dimarts, 2 d’octubre de 2012

El dia que vàrem veure Ítaca allà al fons

(Encetem un micaco amb rumb…)

La setmana passada el nostre parlament va aprovar per àmplia majoria la celebració d'un referèndum d'autodeterminació al Principat de Catalunya en una data no totalment especificada però força determinada. Per a molts de nosaltres això és l'inici d'allò que esperàvem des de feia molts i molts anys: decidir democràticament cap a on volem anar.

Si tot va segons el previst arribarem un punt on haurem de decidir, un punt on el camí és bifuracarà cap a dos destins oposats: l'Itaca de l'estat propi o continuar sent una comunitat autònoma dins de l'Estat Espanyol. I crec que s'ha de tenir molt clar el que representa cadascuna d'aquestes opcions.

L'estat propi és agafar nosaltres les regnes del nostre destí tenint veu pròpia dins de l'actual món globalitzat. Evidenment, i com s'encarreguen de repetir constanment els contraris a aquesta opció, aquesta tria no acabarà de cop i volta ni la crisi ni molts dels nostres problemes, però si que ens facilita les eines adequades per a poder solucionar-los de forma més eficient que fins ara,... si les sabem utilitzar, és clar. Una cosa que hem de tenir sempre prou clara és que l'estat propi no és una finalitat. Podem dir que és una fita, i fins i tot que és una fita especial, sí, però sobretot és una eina. Una eina que ens permet dependre només de nosaltres (en la mesura en que un depèn de si mateix en aquest món actual) per arribar a la finalitat que, penso, ha de tenir qualsevol societat: Millorar la qualitat de vida de la gent ja sigui social, educativa, laboral, sanitària o econòmicament.

L'altra opció, la comunitat autònoma, no és 'quedar-se com estem' com ens volen fer creure els partidaris d'aquesta opció. No ens enganyem, res serà igual que abans. Si ja de per si, i com ens demostra la història més recent, el nivell d'autogovern ha depès de la voluntat del Gobierno Español alhora d'interpretar i respectar els diferents acords, lleis i decisions de les comunitats autònomes tot porta a indicar que en la situació actual de fort retrocès de l'estat autonòmic això anirà a pitjor. I l'aposta sobiranista de bona part de la població del Principat no farà que això millori, precissament.

Hom podria dir que encara hi ha una altra opció, la de modificar l'Estat Espanyol per a que fos federal. Aquesta opció ningú se la creu, ni tan sols els senyors del PSC que la venen defeneet. De fet, jo diria que l'Estat Espanyol Federal ve a ser per al PSC el que va ser el Pacte Fiscal per a CiU, una quimera (ara que la parauleta està de moda) on agafar-se per no haver-se de decantar per a una de les dues anteriors opcions.

Potser estem a un moment clau de la nostra història, o potser no. Els moments històrics tenen el defecte de no saber que ho són fins que no han passat. Sigui com sigui, el que si és segur és que és un moment on el dialeg, el raonament i la generositat han de prevaldre sobre tot el demés.

Me'n vaig al badiu...

Visca la terra !!

5 comentaris:

Dan ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Dan ha dit...

Home! Hi ha moments que si que resulten evidentment històrics. I tot sembla indicar que n'estem vivint un d'ells. O ens en sortim, o desapareixem, perquè la que estem liant no ens la perdonaran pas! Quan un diu que se'n vol anar, ja deixa de ser benvingut.
Jo ara mateix ja començo a pensar que potser si que veuré Catalunya independent i la Sagrada Família acabada.

Oliva ha dit...

QUE SERIA DE LA POBRE PATRIA NOSTRE,EN UNA ESPAÑA FEDERAL?...AMB UNA CONSTITUCIO REDACTADA PER "SOCIATES" I "PEPEROS".....

Jordi ha dit...

A l'empresa es parla d'objectius i metes. La independència és una meta (necessària i obligada) per al objcetiu de tenir una societat millor.

pons007 ha dit...

no et veig gaire dubitatiu entre quina opció triar xD

Publica un comentari a l'entrada