dimecres, 21 de desembre de 2016

Sirenes nadalenques

(Encetem un micaco marítim…)

El Nadal és un temps en que sovint no pensem gaire en el mar… excepte en els anuncis d'aigua de colònia. La simbologia és bàsicament de muntanya: els arbres, els guarniments, els pessebres, el Tió. Però a la nostra terra, on el mar té tanta importància, era inevitable que apareguessin també llegendes nadalenques marítimes. I algunes de ben curioses !

La gent vella que habitava per la badia de Roses creia que en la Nit de Nadal era molt perillós restar al carrer i en despoblat al punt de la mitjanit perquè es corria el perill d'ésser encantant per… sirenes !

Pessebre marítim

I és que segons les tradicions locals, quan en aquesta nit les sirenes no troben pescadors ni gent de la mar per encantar entren terra endins per encantar a qui trobin. La veritat és que la tradició no deixa ben clar com ho fan aquests éssers fantàstics, mig dones mig peixos, per endinsar-se terra endins, però bé, quan la màgia està pel mig qualsevol cosa és possible.

El que si expliquen és que una Nit de Nadal dos fadrins que anaven a la missa del gall a Sant Pere de Roda van tenir la malastrugança de trobar-se amb unes sirenes que els van encantar i que els van convertir en dues immenses roques que encara és poden veure avui dia al cim del Cap de Norfeu, vora del mar i que són conegudes com els Fadrins encantats.

Així que si aquella nit, a més de veure Papa Noels, Santa Claus, Tió o gent cantant nadales veieu unes noies estranyes similars a peixos… arranqueu a córrer, no fos el cas…

Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

dimarts, 13 de desembre de 2016

No canviem només la bandera

(Encetem un micaco raonador…)

Des d'allò del Brexit, i accentuat després de l'elecció d'en Trump com a president dels EUA i del referèndum italià, se'ns vol fer arribar la idea de que votar pot arribar a ser perillós. Evidentment no ho diuen tal qual, però la veritat és que des de certs sectors (interessats) sí que ja mateix estan fent tots els esforços per a fer-nos entendre que els referèndum no són bona idea. I després de demonitzar els referèndums sembla que el pas lògic és demonitzar les eleccions. Tot això no pot evitar que pensi en allò que deia el Gran Wyoming en els primers temps del CQC: "si es que votais para hacer daño!".

D'aquests tipus de raonament en trobareu molts, però de l'anàlisi del perquè passa això no gaires. Sort que encara es poden llegir coses com el 'Votar serà perillós' d'en Vicent Partal, on ho explica clarament. Quin és l'origen de tot això? Breument: el fracàs dels governs en la redistribució de la riquesa, en la desaparició cada vegada més gran de la classe mitjana i en l'empobriment extrem de la classe més desprotegida. De fet, quan te n'adones que avui en dia tenir una feina no et pot salvar de l'extrema pobresa veus clar perquè passa el que està passant i perquè els que manen tenen por del vot de la gent. De que serveix dir que no sé quants milers de persones han trobat feina si després no poden viure amb el seu salari?

Si anem a fer un estat nou hem de fer un esforç per canviar això. L'objectiu d'un estat ha de ser cuidar el nivell de vida dels seus habitants, i per fer-ho la redistribució adequada de la riquesa és una eina fonamental. No és qüestió de crear utopies sinó els mecanismes adients per garantir una classe mitjana nombrosa i unes condicions laborals i fiscals suficients per a que això es garanteixi. I aquest és un dels punts on penso jo que hauria d'incidir la campanya informativa de la Generalitat de cara al referèndum on decidirem si ser un nou estat o no.

I això com es fa? Doncs aquí està el problema. Com fer-ho no ho sé pas, però de com no fer-ho si que tenim uns quants exemples. Així, per començar, cal no copiar gens la 'reforma laboral' que va fer el Gobierno Español i distanciar-se també de les seves polítiques fiscals. Per cert, lo de perseguir judicialment cremar segons quines fotos també ens ho hem d'obviar.

També cal allunyar-se de les polítiques d'inversions d'infraestructures, aquelles que permeten que a Espanya certes línies de ferrocarril AVE tinguin 'wifi' (bé, més que wifi tenen accés als continguts de Movistar+, cosa encara més greu) i altres línies de ferrocarril tinguin només una via per on circulen molts més trens que en les anteriors. Això sense parlar de com es gestionen els Rodalies...

