El món on vivim

(Encetem un micaco investigador...)

Diu un vell refrany d'origen jueu que "mort el gos morta la ràbia", tot i que la adaptació més nostrada ho varia una mica i ens diu que "morta la cuca mort el verí". Dons bé, avui és un dia d'aquells en que podem veure que aquests refranys no es poden aplicar en tots els cassos, ja que tot i que fa uns 34 anys que el gos (amb perdó pels gossos) es va morí, el seu verí encara continua entre nosaltres, enverinant gent plena de ràbia i d'aspecte molt variat.

I tot i haver passat, segons uns, una etapa anomenada "Transición" que diuen que va eliminar gran part del verí, la realitat és que en menys d'un any hem pogut llegir aquestes noticies enverinades relacionades amb una alcaldessa i l'ajuntament d'una gran ciutat, un jutge (i recordant també l'advocat de l'Estat del cas 'Arenys de Munt'), els presidents de les diputacions de València i Castelló de la Plana i, com no, la Conferència Episcopal !!

... i recordant que encara tenim símbols enverinats per les nostres ciutats ...

... tot i que, sembla que (aeleuia!!) finalment alguns desapareixeran ...

... però, realment, la pregunta és : fins quan el verí seguirà entre nosaltres ?

Nota Personal: Una tardor estranyament càlida aquesta que vivim... en fi, bon cap de setmana a tothom !!

Etiquetes de comentaris: El món on vivim

Imatges

Etiquetes de comentaris: Imatges

El món on vivim

(Encetem un micaco ferroviari...)

En aquests temps de crisi que vivim s'ha tornat força corrent que ens venguin determinades actuacions o decisions amb l'argument de que són les meves sostenibles, verdes, ecològiques, racionals i amb les quals els nivells de CO² emesos són mínims. Tan s'hi val si la campanya vol vendre cotxes, llaunes de coca-cola estatals o estalviar-se el que costen les bosses de plàstic, invariablement trobaràs una (o varies) de les raons abans esmentades per a justificar que la decisió que volen que prenguis/comparteixis/entenguis és la correcta.

És aleshores quan veus que, per a certes coses, les vares de mesurar són diferents i fan que es preguin decisions estranyes i alienes al sentit comú, fent així que, per exemple, el traçat ferroviari més lògic passi a ser una cosa de la que hom sembla desentendre's i de la que els que manen semblen no voler fer notar, convertint-se aleshores en una cosa estranya per a ells de la que quan menys se'n parli millor, fent-li allò que en l'àmbit laboral se'n diu "mobbing". Però... de què estem parlant concretament us preguntareu? Doncs del Corredor Mediterrani.

El Corredor Mediterrani és una proposta de traçat ferroviari per a mercaderies (però també per a passatgers) que uneix el sud-oest d'Europa amb Escandinàvia. Aquest traçat partiria d'Algeciras i arribaria fins a Sant Petersburg, passant per ciutats com València, Barcelona, Montpellier, Lyon, Hamburg, Copenhaguen i Estocolm. Per a la nostra terra té una importància enorme, ja que la travessa de nord a sud connectant a moltes de les seves principals ciutats i nuclis econòmics i industrials més importants, a més de que permet connectar directament la majoria d'aeroports i ports que, al seu torn, són també els principals punts de comunicació amb Ses Illes, i ens permet una sortida directe i sense intermediaris cap al centre i el nord d'Europa, cosa que per si sola explica la seva importància per a nosaltres.

Per defensar aquest projecte més de cent cinquanta empreses europees (moltes d'elles de les diferents zones del nostre país) han format l'associació FERRMED i van presentar a l'Unió Europea no fa gaire un informe realitzat per dotze consultores de gran prestigi assegurant que un gran eix ferroviari Escandinàvia-Rin-Roine-Mediterrània Occidental és més curt, més econòmic i més sostenible (al provocar un estalvi de transport per carretera) que altres alternatives, entre altres motius perquè la major part de mercaderies procedents de l'Àsia entren, via el canal de Suez, per alguns dels ports (València, Barcelona, Sagunt, Cartagena, Marsella...) connectats directament a aquest corredor.

Tot i així, part dels Estats implicats en aquest traçat no semblen valorar-lo prou, ampliant les estructures amb una dissimulada desgana o, fins i tot, no fent-hi res. Aleshores, quin problema té aquest traçat, us preguntaríeu? Bé... una resposta curta seria "que no passa per Madrid", però seria simplificar massa les coses, ja que és un problema polític i de geoestrategia econòmica. En realitat, ni Madrid ni París semblen gaire entusiasmats amb aquest traçat i aposten més per un eix Algericas-Madrid-Irún-Lyon-Ginebra, que implicaria, en el nostre cas, haver de desviar cap a Madrid totes les mercaderies que entren pels nostres ports i que tenen com objectiu europa, convertint aquella ciutat (una vegada més) en un nus imprescindible. Ho sigui, el mateix que han fet amb les comunicacions aèries, semblen que no tenen prou utilitzant el trànsit dels nostres aeroports per a fer més gran el trànsit de Barajas que ara volen fer el mateix amb les mercaderies que arriben als nostres ports, perquè ja té nasos que un contenidor que arribi a València hagi d'arribar a Centreeuropa passant per Madrid !.

