divendres, 20 de desembre del 2013

Els fantasmes nadalencs de l'hostal megalític

(Encetem un micaco nadalenc…)

A les rodalies de Cardedeu hi ha un dolmen que, entre altres noms, es coneix com l'Hostal de la Grossa. El motiu d'aquesta denominació és que, sembla ser, l'origen prehistòric d'aquesta construcció era o bé desconeguda o bé inconcebible per a la sabiduria popular, i aleshores aquesta va cercar altres explicacions.

I la explicació que va trobar va ser relacionar aquelles restes amb un mortífer i esgarrifós hostal. Així, hom assegurava que en aquell indret existia un hostal que en realitat estava regentat per una colla de lladres que estaven sempre mirant a veure qui dels viatgers que hi passava tenia fortuna. Quan veien un que semblava tenir diners, li assignaven una habitació que estava acondicionada de tal manera que mitjançant un resort el llit es plegava i aixafava a qui hi dormia. Per si el macabre de la situació no fos ja prou gran, les restes del desditxat es cuinaven al dia següent com a teca pels clients de l'hostal, que evidentment no sabien pas què estaven menjant

Dolmen i fantasmes

Un bon dia va arribar a l'hostal un guapot fadrí al qual els hostelers van creure poseidor de fortuna, així que li van assignar de seguida la terrible habitació. Per sort per a ell, una de les serventes es va fixar amb ell i el va avisar, aconsellant-li que dormís sota el llit i no pas dintre. Com era d'esperar, per la nit el llit es va convertir en una trampa mortal i el fadrí i la serventa van aprotifar l'enrenou del moment per fugir i avisar a la justícia, que va fer penjar a tots els lladregots i va fer enderrocar l'hostal, deixant només les runes que es veuen com a record del fet.

I sembla ser que el record perdurà, ja que la tradició assegura que cada any, la Nit de Nadal, surten de sota terra en aquell indret una sèrie d'esperits que són les ànimes de totes les víctimes que van ser mortes (i devorades) allà. Hom assegura que les animetes fan un gran ball rodó al voltant de les maleides pedres enmig d'un silenci sepulcral només trencat pel cruixement d'ossos de llurs esquelets.

També hi ha qui assegura que apareixen unes altres ànimes, la dels lladregots, que són perseguides i castigades eternament per les ànimes de llurs víctimes i que fa molt perillós endinsar-se per aquells verals en aquestes dates, per por que les víctimes confonguin als vius amb les ànimes dels seus botxins.

Així que ja sabeu, si teniu per costum passejar la Nit de Nadal vora restes megalítiques porteu, si més no per si les mosques, un bon grapat de sal i unes barres i cadenes de ferro a la motxila. Sí, de ben segur tot seran contes de velles, però...

Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

dilluns, 16 de desembre del 2013

I la pregunta és...

(Encetem un micaco qüestionador…)

Dijous passat finalment es va saber una d’aquelles coses que tenia tots els números de forma el triumvirat de ‘coses per fer’ del Principat juntament amb la Sagrada Família i la Gigafoto de la Via Catalana : la pregunta i la data del referèndum sobre la independència.

La Pregunta

La primera impressió no va ser gens bona: la data em semblava massa tard i la pregunta no m’acabava de fer el pes, la veia poc clara i amb masses opcions. Tot i així, rumiant, vaig acabar de veure que no estava gens malament, ja que permetia respondre tres opcions (No, Sí/No i Sí/Sí) que semblen ajustar-se perfectament als sentiments de la majoria de la població catalana.

I diem tres opcions tot i que realment n’hi ha moltes més, perquè s’ha de tenir en compte el vot en blanc, així que podem arribar a tenir Sí/Blanc i Blanc/Blanc també. El que no podem tenir és un No/Sí i No/No, opcions que pregunta en mà són invàlides i que podrien anul·lar el vot, tot i que jo miraria de ser comprensiu i tolerant i afegir-les al grup del No.

Penso que aquesta pregunta pot ajudar a augmentar la participació (element clau en aquest tipus de consultes) i pot facilitar que aquells que no s’acaben de sentir identificats cap a un lloc o cap a un altre diguin també la seva. De fet, el PSC es podria haver trobat perfectament còmode en aquesta opció sinó s’hagués enrocat en el sector espanyolista a corre-cuita.

