Miro, Penso, Opino

(Encetem un micaco polític...)

En una escena de la pel·lícula d'animació 'Buscant a en Nemo' es comenta que els peixos no poden fugir de les xarxes perquè cadascú mira de fugir pel seu compte malgastant d'aquesta manera les seves forces, i que si en comptes d'això es posessin tots d'acord en fer força cap a un costat aconseguirien escapar de la trampa. Sincerament no sé si això és cert o només un mite de la ciència però, per a mi, és la versió de Disney de la inoblidable "l'Estaca" de Llach que tan i tan ens ha fet somiar en alguna de les seves moltes versions.

I tot això bé a compte de que l'altre dia estava llegint aquest article de Vilaweb sobre política catalana i al veure el següent diagrama ...

... no vaig poder evitar pensar en peixos, en uns quants peixos catalans de diferents mides tancats dins d'una xarxa que és diu España i que proven de sortir d'ella pel seu compte sense mirar, pensar o parlar (ni m'atreveixo a insinuar qualsevol cosa semblant a coordinar) amb els altres que estan en la seva mateixa situació. També, haig de confessar, que d'alguns d'ells no sé si realment volen escapar de la xarxa o simplement el que volen és que l'amo de la xarxa els hi doni la millor posició possible dins d'ella.

I mentre tots ells segueixen fent els seus moviments jo miro la xarxa i el que veig és decebedor: els d'Esquerra s'han enfonsat ells solets quan se'ls ha donat una miqueta de poder; els de CiU segueixen com sempre, o sigui, volent manar; les CUP continuen com a l'eterna promesa pels independentistes d'esquerra, però per a molts independentistes de centre i tots els de dreta (què tambe n'hi ha i són necessaris) no són una opció a tenir en compte; els de Reagrupament ja s'estan barallant abans de ni presentar-se a unes eleccions i la "gran promesa sobiranista" per a molts és... el president del Barça ! Ja només això últim indica que estem molt malament ! Sincerament, no us agafaríeu a conya que la gran esperança del nacionalisme espanyol fos el president del Real Madrid?

Necessitem, i de forma molt urgent, algú que sigui capaç de generar il·lusió, algú que sàpiga aglutinar les diferents tendències i fer-les treballar per a obtenir les fites comunes (allò tan anomenat darrerament de crear sinergies), algú que deixi de banda la visió hispanocentrista de la política i de la societat, que sigui independentista de debò i no només de gestos i, per tant, conseqüent amb les seves idees i, sobretot, algú que vulgui arribar al poder no tan sols per governar sinó per a poder desenvolupar un projecte nou i dedicar-se a allò tan oblidat de servir al poble i fer una societat millor i més lliure. Perquè digueu-me, amb el cor a la mà,... penseu seriosament que cap dels anteriors ens portarà a la independència ?

Jo no.

Etiquetes de comentaris: Miro opino penso

Per la xarxa

Això em va arribar l'altre dia per correu electrònic i el vaig trobar genial. Hi ha que veure la de coses que es poden ensenyar amb uns quants bolígrafs... i sense escriure pràcticament !!

Etiquetes de comentaris: Per la xarxa

Imatges

Etiquetes de comentaris: Imatges

Miro, Penso, Opino

(Encetem un micaco decidit...)

Vivim en un sistema social realment curiós. Resulta que de tant en tant tenim l'ocasió de poder triar els nostres dirigents, però, curiosament, no és estrany que aquests dirigents decideixin normes que moltes vegades no són gaire populars entre amplis sectors de la població, cosa que, per una altra part no té tampoc que ser estrany. Però quan aquestes decisions beneficien a determinats sectors econòmics (allò que anomenen lobbys) la cosa ja és ben diferent. I si, a més, es veu com aquests lobbys exerceixen una sèrie de pressions per a condicionar les decisions dels governants el panorama ja canvia radicalment, donant un model de societat força diferent. Així tindríem una "massa social" formada per les persones de la societat, un "govern social" que és el que adopta les mesures a seguir i el que, en teoria, correspon a les inquietuds de la "massa social" i un "govern econòmic" format per les corporacions i entitats amb més poder que interactua mitjançant pressions, informacions i altres mesures de manipulació social tant a la "massa social" com al "govern social", de forma que, moltes vegades, aquests dos darrers semblen ben bé titelles del "govern econòmic".