Un altre exemple: L'Estat Espanyol es dedica a rescatar autopistes de peatge mentre els catalans seguim pagant les AP7 i AP2, els diners dels quals van a parar a una empresa privada. Recordeu allò que deia en Rajoy de que 'una línea roja es que todos los españoles sean iguales' ? Doncs amb el tema de les autopistes, com amb tantes altres coses, això no passa. És una altra de les coses a no copiar.

I com aquests dos exemples segur que n'hi ha de molts més. Si hem de copiar res, que siguin les coses bones que ajudin a aconseguir aquell equilibri entre economia i benestar necessari per a que un estat funcioni de forma eficient. Sí, tenim molta feina a fer i les coses són difícils... però no ho eren fa més de 300 anys? Doncs fem que valgui la pena fer-les.

Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

divendres, 9 de desembre de 2016

dimarts, 6 de desembre de 2016

El campanar del foc

(Encetem un micaco monumental...)

Cada ciutat té els seus símbols, més o menys coneguts, però els té. De vegades són símbols relativament recents i de vegades tenen centenars (o milers) d'anys d'història al darrere. En aquests darrers casos, de vegades, la història ens reserva sorpreses.

Un dels símbols més coneguts de València és el Miquelet, el campanar gòtic de la Seu de València. Rep el seu nom d'en Miquel, la campana principal que marca les hores.

Com tots els campanars no només s'ha utilitzat amb finalitat religioses: Al segon pis del Micalet es on s'estaven els refugiats acollits a la Seu i les seves campanes no només marcaven les hores o els serveis religiosos, sinó que a més avisaven als ciutadans de quan la ciutat era atacada o estava en perill.

El Miquelet

Però no només s'utilitzaven les campanes. Dalt de tot del Miquelet també es feien fogueres. De fet es feien tres vegades al dia: al sortir el sol, al migdia i al vespre. Això era senyal de normalitat i de que no passava res d'inusual a la costa. Però quan la foguera s'encenia fora d'hores era per avisar d'un perill.

Si s'encenien dues fogueres alhora era senyal de que a la costa havien desembarcat pirates i si el foc de la foguera es llançava cap al terra era senyal de que la ciutat ja estava assetjada. De fet, al llarg de tota la costa hi havia nombroses torres que es comunicaven mitjançant fogueres quan alguna detectava vaixells pirates.

Això va ser així des de l'any 1516, en que els Jurats de València van instaurar aquestes fogueres d'avís, fins al segle XVIII, quan les incursions dels pirates barbarescos van disminuir. De fet, a començament del segle XX el darrer campaner que va viure a la Seu encara encenia una petita foguera de forma simbòlica per a recordar la tradició.

 

Me'n vaig al badiu...

Visca la terra !!

divendres, 2 de desembre de 2016

dimarts, 29 de novembre de 2016

Els invisibles del CAP

(Encetem un micaco sanitari…)

Avui faré un 'cafèambllet'. L'altra dia a El Periódico van publicar un article titulat 'Un dia amb els metges de la pobresa'. En aquest article es parla del CAP de Sant Roc, un dels CAP de la ciutat de Badalona del qual s'afirma que és el primer en la llista de tots els CAPs de Catalunya en els que s'atenen a la població més pobre.

L'article explica molt bé les coses que es poden veure de forma quotidiana en aquest CAP, però al meu parer s'obliden d'una dada molt important: al mateix centre, al mateix edifici i compartint serveis i personals hi ha un altre CAP: El CAP de El Gorg. El Gorg és un altre barri de Badalona, amb menys de la mitat de població que Sant Roc. I, ves per on, és el meu barri. I, per tant, aquell és el meu CAP.

Per això sé de primera mà que les coses que expliquen són certes, però també sé de primera mà que quan venen retallades aquestes les nota la gent de Sant Roc, però també la gent de El Gorg. Si els de Sant Roc les passen magres per les condicions socials i econòmiques del barri, els de El Gorg les passem també per les nostres pròpies condicions i per les generades pel barri del costat, que influeixen en els serveis que compartim. Ara mateix, la gent dels dos barris patim coses com, per exemple, que els dissabtes al matí ja no tenim pediatra de guàrdia i que les urgències, on es combinen personal dels dos CAPs , sovint estan saturades. Ja, això passa a tot arreu, però si ja de per si el CAP de Sant Roc té un problema afegit per la diversitat de gent que atén, amb les retallades aquests s'accentuen.

I a mi ja em sembla perfecte que a la gent de Sant Roc se li posin els mitjans per a millorar-les l'assistència i els serveis i es tingui en compte la realitat social del barri, però també estaria bé que miressin, ni que fos una mica, pels que compartim els serveis amb ells. Potser som poquets, o potser no tenim tanta 'diversitat social' (tot i que Déu n'hi do…) però ei, també existim !

