Els micacos

Etiquetes de comentaris: Els micacos

Miro, Penso, Opino

(Encetem un micaco cerclístic...)

Hi havia una vegada un zoo molt petit on vivia Rómulo, el rinoceront blanc. La seva parcela era petita, a l'igual que el zoo, cosa que l'obligava a haver de recórrer tot el perímetre del seu terreny per a poder caminar. Durant vint anys va estar fent aquest camí caminant en cercles, dia rere dia, mes rere mes, any rere any. Fins que va arribar un dia en que van inaugurar un nou zoo molt més gran, amb millors equipaments i zones més amplies pels animals. Allà van traslladar al bo d'en Rómulo, a una nova llar que reproduia de forma fidel el seu habitat natural i que compartiria amb altres rinoceronts. Tot i així,en Rómulo es passava el temps que estava a l'exterior fent els mateixos cercles que havia realitzat durant tots aquests anys, com si encara recorrés el perímetre de la seva petita i antiga llar.

Al pobre Rómulo li passava el mateix que els hi passa a moltes persones, que després de haver estar sotmeses durant molt de temps a «fronteres» culturals, socials o intel•lectuals (ja siguin imposades per la societat, per d'altres persones o, inclús, autoimposades) arriben a un punt en què la visió que tenen del món és limitada i no poden veure més enllà d'aquests límits. Així, fins i tot quan aquestes «fronteres» han caigut, sembla com si renunciessin a anar més enllà d'aquests límits perquè s'han (o els han) convençut que més enllà no s'hi pot arribar.

Però no només les persones (i els rinoceronts) pateixen aquest mal, hi ha col•lectius sencers que els poden patir, i els catalans som un exemple clar. No fa gaire podiem ser testimonis de fets que ho atestigüen; així, la Mesa del Parlament no va admetre a tràmit la iniciativa de legislació popular que demanava poder convocar un referèndum d'autodeterminació al Principat amb l'argument de que vulneraba la legalitat vigent, el mateix argument que sostenien des de la Corporació Catalana de Radio i Televisió per a justificar el fet que TV3 no es vegi com a tal a les Illes Balears. Arribats a aquest punt, no em puc evitar preguntar-me el següent: Com s'ho volen fer aquells partits polítics que es declaren sobiranistes i/o independentistes per a declarar la independència sense vulnerar la legislació vigent? Tan consolidades tenen «els límits» que ni tan sols volen provar a fer-ho? Perquè a la primera de canvi es queden en les eternes fronteres i s'escuden en la legalitat vigent, legalitat sovint impossada des de fora?

En Rómulo segur que més d'un cop va provar a anar més enllà dels seus petits límits i no ho va poder fer, però els nostres polítics tenen por fins i tot a fer la prova. Afortunadament, el rinoceront ha tingut molta més sort i gràcies a la terapia que l'apliquen els seus cuidadors està, poc a poc, trencant el seu cercle viciós i ja s'aventura per terrenys extranys i inexplorats per a ell. Encara li falta molt de temps per a superar-ho, però sembla ser que de moment va pel bon camí. Podrem nosaltres imitar-ho o ens entestarem a continuar fent cercles de rinoceront?

Nota Informativa : En Rómulo existeix de debó, és el rinoceront que vivia a l'antic zoo de València situat a Vivers i què ara s'ha traslladat a les noves instal•lacions del BioParc.

Nota Personal : En aquests moments el que em ve més de gust és quelcom així ...

Etiquetes de comentaris: Miro opino penso

El món on vivim

(Encetem un micaco futur...)

L'altre dia, mentre treballava, em vaig quedar parat durant uns moments fent una cosa d'aquelles més banals: escriure una data. Era una data que correspondria a l'any vinent, el 2010. Veure aquella data sobre el paper em va teletransportar mentalment uns quants anys al passat, en aquells en que aquesta data es veia com una cosa llunyana i futurista, anys en que sovint es representava aquests temps futurs com un món molt tecnològic i, sovint, sotmès a una fèrria dictadura que utilitzava tota aquesta tecnologia per a realitzar un control (a vegades directe, a vegades indirecte) molt estricte de la societat.