Darrerament hem pogut assistir a diferents actes d'aquest tipus. De fet, avui mateix n'hi ha un de convocat a les nostres terres. I és que avui uns quants cinemes tanquen com a mesura de protesta perquè alguns empresaris de cinemes estan totalment en contra de la llei que vol aprovar la Generalitat de Dalt d'imposar quotes de doblatge en català adduint que és una llei que «prohibeix, exigeix i sanciona» i què per a ells «serà catastròfica i apocalíptica» (un tancament de cinemes en dilluns, he... jo no diria pas que és una acció contundent aquesta, voldran protestar però no volen perdre gaire diners en la protesta i que la situació no és tan catastròfica con volen fer veure...) . No són els primers, però, que anuncien l'apocal·lipsi, ja que els de gremi d'hostaleria venen fent el mateix des de fa uns dies respecte a la llei que vol prohibir totalment el consum de tabac als seus locals. I no oblidem tampoc del sector vinculat a la producció musical i drets d'autor, que porten anys i anys pressionant per a "regular" (a favor del seu model de negoci, és clar...) qualsevol aspecte de la societat que, al seu judici, els perjudica.

Em sembla perfecte que cadascú vetlli pels seus interessos (faltaria més)... ara bé, quan beneficiar els seus interessos el que fa es disminuir els meus drets, ací ja hi veig un greu problema. Perquè jo hauria de tenir el mateix dret que un hispanoparlant a poder escollir en quina llengua vull veure una pel·lícula (tot i que segurament seria molt millor, i més econòmic, tenir-les *totes* subtitulades, però d'això els senyors del cinema ja s'estan molt de dir-ne ni piu...), també tinc el dret de poder prendre'm un cafè o un dinar sense que m'obliguin a inhalar un fum perjudicial només perquè hi ha gent que ha decidit matar-se lentament i també tinc dret a la privacitat de comunicacions per molt que als dels drets d'autor els hi piqui tot el tema. Tot això ho haurien de garantir els nostres governants, però aquests sovint governen més pels lobbys que no pas pels ciutadans. I parlant d'aquests lobbys, jo no he estudiant pas econòmiques ni direcció d'empreses, però... és realment una bona estratègia comercial això de cabrejar als actuals i/o futurs clients ?

Perqùe una acció directa que si que puc fer és decidir com em gasto els meus diners. Així que, com de moment no hi ha cap llei que m'obligui a gastar-los en empreses concretes (i dic de moment perquè a aquest pas encara en faran de lleis així) el que han aconseguit amb tot això és que haja decidit no gastar-me diners en aquelles sales de cinema que no em volen atorgar l'oportunitat de gaudir de pel·lícules en el meu idioma, no gastar-me diners en aquells locals de restauració a on no els importi que part dels seus clients mati (ni que sigui passivament) amb el seu fum a la resta mentre els hi sigui rentable per al seu negoci (a parer seu) i no gastar-me diners en els productes audiovisuals d'aquells als que els hi sembla perfecte que em retallin drets elementals i bàsics per a que unes quantes multinacionals puguin seguir mantenint el seu model caduc de negoci.

Ho faré, a més, molt a gust i animant a tots aquells que pensin com jo a fer el mateix i lamentant, únicament, no poder demostrar a tots aquests lobbys la força d'aquells que no estem d'acord amb les seves proposicions i, sobretot, els diners que deixaran de guanyar per això.

Nota religiosa : L'altre dia el Cardenal Cañizares va dir que l'avortament "era el problema fundamental de la sociedad" i el va situar per darrera de l'esclavatge i del genocidi... cosa curiosa ja que segons el diccionari genocidi és "Extermini d'un poble o d'una ètnia" i una de les regles fonamentals dels catòlics és "no mataràs". Certament una forma molt interessant d'interpretar la Bíblia per part d'aquest alt càrrec de la Església Catòlica, encara que ja sabem tots que per a la Església Catòlica espanyola hi ha morts de primera i morts de segona...

Etiquetes de comentaris: Miro opino penso

Història i Llegendes

(Encetem un micaco curiós...)