I dit tot això, i ampliant una mica les queixes, tampoc trobo gens normal coses com que a la 3a ciutat en població de Catalunya arriba un dissabte per la tarda o un diumenge i no hagi ni un pediatra de guàrdia. Si tens cap urgència, com ara una febrada originada per angines o otitis, has d'anar a l'Hospital de Can Ruti, situat fora de la zona urbana de la ciutat i en plena Serralada de Marina.

De veritat costaria tant tenir UN pediatra d'urgència per a tota la ciutat per aquests casos no tan greus però que necessiten, per exemple, receptar un antibiòtic ? Jo crec que els hi sortiria a compte, sobretot per evitar col·lapses a urgències. Però ei, que en sabré jo...

Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

divendres, 25 de novembre de 2016

dimarts, 22 de novembre de 2016

L'estat del Procés

(Encetem un micaco processístic…)

A Catalunya seguim immersos en allò que hom ha anomenat Procés i que ens ha de portar a la independència o, en el seu defecte, a un referèndum sobre ella. Però exactament com està el Procés ?Aquesta sembla una pregunta fàcil de respondre però no ho és, per la senzilla raó de què qualsevol que la contesti tindrà una posició al respecte i aquesta posició, vulguis o no, condicionarà la resposta. Així que per mirar d'esbrinar-ho anem a revisar uns quants titulars.

Per una banda tenim que al Principat el Parlament està en plena discussió dels pressupostos, i això dels pressupostos és la pedra angular de qualsevol legislatura. Qui governa necessita uns pressupostos que li permetin fer allò que diu que vol fer. Ara mateix JxSí i la CUP segueixen negociants aquets pressupostos, i segons les darreres declaracions els de la CUP no estan gaire satisfets amb ells. Veiem com evoluciona el tema, però recordem que aquest tema ja va originar una moció de confiança per part del President.

Mirem ara què fan des de el recentment estrenat Gobierno Central. Una de les coses que ha fet és canviar el Delegado del Gobierno a Catalunya, acte que han aprofitat per voler vendre una actitud diferent del Gobierno Central vers Catalunya i oferir diàleg.

Per una altra part també les dades de les darreres enquestes del CEO que donen al NO un avantatge d'un 0,2% respecte al SI en un referèndum de la independència i que donen la volta a les dades de la darrera enquesta que es va publicar on el SI guanyava per més d'un 5% de diferència.

I per acabar tenim les declaracions de la Presidenta de la Comunidad de Madrid dient que els madrilenys estan pagant els serveis dels andalusos, mostrant a un important membre del partit del Gobierno en un discurs que sempre s'ha associat als independentistes catalans.

Bé, i amb tot això, què podem dir del Procés ? Des del meu punt de vista el Procés està en un moment de compàs d'espera i s'està centrant en qüestions més domèstiques (però no menys importants) com ara els pressupostos. Després del gran 'boom' del 12-O i de les actuacions judicials contra càrrecs electes sembla que hom està esperant què passarà amb el Cas Forcadell, perquè aquest pot ser el gran Big One que sacsegi definitivament el Procés. Mentrestant els partits independentistes estan mirant de consolidar les seves posicions i un dels temes claus és el pressupost. Espero que arribi a bon port i que, de retruc, també acordin una unitat d'acció respecte a tot el que ha de venir.

Mentrestant les notícies que arriben del CEO no són tranquil·litzadores, però hem de tenir en compte que durant aquests temps la gran màquina de fer independentistes que és el PP ha estat a mig gas, i que ara torna i amb l'ajuda del PSOE. Veurem com influeix la nova el nou balanç de poders a Madrid en les noves enquestes, però de moment el PSC no està sortint ben parat. El PP no és aliè a això i per això vol oferir una imatge més 'moderada' i 'dialogant', el problema és que al PP amb el diàleg li passa el mateix que a mi amb la papiroflèxia, que sé què és però no ho sé practicar.

I mentrestant a les Espanyes, concretament a Madrid, ja comencen a aplicar la medicina que sovint s'ha utilitzat contra Catalunya contra altres regions, primer contra el País Valencià i ara contra Andalucía, difonent aquella idea de que si no fos per Madrid tothom viuria en la pobresa. Veurem també com acaba tot això.

Però pas a pas, primer el que cal és refermar a Catalunya la unitat d'acció i aprovar uns pressupostos que puguin contentar més o menys a la CUP i a JxSí. I després ja veurem què toca...

Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

divendres, 11 de novembre de 2016

dimarts, 8 de novembre de 2016

Desconnexions i canonades

(Encetem un micaco preventiu…)

Divendres passats, poques hores després de que el Gobierno Español publiqués el nom dels nous ministres i no gaire després de que Espanya finalment tingués un Presidente de Gobierno que no estigués en funcions vam poder assistir a la que podria ser la primera canonada (judicial) de la Batalla de Catalunya : La detenció per part dels Mossos (a ordres de la judicatura espanyola) de la batllessa de Berga per un delicte electoral.

En aquest cas el delicte és el de menys, l'important és l'ofensiva per part d'Espanya d'anar judicialment cap a càrrecs electes catalans. Les amenaces es comencen a concretar i l’aposta del Gobierno per resoldre "el problema catalán" queda clar quin és : amenaces, repressió i indiferència.

El pitjor de tot ha estat la resposta des de Catalunya, que ha estat pràcticament una desbandada: uns treien la bandera espanyola de l'ajuntament per tornar-la a posar pocs després, altres feien concentracions de protesta, altres penjaven la bandera de Berga a les seves cases de la vila mentre que d'altres atacaven directament als Mossos. En definitiva, unes actuacions que han fet feliços als espanyols.

I és que ha donat la sensació que ens hem passat mesos preparant la desconnexió i ens hem oblidat de pensar l'estratègia a seguir pel moment que bé just abans de la desconnexió, el de la oposició a les mesures espanyoles que miraran d'evitar-la. I ells si que semblen tenir clara la seva estratègia, ja que la detenció de la batllessa de Berga no ha estat un fet causal, ha estat una autèntica andanada dirigida a la línia de flotació de la unitat de Junts per Sí i de la CUP, ja que tenen clar que la forma de derrotar-nos és que ens derrotem nosaltres solets perden la unitat.

Per això ara toca posar-se les piles i preparar a corre cuita una estratègia única i, sobretot, sòlida per a que coses com aquestes no tornin a passar. Estem en un moment delicat i estem seguir que ho podem aconseguir, però hi ha coses que no ens podem permetre i aquesta és una d'elles.

Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

divendres, 4 de novembre de 2016

divendres, 28 d’octubre de 2016

Els fantasmes del metro

(Encetem un micaco espectral...)

Ja s'acosta Tots Sants i és habitual veure castanyes, panellets i... carbasses diabòliques de Halloween. Bé, de fet també és habitual veure elements propis de pel·lícules de terror (calaveres, rat penats, ...) . Coses de la globalitat, però encara que no ho sembli a la nostra pròpia tradició ja tenim molts relats de fantasmes ambientats en aquesta època de l'any.

Quan un pensa en històries de fantasmes els primers escenaris que li venen al cap són castells, antigues mansions o ruïnes abandonades. Però també trobem històries d'aquestes al nostre ambient urbà, són les famoses llegendes urbanes, tot i que algunes s'acoblin més bé al patró de les velles llegendes tradicionals.

I un dels llocs més habituals d'aquestes llegendes és el metro. No és estrany, si de fet els passadissos subterranis del suburbà ja tenen un punt inquietant a primera o darrera hora, quan hi ha poca gent, imagineu quan estan tancats al públic o sense molta il·luminació. Tot seguit faig una petita recopilació de les històries més famoses del metro de Barcelona.

Si hem de fer cas a aquesta mena de relats la estació més encantada de tota la xarxa del metro és la de Rocafort. S'assegura (com sempre en aquestes històries sense proves...) que els treballadors del metro miren d'evitar estar assignats a aquesta estació ja que, a darrera hora, quan ja no passen comboi, diuen que pels monitors de vigilància es veuen "persones" (o figures de persones) deambulant per les andanes i fins i tot per les vies. També s'assegura que els passadissos de sortida cap al carrer Calabria són una altra zona de sensibilitat espectral. I tot això ho relacionen amb els suïcidis que han hagut en aquesta estació, on es diu que van arribar-hi a haver quatre en un mes.

Túnel del metro

Una altra història ens parla de trens fantasmes. I hi ha dues versions. Una ens assegura que, de vegades, cap a l'estació de Sagrada Família, una vegada efectuat el protocol de tancament i quan ja no hi ha circulacions de trens apareix un estrany tren boirós de color blanc d'un model antic fent el típic soroll que fan els trens al circular i produint els corrents d'aire i tot . S'assegura que de vegades només circula i que altres vegades s'atura a les estacions per a recollir... fantasmes.