I és que el que realment preocupa a Madrid i París és la possible potenciació econòmica d'uns territoris fora del seu àmbit d'influència directe i que, sovint, tenen sectors crítics envers ells, sectors que sempre han defensat que aquests territoris pateixen un espoli econòmic que no faria una altra cosa que augmentar i que podria enfortir moviments polítics gens desitjables ni per espanyols ni per francesos. Per acabar, reprodueixo aquí sota un comentari que va aparèixer al diari Levante sobre aquest tema i que explica això de forma prou clara :

És aquest un clar exemple de com utilitzar la política per espoliar i manllevar els interessos d'un poble a favor d'un altre i una clara mostra de perquè la independència és absolutament necessària per a la nostra supervivència.

Nota redactora: Realment l'apunt d'avui ha estat influència pel cap de setmana, ja que hem anat a València i l'he redactat al tren, en una part d'aquest Corredor Mediterrani del que us parlo.

Etiquetes de comentaris: El món on vivim

Els micacos

(Encetem un micaco fotogràfic...)

Des d'un primer moment tenia clar que al blog hi posaria fotografies i imatges sempre que pogués. En un primer moment utilitzava fotografies trobades amb el Google Images per guarnir cada article sense fixar-m'hi gaire en la seva procedència, però poc temps després vaig mirar de posar un enllaç a la fotografia original i informar de qui era l'autor. Actualment la cosa l'he feta més exigent i sempre que puc utilitzo només fotografies i imatges amb llicència Creative Commons. Respecte a les fotografies més grans si que vaig ser força exigent des d'un primer moment i vaig indicar l'autor i un enllaç de referència, tot i que sempre que he pogut he utilitzat fotografies pròpies que emmagatzemo al meu compte de Flickr (de fet, sovint abans d'escriure sobre un determinat tema on vull ficar una fotografia miro la meva col·lecció per veure si tinc una adient, i en cas de no tenir-la miro de fer-ne una amb la meva petita però explotada càmera).

En el ja mencionat compte de Flickr comparteixo totes les meves fotografies sota la llicència Creative Commons Reconeixement-Compartir Igual 2.0 Genèrica, que permet a qualsevol persona utilitzar i modificar la foto amb la única condició que l'obra derivada tingui la mateixa llicència i que indiqui (de la forma que cregui convenient) qui és l'autor. Per la seva part, la política de la comunitat Flickr indica clarament que si s'utilitza una fotografia d'aquesta web a una web externa és obligatori enllaçar la fotografia original. Jo, per la meva part, penso que al utilitzar la llicència CC estic retornant el favor que em fan altres a compartir les seves fotografies de la mateix manera i així tots hi sortim guanyant al poder disposar d'una enorme fototeca d'us lliure.

El que és, per a mi, particularment gratificant es veure com des d'altres projectes (com ara la Wikipedia) utilitzen aquestes fotografies als seus articles. Així, per exemple, ara mateix puc trobar la meva fotografia del Portal de la Valldigna a la Viquipèdia en català, la del Palau Reial Major de Barcelona a la versió en espanyol, la del castell de Rennes-le-Château a la Wikipedia en alemany i la vista aèria del Volcà del Croscat a la versió en francès. També m'agrada veure com altres blocaires les utilitzen a les seves pàgines, alguns fins i tot demanant-te permís abans! (tampoc cal tant companys), i arribats a aquest punt m'agradaria destacar un parell de casos curiosos. El primer va començar amb un correu electrònic en el que els senyors de la revista Aire Libre em demanàvem la autorització per a reproduir aquesta fotografia del Monasterio de Piedra a la seva revista ... cosa a la que vaig accedir gustós. Així, al número 185 de la seva revista, publicat en març de 2009, a la pàgina 41 la fotografia va quedar realment magnífica (encara que quedi malament que jo ho digui) ...

... i, per cert, cal a dir que van tenir el detall d'enviar-me un exemplar de la revista a casa. Un altre cas curiós va ser quan vaig veure la fotografia del Portal de la Valldigna a la revista Tecla, una revista en format electrònic dirigida a profesors i estudiants de espanyol que publica mensualment, durant el curso acadèmic la Consejería de Educación en el Reino Unido y Irlanda. En concret apareix a la fulla 3 de l'edició d'octubre de 2008, amb el seu corresponent enllaç a la fotografia original ...

