dilluns, 26 de setembre del 2016

Els catalanets i els barris

(Encetem un micaco social…)

Un dels primers atacs que es va fer a l'independentisme va ser titllar-lo de moviment discriminatori i xenòfob, volent enfrontar als catalans castellanoparlants d'arrels foranies amb els catalans catalanoparlants d'arrels principantines. Aquest moviment es va desarticular brillantment amb l'aparició de Súmate i gent com Gabriel Rufián (àmpliament insultats des de certs sectors unionistes) però hi ha qui segueix aquesta dinàmica.

Amb el passat pregó de les Festes de la Mercè de Barcelona en tenim un exemple, ja que hom a volgut atorgar a Pérez Andújar la representació d'una classe obrera i urbana, en definitiva de la gent de barri, que jo no acabo de veure clar. No és que el senyor Pérez Andújar no tingui les vivències ni el talent necessari per a ser-ho, això no ho poso en dubte, però si discuteixo aquest estereotip que ens volen vendre, de vegades de forma subtil de vegades de forma barroera, de que els catalans castellanoparlants d'origen forà habitants de barri metropolitans són els representants de la Catalunya "real". I ho discuteixo primer per res per allò que solen callar els avaladors d'aquesta idea, però que se'ls sobreentén, que la resta de catalans o bé són burgesos urbans o pagesos de poble. I en segon lloc perquè sobre això dels barris en podríem parlar una mica més.

Des de que tenia un any visc a un d'aquests barris metropolitans amb majoria castellanoparlant, i potser les meves experiències són diferents a la del senyor Pérez Andújar però hi ha coses del discurs dels que avalen aquesta gent com els representants de la gent de barri que jo no veig, i la principal és el mestissatge i la multiculturalitat. Quan jo era petit, cap als anys 70 i 80, a la meva escala només havia una altra família catalanoparlant així com només hi havia un company de classe que ho fos. Quina mena de multiculturalitat hi havia? Cap. Tot era cultura castellana, andalusa o extremenya. La llengua arreu (excepte dins de casa i amb la meva família) era l'espanyol, la televisió només era en espanyol, els diaris (excepte l'Avui) només eren en espanyol i totes les referències culturals i socials eren espanyoles. Si va haver mestissatge la que va de existir va ser de catalans que adoptaven coses espanyoles, però no al cas contrari. Numèricament era impossible.

De fet, avui dia la cosa segueix pràcticament igual, però amb certs canvis. Es nota que la quitxalla  té molt més contacte amb la llengua i cultura catalana a l'escola (als meus temps també la tenien, però en una quota tan petita que no feia gairebé efecte) i també amb la televisió (tot i que hi ha gent que ni la veu). Així he arribat a veure com antics companys d'escola castellanoparlants miren de parlar en català als seus fills per ajudar-los a que es familiaritzin amb l'idioma i que el dominin tan bé com el seu idioma matern. També hi ha casos en que tot segueix igual, evidentment, però almenys s'hi veuen canvis, i això sempre és gratificant.

I l'altra cosa de la que vull parlar és de les lluites de la gent de barri. És cert que al meu barri la gent es va manifestar diverses vegades per obtenir més serveis i més atenció per par de la Casa de la Vila, i també és cert que la cosa ha millorat molt i que encara queda molt per fer. Però per exemple al barri de Dalt la Vila, al centre de la ciutat, amb més catalanoparlants que en el meu barri, la gent també ho ha fet. És la seva lluita menys valuosa que la del meu barri?

A aquestes alçades em fatiga veure com hi ha gent que li vol posar etiquetes a les persones volent destacar el valor d'unes respectes a unes altres. Allò tan vell de 'els nostres són els bons, els reals… tot i que no tenim tants vots'. Vivim en democràcia i la cosa és ben senzilla, l'opinió de la gent s'expressa votant. I si els vots no avalen allò que tu vols, treballa la idea però no menyspreïs a certs col·lectius, però això de donar importància a certs sectors per interès polítics i restar-los a altres es diu classisme, i del lleig.

 

Me'n vaig al badiu...

Visca la terra !!

1 comentari:

Sergi ha dit...

Suposo que cadascú ho mira des de la seva òptica, però sembla estrany que s'observi la realitat de maneres tan diferents. Jo ho veig com tu, exactament. Deu ser que som catalanoparlants. Quan jo vaig estudiar anava a una escola 'experimental', on s'ensenyava en català. Era un oasi en tot el poble. Allà ens hi portaven expressament, les famílies que volien que els seus fills fossin escolaritzats en català, i no crec que les sol·licituds es desbordessin. Més enllà d'això, la resta era i és tal com tu la descrius. Veig també com companys castellanoparlants ara els parlen en català als seus fills, i això significa que alguna cosa ha canviat. És que volen que no sàpiguen espanyol? Al contrari. Saben que d'espanyol ja en saben i en sabran, però que saber dues llengües a la perfecció no ha fet mai mal a ningú. I sobre classisme de barri ja en parlem un altre dia, que he d'anar a fer un experiment...

Publica un comentari a l'entrada