dimecres, 23 de desembre del 2015

Bones festes !

(Encetem un micaco nadalenc…)

 

A aquestes alçades en qualsevol altre any ja hagués publicat una llegenda nadalenca i una imatge amb motius nadalencs amb els micacos i la taronja. Aquest any no només no ho faré sinó que, a més, el ritme de publicació des d’un temps ençà (que ja de per si era baix) ha estat inexistent.

La culpa ha estat una concatenació de malalties que hem patit els diferents membres de la família des de mitjans de novembre : gastroenteritis recurrent, angines, hipertensió, gastroenteritis, vertigens perifèrics i, per acabar, varicel·la. Tot seguit i pràcticament concatenat. En fi, esperem que ara la "serie de catastróficas desdichas" hagi passat finalment.

I encara que no sigui de la forma habitual, voldria destijar-vos un bon nadal, unes molt bones festes i que el 2016 et porti tot allò que us calgui per a ser feliços.

dilluns, 21 de desembre del 2015

Quatre coses sobre el 20D

(Encetem un micaco postelectoral…)

Només quatre comentaris sobre les eleccions espanyoles de l'altre dia. Per reflexions molt millors recomano aquest article d'en Vicent Partal.

• Abans de res: això no ha de canviar res en el camí que ha agafat el Principat. No hem d'esperar "què" faci Madrid, massa temps ho hem fet. Ara hem de seguir amb el nostre camí, formar govern i anar directe a la independència. I, mentrestant, ja anirem responent al que arribi des de "la capital del reino (de al lado)"

• La notícia "estrella" que semblen voler vendre certs mitjans és que Podemos es reforma en la selva voluntad (ja veieu, és noticia que un partit faci una cosa que diu el ser programa que farà…) vol impulsar fer un referèndum sobre Catalunya. El que no he llegit per enlloc és com seria aquest referèndum (es votaria a Catalunya o a tota Espanya per exemple?) ni com pensa portar-lo cap endavant, car Podemos no té majoria ni al Congreso ni al Senado com per a poder modificar la Constitución, i el cas del Senado és justament el més destacable ja que allà qui té majoria ab-so-lu-ta és el PP.

Podria provar de fer un referèndum sense modificar la Constitución? Podria, però immediatament tindria denúncies per inconstitucionalitat, i ja sabem que n'opina el Tribunal Constitucional de tot això.

I això considerant que 'realment' vol fer aquest referèndum com s'ha de fer, que aquesta és una altra qüestió, no serà de primera vegada a Espanya una cosa era 'de entrada no' i després va ser sí...

• La CUP té tot el dret a no presentar-se a les eleccions espanyoles pel motiu que sigui... ara bé, utilitzar-ne els resultats pels seus interessos ho trobo poc ètic i molt oportunista. I molt menys encara dir que el resultat del 20D representa el que vol la societat catalana, deslegitimant així el que va dir aquesta mateixa societat el 27S en clau més casolana.

• Que el partit amb més diputats a Espanya i que fins ara governava des de Madrid, el PP, sigui l'últim a Catalunya diu moltes coses de com és la relació Espanya-Catalunya i no ajuda a legitimar al govern espanyol al Principat.

• Ara en que a Madrid estan en estat de shock i encara no saben com formaran govern és el moment de fer-ho a Catalunya. Aconseguir tenir un govern independentista estable al Principat seria un cop molt dur, política i informativament. No podem deixar passar (una altra) oportunitat, i menys com aquesta.

• I seria molt interessant veure com respondria Espanya a la formació del govern català !

Esperem esdeveniments, però si us plau... no fem més el passerell !!

Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

dilluns, 14 de desembre del 2015

Els monàrquics francesos i el 20-D

(Encetem un micaco recordatori…)

El passat 14 de setembre en Joan-Lluís Lluís escrivia aquest article a Vilaweb, on ens explicava una història que jo desconeixia totalment: Cap a final del segle XIX la monarquia francesa va estar a punt de ser restablerta. Hi havia una majoria de diputats monàrquics que es van posar d'acord per restablir al rei, Què va fallar? Van perdre el temps, es van obsessionar en textos legals i en el calendari i van deixar de tenir clar l'objectiu principal: restablir la figura del rei. Al final, uns quants diputats monàrquics es van cansar i es van fer republicans. I fi de la història.

Aquí portem tres mesos de victòria independentista al Parlament però seguim sense tenir un govern independentista perquè la CUP i Junts pel Sí encara no s'han posat d'acord. La bona notícia és que sembla ser que encara ho intenten. No estaria de més que tant uns com altres no perdessin de vista que l'objectiu principal és aconseguir la independència i que deixessin per quan siguem independents les picabaralles, ja tindran temps per barallar-se més endavant. Ara estem en temps de negociar, i negociar vol dir que les dues parts han de cedir.

Ja hem perdut molt de temps, i el temps (com van saber els monàrquics francesos) és una cosa que no et pots permetre perdre encara que tinguis majoria.

I quan encara estem discutint sobre els resultat del 27-S tenim un nou front obert: les eleccions espanyoles del 20-D. I, com no podria ser d'una altra manera, en comptes d'enfrontar-les amb una estratègia comuna tornem a tenir estratègies dividides.

Doncs bé, si abans els monàrquics francesos ens ensenyaven que no s'ha de perdre el temps tot i tenir majoria i que no pots dir blat fins que no està al sac i ben lligat, ara anem al sud on el mestre Joan Fuster va dir una d'aquelles coses que no hem d'oblidar mai : "Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres".

Per tant, el 20-D no  podem permetre que a Catalunya puguin guanyar els contraris a la independència (i dins d'aquests contraris està Podemos) No els hi podem regalar aquesta mena de titulars a la premsa espanyola, car es dedicaran a esbombar-ho a tort i a dret per rebaixar la nostra força en l'àmbit internacional (cosa que nosaltres també estem fent amb les nostres perepunyetes…)

Així que si aquest 27-S vas votar independència ara toca tornar a fer-ho, s'ha de tornar a enviar un missatge clar de quina majoria hi ha ara mateix a Catalunya i no es pot donar cap tipus de respir al contrari.

NOTA: En l'article original, en Joan-Lluís Lluís utilitzava aquest succés històric per parlar sobre l'estratègia de Catalunya Si que Es Pot, però trobo que és força adíent també per a la situació actual.

 
 
Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

dimarts, 17 de novembre del 2015

Terror i guerra

(Encetem un micaco reflexiu…)

El passat 13 de novembre París sumava un nou dia tràgic a la triste llista formada pel 11S de New York, el 11M de Madrid i el 7J de Londres. En aquesta data el terrorisme islàmic tornava a portar el terror, la por i la mort al cor de la nostra societat, en aquells indrets on un no s’espera mai trobar-ho. El terror va aconseguir tallar de soca-rel la vida d’una ciutat que es preparava a viure un cap de setmana de pau, lleure i festa. De fet, no va ser només aquell cap de setmana, ara mateix els parisencs no saben quan podran recuperar aquell ambient.

De ben segur que heu escoltat, llegit i vist mil i un comentaris, divagacions i discussions sobre aquests afers, pronunciats de ben segur per persones amb millor preparació i més coneixements sobre el tema que jo. No és el meu desig repetir-les, només recollir quatre pensaments que he tingut sobre tot plegat.

