associació de Catalunya.
És una d'aquelles coses que sents a dir un cop i per "algun motiu" mai més. Pot pujar-hi de peus que ni Rato ni el govern mai han compençat RAC per això.

Carquinyol ha dit...

Josep Ma.: Cada dia tinc més ganes i més motius per a fer-ho !!

Xexu: Moltes gràcies pel teu comentari company. La veritat és que cada dia em costa més deixar la ràbia de banda...

Jordi: I tant que hi ha classes ! I els catalans, com sempre, tenim doble lluita: la de classes i la nacional.

AhSe: I tant que no en tenen cap culpa. I els adults no tenen vergonya !!

Isaac: Segons tenia entès els Rato fins no fa pas gaire eren amos de mig Asturias. El que no sabia era gràcies a què ho eren.

Publica un comentari a l'entrada