Doncs bé, tot això ho dic perquè l'altre dia em va arribar un correu electrònic dels amics de l'AAVV Dalt la Vila on comentaven certs aspectes polèmics de la selecció dels Set Tresors del Patrimoni Cultural Material de Badalona convocada amb motiu de que aquesta ciutat sigui la capital de la cultura catalana l'any 2010. Sobre la polèmica podeu trobar més informació a la web de Dalt la Vila (molt recomanable) i en aquesta notícia de El Punt, només dir ràpidament que una de les polèmiques ve donada perquè part del material del dossier presentació s'havia copiat de la web www.poblesdecatalunya.cat, sense fer referència a ella, és clar !! Doncs bé, estava jo revisant aquesta documentació que em va enviar la gent de Dalt la Vila, en concret el document en pdf Dossier Badalona Capital Cultura Catalana - 7 tresors que podeu trobar en aquesta pàgina de l'Ajuntament de Badalona quan vaig veure una imatge que em resultava familiar ...

... i és que té "una semblança més enllà de la casualitat" (per no dir una altra cosa) amb aquesta altra fotografia que vaig publicar fa temps a la meva pàgina de Flickr ...

... evidentment sense citar l'autor ni enllaçant a l'original i violant, d'aquesta manera, la llicència Creative Commons i l'ús d'imatges de Flickr. Un gest aquest realment molt lleig per part del'Ajuntament de Badalona i de l'organització Capital de la Cultura Catalana, sobretot quan un pensa en els logotips comercials de patrocinadors que sovint acompanyen la informació d'actes culturals, esportius, etc... i més encara comparat amb el bon fer de la majoria de bloggers i d'altres entitats particulars i privades, com he explicat anteriorment. I és que, realment, no els hagués costat gens indicar de quines fons havien extret la informació i les fotografies, i quedar, així, com uns senyors. Per cert, abans d'acabar voldria, de nou, agraïr a la gent de l'AAVV Dalt la Vila per fer-me arribar tota aquesta informació i indicar-me on podria trobar l'enllaç del Dossier Badalona Capital Cultura Catalana. Moltes gràcies a tots !!

Nota facebooística: Després de que li otorguesin el premi Ondas al polèmic presentador de Telecinco Jorge Javier Vázquez, nascut a Badalona, s'ha creat un grup a Facebook per a proposar que sigui aquesta persona (que cada vegada que pot recorda que és de badaloní i "català") la que llegeixi el proper pregó de les Festes de Maig. Doncs bé, considerant les idees que propaga el seu programa (per no dir aquella cadena de televisió sencera), si tingués un compte de Facebook jo miraria de crear un grup per a proposar que el Dimoni de l'any vinent tingués la cara d'en Jorge Javier. Total, molta brossa ja va a parar al foc a les incineradores, no?

Etiquetes de comentaris: Els micacos

La nostra llengua

(Encetem un micaco accentuat...)

Hi havia una vegada un petit país a l'Europa Occidental que tenia una llengua pròpia. Com aquella terra feina molts anys que havia perdut la seva llibertat i estava dividia entre dos estats aliens la llengua havia esdevingut tot un senyal d'identitat pels pobladors d'aquella terra castigada pels esdeveniments de la història. Els estats dominadors, conscients d'aquest fet, havien fet tot el possible per a que aquella llengua mil·lenària s'oblidés: havien prohibit el seu ús públic, li havien tret el seu reconeixement oficial, havien prohibit el seu ensenyament i altres mètodes directes que ara es mereixerien l'etiqueta de genocidi cultural. I tot i que uns quants d'aquests mètodes ja no són utilitzats per un dels dos estats (per l'altre sí) altres es continuen utilitzant. Així, per exemple, no es estrany trobar una forta reticència per alguns organismes estatals a l'hora d'utilitzar aquella llengua amb normalitat. Dins de la mateixa línia, tampoc es estrany trobar un curiós (i acientífic) secessionisme lingüístic fomentat per diversos sectors socials, empresarials i oficials amb la finalitat de dividir als parlants d'aquella llengua i facilitar així la seva desaparició, no obstant, la millor manera per enfrontar-se a un problema gros es dividir-ho en altres de més petits.