Una de les coses que s’ha discutit molt és el perquè d’aquests atacs i el seu origen. Evidentment, la culpa de la massacre és de qui la comet, però molts s’han preguntat “perquè ho fan?”. La resposta òbvia és “per a fer mal al seu enemic”. Com? Ficant-li por al cos. La por és un element poderós, ja que pot canviar les percepcions de qui la pateix, cosa que implica cometre més errors, errors que l’adversari aprofitarà. La por no és només l’arma de grups terroristes més o menys petits per enfrontar-se a exèrcits molt més grans, és una arma més de la guerra, el poderós exèrcit Nazi la va utilitzar sovint, fent que els seus bombarders en picat Stuka portessin una sirena que feia un soroll infernal a l’hora de bombardejar, cosa que va fer que es sobrevalorés la capacitat d’aquests tipus d’aparells. Controlar la por és vital.

I com es pot produir aquesta por? Atacant a l’enemic allà on no s’ho espera i a qui no s’ho espera. Per això no s’ataquen soldats, ni bases militars, s’ataquen civils desarmats que no s’ho esperen. Mireu si es efectiva que fets com aquests podem ser el detonant de l’allau de refugiats que viu Europa en aquests darrers temps. Què penseu que faríeu si visquéssiu a un lloc que té successos com els de París (o pitjors) a diari ?

A més, així els terroristes aconsegueixen dos objectius: primer l’acció en sí, que és més propagandística que efectiva, ja que no aconsegueix reduir la capacitat militar del contrari. La segona, crear un clima de psicosi que obliga a l’adversari a aplicar tota una sèrie de mesures (i de recursos) per aturar-la.

En aquest punt ja podrem veure una d’aquelles frases celebres que diuen “la primera víctima de la guerra és la veritat”: uns es dedicaran a fomentar aquesta por amb amenaces i els altres miraran d’evitar-ho amb declaracions i accions. Qui guanyarà ? Difícil saber-ho, però sens dubte l’atacat haurà de mobilitzar molts més medis que l’atacant.

Aleshores és quan podrem recordar allò que diu més o menys ‘no comencis mai una guerra però acaba-les totes’ Occident ha deixa masses “guerres” a mitges per no mobilitzar els recursos suficients, i no només guerres en el sentit més estricte, sinó conflictes socials com la integració i promoció dels diferents grups ètnics i socials. Ara paguem, en part, les conseqüències.

Una de les primeres accions que va fer el govern francès va ser aplicar mesures d’excepció. Entenent aquesta acció, no puc deixar d’evitar pensar en aquella frase que atorguen a Benjamin Franklin i que ve a dir que qui renuncia a la llibertat per obtenir seguretat no mereix ni una ni l’altra. Suposo que tot depén de com es faci, però la cosa no pinta bé.

I per acabar, com no comentar el tema de la resposta. La resposta és l’habitual : bombardejar. I aquí em tornen a sorgir dubtes. Segur que els bombardejos afectaran la capacitat del Estat Islàmic, però en quin nivell és difícil de saber. Perquè una cosa està clara: si el que vol és eliminar-ho físicament, bombardejant només no s’aconseguirà, s’hauran d’enviar tropes terrestres. I ara mateix, i veient com està de complicat el mapa geopolític i bèl·lic d’aquella zona, em sembla mi que la cosa està complicada.

En definitiva, un tema aquest molt peli-agut i complexe que s’ha de pensar i estudiar molt bé deixant de costat les pressions i els sentiments. Espero que els responsables de conduir-lo ho sàpiguen fer.

Mentrestant, només em puc sumar al dolor dels familiars de les víctimes i desitjar que tant de bo arribi un dia en que successos com aquests no tornin a passar a cap punt del planeta.

 
 
 
Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

dimarts, 10 de novembre del 2015

Declaracions, determinacions i manipulacions

(Encetem un micaco secessionista…)

Ahir al Parlament de Catalunya es va aprovar l'anomenada Declaració Independentista, la declaració que fixa el marc per trencar amb la legalitat espanyola i començar el camí cap a una República Catalana. No era estrany llegir que la jornada d'ahir era "històrica" (tampoc era estrany llegir que era un "golpe de estado"…) i sens dubte va ser una de les més importants des de fa molt temps, ja que l'independentisme va aprovar per primera vegada una resolució que l'enfrontava amb l'Estat Espanyol. Potser va ser la jornada més important fins ara, però no serà la més important en el camí de l'estat propi.

I no ho serà perquè ahir el que vam fer va ser aprovar una declaració, o sigui, un "acordem fer això". Ara bé la part important de debò, la de "anem a fer el que vam aprovar". La que indica la nostra determinació. I aquesta determinació s'ha de veure forta ja que començarà, segurament, per no fer cas al que dictamini el Tribunal Constitucional. Aquesta data serà veritablement la primera en que l'Estat Català es començarà a intuir, serà la que farà saltar espurnes i no serà gaire llunyanya (encara que amb les eleccions espanyoles enmig ves a saber…)

Mentre esperem que aparegui aquesta data de 'primer contacte amb la independència' anem a parlar un moment de com s'informa als mitjans espanyols el Procés. Evidentment, la parcialitat és total, res estrany considerant el que deia l'altra dia el New York Times de la llibertat de premsa espanyola. Un exemple: ahir pel matí abans de la sessió del Parlament a les televisions espanyoles va sortir parlant en Coscubiela, l'Iceta, l'Arrimadas i en Rivera. Com veieu molta pluralitat.

Voldia acabar fent un petit resum del que va dir en Rivera: va venir a dir que el que feiem els independentistes no era democràtic perquè no teniem majoria (minuts més tard, al Parlament, 72 vots independentistes contra 63 que no ho eren), va repetir que no teníem majoria de vots (tot i que el PP amb majoria absoluta al Congreso en té un percentatge inferior), va insinuar que aquest Parlament no estava "ben fet" (o sigui, que tots els anteriors, unionistas, tampoc ho estarien…) i va dir que no era partidari d'un referèndum que s'hagués de repetir cada quatre anys (quan a Canadà ja han fet dos i cap problema).

Fa pena dir-ho, però les "informacions" sobre Catalunya a l'Estat Espanyol són dignes de l'Oceania orwelliana. Així és impossible encetar cap tipus de diàleg civilitzat.

 
 
Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

divendres, 30 d’octubre del 2015

Els monjos del Corredor

(Encetem un micaco fantasmal…)

Torna a ser Tots Sants i com ja fa uns quants anys torno a recuperar una de les moltes llegendes sobre fets sobrenaturals de la nostra terra. Les nostres festes no seran tan populars com les anglosaxones però Déu n'hi do la d'històries terrorífiques que tenim !

En aquesta ocasió la tradició popular ens porta a terres del Maresme, en concret a la Serra del Corredor, al turó on actualment s'aixeca el Santuari de la Mare de Déu del Corredor.

Santuari de la Mare de Déu del Corredor

Segons ens expliquen les llegendes aquell és un punt fosc, un lloc on les forces malèvoles semblen estar ben presents. Ens explica la llegenda que en aquell punt, dalt de tot del turó, estava el castell del senyor del Montnegre, un noble tan malvat que va ser castigat amb un llamp caigut del cel que va fer desaparèixer qualsevol rastre de la seva fortalesa.