La segona versió ens parla de que molt abans que existís l'actual L6, en aquell trajecte un dels trens es va desbocar a l'estació de Tres Torres i va acabar accidentant-se a l'estació de la Plaça Molina, deixant diversos morts. Poc després del succés s'assegura que es van començar a veure aparicions d'aquell tren i els seus pobres passatgers. Fins i tot s'assegura que es va haver d'exorcitzar aquell trajecte per mirar d'acabar amb les aparicions.

I per acabar parlarem de les estacions fantasmes. La xarxa de metro de Barcelona té diverses estacions fantasmes que no s'utilitzen, unes perquè fa anys es van tancar i unes altres perquè no es van arribar a utilitzar mai. Una d'aquestes està situada entre les estacions de Sagrada Família i Sant Pau a la L5 i té com a nom Gaudí. Tot i no haver estat utilitzada mai és una de les millors conservades i hom assegura que si un es fixa per les finestretes quan el metro passa per allà es poden veure figures de forma humana sense rostre a les andanes com esperant un tren que mai s'aturarà...

I fins aquí les històries fantasmals de Tot Sants d'aquest any. Cuideu-vos dels fantasmes (sobretot dels que estan vius) i espero que podeu gaudir de panallets, castanyes i moscatell aquest cap de setmana llarg.

Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

dimarts, 25 d’octubre de 2016

Misteri...

(Encetem un micaco de tots sants…)

Lluna misteriosa
 
Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

divendres, 21 d’octubre de 2016

dimarts, 18 d’octubre de 2016

El castell dels templers i el borbó

(Encetem un micaco cavalleresc…)

El 13 d'octubre del 1307, a trenc d'alba, els oficials reials van irrompre als convents templers per detenir als frares-cavallers per ordre del rei de França Felip IV amb la complicitat del Papa Climent V. Va ser l'inici de la fi d'aquesta famosa ordre de cavalleria. Si alguna cosa tenim en comú els cavallers templers i els catalans són el mal record que guardem dels reis francesos. Una altra cosa que compartim és que sovint compartíem territori en el segle XII, i tot i que els catalans encara seguim per aquí els templers no, encara que, per sort, moltes de les seves obres sí.

Una de les seves obres és el Castell de Gardeny, situat a la ciutat de Lleida. Situat al turó de Gardeny és un lloc estratègic que s'ha utilitzat en diversos conflictes armats. De fet, va ser construït en 1123 al lloc on rei d'Aragó Alfons el Bataller tenia el campament per assetjar la ciutat.

Després de la conquesta de Lleida per Ramon Berenguer IV aquest cedí el castell a l'Ordre del Temple com a pagament per l'ajuda que li van dispensar en l'empresa. En aquest castell l'Ordre va instal·lar una de les seves principals comandes a les terres de la Corona d'Aragó. Aquest és el castell que ha arribat fins als nostres dies.

Castell de Gardeny

Aquest castell estava format bàsicament per la torre habitació i l'església, i una muralla protectora amb torres. A la torre habitació, amb diversos pisos i on la planta baixa era semisoterrània, estaven ubicades el magatzem de provisions, la presó, l'habitació dels servents, la sala d'armes i les cambres del comanador i dels altres frares.

Torre habitació del Castell de Gardeny

La capella estava advocada a Santa Maria de Gardeny i és un edifici de planta rectangular de romànic de transició.

Capella del Castell de Gardeny

Al desaparèixer l'Ordre del Temple el castell va passar a mans de l'Ordre de l'Hospital. Més tard, amb el canvi de les tècniques bèl·liques, es va dotar de baluards i fosses i es va esdevenir gairebé un fortí militar que és pràcticament el que s'ha conservat. I és justament en aquestes muralles dels baluards on podem trobar aquest escut…

Escut de Felipe V al Castell de Gardeny

… un escut de Felip V, Rei d'Espanya d'origen francès, de record infaust pels catalans per derogar les nostres llibertats. Allà està el seu escut, als murs d'un castell famós gràcies a l'Ordre que antecessors seus van aniquilar.

Per cert, quan fa anys vam visitar el Castell de Gardeny no era l'únic escut 'cridaner', ja que al costat del castell estaven encara les restes d'una base militar, i allà a la façana hi havia un gran escut franquista. Crec que com ara són instal·lacions de la Paeria de Lleida ja està retirat, però la veritat que aquell dia el Turó de Gardeny venia a ser com el Turó dels Escuts dels Monstres…

Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

divendres, 14 d’octubre de 2016

Badalona i el Big One

(Encetem un micaco micaquer…)

Badalona no és un municipi independentista. El 27-S Junts Per Sí i la CUP només van arribar al 31% dels vots i fins fa quatre dies el seu ajuntament era la punta de llança del PP a Catalunya i no era estrany veure als grans caps del partit al municipi per qualsevol cosa.