Així que et pares a pensar un moment i ... de veritat estem lluny d'aquest estereotip? Bé, de fet, des de que va començar la "guerra contra el terrorisme" els controls sobre la mobilitat i la privadesa de la població civil van augmentar espectacularment. La xarxa de xarxes que és internet tampoc s'ha escapat d'aquesta voluntat de control i s'han utilitzat sovint justificacions com ara el de "protegir els drets d'autor" per voler intervenir tot allò que circula per la xarxa.

No cal mirar gaire lluny per veure que això ja anava a passar a part del nostre país, en concret a la Catalunya Nord amb la Llei Hadopi, que permetia al Govern Francès intervenir les comunicacions i deixar sense internet a qui vulgués sota el pretexte de haver infringit drets d'autor... això sí, obligant-lo a pagar les quotes de connexió durant el temps en que està desconnectat, per a que no es queixessin les teleoperadores, fort eh?. Tot això sense que hagi cap mandat judicial pel mig (evidentment) i anant en contra de les normes europees, ja que fa poc el Parlament Europeu va rebutjar que es pogués tallar l'accés a internet a cap ciutadà sense que un jutge ho decretés. Per sort, sembla ser que encara certa coherència i decència al món, ja que el Constitucional francès va tombar aquesta llei puix considera que l'odre de desconnexió només la pot emetre un jutge.

I és que allò que ens hem acostumat a veure que fan governs poc democràtics com el de la Xina, que vol treure els ordinadors censurats de fàbrica o el de Birmània es va estenent, poc a poc, cap a les "democràcies occidentals". De fet, hi ha governs, com el de la Gran Bretanya, que volen implementar mecanismes per a controlar tots els correus electrònics, trucades telefòniques i visites a webs, en un control digne del Gran Germà. No és un cas aillat, puix Alemanya a aprovat mesures per a controlar la xarxa. Inicialment volen bloquejar determinades pàgines sospitoses de distribuir pornografia infantil, però al cap de poca estona ja han aparegut peticions per a bloquejar "jocs violents" com el Counterstrike... i, una vegada encetat el meló, veure'm quan triguen a bloquejar també qualsevol cosa que amenaci els drets d'autor o vagi vosté a saber. Però el que més em fa esgarrifar es pensar en el conglomerat d'interessos polítics i econòmics que cerquen aquest control per a llur benefici i com, utiltizant qualsevol subterfugi, s'adopten mesures polítiques per a fer-ho sovint en contra dels interessos del poble en general, o sigui, just aquells que els van votar, demostrant que el "demos" cada dia és més petit, esclafat per la voluntat de la "cràcia".

Però la cosa ja va més enllà, no només volen controlar, sinó que volen influir, seguint aquella vella màxima que diu "et deixen votar, però et diuen què has de votar". Mirem el cas dels "mitjans de comunicació". Penseu un moment sobre ells... que diríeu que impera més avui dia: mitjans de comunicació que t'ofereixen la realitat i les coses tal com són i com han passat o mitjans de comunicació que les mostren segons l'angle que interessa al grup al qual pertanyen. De què hi ha més, de "mitjans de comunicació" o de "creadors d'opinió" ? I les forces de seguretat? Són forces de seguretat que velen perquè es respectin les lleis per igual i per garantir la seguretat de tots els ciutadans o són forces de repressió que es dediquen a fer respectar més les lleis a unes determinades capes socials i que reprimeixen les protestes que hi han contra el sistema, protestes desacreditades des dels "creadors d'opinió" ? Potser tot això que escric és una mica paranoic, no ho nego, però quan miro al voltant no deixo de veure senyals de que, cada vegada més, les coses van per ací.

Internet se'ls va escapar de les mans i ens va permetre a persones particulars (com vosaltres o com jo) fer escoltar la nostra veu arreu del món i compartir tot allò que volguéssim. Sembla ser que a certs sectors això no li acaba d'agradar. Potser això ens pot ajudar a que obrim els ells i ens realitzem una pregunta que fa certa por : "En quin moment ens van robar la democràcia?"