Per mirar de reparar els seus mals, en aquell indret es va aixecar, anys més tard, un monestir de monjos. Va arribar un dia en que el rei va haver de partir a la guerra, i per evitar mals al seu fill el va deixar a cura de la comunitat del Montnegre. Però ves a saber si influenciats per la maldat que encara residia al lloc aquesta comunitat li va molestar la presència del príncep, així que el van matar i el van soterrar sota les columnes del temple.

Quan el rei va tornar, els monjos el van informar que, malauradament, el seu fill havia mort d'una terrible enfermetat. El rei, desolat, va sortir amb gran tristor però de seguida va ser abordat per un home pobre. El rei no estava per històries, i quan estava a punt de treure-se'l de sobre amb males maneres l'home li va explicar que era un lladregot, i que estant amagat al monestir per veure si podia fer alguna de les seves va ser testimoni de com els monjos mataven al príncep i l'enterraven al peu d'una columna.

El rei es va posat fet una fúria i ordenà al seus soldats empresonar a tots els monjos i arrassar el monestir. Només restà en peu la columna on va estar soterrat el malaurat príncep, columna que molts anys més tard va formar part de l'actual Santuari quan el van construir.

I la llegenda assegura que cada nit de Tots Sants i Dia de Difunts les pedres de la columna ploren pel crim que els malevols monjos van comestre en aquell indret, plors que s'escolten a tot el Santuari i que fan sortir sang de les pedres.

Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

dimarts, 27 d’octubre del 2015

I així começa...

(Encetem un micaco inicial…)

En la sèrie Babylon 5, al darrer episodi de la primera temporada, gairebé al final de l'episodi quan just te n’adones del grapat de coses decissives que acaben de passar i que saps que afectaran al desenvolupament de la història, apareix breument un dels personatges més enigmàtics de la sèrie, l'ambaixador vorlon Kosh i simplement diu '… i així comença'.

Ahir vam tenir un 'així comença' al Parlament. I va ser un 'així comença' realment 'koshnià' ja que el que vam poder veure va ser només el principi de tot, d’un dels canvis més gran que s’han pogut viure des de fa molts i molts anys a la nostra terra.

Vam poder veure com la Presidenta del Parlament, una de les màximes personalitats de Catalunya, reivindicava la República Catalana de forma clara i contundent, vam poder veure que la majoria independentista pot ser encara més àmplia segons el què i el com, vam poder veure com aquells que s'han passejat les últimes setmanes per totes les televisions espanyoles venent la idea de que els independentistes havíem perdut el 27S estan en clara minoria i vam poder veure (un altre cop) com els que sovint defensen el respecte a la majoria democràticament elegida actuen d'un forma radicalment diferent quan aquesta majoria no és la seva.

I tot això només el primer dia i encara sense govern definit !

 
 
 
Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

dimarts, 20 d’octubre del 2015

El sol i el smartphone

(Encetem un micaco energètic...)

Deixant de banda les tensions polítiques pel 'separatismo catalán', Espanya també ha estat notícia darrerament al món per l'anomenat "impuesto del sol", o sigui, les dificultats, ja siguin de forma burocràtica o amb impostos, que el Gobierno Central ha posat a tots aquells particulats que tenen plaques solars i estan connectats a la red elèctrica general. A molts llocs de l'estranger els ha sembat totalment incomprensible que a un lloc on el sol brilla amb força bona part de l'any no s'aprofiti aquesta font d'energia neta i renovable. Fora de les fronteres de l'estat no s'entén aquesta mesura, que es contraproduent per l'economia local.

Els catalans, en canvi, entenem prou bé que les decissions sobre infraestructures i energia que es prenen a Espanya sovint poc tenen a veure amb la racionalitat i molt amb la política i l'amiguisme, i ho sabem molt bé quan després de demanar durants ja masses anys un Corredor Mediterrari que connectaria un bon grapat de llocs econòmicament importants de l'Estat, aquest prefereix gastar-se els calers en trajectes AVE d'escasa rendibilitat.

El Sol

I clar, veient "l'amor" que professava el Gobierno Español cap a l'energia solar no m'he pogut estar d'explicar-vos la petita utilització que faig d'ella. Abans de res, haig de dir que unes quantes vegades a l'any passo uns dies a llocs on no hi arriba energia electrica de la xarxa general. Tot i que aquells llocs estan preparats per portar una vida normal, jo prefereixo tenir el meu petit "autosistema" de càrrega dels "gadgets" elèctrics, com ara smartphones i tablets. I evidentment, aquests sistema és solar, en concret és el següent :

Panell Solar

Està format per un panell solar format pres tres plaques i un butxaca amb dos connectors USB. Aquests panells plegats venen a ser de la mida d´un iPad i de la gruixor de dos d'ells. Els dos connectors USB estan pensats per carregar dos dispositius alhora (smartphones, GPS,…) amb una intensitat de sortida de 2A i 1A.

Tot i que es pot connectar el dispositiu directament al USB amb el cable de recàrrega, jo prefereixo carregar bateries i després utilitzar-les per carregar els dispositius quan calgui. Per això, utilitzo dues bateries petites de 3000mA i dues grans de 15000 mA, Per a que us feu una idea, les bateries d'un iPhone 6 són de 1810mA i la d'un iPad Air 2 és de 7340 mA.

I ara bé la pregunta del milió: quan triguen en carregar-se les bateries? Bé, les dues bateries de 3000mA es poden carregar a la vegada i, a ple sol, en 3h tens les dues carregades. Si està mig núvol aquest temps pot arribar a ser entre 5 i 6 hores. Per la seva banda, la bateria de 15000 mA només es pot carregar ella sola sense res més. Amb ple sol triga unes 5h a carregar-se i si està núvol la cosa es complica més ja que pot passar que la placa no generi l'intensitat necessària per carregar-la. Un truquet que jo vaig utilitzar en dies núvols va ser carregar les petites i després descarregar aquestes en la gran, no és el més òptim però funciona.

La placa solar porta uns mosquetons per poder-la penjar d'una finestra, una paret o de la part posterior de la motxilla mentres vas de caminada. És força resistent i només s'ha de tenir cura de que a les bateries no els hi doni la llum solar directa puix entre l'escalfor que generen mentres es carreguen i la dels raigs del sol poden arribar a escalfar-se massa.

El problema és que no carrega qualsevol tipus de dispositiu, en el meu cas l'ordinador portàtil i les bateries de la càmara de fotos. Però m'ha anat força bé. Si voleu saber els models concrets o el lloc on ho podeu trobar m'ho pregunteu sense problemes.

Espero que us sigui útil, a mi aquest muntatge m'ha funcionat força bé durant més d'una setmana. I, a més, sents un cert grau de satisfacció al veure com et fa més autònom i com aprofites directament una energia que està a l'abast de qualsevol.

 
 
Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

divendres, 9 d’octubre del 2015

La determinació d'un rei

(Encetem un micaco recordatori…)

Avui el País Valencià celebra la seva Diada fundacional, l'any que va marcar la creació del Regne de València amb l'entrada de les tropes de Jaume I a la ciutat de Balansiya.