La principal mostra d'aquest secessionisme lingüístic que pateix la nostra llengua és l'anomenat blaverisme. Aquest moviment, que defensa una "llengua valenciana" diferent de la catalana entre altres coses, va aparèixer a terres del País Valencià (molt focalitzada sobretot a la ciutat de València) durant l'anomenada Transición dels anys 70 del segle passat, impulsada per sectors culturals i polítics clarament conservadors i regionalistes com a contraposició a les tendències catalanistes de bona part dels sectors progressistes, influenciades per les idees de Joan Fuster. Aquestes forces conservadors, molt fortes al País Valencià, van rebre el suport dels seus homòlegs madrilenys (que veien el catalanisme com un dels grans perills per a l'Estat) i van poder aplicar moltes de les seves idees. Així, per exemple, van utilitzar la senyera coronada de la ciutat de València com a senyera per a tot el País Valencià, van aprovar el nom oficial de "Comunidad Valenciana" i van renegar de les normes lingüístiques unionistes conegudes com a Normes de Castelló i van adoptar altres de secessionistes impulsades per la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV) com ara les Normes del Puig. Tot això va fer que esclatés un conflicte identitari que es va conèixer com a Batalla de València i que, diuen, es va acabar amb la creació debl'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), única entitat lingüística reconeguda al País Valencià de forma oficial que utilitza les Normes de Castelló i avala (encara que sigui de forma molt dissimulada) la unitat de la llengua. Ara bé, dir que la Batalla de València s'ha acabat seria quelcom tan inexacte com dir que la Transición espanyola ha finalitzat...

Només cal veure que ha passat recentment a la ciutat de València. Cal recordar que de normes secessionistes van aparèixer unes quantes de diferents (fins i tot les normes de la RACV van patir diferents canvis en pocs anys), així, es podia trobar des de normes que no acceptaven cap tipus d'accent gràfic fins d'altres que els ficaven a tot arreu. En aquest estudi fet per la web Antiblavers podem veure que diferents entitats secessionistes escrivien una mateixa paraula de forma diferent. Això va originar un considerable desgavell normatiu. Com a mostra, m'agradaria destacar un comentari que vaig llegir a la web Antiblavers a on un dels seus comentaristes ens explicava que parlant amb persones que defenien el secessionisme lingüístic els va "... comentar que no arribava a entendre com una normativa lingüística (normes d'el Puig) pot canviar 5 o 6 vegades en 30 anys, i que fins i tot ara mantenen diverses línies en que accepten o no el signes de puntuació, la seva resposta va ser, que ells, els valencians, escriuen com els dona la gana."

Aquest raonament el podem veure encara avui. Cal indicar que amb l'arribada d'Unió Valenciana al consistori del Cap i Casal es va suprimir l'accent gràfic de la paraula "València" passant a ser el nom oficial "Ajuntament de Valencia". Doncs bé, no fa gaire l'AVL va determinar que el nom de la ciutat en valencià/català s'ha d'escriure "València"... i es va obrir la caixa dels trons! Així, una de les primeres declaracions des de l'Ajuntament anava en consonància a allò que explicàvem abans...

... i des del mateix partit que va crear l'AVL li van ploure crítiques a aquesta institució ...

... perquè, segons diuen, els valencians pronuncien aquella "e" tancada i no oberta i, per tant, s'hauria d'escriure Valéncia. Encara que, segons la meva pròpia (i inexperta) oïda, quan el més blau dels blavers crida allò de "vixca Valencia" o "amunt València" remarca aquesta "e" en discòrdia de forma tan clarament oberta que no sé jo si en pronunciarà pas cap altra de forma tan clara. En tot cas, i tot i que alguns membres del PP s'havien mostrat clarament en contra i que des d'associacions secessionistes treuen foc pels queixals ...

... sembla ser que les coses tornaran a allò que no havia deixat de ser mai... o no, que amb aquesta gent mai es sap !! Per finalitzar voldria destacar aquesta mentalitat de desestimar aquelles resolucions que no t'agraden per part d'aquelles institucions que has creat expressament per a fer-les... serà que, com l'has creat tu, la institució ha de dictaminar allò que tu vulguis? De què em sona a mi aquesta mena de raonaments?

Nota lingüística : I si per terres valencianes sembla que, d'una forma o una altra, es recupera de tant en tant el seny, per ponent hi ha qui vol posar la nota blava. Així, en la discussió de la llei de llengües de l'Aragó el Partido Aragonés Regionalista vol eliminar qualsevol referència al català que parla la gent de la Franja i vol anomenar a aquella llengua "aragonés". Us sona la pel·lícula? Sí oi? Molt semblant al cas valencià, però més esperpèntic... perquè resulta que *si existeix* una llengua anomenada aragonès i que és una llengua totalment diferent al català. Què uns "regionalistes aragonesos" facin això demostra que poc estimen la llengua de la seva terra i quant odien aquella que parlen part d'aquells que, diuen, són paisans seus... apart de mostrar un anticatalanisme furiós, però bé, això ja comença a no ser estrany, oi?

Etiquetes de comentaris: La nostra llengua