El Badiu dels Micacos: L'estratègia del bisturí

(Encetem un micaco aïllat...)

Si es compleixen tots els pronòstics demà els carrers de Barcelona seran testimonis d’una jornada històrica. Sense cap tipus de marge a la interpretació interessada (per molt que alguns quedin retratats mirant d’amagar-ho) la manifestació de demà té un missatge prou clar: Catalunya té el dret i la voluntat de ser independent.

Lamentablement, i com ja és norma habitual en la política del Principat, els moviments socials actius van molt per endavant dels polítics. Només hem de veure el cas de que el President de la Generalitat de Dalt no hi serà demà o com des del seu partit han provat d'aprofitar la manifestació per allò que els interessa, aquella cosa anomenada pacte fiscal que a hores d’ara ningú (ni ells mateixos) creu possible.

Molts es pregunten la raó per la qual si la independència és un sentiment tan arrelat a la nostre societat no es tradueix en un major pes polític al Parlament. Segurament el motiu principal és la dispersió del sentiment independentista. Si per una vegada deixéssim de discutir sobre altres temes en marc aliè (o sigui espanyol) i ens centréssim tots a obtenir un marc propi per a solucionar-nos a hores d’ara en comptes de negociar un rescat amb el Gobierno Español estaríem negociant com continuar a la Unió Europea. El que necessitem és centrar-nos tots en obtenir l’estel a la bandera, després ja tindrem per a discutir entre nosaltres (i només entre nosaltres) si l’estel ha de ser blanc, roig o no ha d’aparéixer.

Una cosa hem de tenir clara: la possibilitat de la independència és una possibilitat més real cada dia que passa. I això ho tenen ben clar els nostres amics de la Meseta. Només heu de mirar com actuen sobre aquest tema: no hi parlen. No diuen res de res, segueixen l’estratègia del ‘Si d’una cosa no és parla públicament no existeix’. Serà interessant veure com informen els mitjans madrilenys (i sobretot la ‘nova’ TVE).

Però no és limiten ha no parlar-ne. Potser no ho sembla, però si us fixeu bé en els darrers temps s’ha anat posant en pràctica una estratègia que jo anomeno ‘estratègia del bisturí’. Consisteix en anar tallant, amb una precisió quirúrgica i amb més o menys celeritat, qualsevol vincle existent entre el Principat i els altres territoris dels Països Catalans. Talment com si el Principat fos un tumor, el volen anar aïllant de la resta de territoris no fos el cas que una futura independència pogués fer brotar en aquelles terres moviments que ara mateix no tenen massa significància. Que el Principat es faci independent fora desastre per a Espanya, que l’acompanyés cap altre territori dels Països Catalans seria una hecatombe !

Potser sóc molt mal pensat, però després de veure que tan Aragó, com les Illes Balears i el País Valencià estan governats pel PP (un partit que, com tots sabem, és la personificació del centralisme) no deixa de ser cridaner que en un breu període de temps en Aragó han atacat la llengua catalana de la Franja arribant fins i tot a canviar-li el nom, a les Illes també han atacat la llengua tant a l’escola com a la funció pública i al País Valencià s’han inventat un multilingüisme educatiu que fa exactament el mateix, atacar la llengua catalana. No cal oblidar que al Principat també han hagut aquest mena d'actuacions (recordem com es volen carregar el programa d'immersió lingüística).

I no només s’ataca en l’àmbit lingüístic (que a hores d’ara és el que més ens agermana). Així, podem emmarcar dins d’aquesta estratègia del bisturí la sempre aplaçada materialització del molt demanat Corredor Mediterrani. Una infraestructura que fes més estretes les relacions comercials entre els territoris dels PPCC segurament no és una cosa que faci ara mateix molt goig per Madrid. També podem trobar altres aspectes com ara la pressió ideològica: a Xàtiva, per exemple, no fa gaire van treure-li el títol d’alcalde honorífic al Dictador Franco a canvi de canviar el nom a la Plaça del País Valencià. Com si una cosa tingués a veure amb l’altra i es pogués comparar una dictadura amb el catalanisme (per cert, els senyors de Compromís van votar-hi a favor, fent-li el joc al PP i seguint en la seva tendència de separar-se del catalanisme). La clau és aquesta: ‘catalanisme’, una cosa que s’ha de mirar d’eradicar sigui com sigui.

Ells ho tenen molt clar. Ho tindrem igual de clar nosaltres? Crec que sí. Ho tenen igual de clar els nostres polítcs? Molt em temo que no.

I per tant han de canviar. O els hem de canviar a ells. Però la cosa no pot continuar així.