Però caldria recordar que aquella campanya no va ser una campanya militar més del bloc cristià contra el bloc musulmà. Part de l'origen de la campanya va ser la guerra civil dintre del bloc musulmà, que va fer que l'antic rei de Balansiya passés al bàndol cristià. Però és que dintre del bàndol cristià tampoc era tot una bassa d'oli.

I és que les tensions entre el monarca i els nobles (sobretot aragonesos) van ser una constant tota la campanya, i van portar fins i tot derrotes militars com el setge fallit a Peníscola en que el monarca es va haver de retirar al negar-se els nobles a ajudar-ho.

"Era ja conducta corrent en els nobles, en particular dels qui podien fer per son compte cavalcada en la terra que el rei volgués conquistar, posar-li dificultats, com si una amagada gelosia els fes témer els triomfs del monarca, i amb el fi de facilitar amb el quietisme del rei lo que a ells convenia, és a dir, fer cada un la guerra en profit particular"

Aquestes tensions van durar fins al final. Després de la Batalla del Puig de Santa Maria, i quan ja el següent objectiu era València, va morir en Bernat Guillem d'Entença, oncle del Rei i un dels nobles més destacats. Davant d'això, Blasco I d'Alagón en nom de molts altres barons, sobretot aragonesos, van voler parar les hostilitats i reprendre-les més endavant. En Jaume I s´hi negà, i reunint als barons els va dir …

"...e meravellam-nos-en que la nostra añada pensàvem fer a pro de vosaltres, e de la nostra conquesta; mas pus entenem que a vosaltres pesa la nostra anada, llevam-nos en peus, e dixem: Nós prometem aquí a Déu, e a aquest altar qui és de la sua mare, que nós no passarem Terol ne'l riu de Tortosa tro que València haiam presa"

Això féu que els nobles recuperaren l'empit i prometeren lluitar fins a la victòria que va culminar amb la rendició de València després de només cinc mesos de setge. Al Cid li havia costat dos anys.

Poc abans havia arribat una proposta de pacte per part dels musulmans que oferien grans beneficis al cristians, però en Jaume I el va desestimar dient que tal i com estaven les coses només tenia sentit continuar, ja que així tindria la gallina e puys los pollets.

Determinació, unió i desestimar pactes on t'ofereixen menys del que pots aconseguir. Així cauen ciutats i així es forgen regnes. Són unes lliçons que en el moment en el que vivim també hauríem de tenir molt presents.

Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

dimarts, 6 d’octubre del 2015

Del roig al taronja

(Encetem un micaco analític…)

Aquests dies he vist com molts dels meus companys s'estranyaven de que el tradicional 'cinturón rojo' de Barcelona es convertís, ni que fos parcialment, en un 'cinturonet' taronja de Ciudadanos. Com habitant d'aquesta àrea i en un dels barris que van sorgir cap als anys 60-70 del segle passat voldria explicar el que em trobo pel carrer. No pretenc trobar 'els motius' només explicar les meves experiències.

Una part, no sé com d'important, dels vots dels partits és el que podríem anomenar 'hooliganisme': gent que vota sempre al mateix partit perquè als altres no els pot ni veure. No importa el que digui/faci el seu partit de sempre i el que diguin/facin els altres: ell els votarà. I, com a molt, si està molt emprenyat, no votarà. D'aquest individus segurament en podem trobar a tots els partits però desconec si en certs partits hi ha més que en altres.

Una altra part seria els que jo anomeno 'Réstate', per comparació amb la gent de 'Súmate': gent amb procedència familiar de fora de Catalunya però que no s'han acabat d'integrar en la seva vida quotidiana a la catalana: tot el seu entorn natural és en castellà i els seus símbols són els espanyols. Eps, que jo no dic que no siguin catalans ni que siguin millors ni pitjors que uns altres, només faig una descripció. El cert és que aquesta gent, pel que sigui, no ha connectat amb la cultura catalana. No fa pas gaire, uns pares del col·legi on porto al nen comentaven que en no sé quin curs els havien fet portar "un diario en catalán" i ho deien com si fos una cosa estranya portar un diari en català a una escola catalana.

Els 'Réstate' tenen clar a quin conjunt de partits voten: PSC, PP i C's. Els més 'conscienciats' socialment poden votar ICV però no hi confiïs gaire, com bé han pogut comprovar els de Catalunya Si Que Es Pot. Això ho saben bé els del PSC (perquè penseu que en Pedro Sánchez es va posar la bandera espanyola al fons?) i gens els de Podemos que es pensaven que només per recordar-los els seus orígens els hi farien cas. Ells s'identifiquen amb certs símbols i votaran a qui els defengui, sense importar polítiques socials ni altres aspectes. Per a ells, els Podemos poden ser "contraris" com CDC, ERC o les CUP. Per això els de CSQEP han tingut mal resultat: al no definir-se en el tema sobiranista els que es senten espanyols s'han anat cap a Ciudadanos i els independentistes cap a la CUP.

I perquè a Ciudadanos? Doncs per descart… el PSC ha tingut montes picabaralles, han manat masses anys i n'hi ha que el troben encara massa "catalanista" (sí, n'hi ha…) Altres simplement s'han cansat d'ells i no volen votar a un partit que veuen com votació rere votació va perdent influència. Amb el PP els ha passat més o menys els mateix: massa notícies negatives i massa poca influència a Catalunya. Qui els queda aleshora? Ciudadanos, un partit 'jove' que només s'ha definit en allò que volen: ser espanyols. Polítiques socials? Això ara mateix és secundari, ara calia "ganar a los independentistas", a ells no els hi vinguis amb balances fiscals, amb Rodalies penosos vs AVEs d'altres regions. El que funciona malamente aquí és culpa de la Generalitat i les seves idees independentistes que no la fan governar bé. Ah, i dels lladres del 3% !

No voldria acabar sense un altre colectiu, ben petit en el meu àmbit però no inexistent: els "autoodiats". Aquella gent de família catalanoparlant i catalana que, ves a saber perquè, són dels més entusiastes envers l'independentisme. Ja no dic estil UDC i dret de decidir, dic directament PP o C's, saltant-se el PSC. Les raons: les podeu llegir a qualsevol diari de La Caverna: Pujol, el 3%, la corrupció, les retallades… sí, com si a Espanya no hi hagués, però és el seu discurs i d'aquí jo almenys no els he vist sortir.

No sé si us ajudarà o no a entendre una mica el que ha passat, jo el que veig és que hi ha un grup de gent a la que serà gairebé impossible explicar les raons de voler ser independents: a la meva zona segons Vilaweb, l'independistme va tenir un 19% de vots, C's un 17%, el PP un 29% i el PSC un 18%. CSQEP es queda en un 12,5% i… ei, tenim gent d'UDC… un 1'8%. Fa uns anys el PSC tenia aquí victòries aclaparadores i us puc ben assegurar que el nivell econòmic no ha pujat tan com per la gent votés a partits de dreta, així que digueu-me… en què pensaven a l'hora de votar ?

PS: Tenir gairebé un 20% d'independensites us puc assegurar que és una fita molt important !