Sé perfectament que a hores d’ara una Catalunya estat no independent no té cabuda enlloc, però ja que preguntem a la població, anem a veure que hi diu. I si surt aquesta opció com a majoritària hom hauria de reflexionar sobre l’estructura d'Espanya, tot i que a mi em sembla molt molt difícil que ho facin. Trobo que una tercera qüestió estil “en cas de voler una Catalunya Estat i no voler-la independent, si no fos possible la voldria independent?’ hagués ajudat a clarificar encara més la situació, tot i que potser era embolicar massa la troca.

Bé, ara la pilota està en l’altre camp i a hores d’ara diuen que se la queden i no la retornen. Espero que s’ho repensin i ho facin, una consulta pactada seria el millor per a tothom i faria rebaixar uns ànims massa caldejats per les dues bandes. Estem parlant d’un fet que marcarà el futur de molta gent i és una cosa que cal parlar-lo amb consens i amb calma. Seria el millor exemple i la millor imatge que espanyols i catalans podríem oferir al món, perquè un poble ha de tenir dret a dir allò que vol ser.

Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

dimecres, 11 de desembre del 2013

Espanya contra Catalunya

(Encetem un micaco recordatori…)

“Tenga Vuestra Majestad por el negocio más importante de su monarquia el hacerse Rey de España; quiero decir, Señor, que no contente V.M. con ser Rey de Portugal, de Aragón, de Valencia, Conde de Barcelona, sino que trabaje y piense con consejo maduro y secreto, por reducir estos Reinos de que se compone España, al estilo y leyes de Castilla sin ninguna diferencia…”, això recomenava el Conde Duque de Olivares al Rey Felipe IV en 1624.

Aquests darrers dies vivim en la polèmica creada des de l’espanyolisme vers el simposi ‘Espanya contra Catalunya’. Curiós que durant anys des de certs mitjans de comunicació no hagin deixat de generar odi vers els catalans de les formes més banals, absurdes i manipuladores possibles i ara vagin el PP, UPyD i C’s i denunciïn a la fiscalia un simposi de tres dies on participen historiadors i catedràtics.

I és que a Espanya qualsevol dia d’aquests a la llibertat d’expressió i de comunicació l’hauran de declarar en perill d’extinció. En aquest Estat no existeix l’augment de l’atur sinó el seu creixement negatiu, tampoc existeixen pagaments il·legals realitzats per partits polítics sinó indemnitzacions en diferit i, evidentment, no hi ha llocs per marees negres sinó ‘hilillos de plastilina’. Observant aquest grapat de filigranes verbals no és estrany que un acte amb un nom tant directe com ‘Espanya contra Catalunya’ aixequi ampolles, i més si toca un altre dels temes tabús a Espanya: la història.

No cal ser un herudit en història per cercar nocions de les tempestuoses relacions d’Espanya i Catalunya al llarg dels segles. Una petita cerca a internet ens retorna resultats com aquesta web on es fa un recull interessant o aquest altra on es parla de la repressió que ha patit la llengua catalana. Evidentment no cal creure’s tot el que un troba en internet, però en aquest cas no és gaire costosa verificar la informació, sobre tot partint del text repressor de catalans per excel·lència: el Decret de Nova Planta.

Fent una petita recopilació, podem observar com des del segle XV Castella (el que després s’anomenaria Espanya) ha mirat de castellanitzar i absorvir Catalunya. I per a fer-ho ha prohibit numeroses vegades les seves institucions, ha imposat per llei la llengua castellana en l’administració, teatre, educació, mitjans de comunicació, comerç, sector editorial i fins i tot en l’àmbit religiós, en noms propis de persones, de viles i de llocs i ha derogat les lleis pròpies de Catalunya i el seu marc jurídic, entre altres coses. Ha estat una persecució tan brutal que podem estar ben contents els catalans de mantenir encara avui en dia la nostra llengua i la nostra identitat.