Però des del passat 11 d'octubre sembla que sigui el municipi més bel·licós amb l'espanyolisme. I tot per la decisió de mantenir una mínima activitat a les oficines municipals durant el 12-O. I realment era mínima, només cal llegir l'explicació que n'Oriol Lladó, 1r tinent d'alcalde, va fer poc abans de que esclatés la polèmica amb la denúncia de la delegada del Gobierno Llanos de Luna.

Aleshores la cosa és va enrocar de mala manera, primer amb la reculada per part de l'Ajuntament de Badalona que va dir que acataria l'ordre i amb el gairebé immediat canvi de parer de que finalment les oficines municipals obririen les portes. Realment, tal com explicava en Vicent Partal, sort d'aquest ràpid canvi d'idea. Així, finalment, les oficines es van obrir amb la imatge d'un regidor estripant la interlocutòria del jutge davant de tots els mitjans de comunicació allà presents.

Des d'aleshores no han deixat d'aparèixer notícies sobre diferents consistoris que des de fan anys fan aquesta mena d'actuacions (i més enllà i tot del que es volia fer a Badalona) i un no pot evitar-se preguntar: aleshores, perquè a Badalona ha passat el que ha passat, deixant de banda que Badalona és la tercera ciutat de Catalunya ?

Jo apunto a tres factors: el primer el senyor Garcia Albiol. Aquest senyor (i bona part de la gent que el vota) no acaba de pair que ja no governi la la ciutat, cosa que al PP (i a ell) li anava d'allò més bé. No són desconeguda les reves reaccions furioses vers qualsevol decisió del consistori badaloní i els seus membres i no seria estrany pensar que hagués pogut moure fils per atacar, una vegada més, el consistori amb la intenció de fer-lo caure.

El segon factor és el PP: En l'actual situació de desafiament des de la Generalitat de Dalt qualsevol acte de desafiament provinent de Catalunya serà durament reprimit per part del Gobierno. Si això se li sumen interessos personals o locals, com els que explicava en l'anterior paràgraf, ja tenim un marc molt més clar del què ha passat.

I el darrer factor és les acusacions de "postureig": no han faltat tota mena d'acusacions de totes bandes a aquest fet. Per part dels unionistes que això no era realment desobeir (però ja tenim al jutge citant als regidors…) des de posicions més neutres i fins i tot independentistes que això només era imatge. Segurament totes aquestes pressions, sobretot les de l'àmbit independentista, van fer que el consistori badaloní canviés de seguida l'acatar pel desobeir, cosa que, de fet, si tenien pensat fer-ho ho havien d'haver fet des d'un bon començament.

Al meu parer hi ha una cosa que hom encara no ha assumit: la imatge és poderosa, sovint molt més del que realment és fa. Sense anar més lluny podríem dir que aquell referèndum d'Arenys de Munt era 'postureig' o que fins i tot el 9N ho era. A efectes pràctics no canviava res però enviava un missatge molt clar i nítid. I aquest missatge ha fet canviar moltes coses.

Amb això de Badalona passa el mateix: obrir o no obrir no canviaria les coses substancialment però el fet d'acatar o no per part d'un govern independentista una ordre dictada per un jutge a instàncies del Gobierno Español, tal i com està el panorama a Catalunya, pot arribar a ser transcendent.

Perquè, tal i com passa als terratrèmols, això de Badalona només ha estat un petit terratrèmol que anuncia el que vindrà després, el Big One, el que s'està preparant des de fa temps i que marcarà l'abans i el després de tot el Procés, el punt on es veurà realment que Catalunya ha desconnectat d'Espanya o no. Aquest està cada cop més a prop i per això, incidents com el de Badalona, poden ser cada vegada més habituals ja que cadascuna de les parts aniran medint les seves forces.