 
Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

dimarts, 29 de setembre del 2015

Les coses a les que diem adéu

(Encetem un micaco postelectoral…)

Expliquen que una vegada en Miguel de Unamuno, en una carta dirigida a en Joan Maragall, li va dir "levantinos, os pierde la estética". Canvieu 'levantinos' per 'catalans' que era al que es referia realment, que ja sabem que això del Levante és una cosa molt de terra castellana per no haver de dir-nos el nom. I s'ha de reconéixer que part de raó té, ja que nosaltres no només volem fer les coses, sinó que volem fer-les rodones. És com el Barça, no només ha de guanyar, ha de guanyar i a més jugant bé amb un joc espectacular. I clar, no sempre es pot. Doncs el 27-S ha estat una mica això: hem guanyat però no hem aconseguit aquell "més del 50% de vots" que nosaltres mateixos ens hem imposat sense motiu. I això ho han aprofitat els nostres rivals per no reconéixer la seva derrota.

El primer que cal dir és que aquestes eleccions no eren un referèndum. I no ho eren perquè aquells que ara diuen que hem de contar vots no ens han deixat fer-ho. Eren unes eleccions on es votaven partits i que, amb més o menys habilitat, hem convertit en una altra cosa. Si hagués estat un referèndum, la campanya hagués estat radicalment diferent (bé, la d'alguns no ja que no sabem fer una altra cosa que fotre por…), com a mínim hagués estat molt més bipolaritzada (i si us plau, el dia que fem el referèndum només dues opcions SI/NO, tot el demés només serveix per embolicar i amagar resultats), sense ambigüetats i sense blocs que es poguessin fer i desfer a mida del consumidor. Ficar als de Catalunya Si que es Pot i els d'UDC en el bloc del NO o en el de SI (com han fet certs partits tot i que després els han canviat de bàndol quan els interessava) és una errada hem la que hem caigut molts, amb el fàcil que era fer-los el seu propi bàndol i que aquí no passes res. Tot i així, ja sabíem tots a on els anaven a ficar...

Suposo que ja estareu cansats de veure estadístiques, percentatges i numerets per totes bandes. No els penso repetir, només dir que, amb aquestes tres diferenciacions estrictes de independentistes, unionistes i no-alienats ara mateix els vots independentistes superen als unionistes, a espera dels que no alienats es decantin (si mai ho fan com a partit). No arriben al 50%? Cert, però són més, és el que hi ha.

Però repetim, aquí es conten escons. I en escons els diputats diputats independentistes tenen majoria absoluta. Cert que això no està ni molt menys arreglat, ara és quan de veritat bé la feinada. Primer posar d'acord Junts pel Sí i la CUP per fer govern, cosa que no serà fàcil. I després desplegar el full de ruta cap a l'Estat Català, que ja veureu com cada sessió del Parlament el Gobierno Central el portarà al Constitucional i els de PP, PSC i C's s'aixecaran tot enfadats de les seves cadires i sortiran tot enfadats del Parlament com a protesta… parlant amb tots els mitjans pel camí, és clar.

Així que ara cal ser pràctics i quedant-nos amb allò que tenim, i no pas amb allò que podríem haver tingut. Cal recordar que això que estem vivint és una lluita de supervivència, de supervivència com a poble. I com a tal, s'han d'utilitzar totes les estratègies i advantatges que ens permeten arribar a la victòria. Així que recordeu aquelles coses que gràcies al 27-S els hi podem dir adéu :

· La "mayoria silenciosa". Amb més d'un 77% de participació queda clar que allò al que s'aferrava l'unionisme no existeix. Sí, han votat més persones, cert, han votat unionisme… però també independentisme. I el resultat és que si hom ara mateix té alguna majoria (amb permís dels no-alienats) ara mateix és l'independentisme. El poble ha parlat de forma masiva i clara.

· Les indefinicions. UDC ha estat en terra de ningú fins al darrer moment… i ho ha pagat ben car. Més o menys com ICV amb Podemos, que també li ha passat factura. Aquestes eleccions no eren "normals" i això els votants ho han entès millor que certs partits polítics. A partir d'ara segurament tots es definiran molt més, sobretot quan el Procés guanyi velocitat.

· La incertesa. Tenim 74 diputats disposats a votar independència al Parlament. Els altres no. No ho poden aturar. Depenem de nosaltres mateixos, la feina la tenim nosaltres en pactar com, quan i qui executarà el full de ruta, Posant-nos d'acord els altres només poden fer actuacions de cara al públic de les Espanyes, però res més.

· El joc net. Ja sabíem que els nostres contraris farien qualsevol cosa, la campanya intensa de la por centrada en persones grans és un exemple clar. Però arribar al punt de sabotejar les votacions dels catalans a l'estranger ens hauria de fer molt més beligerants, perquè una cosa és mentir i l'altra és ja directament atacar al mecanisme que permet que funcioni una democràcia. S'hauria de fer arribar una denúncia a tots els organismes internacionals que poguessin fer alguna cosa al respecte.

· La por. Coneixem la nostra força i tenim les eines per fer la nostra feina. No ens confiem, però no cal tenir por. Hem vençut a una campanya terrible en contra nostra i de ben segur en faran més. Estiguem preparats. Preparem-nos perquè les primeres planes dels diaris espanyols després de la primera sessió del nou Parlament seran sucoses…

· Espanya. Bé, ara mateix ja està com una mica més lluny…

 
 
 
Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

divendres, 25 de setembre del 2015

Reflexiona i somriu

(Encetem un micaco electoral…)

Demà és la jornada de reflexió de les que probablement seran les eleccions més importants que hem viscut mai, tot i que potser hi ha "algú" que es dedica a treure alguna cosa per a tenir-nos distrets…

En tot cas, jo el que recomanaria és aprofitar aquest dia per reflexionar, per exemple en coses com ara…

· La crema de les banderes catalanes que va fer en Felipe V

· El Decret de Nueva Planta

· Les vegades que el Ejercito Español ha bombardejat Barcelona

· Les paraules d'en Vargas Llosa

· Les multes per parlar "dialecto catalán"

· Els "polaco el que no vote"

· El 'aprobaré’ d'en Zapatero

· El fer por als pensionistes dels de Societat Civil Catalana

· Els atacs al sistema educatiu català

· El senyor Wert

· Les signatures recollides contra l'Estatut

· Pedro J. vanagloriant-se d'haver manipulat les darreres autonòmiques catalanes

· Les estelades prohibides als camps de futbol

· Els comentaris dels presidents d'Andalucía i Extremadura

· El 'federalisme' del PSOE

· Els "hablame en cristiano"

· Les lleis aprovades pel Parlament i anul·lades per tribunals espanyols

· El número de vegades que ens han dit "nazis"

· El LAPAO

· Els empresaris que volen manipular als treballadors

· Els "Puta Barça y Puta Catalunya"

· Els comunicats manipulats de la UE

· Els "esto es España y se habla en español"

· El (inexistent) Corredor Mediterrani

· El no poder parlar català al Parlament Europeu

· El ribot de l'Alfonso Guerra

· Els grans banquers volen fer por

· Els comentaris de na Carmen Chacón

· Els tertulians de 13tv i de Intereconomia

· El que et diuen certes empreses quan els hi demanes utilitzar el català

· Totes les declaracions del ministre Margallo

· Les paraules d'en Pablo Iglesias valen dividir catalans pel seu origen

· Les pors sobre 'el corralito' des del Banco de España

… i, quan després de reflexionar sobre tot això, al dia següent agafis un sobre amb una papereta de Junts Pel Sí o de la CUP i vagis a votar, podràs notar com, màgicament, un somriure apareix a la teva cara. Perquè estas fent justament el que tots els anteriors no volien que facis.