Si no us heu perdut mai pels carrers de la ciutat vella de València, us recomano que ho feu a la primera oportunitat que pugueu, realment val la pena passar una estona passejant pels carrers sinuosos, les placetes i les esglésies que té la ciutat del Túria repartides entre els barris del Mercat, el Carme, Velluters, La Seu, la Xerea i Sant Francesc. I és que juntament a uns monuments coneguts per tothom, com ara la Llotja de la Seda, la Seu o les Torres de Serrans i de Quart us podeu trobar indrets, racons i carrers que encara guarden un encant que sovint l'arribada de la modernitat ha arrancat de forma, sovint, massa traumàtica.

Així, si torneu pel carrer de Serrans de visitar les famoses torres del mateix nom potser us cridarà un singular campanar que destaca al final de carrer, tocant ja la veïna Plaça de Manises on es troba l'edifici de la Generalitat de Baix ...

... aquest campanar és l'anomenada Torre de Sant Bartomeu i el primer que et ve al cap quan la veus és "un campanar més de la ciutat situat a un lloc ben visible", però quan t'hi fixes de seguida veus una cosa estranya.... el campanar no té cap església associada! I això és així perquè aquesta torre és l´únic vestigi que resta de l'antiga església de Sant Bartomeu, construïda al segle XIII i una de les deu que es van edificar acabada la conquesta cristiana de la ciutat. Aquesta església, gòtica en origen, va ser reconstruïda al segle XV i el cos de campanes mostra elements de finals del segle XVII, fortament barroquitzats...

L'edifici de la església es va demolir després de la Guerra Civil Espanyola i en principi s'anava a tirar a terra tota sencera, campanar inclòs, però gràcies a les denúncies de diversos artistes va aconseguir-se salvar el campanar. De la resta de l'església només hi ha constància de que es conservin dues de les tres portades que va tenir: una es conserva a l'Escola d'Arts i Oficis de la veïna vil·la de Burjassot i l'altra s'utilitza a l'església parroquial del barri de Sant Marcel·lí, situat ben bé a l'altra punta de València.

En fi, una de les moltes curiositats i detallets que ens pot revelar aquella passejada que us recomanava al començament. Si la feu no us defraudarà pas.

Nota Publicitària : Al mateix costat d'aquesta església hi ha un pub anglès de nom "Sherlock Holmes" on un pot tastar una fresca pinta de cervesa amb total tranquil·litat si ho fa de tarda i amb un animat ambient si decideix fer-ho per la nit, i si ho feu en aquest moment heu de saber que esteu al costat del carrer Cavallers i de la Plaça del Negret, lloc on hi ha una variada oferta de pubs, cerveseries, teteries, pizzeries, restaurants i bars de tapes.

Etiquetes de comentaris: Història i Llegendes

Imatges

Etiquetes de comentaris: Imatges

El món on vivim

(Encetem un micaco simbòlic...)

Tot i que no passa gaire sovint, de tant en tant el món ens ofereix detalls amb els que mostra la realitat amb una senzillesa brutal, sovint carregada d'una deliciosa ironia que ni el més fi dels humoristes anglesos seria capaç d'igualar. És aleshores quan els que veuen el bosc mostren un somriure de maliciosa satisfacció esperant que aquells que només veuen l'arbre descobreixin finalment aquella realitat que, per alguna raó, oculten als seus ulls

Cap a finals de la dècada dels 90 el Parlament Europeu va demanar als estats membres que enviessin "alguna obra d'art o objecte que fos representativa de la seva vida política, parlamentària o ciutadana". França va enviar un bust de Victor Hugo i un manuscrit de la seva llei d'amnistia, Grècia, Portugal i els països escandinaus obres d'art, Irlanda i Gran Bretanya pintures i imatges històriques dels seus parlaments i a Espanya (ai, Espanya), el Gobierno d'aquells temps (en mans del PP) va decidir enviar una còpia de la Constitución. Però no una còpia qualsevol no... una còpia original signada pel Rey de España y los Padres de la Constitución de la que només hi ha quatre còpies al món. D'aquesta manera, aquell text tan reverenciat pels polítics d'aquest Estat que ens toca patir va sumar-se les eleccions dels altres estat membres de la UE i es va exposar a una de les sales més transitades de l'Eurcambra. Així, de l'any 1998 qualsevol persona que transita per aquell lloc pot veure com l'Estat Espanyol està representat per ...

