divendres, 29 de gener del 2010

El campanar solitari


(Encetem un micaco curiós...)Campanar solitari

Si no us heu perdut mai pels carrers de la ciutat vella de València, us recomano que ho feu a la primera oportunitat que pugueu, realment val la pena passar una estona passejant pels carrers sinuosos, les placetes i les esglésies que té la ciutat del Túria repartides entre els barris del Mercat, el Carme, Velluters, La Seu, la Xerea i Sant Francesc. I és que juntament a uns monuments coneguts per tothom, com ara la Llotja de la Seda, la Seu o les Torres de Serrans i de Quart us podeu trobar indrets, racons i carrers que encara guarden un encant que sovint l'arribada de la modernitat ha arrancat de forma, sovint, massa traumàtica.

Així, si torneu pel carrer de Serrans de visitar les famoses torres del mateix nom potser us cridarà un singular campanar que destaca al final de carrer, tocant ja la veïna Plaça de Manises on es troba l'edifici de la Generalitat de Baix ...

Torre de Sant Bartomeu

... aquest campanar és l'anomenada Torre de Sant Bartomeu i el primer que et ve al cap quan la veus és "un campanar més de la ciutat situat a un lloc ben visible", però quan t'hi fixes de seguida veus una cosa estranya.... el campanar no té cap església associada! I això és així perquè aquesta torre és l´únic vestigi que resta de l'antiga església de Sant Bartomeu, construïda al segle XIII i una de les deu que es van edificar acabada la conquesta cristiana de la ciutat. Aquesta església, gòtica en origen, va ser reconstruïda al segle XV i el cos de campanes mostra elements de finals del segle XVII, fortament barroquitzats...

Torre de Sant Bartomeu i Carrer de Serrans

L'edifici de la església es va demolir després de la Guerra Civil Espanyola i en principi s'anava a tirar a terra tota sencera, campanar inclòs, però gràcies a les denúncies de diversos artistes va aconseguir-se salvar el campanar. De la resta de l'església només hi ha constància de que es conservin dues de les tres portades que va tenir: una es conserva a l'Escola d'Arts i Oficis de la veïna vil·la de Burjassot i l'altra s'utilitza a l'església parroquial del barri de Sant Marcel·lí, situat ben bé a l'altra punta de València.

Antiga porta de la església de Sant Bartomeu

En fi, una de les moltes curiositats i detallets que ens pot revelar aquella passejada que us recomanava al començament. Si la feu no us defraudarà pas.



Nota Publicitària : Al mateix costat d'aquesta església hi ha un pub anglès de nom "Sherlock Holmes" on un pot tastar una fresca pinta de cervesa amb total tranquil·litat si ho fa de tarda i amb un animat ambient si decideix fer-ho per la nit, i si ho feu en aquest moment heu de saber que esteu al costat del carrer Cavallers i de la Plaça del Negret, lloc on hi ha una variada oferta de pubs, cerveseries, teteries, pizzeries, restaurants i bars de tapes.


Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

dimecres, 27 de gener del 2010

dilluns, 25 de gener del 2010

Passar pàgina


(Encetem un micaco simbòlic...)Passar pàgina

Tot i que no passa gaire sovint, de tant en tant el món ens ofereix detalls amb els que mostra la realitat amb una senzillesa brutal, sovint carregada d'una deliciosa ironia que ni el més fi dels humoristes anglesos seria capaç d'igualar. És aleshores quan els que veuen el bosc mostren un somriure de maliciosa satisfacció esperant que aquells que només veuen l'arbre descobreixin finalment aquella realitat que, per alguna raó, oculten als seus ulls

Cap a finals de la dècada dels 90 el Parlament Europeu va demanar als estats membres que enviessin "alguna obra d'art o objecte que fos representativa de la seva vida política, parlamentària o ciutadana". França va enviar un bust de Victor Hugo i un manuscrit de la seva llei d'amnistia, Grècia, Portugal i els països escandinaus obres d'art, Irlanda i Gran Bretanya pintures i imatges històriques dels seus parlaments i a Espanya (ai, Espanya), el Gobierno d'aquells temps (en mans del PP) va decidir enviar una còpia de la Constitución. Però no una còpia qualsevol no... una còpia original signada pel Rey de España y los Padres de la Constitución de la que només hi ha quatre còpies al món. D'aquesta manera, aquell text tan reverenciat pels polítics d'aquest Estat que ens toca patir va sumar-se les eleccions dels altres estat membres de la UE i es va exposar a una de les sales més transitades de l'Eurcambra. Així, de l'any 1998 qualsevol persona que transita per aquell lloc pot veure com l'Estat Espanyol està representat per ...

