En primera personaQuan un és petit veu el món amb altres ulls. Hi ha coses que no t'acaben de quadrar però com veus que tothom ho accepta penses que és el normal. A mi em xocava veure que la llengua que parlava amb els meus pares quasi no s'utilitzava al carrer, ni a l'escola, ni a la televisió, ni als "tebeos" (els còmics actuals) ni als jocs d'ordinador on. Gairebé tot era en espanyol (excepte els jocs d'ordinador que eren en anglès)
Després et fas gran i veus que la teva percepció infantil del món era correcta i que allò no era gens de normal. I veus, a més, moltes altres coses que van formant poc a poc la teva personalitat i la forma en que veus el món. Una d'aquestes coses és voler la independència del teu país, però et passa com amb la teva llengua materna quan eres petit: que poca gent sembla voler-la.
I passa el temps i arriba un bon dia en que veus que aquest desig creix a la societat on vius i ja és força habitual trobar-se amb independentistes pel carrer. I des de l'altra bàndol comencen a buscar l'explicació a aquest fenomen i llancen un munt d'explicacions (algunes francament vergonyoses) de perquè hi ha ara tants independentistes.
Aquest fet et porta a fer-te una autopregunta: perquè sóc independentista jo ?
Potser per motius econòmics? Una de les explicacions que esgrimeixen els unionistes és que els independentistes som una mena de garrepes rics insolidaris que no volem compartir amb els demés. Els meus ideals socials contemplen la solidaritat amb el menys afavorits, el problema és quan la solidaritat es converteix en espoli i, sobretot, quan alguns dels afavorits per la solidaritat es permeten el luxe de donar-te lliçons econòmiques. Això fot més ràbia que l'espoli en sí. Evidentment, no estaré en contra de tenir un país independent amb més recursos econòmics, però no és aquest un dels meus motius principals per a ser independent.
Per motius històrics? Un altre dels arguments unionistes és que volen revifar 'regnes medievals' (tot i que el Principat mai va ser regne com no es cansen de repetir-nos, com si això ens importés una bleda i mitja) i que només vivim mirant en el passat. La història explica moltes coses i ens ajuda a entendre perquè som com som, perquè passa el que passa i perquè volem el que volem. Ara bé, d'això a voler recuperar "tal qual" unes estructures d'organització social i política de temps passats va una distància enorme. No, la història m'ajuda a entendre que vulgui ser independent, però tampoc és la raó per la qual ho sóc.
Serà perquè penso que els catalans som "els reis del mambo" i som millors que els altres? Sempre m'ha fet gràcia aquest argument, sobretot perquè només pot venir de part d'aquells que es pensen que "els reis del mambo" són ells. Jo ho tinc força clar, no som ni millors ni pitjors que altres pobles del món, ni col·lectiva ni individualment.
Aleshores, perquè sóc independentista ?
Per llibertat i per dignitat. Per a ser respectat i per poder decidir, però decidir de debò.
Per deixar de ser tractat com un ciutadà de segona amb una llengua de segona, cosa que passa a l'Estat Espanyol però també passa a la Unió Europea. Per saber que allò que decideixi el nostre Parlament, reflex del que hem votat tots els catalans, és el que es farà i que no haurà de passar una segona 'revisió' al Congreso Español o al Tribunal Constitucional Español, on històricament el que defensem els catalans es retallat, ignorat o simplement vetat. Per a que quan parli amb una persona que no entengui el català em digui simplement "perdona, no entiendo catalán" o "sorry, no speak catalan" i no "habla en español que estamos en España". Per a que quan una empresa no m'atengui en la meva llengua em pugui queixar a organismes governamentals que em facin cas. Per a que quan estigui en desacord amb el meu govern aquest hagi d'assumir les seves responsabilitats i deixin de dir-me que "la culpa és de Madrid", que sí, que de vegades ho és, però de vegades no. Per poder decidir coses com ara el model d'educació a les escoles, la llengua en que puc utilitzar amb les relacions amb l'administració o quines banderes penjar i com dels edificis oficials. Collonades? Potser sí, però l'Estat Espanyol s'ha dotat de lleis i d'eines judicials per a que qui decideixi aquestes collonades sigui ell i no nosaltres.
O sigui, per tenir la mateixa llibertat que tenen altres ciutadans de països que tenen estat. I per gaudir del mateix respecte que han de gaudir per part dels altres tots els pobles del món. I no és poca cosa tot plegat i sinó, pregunteu a qualsevol ciutadà d'un estat independent si canviaria el seu estatus actual pel que tenim ara els catalans, a veure que us contesta.
4 comentaris:
Per deixar de passar-nos la vida donant explicacions!
Saps, ahir vaig tenir un record que compartiré amb tu. A l'escola, i no podia tenir més de 10 anys, vam fer un torneig de bàdminton a educació física (no em preguntis per què, anava a una escola friki!), i amb el meu company, a l'hora de triar un nom, ens vam posar MDT. Inconsciència pura, però ja veus per on anaven els trets. Ah, la meva escola, a banda de friki, era catalanista i laica, estem parlant dels anys 80, poca broma.
Per què sóc independentista? Doncs tot el que dius està molt bé i et diria que 'jo també'. Però el meu motiu primigeni és un altre que s'escapa de la raó, i no serà perquè ens faltin raons. Sóc català, penso en català, parlo en català, sento en català, estimo en català. Mai m'he sentit espanyol, i mira que s'han esforçat a ficar-m'ho al cap, però no ho han aconseguit. És així, vull el meu país, aquest que sempre he considerat. Em sento tan espanyol com indonesi.
Per cert, la independència significa una oportunitat. Una oportunitat que no tenim ara de canviar les coses i fer-les bé. Si la tenim, ja cal que ens esforcem.
Em sento totalment identificat amb el que has escrit. Són les explicacions que faig habitualment. Explicacions que ja tinc ganes de no haver de fer més.
Jo ho sóc perquè m'ho fan dir. Jo no ho sóc. Sóc una altra cosa que no sé com explicar-la a ma mare. Sóc catalana i ja sóc independent anímicament i emocionalment i de tot... d'aquell país. Sóc catalana i no els necessito en la meva ment. Però és clar, sóc presonera del seu govern. Merda. No sé com explicar-ho, és que el que em sento és colonitzada i per això necessito una altra paraula, ara.
Ai, m'entens?
Publica un comentari a l'entrada