... i en un d'aquells cops dels que parlava al començament, en una metàfora sensacional, la vida ens mostra, amb una única imatge, la veritable raó de ser de la Constitución i de la Monarquia espanyola, unint-les en una única pàgina amb "el águila de San Juan", el jou, les fletxes i el "una, grande, libre", en el que podriem anomenar l'equivalent a "la teoria del tot" des del punt de vista d'explicar el perquè del que passa a l'Estat Espanyol i, sobretot, de la reticència de molts a tocar una sola coma d'un text que ja té més de trenta anys d'existència. I és que la imatge anterior et fa recordar de seguida allò del "atado y bien atado" i aquella dita castellana que diu "de aquellos polvos estos lodos".

Doncs bé, resulta que ara, uns 12 anys després (i si algú sap perquè s'ha trigat tan en que s'adonessin d'aquest fet que m'ho expliqui), un grup d'eurodiputats catalans de CiU, Esquerra i ICV s'han adonat d'això i ha exigit que es retiri aquest símbol franquista de la seu de l'Eurocàmbra. De fet, a europarlamentaris alemanys i italians s'han afegit a la protesta i també els ha semblat escandalós que al mateix cor de la Unió Europea s'exhibeixi estètica feixista. Tan escandalós ha estat que fins i tot el PSOE s'havia mostrat favorable a canviar aquest element i la vicepresidenta del Gobierno va declarar "evidentemente debe sustituirse".

Però, ai-làs... van arribar els senyors del PP i van al·legar que aquell text té "un valor històric incalculable" i que "era lògic que ERC demanés la retirada, però el PSOE hauria de tenir en compte que era la Constitución aprovada en referèndum pels espanyols" i ens van crear una segona metàfora deliciosa, veient com el PSOE canviava de bàndol (quina cosa més estranya...) i s'unia a les tesis del PP de cercar una altra solució en una nova representació d'aquella vella cançó que deia "si tu me dices ven, lo dejo todo"... Però anem al gra... quina era aquesta nova solució? Doncs la nova solució ens dona la tercera rica, dolça, fantàstica i alegre metàfora d'avui: passar pàgina. Molesten els símbols feixistes? bé, doncs donem-li la volta a la fulla i deixem una fulla on no hi apareguin ! De fet, segons diuen, és la mateixa solució adoptada al Congreso español on també tenen un exemplar d'aquests exhibit. No és genial la metàfora? Els símbols franquistes estan, però no els ensenyem i arreglat, tal com diuen els castellans "ojos que no ven, corazón que no siente"... igual igual que el que van fer fa anys en aquell moment màgic d'allò que anomenen Transición on, una nit, els dirigents del règim se'n van anar a dormir franquistes fins al moll de l'ós i es van llevar demòcrates de tota la vida, que això si era màgia i no el que passa a les pel·lícules del Harry Potter ! De sobte no hi va haver cap franquista viu enlloc, una passada de full enorme que, sembla ser, avui en dia volen continuar rememorant. De fet, si una vegada ja els hi va sortir bé...

Això sí, s'ha de reconéixer que, amb aquesta lectura, l'objecte en qüestió era representatiu de la vida política! . I pensar que amb aquest apunt es pot explicar els darrers trenta i pico anys de la política espanyola i l'estat actual de la mateixa !. En tot cas, si finalment l'anèssin a canviar, jo proposaria l'objecte per excel·lència representatiu de la vida ciutadana de l'Estat: una pilota de futbol !

Nota artística : Tots aquells els que ens fiquem amb els símbols franquistes potser ens haurem de replantejar aquest fet, ja que sembla ser que tots ells eren veritables obres d'art, o almenys això diuen tots aquells que lluiten per a que es mantenguin ben presents. Una de les darreres enamorades de l'art que s'han apuntat a això ha estat Rita Barberá, que respecte a l'estàtua a cavall de Franco propietat de l'Ajuntament de València que hi ha a Capitania General i que el Ministerio de Defensa ha notificat que pensa treure d'allà ha contestat que s'ha de trasllar al Museu d'Història Militar ja que era obra de "un escultor importante" i això s'havia de valorar des del punt de vista de conservació del patrimoni. Ai mare, la Rita preocupada pel patrimoni ? I què passa aleshores amb el Cabanyal i al Carme, on sembla pas que no té tans miraments? Potser si els veins aixequessin estàtues del Caudillo la Rita s'ho miraria amb altres ulls...