Constitució Espanyola a la UE

... i en un d'aquells cops dels que parlava al començament, en una metàfora sensacional, la vida ens mostra, amb una única imatge, la veritable raó de ser de la Constitución i de la Monarquia espanyola, unint-les en una única pàgina amb "el águila de San Juan", el jou, les fletxes i el "una, grande, libre", en el que podriem anomenar l'equivalent a "la teoria del tot" des del punt de vista d'explicar el perquè del que passa a l'Estat Espanyol i, sobretot, de la reticència de molts a tocar una sola coma d'un text que ja té més de trenta anys d'existència. I és que la imatge anterior et fa recordar de seguida allò del "atado y bien atado" i aquella dita castellana que diu "de aquellos polvos estos lodos".

Doncs bé, resulta que ara, uns 12 anys després (i si algú sap perquè s'ha trigat tan en que s'adonessin d'aquest fet que m'ho expliqui), un grup d'eurodiputats catalans de CiU, Esquerra i ICV s'han adonat d'això i ha exigit que es retiri aquest símbol franquista de la seu de l'Eurocàmbra. De fet, a europarlamentaris alemanys i italians s'han afegit a la protesta i també els ha semblat escandalós que al mateix cor de la Unió Europea s'exhibeixi estètica feixista. Tan escandalós ha estat que fins i tot el PSOE s'havia mostrat favorable a canviar aquest element i la vicepresidenta del Gobierno va declarar "evidentemente debe sustituirse".

Però, ai-làs... van arribar els senyors del PP i van al·legar que aquell text té "un valor històric incalculable" i que "era lògic que ERC demanés la retirada, però el PSOE hauria de tenir en compte que era la Constitución aprovada en referèndum pels espanyols" i ens van crear una segona metàfora deliciosa, veient com el PSOE canviava de bàndol (quina cosa més estranya...) i s'unia a les tesis del PP de cercar una altra solució en una nova representació d'aquella vella cançó que deia "si tu me dices ven, lo dejo todo"... Però anem al gra... quina era aquesta nova solució? Doncs la nova solució ens dona la tercera rica, dolça, fantàstica i alegre metàfora d'avui: passar pàgina. Molesten els símbols feixistes? bé, doncs donem-li la volta a la fulla i deixem una fulla on no hi apareguin ! De fet, segons diuen, és la mateixa solució adoptada al Congreso español on també tenen un exemplar d'aquests exhibit. No és genial la metàfora? Els símbols franquistes estan, però no els ensenyem i arreglat, tal com diuen els castellans "ojos que no ven, corazón que no siente"... igual igual que el que van fer fa anys en aquell moment màgic d'allò que anomenen Transición on, una nit, els dirigents del règim se'n van anar a dormir franquistes fins al moll de l'ós i es van llevar demòcrates de tota la vida, que això si era màgia i no el que passa a les pel·lícules del Harry Potter ! De sobte no hi va haver cap franquista viu enlloc, una passada de full enorme que, sembla ser, avui en dia volen continuar rememorant. De fet, si una vegada ja els hi va sortir bé...

Això sí, s'ha de reconéixer que, amb aquesta lectura, l'objecte en qüestió era representatiu de la vida política! . I pensar que amb aquest apunt es pot explicar els darrers trenta i pico anys de la política espanyola i l'estat actual de la mateixa !. En tot cas, si finalment l'anèssin a canviar, jo proposaria l'objecte per excel·lència representatiu de la vida ciutadana de l'Estat: una pilota de futbol !



Nota artística : Tots aquells els que ens fiquem amb els símbols franquistes potser ens haurem de replantejar aquest fet, ja que sembla ser que tots ells eren veritables obres d'art, o almenys això diuen tots aquells que lluiten per a que es mantenguin ben presents. Una de les darreres enamorades de l'art que s'han apuntat a això ha estat Rita Barberá, que respecte a l'estàtua a cavall de Franco propietat de l'Ajuntament de València que hi ha a Capitania General i que el Ministerio de Defensa ha notificat que pensa treure d'allà ha contestat que s'ha de trasllar al Museu d'Història Militar ja que era obra de "un escultor importante" i això s'havia de valorar des del punt de vista de conservació del patrimoni. Ai mare, la Rita preocupada pel patrimoni ? I què passa aleshores amb el Cabanyal i al Carme, on sembla pas que no té tans miraments? Potser si els veins aixequessin estàtues del Caudillo la Rita s'ho miraria amb altres ulls...


Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

divendres, 22 de gener del 2010

Empremtes dels origens


(Encetem un micaco romà...)Empremtes

L'aspecte que presenten les ciutat és el resultat de l'aplicació successiva de diferents tècniques i tendències constructives. Així, cada poble que va passar per un determinat indret (ibers, fenicis, grecs, romans, visigots, musulmans, carolingis,...) van aplicar la seva forma d'edificar sovint damunt mateix d'edificis que havien aixecat el poble anterior configuren una homogenització constructiva temporal que el temps s'ha encarregat de barrejar i que, curiosament, és molt més visible centenars d'anys després gràcies, bàsicament, a l'esforç dels historiadors i arqueòlegs. I a pesar de tot aquest de procés de re-re-reconstrucció hi ha aspectes de la ciutat que són visibles des del primer moment de fundació de la mateixa, i que, més o menys amagats segons les diferents èpoques, han estat muts testimonis de la seva evolució. I en el cas deBarcelona, la Ciutat Comtal, aquesta empremta del passat han estat les muralles romanes, i avui voldria proposar-vos un recorregut per elles.

Barcelona va ser fundada entre els anys 15ac i 10ac i ja des de primer moment va presentar un recinte emmurellat. En l'època romana va haver dues muralles: la fundacional i una altra realitzada cap al segle IV dc que és la que ens ha arribat fins avui dia. Aquesta darrera es va construir de forma annexa a la primera i va arribar a tenir amplades de mur de vuit metres, constava de seixanta-sis torres, tancava una superfície d'aproximadament 10 hectàrees i la típica forma octogoal que presentaven les ciutat romanes (curiosament la mateixa forma que presenten avui dia les illes de cases de l'Eixample). La imatge de la ciutat seria similar a aquesta reconstrucció feta pel Museu d'Història de la Ciutat de Barcelona:

Reconstrucció Barcino

El recorregut de la nostra passejada per les muralles romanes de Barcelona serà el següent :

Recorregut

Comencem a la plaça Nova, davant mateix de l'actual porta principal de la Seu de Barcelona i on, a la seva dreta, podrem observar un tros de muralla restaurada on podem obtenir una idea de la impressió que faria a un hipotètic viatger que anés pel mig del pla de Barcelona camí de la ciutat. A la seva dreta hi ha una porta de la muralla que mirarem amb més cura al final del nostre camí ...

Muralla a la Plaça Nova

... ara de moment anem a la nostra esquerra, i pel carrer Tapineria bordegem la muralla fins arribar a la plaça Ramon Berenguer el Gran, on podem observar que sobre la base de la muralla romana es va aixecar una muralla medieval i, damunt d'ella el Palau Reial Major on sobresurt el campanar de la capella de Santa Àgata ...

Muralla al carrer Tapineria

... creuem la plaça de Ramon Berenguer el Gran i seguim pel carrer de la Tapineria i arribem a la Plaça de l'Àngel, lloc on hi havia una de les portes de la muralla romana (en concret la porta nord per on entrava el ramal de la Via Augusta provinent de Baetulo i del Maresme). Seguim recte pel carrer del Sots-Tinent Navarro lloc on tornem a veure la muralla romana, en aquest cas utilitzada com a base per a edificar al segle XIII el Palau Requesens que actualment és seu de la Reial Acadèmica de Bones Lletres ...

Muralla al carrer del Sots-tinent Navarro

... seguim per aquest carrer i després girem a l'esquerra pel carrer del Pom d'Or i arribem a la plaça dels Traginers, on ens trobem lloc on la muralla girava per a seguir una trajectòria paral·lela al litoral. La defensa d'aquest angle la realitzava una torre circular que encara podem veure avui en dia ...

Muralla a la Plaça de Traginers

... continuem la nostra passejada i ens endinsem pel carrer del Correu Vell i girem a la dreta a l'arribar al carrer Groc, arribant així a una mena de patí interior (que estarà obert amb una mica de sort) on contemplarem un nou llenç de muralla romana. Com ja hem vist en anteriors ocasions, es va aprofitar aquesta estructura per edificar a sobre, i en aquest cas concret al segle XIV es va edificar la casa de la família March. També cal a dir que en aquest indret es pot observar molt clarament com els romans van aixecar el segon recinte emmurallat reutilitzant materials de construccions anteriors, com ara monuments funeraris ...

