dimecres, 22 de maig de 2013

Ni oblit ni perdó

(Encetem un micaco ferm…)
Pintura de l'avi

Liborna (Libourne en francès) és un petit poble occità de l'Aquitània. Un de les seves imatges característiques és la torre medieval que protegia el port fluvial, que podeu veure pintada aquí dalt. Fa molts anys jo vaig passar aprop, però era tan petit que no me'n recordo pas. Només recordo un requadre de terra amb fulles seques al voltant, cuidat i guarnit amb flors que era el que anàvem a visitar.

Aquest dibuix el va fer el meu avi patern per a felicitar al meu pare pel seu aniversari. Fa uns anys ja vaig explicar part de la història del meu avi, així que no la repetiré. Només vull recordar que per causa de la Guerra Civil Espanyola va haver de marxar, no va poder tornar i descansa en un cementiri d'un petit poblet de les rodalies de Liborna que no seria capaç de situar.

En canvi sóc perfectament capaç de situar la tomba del culpable de que tot allò passés, i tot i que per sort no ho vaig viure sóc perfectament capaç de recordar com un grapat de persones van utilitzar la força de les armes per imposar la seva voluntat sobre aquells que havien votat democràticament en contra d'ella.

I és per això que em fa mal l'ànima quan llegeixo coses com les següents …

Notícia Vilaweb
Notícia Ara

… i el dolor es fa cada vegada més intens quan llegeixo com encara es segueixen fent homenatges a aquella gent i com el Gobierno Español ho justifica. I el dolor continua veient com coses que semblaven superades estan tornant, com ara la religió a les escoles públiques o els atacs a la llengua catalana.

Però el que de debò em fa trencar l'ànima és veure el meu petit Micaquet abraçat a la seva mare i pensar en que va sentir el meu avi havent de marxar cap a França sense poder tornar a abraçar mai més ni als seus fills ni a la seva dona i patint per ells.

I quan penso que avui en dia encara no s'ha condemnat ni que sigui simbòlicament als culpables de tot allò (de fet, se'ls fan homenatges, homenatges! i tenen carrers i pobles al seu nom! ) l'únic que m'agafa és fàstic cap a un Estat incapaç de condemnar a un grapat dels pitjors assassins del segle XX.

Per molt que evitin condemnar-los, per moltes excuses que s'inventin per no voler parlar del tema i per molt temps que passi no ho penso oblidar mai. Mai. I tan de bo els culpables i els qui els defenen cremin eternament en les flames de l'infern.

Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

5 comentaris:

Jordi ha dit...

Totalment d'acord. Són una vergonya per a la humanitat. Aquests ultranacionalistes espanyols són nostàlgics de l'antic règim i hi els agradaria tornar-hi. Ja hi ha hagut declaracions en aquest sentit en tertúlies amb gent d'aquests.

El dibuix és molt maco. Un record molt bonic. Quina diferència amb els altres on tot és gris.

XeXu ha dit...

Això és molt fàcil d'entendre, i no és el primer cop que faré servir aquest argument, i espero que entenguis i entengueu que jo comparteixo al 100% les teves opinions, deu me'n guard de disculpar el franquisme! En aquella guerra, com en la majoria, hi havia dos bàndols. A les guerres no hi sol haver un bo i un dolent, com passa a les pel·lícules, els dos bàndols lluiten pels seus interessos, siguin quins siguin. Està clar que si ets d'un dels dos, els altres et semblen els dolents. Doncs resulta que el poder imperant a Espanya és el de l'altre bàndol, i per això no és d'estranyar que a nosaltres ens sorprenguin molt negativament totes aquestes notícies que destaques, però per ells és el més normal del món. No és que m'agradi, però la solució és ben fàcil. A ells no els canviarem, no els podem fer entendre que aquell bàndol va fer moltes atrocitats, segurament el nostre també en va fer. El camí que ens queda, perquè la relació entre els dos bàndols és irreconciliable, és la separació, la independència en el nostre cas. Ells no ho volen per motius econòmics i egocèntrics, però no perquè ens estimin massa. Estem en el camí, només ens cal una empenta, i ho vulguem o no, tot això, com per exemple la tornada del salvador de la pàtria Aznar, ens afavoreix perquè accentua les diferències.

Carquinyol ha dit...

Jord: De la vida sempre t'has de quedar amb el color, en cas contrari guanyen aquells que et volen amargar l'existència.

Xexu: El problema del franquisme no és tan la guerra, perquè tal i com tu dius en una guerra hi ha dos bàndols i qui més o qui menys fa salvatjades, per això la guerra és la pitjor cosa que poden fer els humans. El problema és que el bàndol guanyador va continuar fent salvatjades després (molt després) de la guerra enfront de gent indefensa. No reconèixer aquests fets és vergonyós. I tal com dius, nosaltres només tenim un camí, i encara gràcies. Jo el que sento de debò és per totes aquelles famílies de republicans espanyols que han patit aquestes injustícies i que ni tan sols tenen aquesta il·lussió.

AhSe ha dit...

Recorda que l'infern no existeix, té igualment de poc sentit desitjar que uns morts cremin a l'infern que tornar a posar que s'enssenyi la religió a les escoles.

Carquinyol ha dit...

AhSe: Sinó existeix, ja el crearé jo

Publica un comentari a l'entrada