Etiquetes de comentaris: El món on vivim

Escapades

(Encetem un micaco romà...)

L'aspecte que presenten les ciutat és el resultat de l'aplicació successiva de diferents tècniques i tendències constructives. Així, cada poble que va passar per un determinat indret (ibers, fenicis, grecs, romans, visigots, musulmans, carolingis,...) van aplicar la seva forma d'edificar sovint damunt mateix d'edificis que havien aixecat el poble anterior configuren una homogenització constructiva temporal que el temps s'ha encarregat de barrejar i que, curiosament, és molt més visible centenars d'anys després gràcies, bàsicament, a l'esforç dels historiadors i arqueòlegs. I a pesar de tot aquest de procés de re-re-reconstrucció hi ha aspectes de la ciutat que són visibles des del primer moment de fundació de la mateixa, i que, més o menys amagats segons les diferents èpoques, han estat muts testimonis de la seva evolució. I en el cas deBarcelona, la Ciutat Comtal, aquesta empremta del passat han estat les muralles romanes, i avui voldria proposar-vos un recorregut per elles.

Barcelona va ser fundada entre els anys 15ac i 10ac i ja des de primer moment va presentar un recinte emmurellat. En l'època romana va haver dues muralles: la fundacional i una altra realitzada cap al segle IV dc que és la que ens ha arribat fins avui dia. Aquesta darrera es va construir de forma annexa a la primera i va arribar a tenir amplades de mur de vuit metres, constava de seixanta-sis torres, tancava una superfície d'aproximadament 10 hectàrees i la típica forma octogoal que presentaven les ciutat romanes (curiosament la mateixa forma que presenten avui dia les illes de cases de l'Eixample). La imatge de la ciutat seria similar a aquesta reconstrucció feta pel Museu d'Història de la Ciutat de Barcelona:

El recorregut de la nostra passejada per les muralles romanes de Barcelona serà el següent :

Comencem a la plaça Nova, davant mateix de l'actual porta principal de la Seu de Barcelona i on, a la seva dreta, podrem observar un tros de muralla restaurada on podem obtenir una idea de la impressió que faria a un hipotètic viatger que anés pel mig del pla de Barcelona camí de la ciutat. A la seva dreta hi ha una porta de la muralla que mirarem amb més cura al final del nostre camí ...

... ara de moment anem a la nostra esquerra, i pel carrer Tapineria bordegem la muralla fins arribar a la plaça Ramon Berenguer el Gran, on podem observar que sobre la base de la muralla romana es va aixecar una muralla medieval i, damunt d'ella el Palau Reial Major on sobresurt el campanar de la capella de Santa Àgata ...

... creuem la plaça de Ramon Berenguer el Gran i seguim pel carrer de la Tapineria i arribem a la Plaça de l'Àngel, lloc on hi havia una de les portes de la muralla romana (en concret la porta nord per on entrava el ramal de la Via Augusta provinent de Baetulo i del Maresme). Seguim recte pel carrer del Sots-Tinent Navarro lloc on tornem a veure la muralla romana, en aquest cas utilitzada com a base per a edificar al segle XIII el Palau Requesens que actualment és seu de la Reial Acadèmica de Bones Lletres ...

... seguim per aquest carrer i després girem a l'esquerra pel carrer del Pom d'Or i arribem a la plaça dels Traginers, on ens trobem lloc on la muralla girava per a seguir una trajectòria paral·lela al litoral. La defensa d'aquest angle la realitzava una torre circular que encara podem veure avui en dia ...

... continuem la nostra passejada i ens endinsem pel carrer del Correu Vell i girem a la dreta a l'arribar al carrer Groc, arribant així a una mena de patí interior (que estarà obert amb una mica de sort) on contemplarem un nou llenç de muralla romana. Com ja hem vist en anteriors ocasions, es va aprofitar aquesta estructura per edificar a sobre, i en aquest cas concret al segle XIV es va edificar la casa de la família March. També cal a dir que en aquest indret es pot observar molt clarament com els romans van aixecar el segon recinte emmurallat reutilitzant materials de construccions anteriors, com ara monuments funeraris ...