Així que, amics del PP, UPyD i C’s, us podeu posar com volgueu, però la història és la que és i es pot mirar d’amagar però no es pot canviar. El poble català, tot el poble català, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, ha patit durant centenars d’anys lleis injustes i repressores encaminades a minvar la seva identitat. Just és que parlem d’elles, talment com han fet altres pobles en situacions similars, perquè formen part de la nostra història i, encara que no us agradi, de la vostra també. I diuen molt de vosaltres, encara que segurament no allò que us agradaria escoltar.

Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

dijous, 5 de desembre del 2013

La piscina i la muralla

(Encetem un micaco badaloní…)

Una de les joies més desconegudes per bona part dels badalonins és el Museu de Badalona. En aquest petit museu que s'ha anat fent gran poc a poc hom pot visitar interessants restes romanes de l'antiga Baetulo, la ciutat romana precursora de l'actual Badalona. Aquests darrers anys, s'han anat ampliant les zones visitables i ja no es redueixen només al que hi ha a l'edifici seu, sinó que es poden trobar per diversos racons de Dalt la Vila, el barri antic de la ciutat.

Piscina de Quintus Licinius

Un d'aquests indrets és l'anomenat Piscina de la Casa de Quintus Licinius, que són les restes de l'estany d'una domus, la casa d'una família benestant. El nom de Quintus Licinius correspont a un important personatge del segle I dC de la qual es va trobar una 'tabula hospitalis' amb el seu nom a les restes de la domus en que està l'estany. Les tabulae eren un document jurídic que testimoniaven un pacte entre un patró (que oferia protecció) i una comunitat (que rendia un cert vasallatge). En concret, a la 'tabula hospitalis' dona fé d'un pacte d'hospitalitat i patronatge entre Quint Licini, fill d'un cavaller de Tarraco, i els baetulonesos.

En època romana Baetulo i la veina Barcino eren ciutat totalment equiparables en termes de superfície i habitants, tot i que Barcino era 'colonia' (el rang més important) i Baetulo va arribar a 'municipium' (segon rang més important). Una mostra de la importància de Baetulo és la troballa de restes d'un teatre romà, el segon conegut al Principat després del de Tarragona. I justament la Piscina de la Casa de Quintus Licinius ens pot ajudar a explicar com es que Barcino va guanyar importància mentre que Baetulo pràcticament va desaparèixer.

Muralla Romana de Barcelona

I és que la piscina està construïda damunt de les restes de la muralla de Baetulo, una muralla que es va enderrocar al voltants del segle I dC sense que es coneguin ben bé els motius, tot i que sabem que era l'època de major esplendor de la ciutat, just poc abans de la construcció de la domus de Quintus Licinius.

Per aquella època, Barcino encara disposava de les muralles construides el segle I aC. Les primeres incursions dels francs al segle II dC van fer que Barcino reforcés la seva muralla entre els segles III i IV. Per aquella època, Baetulo ja estava sense muralla, en plena decadència i caminant cap a la pràctica desaparició.

Hom assegura que que un dels motius pels quals Barcino va guanyar importància front Tarraco, antiga capital, va ser justament la fortalesa de les seves muralles. Sembla ser que es podria aventurar que un dels factors que va incidir també en la caiguda de Baetulo va ser, precisament, l'absència d'elles.

Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

dilluns, 2 de desembre del 2013

Relaxing animalada

(Encetem un micaco vergonyós…)

La vida de la gent com en Dan ha de ser molt dura: dedicar-se hores i hores a investigar coses sense saber si en podràs treure res d'aprofitable, mirar de convèncer als que distribuixen els calers que allò que fas és interessant des del punt de vista del progrés i des del punt de vista econòmic, passar nervis per si cap altre descobreix poc abans que tu el mateix o, pitjor, que allò que estudies no serveix per a res …

I tot per a llegir després coses com ara …

Paraules Ana Botella

… i queda ben clar que, per al progrés de la humanitat, ni el foc, ni la roda, ni la siderúrgia, ni les lleis d'en Newton ni l'energia nuclear. El que de debò és important pel progrés de la humanitat és una llei redactada per un grapat de senyors que poden no tenir ni el batxillerat ni ser experts en res concret.

Hi ha llocs que ves a saber què els hi posen als relaxings cups of café con leche

 

Me'n vaig al badiu...

Visca la terra !!