Nota Sant Joanera: La revetlla va anar tal i com estava planejada... en un tranquil·let racó de la platja (fins a les 23:00 hores) vam muntar la paradeta, amb fanalet i coca de llardons, bany a les 00:00h, caminada de retorn cap a casa i a l'arribar una bona copa de cava. Us deixo un parell de fotografies aquí sota...

Etiquetes de comentaris: El món on vivim

Història i Llegendes

(Encetem un micaco de foc...)

Si hi ha una nit que hom pot considerar com la Festa Nacional dels Països Catalans aquesta es sens dubte la Revetlla de Sant Joan, festivitat que es celebra arreu de la nostra terra. Però, a més de ser la nit més curta de l'any, aquesta nit de festa originada en el ritus solar és una de les nits més màgiques que hi ha, puix són en aquestes poques hores de foscors l'únic moment de l'any en que moltes de les criatures fantàstiques es desperten i caminen lliurament entre nosaltres. Així, no és estrany veure encantades rondant penyes i fonts, bruixes volant muntanya amunt de camí a les seves diabòliques reunions o al Feram, àvid de plaer sexual especialment aquesta nit, rodant a totes les dones al seu abast, estirant-les les faldilles i dedicant-les tota mena de paraulotes deshonestes. També és aquesta una nit de rituals i d'ocasions úniques per a poder desencantar donzelles o descobrir tresors. I és que, de fet, la Nit de Sant Joan ve a ser pels éssers màgics el que és la Nit de Tot Sants pels difunts.

Tot això ha quedat reflectit al nostre folklore mitjançant tradicions i llegendes que s'estenen arreu. Així, per exemple, a Regencós, poble del Principat, (concretament del Baix Empordà), diu la tradició que si hom va aquesta nit al Quermany (muntanya situada a prop del poble des d'on es poden divisar perfectament les illes Medes) i troba les mítiques ruïnes del Castell de Quermany (de localització no gaire clara) podrà entrar a la cova tancada que guarda el tresor, cova a la que només es pot entrar aquesta nit de l'any. Dins d'ella trobarà una gran serp que custòdia enormes quantitats de faves. Per aconseguir-les, quan la serp obri la boca per atacar cal tirar-li dins una moneda d'or, fet que convertirà al temible ofidi en una preciosa noia que li permetrà, en recompensa per haver trencat la maledicció ni que sigui temporalment, agafar totes les faves que vulga, faves que, al sortir de la cova, esdevindran monedes d'or.

A Ses Illes també tenen un munt de tradicions i llegendes relacionades amb aquesta nit. Conta la llegenda que en aquesta nit màgica on els esperits malèfics estan especialment disbauxats les flames de les fogueres serveixen per espantar-los, i és per això que el foc és, any rere any, un dels elements indispensables d'aquesta vetllada. La llegenda també conta que fa molt i molt temps Mallorca i Menorca havien estat unides per un braç de terra que va caure sota poder del Dimoni, el qual va aixecar allà una església endimoniada que va esdevenir el centre de totes les seves malifetes. Per alliberar tota aquella terra del mal, Nostre Senyor enfonsà aquell braç sota l'aigua. Però en aquesta nit especial la mar que cobreix aquest antic braç rebull i es pot notar una claror vermellosa provinent de l'enfonsat temple del dimoni.

Tradicions demoníaques en trobem així mateix al País Valencià. A la comarca de l'Alcalatén hi ha el Penyagolosa, un dels cims més alts del país. I és en aquelles contrades on la tradició assegura que la Nit de Sant Joan s'obre un tall a la terra, tan profund que arriba al mateix infern. D'aquest forat, a més de flamarades descomunals, ixen dimonis i tota mena de bèsties infernals. Hom diu que aquell lloc maleït engoleix a tot temerari que s'aventuri pels contorns, tot i que no fa falta aventurar-se massa ja que ,s'assegura, cada any passada la Revetlla hi ha nombroses desaparicions inexplicables a les rodalies de caps de bestiar i de persones.

