El Badiu dels Micacos: de febrer 2009

dijous, 26 de febrer del 2009

Mala Educació

(Encetem un micaco lingüístic...) 20 monitos

L'altre dia mirava el diari 20 minutos, aquest "periòdic" tan interessant que utilitzo diàriament per a no embrutar la taula mentre esmorzo. Segueixo pensant que es curiós que en la seva edició en paper no es vegi la anticatalanitat visceral que es troba a la seva edició digital. Com ja vaig comentar fa temps, no és gens estrany trobar "informació diana" respecte Catalunya, la llengua, els catalans o els polítics de la terra, i dic "informació diana" perquè sembla pensada per a fer que tots els espanyolassos vomitin al damunt seu la seva fòbia anticatalana.

El titular de la notícia en qüestió deixava ben patent aquesta finalitat...

... i on el comentari més votat de la notícia va ser ...

... i un altre dels més votats és ...

Les normes del joc són clares. Mala educació és contestar en català quan algú et parli en espanyol. Bona educació és contestar en espanyol et parlin en espanyol, en català o en arameu. Anar a viure a una terra amb un idioma propi i no molestar-te en entendre'l (no ja en parlar-ho) no és mala educació. Obligar als seus natius a canviar d'idioma per parlar amb una persona que, tot i viure a la terra, no l'entén no és mala educació. Els mal educats són els que no volen abandonar l'idioma de la terra per a que els de fora els puguin entendre. Què et suggereixin que no cal que et canvis de llengua al parlar és una obligació lingüística. Què a la Constitución Española digui que tots els habitats de l'Estat tenen l'obligació de conèixer l'espanyol no és una obligació lingüística.

Si a mi el tal Munchen m'enviés a la merda per contestar-li en català el que em sortiria de les entranyes seria fotra-li un bon cop de peu als collons, estic fart de que *a la meva terra* em tractin de maleducat per utilitzar *el meu idioma*. Però no ho faria, coses de la bona educació, la no violència o d'allò que en diuen seny...

Nota Catalana: Em fa gràcia quan llegeixo això de "soy catalán/a, he nacido y vivo aquí y blablabla". Néixer o viure a Catalunya no vol dir ser català. Potser geogràficament, però no socialment (us sona allò de que el poble el forma la gent i no pas el territori? Doncs aquells que utilitzen l'argument sovint s'obliden d'aquestes connotacions). Hi ha molts/es que han nascut i viuen en pobles de la nostra terra i que no són catalans, són espanyols que viuen a Catalunya. En canvi, hi ha d'altres, com ara l'amic Tobuushi, que tot i viure a l'altra punta del món si que ho són, sense cap mena de dubte. És català tot aquell que viu i treballa en Catalunya? Òbviament, no.

Me'n vaig al badiu...

Visca la terra !!

dilluns, 23 de febrer del 2009

El carrer de la costa

El món on vivim

(Encetem un micaco badaloní...) Carrer de la Costa

Era divendres per la tarda, tot I que la tarda ja feia una bona estona que havia perdut el seu nom, ja que més aviat era vespre. No feia gaire que havíem arribat a València però era la primera estona en que estava una mica tranquil, així que vaig aprofitar per treure de la butxaca la meva PDA i consultar el correu electrònic. Com d'habitual no hi havia pas gaire missatges, però un em va cridar l'atenció: L'enviaba l'AA.VV. de Dalt la Vila de Badalona i parlava del carrer de la Costa. Em vaig témer el pitjor.