... continuem pel carrer del Correu Vell fins sortir al carrer de Regomir, on girarem a la dreta i seguirem direcció a la Plaça de Sant Jaume. De seguida veurem com el carrer es va més estret i hi ha com una mena d'arc. Aquesta es la porta de mar de la muralla romana que estava formada per un gran arc central que tenia a esquerra i dreta dos arcs més petits. L'arc gran era per on entraven els carros i animals i els dos arcs petits eren per al trànsit de vianants. Precisament l'arc que podem veure era un d'aquest passos de vianants, concretament el situat a la dreta del arc central. Per a poder veure'l millor podem seguir cap amunt i entrar pel carrer de Sant Simplici fins al Pati d'en Llimona, des d'on podem accedir a aquest espai que s'ha adequat com a visitable, de forma que podrem veure la porta des de l'interior i la base d'una de les dues torres circulars que protegien la porta ...

... abans de continuar cal a dir que al costat d'aquesta porta la muralla presentava una mena d'apèndix quadrat que sobresortia cap a mar. Aquest apèndix es pensava durant molt de temps que era un castellum o fortificació dedicada a la protecció d'aquesta part de la ciutat, tot i que darrerament s'ha proposat que va ser un afegit al segon recinte de muralles que tenia com a finalitat protegir un edifici de termes que s'havia construït originalment fora del primer recinte emmurallat. Per a continuar el nostre passeig sortim del Pati d'en Llimona a la Plaça Regomir i allà agafem el carrer de Calella. En aquest tros no estem seguint el perímetre emmurallat, ja que la trama urbana moderna no l'ha respectat pas, però a l'arribar al carrer d'Avinyó, lloc on girarem a la dreta, tornarem a seguir el seu traçat, tot i que per aquesta part de la ciutat no hi queden gaires restes. De fet, no en trobarem de noves fins arribar al carrer del Call, lloc on en podem veure unes petites restes a les que es va afegir el castellet medieval que protegia i controlava l'entrada al call jueu ...

... per aquesta zona hi havia situada la porta nord per on sortia la Via Augusta que entrava per la porta sud situada a la Plaça de l'Àngel. Nosaltres continuem pel carrer de Banys Nous i si volem descansar una mica podem aprofitar per a prendre alguna cosa en una cafeteria-xocolateria que està molt a prop del creuament entre el carrer de Banys Nous i el del Call, dins de la qual podem observar de nou restes de la muralla romana...

... després de la pausa continuem carrer avall fins arribar al carrer de la Palla, que presenta una volta característica pel fet de que per aquest indret es situava un altre dels angles de la muralla romana, molt a prop del lloc on podem veure un altre tros del traçat d'aquesta ...

... i acabem la nostra passejada de nou a la Plaça Nova, just al davant de les dues portes semicirculars que protegeixen l'entrada romana coneguda com a Porta del Bisbe i que és la porta de muntanya de la ciutat romana. L'entrada s'efectuava per un dels carrers principals, el decumanus, que arribava fins a la porta de mar que hem vist anteriorment al carrer de Regomir.

I aquí ho deixem per avui. Espero que la ruta us hagi agradat i us animo a que la feu quan tingueu una estona o bé que l'aprofiteu per ensenyar una part de la ciutat que generalment la gent de fora desconeix.

Nota queviurenca: A la cafeteria-xocolateria del carrer de Banys Nous podeu prendre de tot; ara bé, per a passejades hivernals jo recomanaria el següent ...

Me'n vaig al badiu...

Visca la terra !!

Etiquetes de comentaris: Escapades

Imatges

Etiquetes de comentaris: Imatges

Llegint

(Encetem un micaco lector...)

Confesso que darrerament no llegeixo gaire. Podria dir que és per falta de temps i en part seria cert, ja que el temps que hi dedicava a la lectura (el viatges de metro) ara els dedico a anar veient els episodis d'alguna de les diverses sèries de televisió que segueixo, però no seria del tot cert. I és que ja fa temps que no trobo pas gaires llibres que em sedueixen per a llegir-los, algun vaig trobant de tant en tant però no pas tants com fa un parell d'anys. Potser és culpa meva perquè ja no cerco tan com abans, o potser és que m'he fet més exigent , i és que sempre he estat una mica especial en això dels llibres: m'ha d'interessar el tema de que tracten i m'ha de cridar l'atenció per alguna cosa en especial, sinó realment hem costa començar a llegir-los, i em costa per una altra de les meves rareses: odio moltíssim deixar un llibre a mitges, si el començo l'haig d'acabar ! En tot cas avui voldria parlar-vos d'un dels darrers llibres que m'he llegit : el Plan Maestro.