I el somriure no desapareixerà, no et preocupis. Perquè ara és l'hora.

 
 
 
Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

dimarts, 22 de setembre del 2015

Apocalipsi CAT

(Encetem un micaco terrorific…)

Que tenen en comú un fabricant de vestits de núvia, el president d'una lliga de futbol, una associació de grans banquers, el Banco de España, l'exparella d'un torero reconvertida en estrella mediàtica, una empresa farmacèutica, el Ministro de Defensa del Reino de España i el president de Telefónica ?

Voler fotre por als catalans de cara al 27-S

Portem ja uns quants dies de campanya (i de precampanya encara més…) i tot el que s'escolta des de la banda unionista són o bé amenaces o bé prediccions apocalíptiques sobre una futura Catalunya independent. I el més divertit és que a hores d'ara es fan creus de que "la tàctica" no els hi funcioni! Quina cosa més estranya que insultar,que denigrar i dir-li a un col·lectiu "sin mi no eres nada" i "no te querrán en ningún sitio" en comptes d'acollonir a la gent la faci enfadar més !

Que tots els seus "arguments" siguin d'aquest estil hauria de fer reflexionar a més d'un no ja del que passa Catalunya, sinó de què és Espanya.

I és que hi ha coses d'aquests dies de campanya que són per emmarcar. L'Albiol, per exemple, va dient que si guanyen els independentistes molta gent s'anirà de Catalunya. No m'ho crec, però en tot cas el problema seria d'aquesta (hipotètica) gent, puix ninguí els fa fora i mentres ells eren majoria els independentistes han viscut tranquilament amb ells.

Diu l'Albiol que ningú es vol sentir estranger a la seva terra. Potser estaria bé que ens preguntés als independentistes com ens hem sentit tots aquests anys i com s'ha arribat fins el moment en que estem.

Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

dilluns, 14 de setembre del 2015

La Revolució dels Somriures

(Encetem un micaco manifestant…)

Fa un any vaig escriure : "Que un poble tregui al carrer un milió de persones per reivindicar quelcom és un fet extraordinari. Que ho faci durant tres anys seguits amb cada cop més movilització és una cosa excepcional. Que ho faci amb un civisme exemplar i amb una absència total d’incidents és simplement increïble." Avui podria tornar a escriure el mateix canviant el tres per un quatre. El poble català ho ha tornat a fer, ha tornat a demostrar que una part de la seva població té molt clar el que vol i ha tornat a defensar el dret que té a decidir el seu futur. I ho ha fet amb somriures, amb un ambient de festa general que contrasta amb les males cares d'aquells que li volen negar el seu dret.

Via Lliure

Un pot estar d'acord o no estar-ho, cadascú té llibertat per creure i pensar el que vulgui. Però després de més de quatre anys de les manifestacions més massives de l'Estat Espanyol els catalans ens hem guanyat el dret a que ens escoltin. Això seria el normal en un estat democràtic i modern. Ho hem aconseguit? No. Al dia següent ja hem escoltat declaracions realment lamentables, coses com que aquestes manifestacions recorden les manifestacions que feien els nazis, que va ser un espectacle vergonyós o que tots estem manipulats per en Mas. Barcelona va tenir durant unes hores més gent a un dels seus carrers que persones viuen a tota Extremadura i per alguns mitjans espanyols això era irrellevant.

Immediatament, les televisions espanyoles es van omplir de comentaristes, la gran majoria de partits unionistes. Que es convidi a Albert Rivera a valorar la Via Lliure i no es convidi a cap representant de la CUP o de Junts pel Sí hauria de fer reflexionar a més d'un de la pluralitat de certs mitjans de comunicació.

No faltes ni dues setmanes per a que saber finalment l'opinió del catalans. Jo també hagués preferit fer un referèndum, però no ens han deixat. Com sempre passa, que no ens deixen fer les coses. Doncs ara que no vinguin amb queixes, jugarem amb les seves regles i finalment podrem saber si la 'mayoria silenciosa' a la que tant fant referència és realment silenciosa o només inexistent.

Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

dilluns, 7 de setembre del 2015

Infinita tristesa

(Encetem un micaco molt trist…)

A aqueste alçades ja hauria d'haver fet un apunt indicant que ja s'havien acabat les vacances, explicant quatre coses sobre elles i penjant alguna foto, de fet, el tenia mig preparat... però no he tingut ganes de fer-ho. Aquesta setmana se m'ha trencat l'ànima a veure aquella fotografia del pobre xiquet sirià mort a una platja turca. I encara se'n va trencar més quan vaig poder llegir la seva tràgica història.

No crec que no hagi hagut cap pare/mare que no hagi vist en aquell xiquet al seu fill, se l'hagi escapat una llàgrima i hagi sentit una tristor infinita dins seu. Ni crec que ningú que hagi escoltat el relat del que va passar i s'hagi imaginat l'angoixa del seu pare, de la seva mare, del seu germà i d'ell mateix en els moments fatals sigui sent la mateixa persona que era abans. Ell no s'ho mereixia. Ningú s'ho mereix això i molt menys els xiquets innocents. I tanmateix només és una mostra. Quantes decenes, centenar, milers d'Aylan hi hauran hagut que no en sabem res? Quantes decenes, centenars, milers de mare d'Aylan? De germans d'Aylan? De pares d'Aylan? Fins quant?

Portem masses anys veien com la gent se'n va dels seus països d'origen, arriscant la vida cercant només una promesa de futur. És una imatge habitual, però no és normal. NO ÉS NORMAL. I això ho hauriem de saber molt bé. Els nostres avantpassats van fer coses similars, fugin de la misèria i de la guerra. No fa ni 80 anys estavem així per causa d'una barbàrie bèlica similar de la que fugia n'Aylan. El meu avi mateix va ser refugiat de guerra. El meu pare estava ‘de colònies’ a França i no va acabar a l’URSS per un bombardeig franquista. I poc després molts dels nostres també van haver d'anar a l'estranger cercant un futur que aquí no podien veure, que no existia, talment com molts dels que ara es juguen la vida volen arribar a Espanya o Itàlia atravessant el Mediterrani. No ho oblidem.

L'ànima em seguirà fent mal cada cop que penso en Aylan, el seu germà i la seva mare, cada cop que penso en el dolor del seu pare i cada cop que penso que no hem estat capaços de fer un món millor per a totes les persones que viuen en ell. L'únic que desitjo és que Aylan, el seu germà i la seva mare estiguin a un lloc molt millor on hagin trobat la pau que aquest món els hi va negar.

 
 
 
Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

dijous, 2 de juliol del 2015

Fi de curs blogaire 2014-2015

 

Tornem a aquelles dates en que el blog fa una paradeta. L'excés de feina i la calor conviden a descarregar-se una mica d'obligacions, encara que siguin autoimposades i satisfactories com aquesta.