Muralla al carrer del Correu Vell

... continuem pel carrer del Correu Vell fins sortir al carrer de Regomir, on girarem a la dreta i seguirem direcció a la Plaça de Sant Jaume. De seguida veurem com el carrer es va més estret i hi ha com una mena d'arc. Aquesta es la porta de mar de la muralla romana que estava formada per un gran arc central que tenia a esquerra i dreta dos arcs més petits. L'arc gran era per on entraven els carros i animals i els dos arcs petits eren per al trànsit de vianants. Precisament l'arc que podem veure era un d'aquest passos de vianants, concretament el situat a la dreta del arc central. Per a poder veure'l millor podem seguir cap amunt i entrar pel carrer de Sant Simplici fins al Pati d'en Llimona, des d'on podem accedir a aquest espai que s'ha adequat com a visitable, de forma que podrem veure la porta des de l'interior i la base d'una de les dues torres circulars que protegien la porta ...

Porta de mar de la muralla romana

... abans de continuar cal a dir que al costat d'aquesta porta la muralla presentava una mena d'apèndix quadrat que sobresortia cap a mar. Aquest apèndix es pensava durant molt de temps que era un castellum o fortificació dedicada a la protecció d'aquesta part de la ciutat, tot i que darrerament s'ha proposat que va ser un afegit al segon recinte de muralles que tenia com a finalitat protegir un edifici de termes que s'havia construït originalment fora del primer recinte emmurallat. Per a continuar el nostre passeig sortim del Pati d'en Llimona a la Plaça Regomir i allà agafem el carrer de Calella. En aquest tros no estem seguint el perímetre emmurallat, ja que la trama urbana moderna no l'ha respectat pas, però a l'arribar al carrer d'Avinyó, lloc on girarem a la dreta, tornarem a seguir el seu traçat, tot i que per aquesta part de la ciutat no hi queden gaires restes. De fet, no en trobarem de noves fins arribar al carrer del Call, lloc on en podem veure unes petites restes a les que es va afegir el castellet medieval que protegia i controlava l'entrada al call jueu ...

Muralla al carrer del Call

... per aquesta zona hi havia situada la porta nord per on sortia la Via Augusta que entrava per la porta sud situada a la Plaça de l'Àngel. Nosaltres continuem pel carrer de Banys Nous i si volem descansar una mica podem aprofitar per a prendre alguna cosa en una cafeteria-xocolateria que està molt a prop del creuament entre el carrer de Banys Nous i el del Call, dins de la qual podem observar de nou restes de la muralla romana...

Muralla dins la cafeteria-xocolateria

... després de la pausa continuem carrer avall fins arribar al carrer de la Palla, que presenta una volta característica pel fet de que per aquest indret es situava un altre dels angles de la muralla romana, molt a prop del lloc on podem veure un altre tros del traçat d'aquesta ...

Muralla al carrer de la Palla

... i acabem la nostra passejada de nou a la Plaça Nova, just al davant de les dues portes semicirculars que protegeixen l'entrada romana coneguda com a Porta del Bisbe i que és la porta de muntanya de la ciutat romana. L'entrada s'efectuava per un dels carrers principals, el decumanus, que arribava fins a la porta de mar que hem vist anteriorment al carrer de Regomir.

Porta de muntanya o del Bisbe

I aquí ho deixem per avui. Espero que la ruta us hagi agradat i us animo a que la feu quan tingueu una estona o bé que l'aprofiteu per ensenyar una part de la ciutat que generalment la gent de fora desconeix.



Nota queviurenca: A la cafeteria-xocolateria del carrer de Banys Nous podeu prendre de tot; ara bé, per a passejades hivernals jo recomanaria el següent ...

xocolata !!

Me'n vaig al badiu...

Visca la terra !!

dimecres, 20 de gener del 2010

dilluns, 18 de gener del 2010

La història com a arma


(Encetem un micaco lector...)Lector

Confesso que darrerament no llegeixo gaire. Podria dir que és per falta de temps i en part seria cert, ja que el temps que hi dedicava a la lectura (el viatges de metro) ara els dedico a anar veient els episodis d'alguna de les diverses sèries de televisió que segueixo, però no seria del tot cert. I és que ja fa temps que no trobo pas gaires llibres que em sedueixen per a llegir-los, algun vaig trobant de tant en tant però no pas tants com fa un parell d'anys. Potser és culpa meva perquè ja no cerco tan com abans, o potser és que m'he fet més exigent , i és que sempre he estat una mica especial en això dels llibres: m'ha d'interessar el tema de que tracten i m'ha de cridar l'atenció per alguna cosa en especial, sinó realment hem costa començar a llegir-los, i em costa per una altra de les meves rareses: odio moltíssim deixar un llibre a mitges, si el començo l'haig d'acabar ! En tot cas avui voldria parlar-vos d'un dels darrers llibres que m'he llegit : el Plan Maestro.