I no podria acabar sense fer menció a una tradició badalonina que es menciona al sempre interessant Costumari Català. Segons diuen, al bosc proper al monestir de Sant Jeroni de la Murtra hi havia (o hi ha) un arbre amb fama de casamenter al que s'anaven a abraçar aquesta nit totes les fadrines de la rodalia que desitjaven trobar promès. Cal a dir que quan es comenta "de la rodalia" hom ha de suposar que serien les fadrines de Canyet, (barri situat allà a prop)  puix en aquella època Badalona (bàsicament format per Dalt la Vila i algun nucli de població més) i Canyet estaven únicament comunicats pel camí que passava pel Pas de la Guineu, lloc misteriós i temut en general i durant la Nit de Sant Joan en particular. Cal aclarir també que en aquella zona s'han trobat nombrosos vestigis del passat, des de monuments megalítics a poblats ibers, i per tant aquesta tradició ben bé podria ser la cristianització d'un antic culte de fertilitat. En cas d'esbrinar la posició de l'arbre en qüestió em comprometo a fer pública la seva localització mitjançant el Google Maps, per si hi ha alguna lectora interessada en els seus serveis.

Nota Personal: Per la meva part, i si tot va segons el planejat, la meva revetlla serà la de cada any, o sigui, aniré a sopar, menjar coca i beure cava a un raconet de la platja entre Montsolís i Masnou. I si m'atreveixo compliré amb aquella tradició que assegura que es pren un bany a la platja la mateixa Nit de Sant Joan en tocar les dotze campanades es conservarà la salut del cos. Just per això el refranyer diu "Bany de Sant Joan, salut per a tot l'any". Molt bona revetlla a tothom... i compte amb els éssers màgics... i amb els "no tan màgics" també !!

Etiquetes de comentaris: Història i Llegendes

Miro, Penso, Opino

(Encetem un micaco educatiu...)

M'agrada fixar-me en les coses que passen al meu voltant, observar detalls i treure'n idees i teories, potser errònies ja que depenen del meu punt de vista, però realitzar l'exercici de formular-les m'apassiona. I una de les coses que crec veure darrerament és que tenim un greu problema amb el fracàs escolar i en l'àmbit de l'ensenyament en general, aquesta eina que ha de formar a les generacions futures i que, a pesar dels molts esforços que realitzen els professionals dedicats a aquestes tasques, sembla que cada dia vagi una miqueta pitjor.

No és ja el fet de que la gent sigui més o menys culta, amb més o menys títols, que domini més o menys llengües o que tingui més o menys civisme i respecte vers els altres ,aspecte aquest darrer que, penso jo, és més responsabilitat de les famílies que dels centres educatius, tot i que aquests s'acaben trobar els problemes derivats d'això, ja que segons un  informe l'Estat Espanyol és una dels països amb més problemes d'indisciplina a les aules. El problema de fons que crec veure és que entre amplies capes de la societat cada vegada està més oblidada (per no dir desprestigiada) l'ànsia de saber, d'interessar-se per alguna disciplina, d'ampliar coneixements... i això en un món com l'actual en que internet proporciona ingents quantitats d'informació utilitzant poc esforç em crida enormement l'atenció. Avui dia sembla haver-se instaurat la llei del "ja m'ho explicaran" del mínim esforç. I el problema no és "no saber" sinó "no voler saber".

Si la situació no fos ja de per si greu per ella mateixa, només faltava que els polítics fiquessin també la seva mà al món de l'ensenyament, i ho fan de tal forma que ben bé sembla que, per a ells, les escoles no són més que granges de futurs votants. Quantes vegades no han parlat els diferents mitjans de comunicació de la "polèmica" de la llengua que s'utilitza per ensenyar als nens a les escoles del Principat? Doncs bé, aquesta discussió no és social ni lingüística, és simplement política, i sorgeix d'un raonament simple i infantil: "si el nen parla català, votarà partits catalanistes; si el nen parla castellà, votarà partits espanyolistes". De fet, no fa gaire va sortir el sr. Aznar dient que un estudiant català que fa "dues hores de castellà a la setmana acabarà els seus estudis sense parlar castellà" i què els seus pares "si tenen recursos, hauran d'invertir perquè, en lloc d'anar a Londres a estudiar anglès, vagi a Albacete". Un fet aïllat i excepcional? Molt em temo que no, de fet, a la resta de l'Estat també hem pogut veure un cas similar respecte a l'Educació per a la Ciutadania, i en aquest cas el raonament infantil venia a ser: "si l'infant fa Educació per a la Ciutadania votarà al PSOE, si fa religió votarà al PP". Aquest raonament ha generat actituds realment grotesques, com la que ja vaig comentar no fa gaire al País Valencià i la seva idea de realitzar l'assignatura d'Educació per a la Ciutadania en anglès.

