dimarts, 29 de setembre de 2015

Les coses a les que diem adéu

(Encetem un micaco postelectoral…)

Expliquen que una vegada en Miguel de Unamuno, en una carta dirigida a en Joan Maragall, li va dir "levantinos, os pierde la estética". Canvieu 'levantinos' per 'catalans' que era al que es referia realment, que ja sabem que això del Levante és una cosa molt de terra castellana per no haver de dir-nos el nom. I s'ha de reconéixer que part de raó té, ja que nosaltres no només volem fer les coses, sinó que volem fer-les rodones. És com el Barça, no només ha de guanyar, ha de guanyar i a més jugant bé amb un joc espectacular. I clar, no sempre es pot. Doncs el 27-S ha estat una mica això: hem guanyat però no hem aconseguit aquell "més del 50% de vots" que nosaltres mateixos ens hem imposat sense motiu. I això ho han aprofitat els nostres rivals per no reconéixer la seva derrota.

El primer que cal dir és que aquestes eleccions no eren un referèndum. I no ho eren perquè aquells que ara diuen que hem de contar vots no ens han deixat fer-ho. Eren unes eleccions on es votaven partits i que, amb més o menys habilitat, hem convertit en una altra cosa. Si hagués estat un referèndum, la campanya hagués estat radicalment diferent (bé, la d'alguns no ja que no sabem fer una altra cosa que fotre por…), com a mínim hagués estat molt més bipolaritzada (i si us plau, el dia que fem el referèndum només dues opcions SI/NO, tot el demés només serveix per embolicar i amagar resultats), sense ambigüetats i sense blocs que es poguessin fer i desfer a mida del consumidor. Ficar als de Catalunya Si que es Pot i els d'UDC en el bloc del NO o en el de SI (com han fet certs partits tot i que després els han canviat de bàndol quan els interessava) és una errada hem la que hem caigut molts, amb el fàcil que era fer-los el seu propi bàndol i que aquí no passes res. Tot i així, ja sabíem tots a on els anaven a ficar...

Suposo que ja estareu cansats de veure estadístiques, percentatges i numerets per totes bandes. No els penso repetir, només dir que, amb aquestes tres diferenciacions estrictes de independentistes, unionistes i no-alienats ara mateix els vots independentistes superen als unionistes, a espera dels que no alienats es decantin (si mai ho fan com a partit). No arriben al 50%? Cert, però són més, és el que hi ha.

Però repetim, aquí es conten escons. I en escons els diputats diputats independentistes tenen majoria absoluta. Cert que això no està ni molt menys arreglat, ara és quan de veritat bé la feinada. Primer posar d'acord Junts pel Sí i la CUP per fer govern, cosa que no serà fàcil. I després desplegar el full de ruta cap a l'Estat Català, que ja veureu com cada sessió del Parlament el Gobierno Central el portarà al Constitucional i els de PP, PSC i C's s'aixecaran tot enfadats de les seves cadires i sortiran tot enfadats del Parlament com a protesta… parlant amb tots els mitjans pel camí, és clar.

Així que ara cal ser pràctics i quedant-nos amb allò que tenim, i no pas amb allò que podríem haver tingut. Cal recordar que això que estem vivint és una lluita de supervivència, de supervivència com a poble. I com a tal, s'han d'utilitzar totes les estratègies i advantatges que ens permeten arribar a la victòria. Així que recordeu aquelles coses que gràcies al 27-S els hi podem dir adéu :

· La "mayoria silenciosa". Amb més d'un 77% de participació queda clar que allò al que s'aferrava l'unionisme no existeix. Sí, han votat més persones, cert, han votat unionisme… però també independentisme. I el resultat és que si hom ara mateix té alguna majoria (amb permís dels no-alienats) ara mateix és l'independentisme. El poble ha parlat de forma masiva i clara.

· Les indefinicions. UDC ha estat en terra de ningú fins al darrer moment… i ho ha pagat ben car. Més o menys com ICV amb Podemos, que també li ha passat factura. Aquestes eleccions no eren "normals" i això els votants ho han entès millor que certs partits polítics. A partir d'ara segurament tots es definiran molt més, sobretot quan el Procés guanyi velocitat.

· La incertesa. Tenim 74 diputats disposats a votar independència al Parlament. Els altres no. No ho poden aturar. Depenem de nosaltres mateixos, la feina la tenim nosaltres en pactar com, quan i qui executarà el full de ruta, Posant-nos d'acord els altres només poden fer actuacions de cara al públic de les Espanyes, però res més.

· El joc net. Ja sabíem que els nostres contraris farien qualsevol cosa, la campanya intensa de la por centrada en persones grans és un exemple clar. Però arribar al punt de sabotejar les votacions dels catalans a l'estranger ens hauria de fer molt més beligerants, perquè una cosa és mentir i l'altra és ja directament atacar al mecanisme que permet que funcioni una democràcia. S'hauria de fer arribar una denúncia a tots els organismes internacionals que poguessin fer alguna cosa al respecte.

· La por. Coneixem la nostra força i tenim les eines per fer la nostra feina. No ens confiem, però no cal tenir por. Hem vençut a una campanya terrible en contra nostra i de ben segur en faran més. Estiguem preparats. Preparem-nos perquè les primeres planes dels diaris espanyols després de la primera sessió del nou Parlament seran sucoses…

· Espanya. Bé, ara mateix ja està com una mica més lluny…

 
 
 
Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

3 comentaris:

Dan ha dit...

Ai l'estètica. No va ser en Winston Curchill qui va dir que "mai deixo que els meus principis m'impedeixin fer allò que cal fer"?
Els catalans això no ho fem... i sempre acabem perdent (amb la cara ben alta, però perdent)

XeXu ha dit...

Nosaltres els diem adéu, però tornaran i tornaran, perquè alguns no saben fer altra cosa. Ara, això sí, aquest cop guanyarem, perquè només votant al parlament i fent les coses bé, ho tenim guanyat. Visca la República Catalana!

Oliva ha dit...

DAN;ESPEREM QUE LA CUP.CONEGUI EL PENSAMENT CHURCHILIA,PER CERT QUE FARIA HORES D'ARA AN NIN?
DELS ALTRES,JA FAN PROU EL "RIDI"TOTS TRES SOLETS,NI MITJA PARAULA MES.

Publica un comentari a l'entrada