El Plan Maestro

El Plan Maestro ha estat escrit per la periodista i escriptora Heather Pringle i publicada en la nostra terra per l'editorial Debate. És un llibre d'història que tracta un tema molt concret de la Segona Guerra Mundial: la manipulació que va fer la Alemanya Nazi de la història i de la ciència per "justificar" les seves doctrines de supremacia racial. I molt concretament segueix la història del principal instrument que van utilitzar per a fer-ho: l'Ahnenerbe. L'Ahnenerbe va ser un institut d'investigació nazi que va fundar Himmler i que tenia una doble missió: Desenterrar les evidències de les fites i glòries dels ancestres alemanys i transmetre'ls a l'opinió pública en general mitjançant revistes, llibres, exposicions i congressos científics.

El llibre segueix una línia de narració temporal molt precisa, mostrant la trajectòria de l'Ahnenerbe i dels seus integrants des d'abans de l'inici de la guerra fins a després d'aquesta. Pas a pas, hom pot veure com el que volien fer els jerarques nazis era un reescriure de dalt abaix les normes i costums socials, judicials, urbanístiques i fins i tot religioses per a que giressin en torn dels ideals nazis de supremacia de la raça ària. Com a més volien fer-ho obtenint l'admiració del món sencer van mirar de fer tot això presentant les seves idees polítiques de la millor forma possible i sempre amb el suport de científics i intel·lectuals, alguns d'ells nazis convençuts que deformaven inconscientment els seus estudis per obtenir allò que estaven segurs a priori que passava i d'altres simples oportunistes que distorsionaven la veritat sense escrúpols per tenir l'aprovació de les classes dirigents i progressar dins de la nova societat.

I coincidint amb aquesta línia temporal trobem una altra línia dins de la narració, una línia de foscor podríem dir. Així, als seus primers temps, l'Ahnenerbe estava orientada sobretot a excavacions i expedicions arqueològiques i antropològiques per mirar de demostrar i de presentar proves de fantàstiques teories històriques sobre una hipotètica i desconeguda gran civilització ària que vivia al nord d'Europa en temps immemorials, però poc a poc, i sobretot quan avança la guerra, aquesta organització (inclosa, no ho oblidem, dins de les temudes SS) va participant en les diferents atrocitats que es comencen, des de l'espoli cultural als experiments amb humans als terribles camps d'extermini.

En definitiva un llibre força interessant si us agrada estudiar aquest període de la història i si voleu saber com un determinat poder pot utilitzar la història passada per a justificar les seves decisions actuals, un tema aquest que nosaltres coneixem prou bé i en el que s'ha d'anar molt en compte, tan per evitar enganys intencionats per part d'altres com per no fer nosaltres el mateix, la història és la història i el que s'ha de fer és conèixer-la i no justificar-ho tot basant-se en ella, ja que si bé és cert que hi ha coses que tenen una justificació història contundent hi ha d'altres que o bé no la tenen o bé no la necessiten. De la lectura d'aquest llibre jo he tret tres conclusions : que "és ben cert que qui controla el passat controla el present i que qui controla el present controla el futur", que "s'ha de tenir clar que tot poble té una història pròpia que no és ni millor ni pitjor que la d'altres, sinó diferent" i que "la línia que separa la llum de la foscor és molt prima".



Nota anecdòtica: Des de les pel·lícules i llibres ambientats en la Segona Guerra Mundial a vegades s'ha ofert un imatge d'Hitler com la d'una persona obsessionada amb els objectes mítics dels passat i amb la suposada històrica mítica d'Alemanya, i tot i que això té part de veritat qui realment estava obsessionat amb aquests temes era Himmler. Una vegada, davant de l'eufòria que sentia Himmler amb aquests temes, Hitler li va comentar a Albert Speer, l'arquitecte en cap nazi, el següent "Perquè hem de cridar l'atenció del món sencer sobre el fet de que no tenim passat? Ja és bastant dolent que els romans construïen grans civilitzacions mentre els nostres avantpassats vivien en cabanes de fang; i ara Himmler es posa a desenterrar aquelles aldees de cabanes de fang i s'entusiasma amb cada fragment d'àmfora i cada destral de pedra que troba"


Me'n vaig al badiu ...
Visca la terra !!