Mare meva quins mesos hem passat! Van fer la V per la independència i el 9N, i tot va sortir com esperàvem de forma profitosa. Les darreres municipals han continuat remarcant la força dels partits independentistes, encara que tenim molta autocrítica i moltes coses a millorar, però una cosa està quedant ben clara: la independència la podem perdre només nosaltres solets. CiU ja no existeix, el PSC també s'ha dividit, UDC va en el mateix camí, igual que ICV. El PP no, però molts dels seus s'han passat a uns Ciutadanos que també van de capa caiguda tot i que guanyen suports, però no com esperaven. I ara sembla ser que l'únic que ens pot fer ombra és Podemos, amb un discurs que no aguantaria 5 minuts davant de qualsevol representant de les CUP. Però és feina nostra demostrar-ho.

I si el que hem passat ha estat apassionat el millor està per vindre: aquest 27S podem obtenir, per primera vegada en molts segles, la nostra preuada llibertat. Treballem per ella, defensem les nostres idees i no ens deixen vèncer pels desànims que ens volen encomanar els nostres contraris. Però per fer-ho cal agafar forces, així que, companys, per aquells que les tingueu molts bones vacances i pels que no, ànims que no estareu avorrits. Ens llegim en setembre.

Vacances estiu 2015

 

Me'n vaig al badiu ...
Visca la terra lliure !!

dilluns, 29 de juny del 2015

Molt breu guia de València per a Ciudadanos

(Encetem un micaco orientatiu…)

Ara fa poc dies la líder de Ciudadanos al País Valencià va protagonitzar la següent notícia :

Notícia Las Províncias - Punset

Amb la bona voluntat d’oferir-li una mica d’ajuda, aquest micaco principantí al que li agrada València li faré una petita guia pràctica per saber situar i diferenciar dos edificis claus en l’autogovern valencià. El primer que farem és posar un mapa de situació ...

Mapa Centre València

… en aquest mapa podem veure la situació dels dos edificis i, com a referència, el lloc on està situada la Plaça de la Mare de Déu, un dels llocs coneguts per tots els valencians del cap i cassal. Si no ho sap trobar, provi de preguntar en l’associació de víctimes de l’accident de MetroValencia, ja que es reuneixen en aquesta plaça de forma mensual.

Com sé que tot el centre històric de València està ple d’edificis singulars, li poso encara més pistes per poder diferenciar els edificis. Aquest primer és el Palau de la Generalitat Valenciana ..

Palau de la Generalitat Valenciana

… un edifici començat a construir en 1481 i que està format per dues torrasses, una del segle XVI i una altra del segle XX feta com a còpia de la primera. Aquest edifici, igual que passa amb el seu homòleg a Catalunya és un dels pocs edificis d'origen medieval a Europa que es manté com a seu del govern i de la institució que el va construir, la Generalitat del Regne de València.

En canvi, l’edifici de Les Corts Valencianes ...

Palau de Benicarló

… és l’anomenat Palau de Benicarló o Palau dels Borja, edifici de finals del segle XV construït com a residència de la família Borja, Ducs de Gandia. Durant la història ha passat per moltes mans i va arribar a allotjar al Gobierno de la República Española i a en Franco quan visitava València. Finalment, és la seu de Les Corts Valencianes des de 1994.

Espero que amb aquestes breus indicacions d’un ‘aldeano’ na Punset sigui capaç de no equivocar-se mai més. Ja sé que saber aquestes coses no és gens cosmopolita però no sé, la meva ment ‘aldeana’ creu que un representant del poble hauria de conèixer una mica les ciutats dels seus representats i, sobretot, les institucions a on es presenta.

Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

dimarts, 23 de juny del 2015

Els llocs de la revetlla

(Encetem un micaco revetllístic…)

Una de les preguntes que més es fa aquest darrers dies és 'i on passareu vosaltres la revetlla?' Hi ha respostes molt variades: a casa de familiars, en segones residències, en festes de barri, a la platja... Una regla sí que sembla que compleixin la majoria de respostes: la revetlla es celebra sobretot a cel obert, ja sigui a la ciutat, al camp o a la platja.

Aquesta és una regla immemorial, com ser una festa vinculada de sempre al foc i a l'aigua i que es celebra arreu de la nostra terra, ja sabeu, allò de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó és durant la revetlla una veritat palesa i palpable. Però, sempre s'ha celebrat la revetlla així?

Fixem-nos en el cas de Barcelona. Durant el segle XVIII i bona part del segle XIX a la Ciutat Comtal havia la costum de celebrar la revetlla als terrats on s'aplegaven els habitants dels diferents pisos per menjar la coca en colla. Es feia ball, s'encenien petites fogueres i també havia el costum de saltar corrent d'un terrat a un altre. També hi havia el costum de sortir a fer la revetlla a les muntanyes dels voltants, ja que hi havia la creença de que la nit de Sant Joan les aigües i certes herbes agafaven propietats màgiques. Això, però, resultava més complicat ja que la ciutat estava emmurellada i, per tant, s'havia de sortir quan els portals estaven oberts i tornar quan els tornessin a obrir.

A partir de 1780 es va prohibir encendre fogueres dins de la ciutat per por als incendis, això feu que els barcelonins sortissin més a les muntanyes properes a fer fogueres. Els horaris dels portals en aquestes dates es van relaxar una mica, així es tancava més tard i s'obria més d'hora. La gent, les classes populars sobretot, anaven a les fonts de Montjuïc a celebrar la revetlla, fent fontades a les diferents fons com la del Gat, la de la Satalia i, sobretot, a la Font Trobada.

Gravat de La Font Trobada

Aquesta font estava situada a la vessant de Montjuïc que toca el Poble Sec, al final d'un caminet costerut, a un patí que s'utilitzava com a pista de ball i a on a començament del segle XIX es va inaugurar un cafè, un dels populars berenadors que hi havia per tota la muntanya. Va patir moltes reformes i poc a poc va caure en l'oblit. Amb la construcció de la piscina descoberta del Club Natació Montjuïc va quedar a l'interior del bar de la piscina, i en la reforma que es va fer d'aquestes piscines per convertir-les en les piscines de salts de les Olimpiades de 1992 va desaparèixer del tot.

Ubicació de La Font Trobada

Si ara és habitual veure fogueres a la platja fa dos-cents anys era habitual veure-les a les muntanyes. Els temps canvien. Bona revetlla !

NOTA: Si vas al bosc, vigila el foc. No paga la pena cremar una mun‡tanya per seguir velles tradicions, així que recorda que està totalment prohibit encendre fosc al bosc fora dels punts autoritzats.

Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

dijous, 18 de juny del 2015

Laberint

 

Parc del Laberint

Detall del Parc del Laberint - Barcelona (Barcelonès)

 

Me'n vaig al badiu ...

Visca la terra !!

dimarts, 16 de juny del 2015

Forcades

(Encetem un micaco inversemblant…)

En aquesta etapa de la història de Catalunya que ens ha tocat viure hi ha implicats molts personatges, i un d’aquests personatges és na Teresa Forcades. Amb una presència als mitjans destacable el que diu és valorat positivament per una part de la població que la segueix sense qüestionar. Però hi ha coses que a mi no m’agraden gens.