Tan aviat com vaig poder el vaig llegir amb cura. Era una nota informativa en que sol·licitaven que la restauració de carrer de la Costa es fes tenint en compte i respectant la seva singularitat i la seva història. Em va sorprendre perquè no sabia pas que haguessin plans per a restaurar aquest carrer. Vaig cercar per la xarxa informació sobre el tema i vaig una notícia publicada a El Punt on parlaven justament de la mateixa nota informativa que m'havia arribat a mi i un article d'en Miquel Estruch publicada a indirecte.cat on, entre altres coses, s'explicava que als plans de restauració es preveia anivellar el carrer suprimint la seva panxa típica i eliminar les no menys típiques i minúscules voreres. Avui mateix apareix la notícia a Vilaweb Badalona, on especifiquen encara més la notícia i ens aclareixen que l'Ajuntament vol fer aquesta reforma sense cap mena de debat públic i té la intenció d'eliminar la tradicional forma de 'mitja canya' del carrer i substituir el tradicional paviment de totxos vermells per un de pla.

Arribats a aquest punt caldria recordar que és el carrer de la Costa i quin és el seu significat per tots aquells que ens estimem la història de Badalona. Una bona forma de començar és fent referència a la descripció que d'aquest carrer es fa al llibre Dalt de la Vila d'en Jaume Suñol i Sampere : "Empedrat amb totxos vermells, formant el carrer una canal per afavorir la circulació de l'aigua, fa honor al seu nom. És el carrer amb més pendent de Dalt de la Vila, l'únic on no es veu canalla jugant, per tenir una construcció totalment atípica, segons les normatives urbanístiques d'un carrer. És el racó badaloní més dibuixat, fotografiat i admirat de tots els racons fets i desfets de la ciutat després de la Rambla".

Aquest carrer corresponia a la trama urbana de l'antic camí que conduïa a la platja des del vell nucli de Badalona, i que va originar un altre dels típics carrers comercials de la ciutat, el carrer del Mar. Un camí que es perd a la nit dels temps i que pel que fa al tram que correspon al carrer de la Costa està força deteriorat, amb façanes enrunades i pintares a totes les parets. Certament necessita un bon rentat de cara, però no pas com ho vol fer l'Ajuntament. Quan restaures qualsevol element històric has de respectar les seves particularitats, allò que forma l'ànima de l'element, no fer-ho només produeix híbrids horrorosos com ara el teatre romà de Sagunt, híbrids als quals se'ls ha pres part de la seva història en nom d'un particular utilitarisme modern.

Al nostre cas tant la pendent com el traçat, l'empedrat i les petites voreres formen l'ànima del carrer, i s'ha de respectar sigui com sigui. Es poden netejar, actualitzar, refer i mil coses més, però no es poden suprimir. També s'haurien de refer les façanes de les cases que donen al carrer (sobertot esborrant les pintades de les parets), sens dubte, però no substituint-les (com s'ha fet més d'un cas) per construccions típicament contemporànies, sinó utilitzant aquell estil de poble, de casetes de poble, d'aquelles casetes que permetin recordar que molt abans de que Badalona esdevingués ciutat no era res més que un petit poble situat entre el mar i la muntanya, un poble que ja tenia el carrer de la Costa com una de les seves principals vies de comunicació. I aquestes són les coses que una ciutat orgullosa de la seva història ha de saber conservar i mantenir.

Nota Aclaridora: Potser demanar a l'Ajuntament de Badalona sensibilitat història al tractar temes urbanístics sigui demanar un pèl massa, sobretot veien determinades declaracions. No fa gaire apareixia a el Periódico aquesta notícia on s'explicava que s'havia engegat una campanya per anomenar Pompeu Fabra a una nova i flamant plaça situada al centre de la vil·la. En la mateixa notícia s'explicava que el nom preferit pel consistori era Plaça de Badalona, però que s'havia descartat perquè ja existia una plaça amb aquell nom a la ciutat. Sincerament, no sé que em fa més por, que una vil·la bategi una de les seves places amb el seu nom... o què quan es fa això, l'ajuntament no es recordi del nom de les seves places !! Serà que els hi costa recordar el nom de les coses situades al sud de la Plaça Pep Ventura...

Me'n vaig al badiu...