divendres, 15 de gener del 2010

Mostres caduques de modernitat


(Encetem un micaco urbanístic...)Cabanyal

En el període comprés entre mitjans del segle XIX i començaments del segle XX els cascs antics de les nostres ciutats van patir una gran quantitat de transformacions. I és que en aquest interval de temps al terrible efecte que tenien els conflictes bèl·lics i les revoltes socials sobre l'entramat urbà se li va afegir un altre que va sorgir amb molta força: la modernitat. Aquesta modernitat venia encapçalada per una emergent classe burgesa que heretava tots els beneficis d'una relativament recent revolució industrial i que frisava per demostrar el seu poder en tots els àmbits possibles; així, tenint com a referència les grans capitals europees es va començar a implantar la modernitat dels amples i rectes carrers, ja no només a les noves expansions urbanes que es projectaven sinó també a l'antic cor de les velles ciutats, ciutats que tot just acabaven de veure com s'havien enderrocat les seves velles muralles medievals. Un esforç lloable i ventatjós per a les vil·les, però amb un enorme cost patrimonial, ja que la conservació del patrimoni històric no tenia molt de pes en aquella època, tot i que es van aixecar nombroses protestes i que es van fer diverses actuacions que van reduïr l'enorme impacte que aquelles obres tindrien per a les ciutats. D'aquesta manera, i en nom de la modernitat, es van fer desaparèixer un bon grapat de carrers i d'edificis històrics per a sempre més.

En el cas de Barcelona aquestes transformacions de la ciutat vella es van plasmar de diferents formes, però l'obra més imponent és, sens dubte, la Via Laietana, que va comunicar el recentment creat Eixample amb el port. Unes altres mostres d'aquelles actuacions van ser el carrer Ferran, per a comunicar la Rambla amb la Plaça de Sant Jaume (tot i que jo personalment prefereixo la màgia dels carrers del Call i de la Boqueria per a fer la mateixa ruta) i els carrers Jaume I i Princesa per a comunicar la Plaça de Sant Jaume amb la Ciutadella. I així, d'aquesta forma, la ciutat vella de Barcelona, que ja va patir una bona amputació amb la construcció de la Ciutadella al segle XVIII va quedar quartejada per acció d'aquests nous carrers. Afortunadament, uns quants anys més tard la importància de conservar els edificis i les barriades històriques va guanyar pes i avui en dia serien impensables accions tan dràstiques sobre el paisatge històric urbà d'una ciutat.... o potser no.

Saltem d'un cap i cassal a un altre i aterrem a València, en concret al barri del Cabanyal. Aquell indret era un municipi independent anomenat el Poble Nou de la Mar, vil·la principalment pescadora amb una peculiar trama urbana en retícula derivada de les alienacions de les antigues barraques paral·leles al mar que ha arribat fins als nostres dies. Cap al segle XVIII es va convertir en una zona de descans i oci on els més afavorits tenien alqueries al costat de les barraques de sempre. L'any 1897 València es va annexionar aquella zona com a barri nou i més endavant, aquella zona, va adquirir el títol de Bé d'Interés Cultural (BIC) tan per la seva trama urbana com per algunes de les edificacions existent. Actualment una part força important del barri està en perill de desaparèixer, ja que tan la Generalitat de Baix com l'Ajuntament de València tenen planejat allargar l'Avinguda de Vicent Blasco Ibánez fins al mar, i això significa travessar pel ben mig del barri del Cabanyal i enderrocar una bona part dels seus edificis.

Font: Google Maps

I estaven justament en aquesta feina les dues administracions valencianes sense fotre gens de cas a les nombroses protestes dels veïns del Cabanyal quan des del Ministerio de Cultura espanyol es va ordenar la paralització de les obres ja que es consideraven que aquestes eren "un acte d'espoli del patrimoni històric" al ser la zona declarada BIC. Aquesta va ser l'espurna que va encendre un altre conflictePP-PSOE en el qual vam poder comprovar, entre altres coses, que :

· El PP sempre utilitza la mateixa tècnica per enfrontar-se a allò que li desagrada, una barreja d'indignació, radicalització, cridòria, fer-se la víctima, inflexibilitat i un calculat i dissimulat augment de la tensió.

· Pels populars les lleis només són interessants si els hi són favorables, en cas contrari només són uns textos il·legibles que només serveixen per a dues coses : 1) modificar-les 2) no fer-les cas. En el cas del Cabanyal han optat per les dues, primer han començant amb la fase 2) i després s'han passat a la fase 1). Com? Doncs resulta que les àrees BIC ho són per definició dels governs autonòmics (el Ministerio l'únic que pot fer es actuar si hi ha perill d'espoli)... així que la via més fàcil per fer el que volien era modificar la seva pròpia llei per a que el Cabanyal deixi de ser BIC ! Però com això portava massa temps de fer, van optar per fer un decret-llei on la mateixa Generalitat de Baix pot garantir que una determinada actuació seva a una àrea BIC no atenta contra el seu patrimoni històric, i així lligar de mans al Ministerio de Cultura per a que no pugui actuar. O sigui, la versió en legalitat bananera del "yo me lo guiso, yo me lo como".