La setmana passada va criticar les vacunes… una altra vegada. Jo no ho veig gens clar això de ficar-se amb un dels descubriments que més vides ha salvat a la història, que millor qualitat de vida ha otorgat i que ha portat a enfermetats que havien constituït veritables plages a la pràctica desaparació. Criticar-les perquè no ofereixen un 100% d’eficàcia, perquè hi ha gent que se’n beneficia econòmicament o perquè en certs casos potser poden arribar a tenir efectes col·laterals ho trobo frívol. Pel mateix motiu es podria criticar a la telefonia mòbil, a congelar per conservar els aliments o als cascs dels motoristes. No diré gaire més, el company Dan ho va explicar magistralment aquí i jo sigo fil per randa tot el que va dir.

Però si no n’hi hagués prou amb això ahir na Forcades va sortir dient que s’ha d’excloure a CiU del procés d’independència. És més, assegura que s’ha d’incorporar als ‘federalistes’ d’esquerres (on inclou a Podemos i no sé si al PSC).

Ho trobo una errada enorme. Si volem fer un estat nou l’hem de fer per tots els que volem aquest estat, per la gent d’esquerra, per la gent de dretes i pels de centre. El procés d’independència té èxit perquè és un procés transversal que ha arribat a posar en la mateixa taula des d’UDC a la CUP. Ficar en aquest procés gent que no ho té clar (diguem ICV), gent que està en contra de forma més o menys ambigua (diguem Podemos o PSC) i treure a gent que si ho té claríssim per molt de dretes que siguin l’únic que farà és trencar la força que ara mateix tenim.

Crear un estat nou és una tasca de totes les classes que el volen i totes han de sentir-se representades i valorades. I una vegada constituiït aquest estat, ja es faran eleccions, ja defensarà cada formació el seu punt de vista i ja decidiran els ciutadans quin tipus de govern volen. Parlar ara mateix d’això és dir blat abans de tenir-lo al sac i ben lligat.

I per acabar de remarcar la importància d’aquesta unitat només cal recordar la història. Durant la Guerra Civil Espanyola al fer-se l’esquerra més radical amb bona part del control de la defensa de la República Espanyola el que van aconseguir es fer fugir a l’esquerra més moderada, als centristes i als dretans republicans a l’exili o directament al bàndol franquista per molt que l’odiessin. Per voler fer una revolució social i alhora guanyar una guerra no van fer cap de les dues.

No caiguem en el mateix parany. Fem primer l’estat nou i després organitzem-lo com nosaltres, i només nosaltres, decidim. Però no lluitem en dos fronts. Això només condueix al desastre.

Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

dimarts, 9 de juny del 2015

Y cien gaviotas dónde irán?

(Encetem un micaco analític…)

A finals de la setmana passada es feia públic el pacte entre els partits d’esquerra badalonins per arrebatar la batllia de la ciutat al PP. D’aquesta manera, el polèmic Xavier García Albiol no podrà continuar sent l’alcalde de la ciutat. Molts comentaris s’han pogut llegir sobre aquest tema, i a mi m’agradaria donar també el meu punt de vista.

El PP ha estat la força més votada, sí, és veritat. Però per manar no només et calen vots, et cal tenir una majoria de regidors. I el PP ni l’ha tingut ni ha tingut l’habilitat de realitzar pactes per tenir-los. Certament, al PP li han votat 30.559 badalonins, 3669 persones més que no pas el 2011. Però és que als partits d’esquerra (sense contar CiU ni C’s) n’han obtingut 44.018, 10.615 vots més que el 2011. Resumint, hi ha més votants (repeteixo, sense contar CiU, C’s i altres sense representació) que no volen a l’Albiol com alcalde que els que sí el volen. Si els seus representants s’han posat d’acord per poder formar govern és una opció tan vàlida i democràtica com si l’hagués fet l’Albiol, per molt que ell ho critiqui.

Un tema del que s’ha parlat també és la comparació de la situacío de l’Albiol a Badalona amb l’Ada Colau a Barcelona, dient bàsicament perquè estava ben vist que a Badalona no manés la força més votada i a Barcelona en canvi sí si cap dels dos tenien majoria. Bé, hi ha una diferència substancial: a Badalona l’Albiol ja manava. I a estat precissament la seva forma d’utilitzar el càrrec el que feia urgent treure’l d’allà. Na Colau no sé com ho farà a Barcelona però té el benefici del dubte. L’Albiol a Badalona sabíem exactament què anava a fer perquè sabem què ha fet.

I què ha fet? Doncs més o menys el que han fet els altres governs municipals, això sí, amb una potent campanya mediàtica per a fer veure que no i tocant sempre temes molt populistes com els dels immigrants. I és que en aquests quatre anys que ha manat Badalona ha sortit als mitjans de comunicació bàsicament per les polèmiques declaracions del seu alcalde i com a lloc de reunió de la cúpula del PP quan venia a Catalunya. Bé, i pels escàndols com ara en les oposicions de la Guardia Urbana, el comportament de certs regidors i les prohibicions de cantar certes cançons...

I ara ja està tot arreglat? Ni molt menys. S’ha pogut veure que la bossa de votants del PP és enorme a Badalona I ho és sobretot en els barris que van crèixer als anys 40-60 amb llocs on ha aconseguit més del 45% dels vots. Això que ens vol dir? Que molta gent que va venir de fora mai s’ha integrat realment a la ciutat. No és que es facin independentistes o no, ni molt menys, és que ni s’ha arribat a sentir plenament integrats. Han viscut a Badalona com podrien haver viscut a Móstoles, per ells la gent del centre són “els catalans". I part dels seus fills han seguit el mateix camí. Existeix una fractura real que s’arrossega des de fa temps i que ningú fins ara ha aconseguit corregir. I això es nota en coses com, per exemple, a l’hora de votar, on l’espectre polític es redueix als partits estatals.

Aquesta gent serà la que es mostrarà més beligerant contra el nou consistori (amb el segur incentiu del PP) i a la que el nou ajuntament haurà de prestar una especial atenció i dedicació. I espero que aconsegueixi trencar aquesta barrera social que ja fa masses anys que dura.

I per acabar voldria fer una reflexió en clau nacional: amb la pèrdua de Badalona el PP rep un fort cop no només en la seva estratègia contra el Procés Sobiranista, sinó també com a partit. Contra el Procés perquè voler ser alternativa de govern per la Generalitat quan cap gran nucli de població li dóna la confiança al partit per governar explica la seva falta de suport. I com a partit perquè si hom pensava en l’Albiol com substitut a la ja cremada Sánchez-Camacho ara s’ho ha de replantejar. Això explica l’extremada contundència amb que critiquen el pacte de les esquerres a Badalona. I jo me n’alegro molt, la veritat.

DARERRA HORA: Aquest matí llegia que el PSC ha començat a fer-se el ronso amb el pacte de les esquerres argumentant que 'no es troben a gust amb les idees sobiranistes d'alguns dels partits', i fins i tot s'apunta que hagin ofert pactes al PP si l'Albiol se'n va. Curiós. El PSC no està a gust amb el sobiranisme però sí amb les idees de dretes i xenòfobes del PP.

Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!