Visca la terra !!

divendres, 20 de febrer del 2009

Ben Ami

En primera persona

(Encetem un micaco passejant...) Hebreu

Els dies solejats són dies que et conviden a sortir a passejar, sobretot si són dies hivernals. Arribats a aquest punt apareix la pregunta de sempre: mar o muntanya ? Bé... en aquest cas la decisió no va ser complicada, ja que un fred dia d'hivern s'agraeixen que els raigs de sol t'escalfin i et facin una mena de pre-estrena de la primavera que encara trigarà una mica en arribar. Així les coses, ens encaminem cap a la platja, que presenta un aspecte majestuós, com el dia...

... caminar per la sorra sempre és un plaer ...

... que acompanya la frescor de les petites onades que hi ha xocant amb les pedres de la costa ...

... aprofitem per passar per sota d'un objecte típic del paisatge costaner badaloní, el Pont del Petroli ...

... i tot just allà al costa, a les pedres que formaven la plataforma on fins no fa gaire estàvem els dipòsits de la Campsa ens trobem això ...

... Déu em diu ben ami? o benami? Si segueix parlant en hebreu, molt al meu pesar, no l'entendré, la veritat. Amb aquest frase al cap tornem cap a casa, preguntant-nos perquè el Déu del disseny intel·ligent no va fer més intel·ligents als seus devots seguidors...

Nota Personal: Obres acabades!! En unes qautre setmanes el Pollo, el Chispas, el Primitivo, el Juan, el Johnny y el Aluminiero Principal ja ho han acabat tot. Potser semblen noms de la banda de Makinavaja, però cal a dir que han treballat tots prou bé.

Me'n vaig al badiu...

Visca la terra !!

dimecres, 18 de febrer del 2009

Corol·laris

Dites PoPulars

(Encetem un micaco algebraic ...) Àlgebra

Una de les coses que recordo del meu pas per la universitat són les assignatures d'Àlgebra. Reconec que, tot i no desagradar-me, les matemàtiques no han tingut mai cap tipus d'encís especial per a mi, eren només una eina més que havia d'utilitzar i punt, així que vaig provar de sortir-me'n el millor que vaig poder. Cosa que no em va resultar fàcil ja que, sovint, em costava realitzar les abstraccions mentals necessàries per entendre el problema en qüestió i, per tant, trobar les solucions corresponents. I tot i que de la matèria en qüestió ja no me'n recordo de gairebé res, el llibre de text si el tinc ben present.

I és que el llibre d'àlgebra em va cridar l'atenció des del primer moment, ja que era com un llibre de màgia !! Però en comptes de contenir pàgines i pàgines d'encanteris i encisos, aquest contenia pàgines i pàgines d'enunciats, lemes, lleis, regles, teoremes i, sobretot, corol·laris, tots ells amb noms propis que els atorgaven certa personalitat. A la meva ment juvenil podia imaginar batalles de mags algebraics que conjuraven aquests sortilegis lògics per a demostrar llurs teories !! Avui dia, però, seria més similar a un llibre de les Lleis de Murphy.

Tot això, com no podia ser d'una altra manera, va deixar una mena de marca en mi, i aquesta marca fa que, de tant en tant, miri de fer raonaments similars. Per exemple, donat l'enunciat :

Hi podem aplicar:

Levante-EMV

Nota Lectora: Recomano llegir aquest interessant apunt d´en Vicent Partal: Don Francisco

Me'n vaig al badiu...

Visca la terra !!

divendres, 13 de febrer del 2009

Petons amb llegenda

Història i Llegendes

(Encetem un micaco llegendari...) Petons

Els símptomes amb que el nostre cos ens avisa de què s'apropa un un canvi d'estació no s'han escapat de les influències del temps modern, ja que si tradicionalment el cos ens avisa cap a inicis - començaments de març de que la primavera s'acosta, els mitjans de comunicació i publicació s'encarreguen de recordar-nos reiteradament des de mitjans de febrer que "la primavera llega al Corte Inglés". Però si parlem d'estacions comercials, caldria destacar que el punt de partida de la €$tació primaverenca el marca un sant: Sant Valentí.