· El que fan els populars de la Generalitat de Baix amb les lleis li faria caure la cara de vergonya a un demòcrata de veritat. No només és dediquen a obviar aquelles resolucions judicials que no els hi agrada (com ara les que avalen la unitat de la llengua) de forma continuada sinó que es permeten el luxe de modificar-les a gust segons els seus interessos. Una prova clara de que aquest partit (com d'altres) es pensa que una majoria absoluta en democràcia és el mateix que una dictadura amb límit temporal.

· I si de fet ja sabíem que els populars que caminen pel País Valencià eren un gestors de diner públic lamentables amb una idea del que és la democràcia totalment vomitiu, cal afegir una elevada incultura històrica. I això va quedar ben palès quan un dels vicepresidents del Consell va comparar la decisió presa pel Ministerio de Cultura amb el decret de Nova Planta que va derogar els Furs del Regne de València... o sigui, està comparant una resolució contrària d'una administració més elevada amb la derogació del text màxim i fonamental d'un territori (allò que a l'Estat Espanyol es diu Constitución). No crec pas que la comparació sigui encertada. De fet, amb els Furs en vigor no hauria hagut cap tipus d'intervenció possible i les Corts valencianes haguessin tingut la darrera paraula... tot i que també serien un estat independent, és clar !

Però l'important és que el futur del Cabanyal està ara mateix en l'aire. El barri necessita una rehabilitació prou important, però això s'ha de fer mantenint el seu esperit i, realment, penso que això no és pas compatible amb l'ensorrament de bona part d'ell per a fer passar una amplia avinguda pel mig. Aquest tipus d'intervencions haurien d'haver passat a la història ja fa molt de temps. Però el pijtor de tot és que el seu futur es situa ara mateix enmig d'una de les tan repetides i cansades batalles PP-PSOE ... i això no sol portar res de bo.



Nota Olímpica: Què l'altre dia aparegui el batlle de Barcelona per a tornar a vendre'ns de nou el somni olímpic sense haver preparat ni que sigui mínimament una proposta amb cara i ulls consensuada amb els municipis del Pirineu on en teoria s'haurien de realitzar les proves és tot un exemple de com vendre fum electoralista i una clara mostra que tots els polítics dolents no estan a les files populars i en territori valencià. I a més el senyor Hereu és un dels més clars representants de la vessant espanyolista del PSOEc. Si és que aquest home ho té tot...


Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

dimecres, 13 de gener del 2010

dilluns, 11 de gener del 2010

Quatre anys de micacos


4t aniversari

Qui apunt publica any empeny i així, any rere any, aquest blog arriba al seu quart aniversari des de que vaig publicar el primer missatge l'any 2006 a bloc.cat. Un camí blocaire que ja dura quatre anys i que té com a únic objectiu assaborir allò que ens vagi oferint a cada instant, ja que sovint el millor dels camins és el que va apareixent mentre es fa i no el que trobes al final. És aquest camí del que us parlo un camí fet de textos, de fotografies i sobretot de comentaris, i és per això que us vull agrair totes les vostres aportacions. Moltes gràcies a tots !



Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

divendres, 8 de gener del 2010

Una tornada mogudeta


(Encetem un micaco de retorn...)Tren

Sembla mentida el que poden arribar a l'organisme uns quants dies fora de la rutina habitual, tant d'horaris com de menjars. Ja fa un parell de dia que vaig tornar de les vacances nadalenques i encara em trobo força fora de lloc i amb el cap espès. Bé, no és res preocupant, suposo que el cos s'acostuma molt fàcilment a la bona vida i no tan fàcilment a la no tan bona...

I per si el fet d'haver acabat les vacances de Nadal i de tornar a la "normalitat" no fos ja de per si prou dificultós, el viatge de tornada va ser una miqueta més mogudet que de costum, res d'excepcional, però que combinat i comparat amb les notícies de la seguretat que volen implantar als diferents aeroports crida força l'atenció. Tot va començar l'Estació del Nord de València, amb l'Euromed 01392 amb sortida a les 19:35h del Cap i Cassal valencià i arribada a les 22:37h al Cap i Cassal principantí... això en teoria, és clar. Com era un dia crític de tornada vam ser dels primers en pujar al vagó per poder col·locar les maletes tranquil·lament i vam anar veient com pujaven la resta de passatgers,... i precisament un d'aquests passatgers ens va cridar l'atenció, un noi magrebí prim amb una motxilla que es va asseure a un seient de la nostra mateixa fila a l'altra banda del passadís.