PS: No he parlat de la decisió del jutge i dels raonaments per 'obligar' a celebrar el dia festiu, però parlar de "perjudicar el interés general" i "la libertad ideológica de los trabajadores" (quan només hi anaven voluntaris) deixa ben clar perquè la UE es queixa de que a Espanya la independència judicial deixa bastant que desitjar

Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

dilluns, 10 d’octubre de 2016

Interessos, símbols i supèrbia

(Encetem un micaco arquitectònic…)

Vivim en un món cada dia més global, i potser per això, cerquem característiques o símbols que ens permetin diferenciar-nos dels demés. Hi ha símbols que són universalment coneguts, així, per exemple, quan veus l'Estàtua de la Llibertat ho assignes immediatament a Nova York, amb un Big Ben penses en Londres, el Coliseu et porta immediatament a Roma, la Torre Eiffel a París i el Partenó a Atenes. Hi ha símbols coneguts de forma local, altres de forma regional o nacional, però un símbol conegut arreu del món com aquests darrers és molt més difícil d'aconseguir.

Barcelona té la immensa sort de tenir un d'aquests símbols: la Sagrada Família. La silueta arrodonida de les seves torres és un dels símbols més universals de la ciutat i és força conegut arreu del món. No totes les ciutats tenen la sort de tenir un símbol universal, sense anar més lluny Madrid no la té.

És per això que quan en David Mòdol, arquitecte, del PSC i regidor d'Arquitectura, Paisatge Urbà i Patrimoni de Barcelona fa unes declaracions denigrants respecte un del símbols del patrimoni de la ciutat se l'ha de dir que s'equivoca i se li ha de demanar que rectifiqui.

El ciutadà David Mòdol pot expressar allò que cregui oportú sobre la Sagrada Família, l'arquitecte David Mòdol també ho pot fer, però el regidor de PATRIMONI de l'Ajuntament de Barcelona no, ja que ell ha de vetllar pel patrimoni de la ciutat i, ara mateix, la Sagrada Família és una part important d'aquest patrimoni. La seva feina és defensar els interessos de la ciutat i actualment l'interès de la ciutat ha de ser cuidar, potenciar i (evidentment) treure els màxims beneficis del seu patrimoni i dels seus símbols.

Per cert, si ens centrem només en la Sagrada Família com a obra, doncs bé, trobarem de tot, tal i com passa amb qualsevol obra d'art: a uns els agradarà i a uns altres no, a uns els encantarà una part i odiaran una altra, a uns els hi serà indiferent, uns altres l'odiaran i a uns altres els encantarà. Una de les moltes crítiques que rep l'obra és que no segueix l'esperit del creador, que hi ha masses aportacions d'autors massa diferents. Bé, segurament, però això sovint passa a les obres que s'han fet durant un període de temps llarg: la Seu de Barcelona té, per exemple, una part gòtica i una altra neogòtica i la de València té una porta romànica, una gòtica francesa i una barroca italiana. En resum, que no és pas una cosa estranya, com la de rebre dures crítiques durant la seva construcció, ja que a la Torre Eiffel, per exemple, li va passar el mateix.

Aquest episodi no és més que una altra mostra d'aquesta supèrbia que fa massa temps gasta bona part de la dreta i de la 'gauche divine' cap a tot allò que no coincideix amb les seves idees. No estaria gens malament que en comptes de tractar-nos als demés com una colla de pagesos rucs miressin de convèncer-nos des de d'igualtat i el respecte. Potser no ho aconseguirien però, sens dubte, construiríem entre tots una societat millor.

Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

divendres, 7 d’octubre de 2016

dimarts, 4 d’octubre de 2016

La taràntula

(Encetem un micaco aràcnid…)

Quan escoltem la paraula 'taràntula' de seguida pensem en aquelles enormes aranyes peludes i negres que viuen a Sud-Amèrica, però la veritat és que aquest mot té un origen molt més proper del que ens imaginem.

De fet, la paraula 'taràntula' s'utilitza per parlar dels terafòsids, que són aquestes aranyes que comentava abans que viuen a les zones del tròpic, però també s’utilitza pels licòsids, que viuen arreu del món. Lycos és una paraula grega que significa "llop" i en molts idiomes, com ara l'anglès, s'utilitza l'expressió "aranyes llop" (wolf spiders) com a denominació popular per a aquests animalons. Això del 'llop' ve al cas de que aquestes aranyes persegueixen corrent a les seves presses.

Doncs bé, aquestes 'aranyes llop' viuen també a la Mediterrània i el mot 'taràntula' per a designar-les té el seu origen aquí, concretament per Tàrent (en català antic Taràntol), ciutat italiana situada a una regió on aquestes aranyes eren molt abundants.

De fet, aquestes aranyes segueixen sent abundants a la nostra terra, no fa pas gaire va saltar a l'alarma a una zona de Terrassa per culpa seva. Cal recordar que aquests animals solen fugir dels humans i que, en cas de picada, aquesta no és més greu que la picada d'una vespa.