Reconec que a mi aquesta "f€$stivitat" em cau particularment grossa, especialment vivint a un país en que tenim, com a mínim, dues dates per a mostrar el nostre afecte a la persona estimada de forma senzilla i poètica: Sant Jordi, amb la rosa i el llibre, i Sant Donís, amb el massapà i el mocador. Així, suposo que no us estranyarà saber que tota la campanya publicitària al voltant d'aquesta "f€$tivitat" se'm faci molt i molt pesada i cansada.

I parlant d'aquesta campanya publicitària, m'agradaria recordar que ara fa uns anyets no sé quina marca comercial va decidir organitzar una concentració de parelles fent-se petons a un dels carrers de Barcelona amb nom a joc amb la situació ...

... carrer situat al Born al costat del Passeig Lluís Companys, i amb un nom que, segons el nomenclàtor d'Ajuntament de Barcelona, té origen en Joan Pontons, habitant del Carrer Portal Nou al segle XVII a qui el poble, irònicament, va canviar el cognom a "petons". Tot i que aquest fet sembla cert, la veu popular també diu que al ser un carreró estret, sense sortida i fosc, "era adient a les efusions emotives dels enamorats".

Però de totes les versions de l'origen del nom del carrer, la llegenda amb tocs dramàtics és la que trobo més adient. Aquesta llegenda ens assegura que fa temps, quan aquest carrer no era un cul de sac i anava a petar al carrer del Portal Nou, era el camí per on circulaven els reus que anaven a ser ajusticiats a la Ciutadella, concretament a les forques instal·lades a l'esplanada. Al ser el darrer indret situat just abans de la zona d'execució, era la zona on s'autoritzava als condemnats a acomiadar-se dels seus familiars, i aquests serien els famosos petons que van donar nom al carrer. No eren, per tant, petons de goig, amor i alegria, sinó petons d'adéu, de tristesa i de pors. Ja va tenir sort la marca comercial que va promoure la concentració de petonaires que no es fes pública aquesta llegenda al mateix temps que el seu reclam ...

Nota Personal: La meva llar comença a recuperar la normalitat. Bon cap de setmana a tothom !!

Me'n vaig al badiu...

Visca la terra !!

dimarts, 10 de febrer del 2009

Déjà vu

La nostra llengua

(Encetem un micaco ja vist...) Déjà vu

Darrerament no tinc gaire temps per a res, sembla mentida el que poden fer uns quants retocs a l'habitatge !! Surts de la teva rutina domèstica habitual i coses que abans eren quasi automàtiques i ràpides, com ara preparar el dinar, dutxar-te o treure roba dels armaris, es transformen en costoses i complexes tasques que t'esgoten només de pensar en elles. Això, com no podria ser d'una altra manera, repercuteix en altres aspectes de la quotidianitat, concretament cibernètica en aquest cas, i fa que llegeixis poc, comentis poc i escriguis encara menys.

Tot i així, per poc temps que hi tinguis, sempre hi ha alguna cosa que et crida l'atenció i de la que t'agradaria parlar. Al meu cas va ser aquesta notícia ...

... notícia que em va fer venir al cap molts textos similars llegits i escoltats, i de la que m'agradaria destacar aquest paràgraf ...

.... oi què us sona aquesta mena de raonament ? Oi que el podem trobar no gaire lluny en el temps ni en el espai ? De fet, fins i tot avui dia, en la nostra proximitat, el podem trobar ben fàcilment. Però no només això, al titular comenten que el kurd no s'ensenya a les escoles.. bé, no cal anar tan lluny: el català tampoc s'ensenya a l'Estat Francès a l'escoles, ni està reconegut oficialment.

Però sabeu el més curiós ? Què d'aquest tema de l'Estat Francès no se'n parla gairebé mai. Quines coses que fa la distància...

El Periódico

Me'n vaig al badiu...

Visca la terra !!