El viatge va transcórrer sense cap cosa digne de destacar fins a Castelló de la Plana. Allà van pujar nous viatgers, un dels quals tenia assignada la plaça que ocupava el jove prim. Avisa't l'interventor del tren aquest va venir per veure que havia passat, ja que no és estrany que assignin el mateix seient a dos viatgers. Al demanar el billet al noi de la motxilla aquest no sabem el que li va dir, alguna cosa semblant a que no tenia o que no portava. L'interventor a l'escoltar això li va dir que hauria de baixar a la propera estació (Tarragona) i aleshores aquest va actuar d'una forma inesperada: amb la mà li va fer un gest com dient-li que el deixés en pau i se'n va anar a sentar al seient a on estava. L'interventor el va seguir i li va dir que trucaria a la policia, cosa que va fer davant de la total indiferència del personatge. A tot això, la persona que ocupava aquell seient (i la del seient del costat també) van preferir cercar un altre lloc de viatge. El jove va continuar el viatge assegut escoltant música mentre un membre de personal del tren estava vigilant-lo des de l'espai que hi ha entre vagons. Al cap de poca estona, el noi es va aixecar i va sortir del vagó direcció al bar...

I així va continuar la cosa fins que, ja propera Tarragona, va tornar al vagó i va anar directe al bany i es va tancar dintre. A l'arribar a l'estació de Tarragona la tan amenaçadora policia no va aparèixer per enlloc i davant d'uns quants intents frustrats de treure al personatge del bany el tren va continuar el viatge.... amb ell a l'interior. I de nou al cap de poca estona va haver un nou canvi, ja que es veu que va decidir que ja podia sortir del bany i es va anar a asseure al mateix seient, on es va posar tranquilament a dormir. A tot això jo, per la meva part, ja estava desitjant arribar a Barcelona, més que res pel neguit de no saber com reaccionaria aquell personatge a "allò" que l'esperés a l'arribada... i sembla ser que el destí volia que continues neguitós una estona més, ja que per l'alçada de Vilanova i la Geltrú se'ns va informar que el tren arribaria amb uns 45 minuts de retard ja que el trànsit ferroviari patia retards com a conseqüència d'un incident ocorregut a Castelldefels. Arribat finalment a Barcelona, vaig veure com dos enormes guàrdies de seguretat s'esperaven a l'andana... i van entrar per la porta equivocada mentre el noi continuava dormint tranquilament. Ja des de l'ascensor el darrer que vaig veure es com parlava amb els guàrdies de seguretat.

De fet no va passar res, però no estaria de més que algú tingués en compte que a l'estació de València una persona va entrar a un tren de llarg recorregut portant una motxilla sense passar cap tipus de seguretat. En aquella estació, per agafar un tren de llarga distància, heu de passar el control de bitllets i heu de passar obligatòriament el vostre equipatge per l'aparell de raigs,... però tot aquest procediment es pot saltar fàcilment travessant les vies i accedint, així, directament a l'andana. De fet, a l'estació de Tarragona pots introduir directament l'equipatge sense cap tipus de control (igual és que els malfactors no l'utilitzen...), cosa que et porta a pensar si tota aquesta mena de controls serveixen realment per a alguna cosa. Si es posen controls, el menys que es pot demanar és que tinguin un cert grau d'efectivitat, no?



Nota Personal: Jo de moment segueixo cercant-me i crec que ja em trobaré d'aquí a poc. Per cert, aquest és l'apunt número 200 que he publicat des de que vaig passar el blog a Blogger!


Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

divendres, 1 de gener del 2010

L'any de l'Arc de Sant Martí nocturn


Feliç any 2010

Nota: Aquest apunt anava a ser molt breu, de fet només anava a contenir la felicitació d'any nou d'aquí dalt. Però ahir per la nit va passar un fet que m'agradaria contar. La nit de Cap d'Any començava no massa freda, ventosa i amb un pleniluni espectacular ...

Lluna plena en la Nit de Cap d'Any

... però de sobte va començar a ploure, i aquest fet, combinat amb la claror provinent de la lluna i amb un núvol estratègicament situat va permetre que es veiés un insòl·lit arc de Sant Martí nocturn, amb estrelles de fons (fixeu-vos en la part superior de la següent imatge, i si cliqueu al damunt la podreu veure més gran) ...

Arc de Sant Martí nocturn

... un fet extraordinari que esperem que marqui un any que sigui extraordinari per a tots !!



Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!