Aquest animalons viuen al camp, generalment en forats on esperen a les seves presses. Jo li vaig fer aquesta foto a aquesta a una zona rural del País Valencià aquest agost passat.

Taràntula

I aquí una altra que sembla portar el sac d'ous enganxat al darrere

Taràntula amb ous

A mi em va fer gràcia saber que les famoses 'taràntules' eren més properes del que no pensava !

Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

dijous, 29 de setembre de 2016

dilluns, 26 de setembre de 2016

Els catalanets i els barris

(Encetem un micaco social…)

Un dels primers atacs que es va fer a l'independentisme va ser titllar-lo de moviment discriminatori i xenòfob, volent enfrontar als catalans castellanoparlants d'arrels foranies amb els catalans catalanoparlants d'arrels principantines. Aquest moviment es va desarticular brillantment amb l'aparició de Súmate i gent com Gabriel Rufián (àmpliament insultats des de certs sectors unionistes) però hi ha qui segueix aquesta dinàmica.

Amb el passat pregó de les Festes de la Mercè de Barcelona en tenim un exemple, ja que hom a volgut atorgar a Pérez Andújar la representació d'una classe obrera i urbana, en definitiva de la gent de barri, que jo no acabo de veure clar. No és que el senyor Pérez Andújar no tingui les vivències ni el talent necessari per a ser-ho, això no ho poso en dubte, però si discuteixo aquest estereotip que ens volen vendre, de vegades de forma subtil de vegades de forma barroera, de que els catalans castellanoparlants d'origen forà habitants de barri metropolitans són els representants de la Catalunya "real". I ho discuteixo primer per res per allò que solen callar els avaladors d'aquesta idea, però que se'ls sobreentén, que la resta de catalans o bé són burgesos urbans o pagesos de poble. I en segon lloc perquè sobre això dels barris en podríem parlar una mica més.

Des de que tenia un any visc a un d'aquests barris metropolitans amb majoria castellanoparlant, i potser les meves experiències són diferents a la del senyor Pérez Andújar però hi ha coses del discurs dels que avalen aquesta gent com els representants de la gent de barri que jo no veig, i la principal és el mestissatge i la multiculturalitat. Quan jo era petit, cap als anys 70 i 80, a la meva escala només havia una altra família catalanoparlant així com només hi havia un company de classe que ho fos. Quina mena de multiculturalitat hi havia? Cap. Tot era cultura castellana, andalusa o extremenya. La llengua arreu (excepte dins de casa i amb la meva família) era l'espanyol, la televisió només era en espanyol, els diaris (excepte l'Avui) només eren en espanyol i totes les referències culturals i socials eren espanyoles. Si va haver mestissatge la que va de existir va ser de catalans que adoptaven coses espanyoles, però no al cas contrari. Numèricament era impossible.

De fet, avui dia la cosa segueix pràcticament igual, però amb certs canvis. Es nota que la quitxalla  té molt més contacte amb la llengua i cultura catalana a l'escola (als meus temps també la tenien, però en una quota tan petita que no feia gairebé efecte) i també amb la televisió (tot i que hi ha gent que ni la veu). Així he arribat a veure com antics companys d'escola castellanoparlants miren de parlar en català als seus fills per ajudar-los a que es familiaritzin amb l'idioma i que el dominin tan bé com el seu idioma matern. També hi ha casos en que tot segueix igual, evidentment, però almenys s'hi veuen canvis, i això sempre és gratificant.

I l'altra cosa de la que vull parlar és de les lluites de la gent de barri. És cert que al meu barri la gent es va manifestar diverses vegades per obtenir més serveis i més atenció per par de la Casa de la Vila, i també és cert que la cosa ha millorat molt i que encara queda molt per fer. Però per exemple al barri de Dalt la Vila, al centre de la ciutat, amb més catalanoparlants que en el meu barri, la gent també ho ha fet. És la seva lluita menys valuosa que la del meu barri?

A aquestes alçades em fatiga veure com hi ha gent que li vol posar etiquetes a les persones volent destacar el valor d'unes respectes a unes altres. Allò tan vell de 'els nostres són els bons, els reals… tot i que no tenim tants vots'. Vivim en democràcia i la cosa és ben senzilla, l'opinió de la gent s'expressa votant. I si els vots no avalen allò que tu vols, treballa la idea però no menyspreïs a certs col·lectius, però això de donar importància a certs sectors per interès polítics i restar-los a altres es diu classisme, i del lleig.

 

Me'n vaig al badiu...

Visca la terra !!

dijous, 22 de setembre de 2016