La darrera mostra de la influència més o menys descarada que volen exercir els polítics en els processos educatius la vam poder veure la setmana passada, en els exàmens de selectivitat. Així, sense anar més lluny, a les proves fetes al Principat va aparèixer un escrit de la ministre d'Igualtat Bibiana Aído sobre el desinterès polític del jovent. El tema és interessant, però clar, a un li ve al cap aquella màxima que diu "la baixa participació juga a favor de la dreta" i no pot deixar de veure certa oloreta d'intencionalitat política darrera de tot això; potser no, potser m'equivoco i tot són paranoies meves, però no costa res fer les coses amb cura, que ja se sap que la dona del Cèsar, a més de ser vituosa, ho ha de semblar. Com no podia ser d'una altra manera, els senyors del PP van montar en colera i vant titllar aquest fet "d'adoctrinament polític".

Encara que, realment, tampoc no s'ha de fer excessiu cas d'aquesta protesta airada dels populars. I perquè? Doncs perquè un fa un cop d'ull als textos de la prova de selectivitat del País Valencià i es troba amb un text de "l'amic" Fernando Savater amb "perles" com ara "Por lo demás, ¿educación para la ciudadanía? Hombre, en un país en que los medios de información clericales consideran el laicismo un desvarío de extrema izquierda y el establo "progre" llama fascista a reivindicar el derecho a ser educado en la lengua común... ustedes me dirán." com denunciava el company Cucarella. En una sola línia es fica amb l'educació per la ciutadania, els progres i defensa "la lengua común" !! Només els hi ha faltat ficar el "agua para todos" i el "no mos fareu catalans" per acabar-ho d'arrodonir. Protestar perquè uns altres fan el mateix que tu... un dels senyals identificatius dels polítics d'avui dia, fidels seguidors de la doctrina "fes el que dic, no el que faig".

I per si ja no n'hagués prou embolic amb tot el que he comentat abans, s'afegeix un nou ponent a la polèmica... o més aviat, un nou color: el blau. Així, el diari Las Provincias titulava no fa gaire : "La Universidad elige un texto de un periódico catalán para examinar de valenciano" i donava el tret de sortida per a que tots els simpatitzants de Coacción... perdó, Coalición Valenciana i blaverets similars tornessin a "dedicar boniques floretes" al món universitari, aquell món que tan odien perquè "incomprensiblement" no dóna suport a les seves esbojarrades teories històriques i lingüístiques i al que acusen, sempre que poden, de ser "catalanista" puix defensa la unitat de la llengua. Un clar exemple d'analfabetisme cultural per raons polítiques. Potser s'haurien d'haver parat a pensar (pensar... oh, blasfemia!!) de quin diari valencià en paper podrien haver extret un text en valencià..

Però el que més em crida l'atenció és que cada facció política ataca als altres i els acusa de voler "adoctrinar" als jovenets, però cap d'ells sembla preocupar-se seriament del baix nivell cultural i del fracàs escolar existent... sincerament, sembla ben bé que ja els hi va bé que hagi "masses incultes" a les que manipular sense gaires problemes.

Nota Personal: No sé el que ha passat per la vostra zona, però per on visc jo hem sofert dies d'un calor espantòs. És nota que s'acosta l'estiu, però realment crec que s'està passant un pelet... ara més que mai, m'agrada passejar de nit a la fresca gaudint de la llum de la lluna. Bon cap de setmana a tothom.

Etiquetes de comentaris: Miro opino penso