El Plan Maestro ha estat escrit per la periodista i escriptora Heather Pringle i publicada en la nostra terra per l'editorial Debate. És un llibre d'història que tracta un tema molt concret de la Segona Guerra Mundial: la manipulació que va fer la Alemanya Nazi de la història i de la ciència per "justificar" les seves doctrines de supremacia racial. I molt concretament segueix la història del principal instrument que van utilitzar per a fer-ho: l'Ahnenerbe. L'Ahnenerbe va ser un institut d'investigació nazi que va fundar Himmler i que tenia una doble missió: Desenterrar les evidències de les fites i glòries dels ancestres alemanys i transmetre'ls a l'opinió pública en general mitjançant revistes, llibres, exposicions i congressos científics.

El llibre segueix una línia de narració temporal molt precisa, mostrant la trajectòria de l'Ahnenerbe i dels seus integrants des d'abans de l'inici de la guerra fins a després d'aquesta. Pas a pas, hom pot veure com el que volien fer els jerarques nazis era un reescriure de dalt abaix les normes i costums socials, judicials, urbanístiques i fins i tot religioses per a que giressin en torn dels ideals nazis de supremacia de la raça ària. Com a més volien fer-ho obtenint l'admiració del món sencer van mirar de fer tot això presentant les seves idees polítiques de la millor forma possible i sempre amb el suport de científics i intel·lectuals, alguns d'ells nazis convençuts que deformaven inconscientment els seus estudis per obtenir allò que estaven segurs a priori que passava i d'altres simples oportunistes que distorsionaven la veritat sense escrúpols per tenir l'aprovació de les classes dirigents i progressar dins de la nova societat.

I coincidint amb aquesta línia temporal trobem una altra línia dins de la narració, una línia de foscor podríem dir. Així, als seus primers temps, l'Ahnenerbe estava orientada sobretot a excavacions i expedicions arqueològiques i antropològiques per mirar de demostrar i de presentar proves de fantàstiques teories històriques sobre una hipotètica i desconeguda gran civilització ària que vivia al nord d'Europa en temps immemorials, però poc a poc, i sobretot quan avança la guerra, aquesta organització (inclosa, no ho oblidem, dins de les temudes SS) va participant en les diferents atrocitats que es comencen, des de l'espoli cultural als experiments amb humans als terribles camps d'extermini.

En definitiva un llibre força interessant si us agrada estudiar aquest període de la història i si voleu saber com un determinat poder pot utilitzar la història passada per a justificar les seves decisions actuals, un tema aquest que nosaltres coneixem prou bé i en el que s'ha d'anar molt en compte, tan per evitar enganys intencionats per part d'altres com per no fer nosaltres el mateix, la història és la història i el que s'ha de fer és conèixer-la i no justificar-ho tot basant-se en ella, ja que si bé és cert que hi ha coses que tenen una justificació història contundent hi ha d'altres que o bé no la tenen o bé no la necessiten. De la lectura d'aquest llibre jo he tret tres conclusions : que "és ben cert que qui controla el passat controla el present i que qui controla el present controla el futur", que "s'ha de tenir clar que tot poble té una història pròpia que no és ni millor ni pitjor que la d'altres, sinó diferent" i que "la línia que separa la llum de la foscor és molt prima".

Nota anecdòtica: Des de les pel·lícules i llibres ambientats en la Segona Guerra Mundial a vegades s'ha ofert un imatge d'Hitler com la d'una persona obsessionada amb els objectes mítics dels passat i amb la suposada històrica mítica d'Alemanya, i tot i que això té part de veritat qui realment estava obsessionat amb aquests temes era Himmler. Una vegada, davant de l'eufòria que sentia Himmler amb aquests temes, Hitler li va comentar a Albert Speer, l'arquitecte en cap nazi, el següent "Perquè hem de cridar l'atenció del món sencer sobre el fet de que no tenim passat? Ja és bastant dolent que els romans construïen grans civilitzacions mentre els nostres avantpassats vivien en cabanes de fang; i ara Himmler es posa a desenterrar aquelles aldees de cabanes de fang i s'entusiasma amb cada fragment d'àmfora i cada destral de pedra que troba"

Etiquetes de comentaris: Llegint