ImatgesAquesta petita història comença, com moltes altres, en un tranquil entorn rural on hi ha una època de l'any en que el verd és tan intens que l'esperança sembla envoltar-te per tot arreu…
… i passa el temps i arriben els temps daurats, d'espigues ballant amb la brisa sota el sol …
… mentre allà a prop s'escolta la melodia que emet el rajar d'un doll d'aigua …
… aigua que es barrejarà amb la farina que surt del blat i que ens donarà un dels millors menjars que hi ha, un pa boníssim …
… tan bo que només necessita una mica de tomàquet, un raig de bon oli i un grapat de sal per conformar un dels millor àpats del món mundial… però no em va donar temps de fotografiar-lo ! nyam !
Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!
7 comentaris:
Renoi! Com creix en Micaquet!
Una bona història de l'elaboració del pa, naturalment, es triga molt més a tenir-lo que a fer-lo desaparèixer. Jo també sóc molt panarra. O la barra era magnífica, o en Micaquet és molt i molt petit...
Sempre diem que ens menjaríem els nens... Doncs en aquest cas en Miquelet hi cap a la barra :)
Ostres! El pa és més gran que el Micaquet? :-D
Daniel: fotent-se aquestes barres tu diràs !!
Xexu: En Micaquet no és cap gegant però la barra és enorme !!
Jordi: Si que hi cap, sí! psss Micaquet, Micaquet, no Miquelet !! ;)
Ahse: Efectivament, era més gran la barra que el xiquet. És que als pobles valencians si s'hi posen, s'hi posen !
N'hi ha per menjar-se'l! El pa i el micaquet!
Si aquest és el pa que duia em Micaquet quan va néixer podeu estar ben contents! ;-)
Publica un comentari a l'entrada