En un apunt anterior ja vam parlar de com l'assassinat del virrei del Principat Dalmau Queralt i de Codina, comte de Santa Coloma, ocorregut durant el Corpus de Sang va ser el detonant de la Guerra dels Segadors. El que no vam comentar va ser que aquest esdeveniment també va tenir una altra conseqüència, una de més sobrenatural ideal per parlar-ne en aquestes dates de Tots Sants.
La història ens explica que aquell 7 de juny de 1640 la revolta que s'escampava arreu del Principat va arribar a Barcelona i els revoltats van anar a cercar al virrei al seu palau, situat aproximadament on avui dia està la plaça del Duc de Medinacelli. Quan va tenir oportunitat, en Dalmau III de Queralt va fugir cap a les Drassanes rumb a la platja per a escapar en una galera, però els revoltats el van localitzar a la platja, al Morrot, i el van apunyalar. Al dia següent va ser enterrat a l'església de la Mare de Déu de la Mercé.
Imatge antiga de la zona (Font: Històries i Llegendes de Barcelona)
La tradició, però, ofereix una altra visió. Assegura que el cos del malaurat comte va ser trobat dos dies després. L'aspecte que presentava, apunyalat però integre, sense gota de sang i ficat parcialment dins del mar, va fer córrer mil i un comentaris arreu de la ciutat. Això va fer que els manaires decidissin enterrar a difunt immediatament allà mateix sota un túmul coronat per una creu de pi. I si aquella zona, poc habitada i amb fama d'insana, era poc freqüentada per la gent, a partir d'aquell moment va ser directament evitada sempre que es pogués.
El motiu va ser justament el virrei, bé, més concretament el fantasma del virrei. Hom assegurava que, especialment cada dissabte a la nit, aquella zona, de sobte, presentava una estranya sensació de calma tensa alhora que una estranya boirina semblava sorgir del no res, fins i tot el mar semblava callar-se i no s'escoltava ni el soroll de les onades. Tot d'una, una estranya figura blanquinosa vestida noblement apareixia al costat del túmul, i sense fer cas a res del seu voltant, es dirigia lentament cap a la vora del mar on, a l'arribar, deixava anar de sobte un esgarrifós crit i queia estirat a terra entre crits i gestos de dolor fins que tot acabava i la figura del comte quedava allà immòbil al terra fins que s'esvaïa poc a poc en l'aire.
I tot i que ara la zona ha canviat radicalment, que el túmul fa molt temps que va desaparèixer i que el comte descansa a un altre indret, hi ha qui assegura que, de tant en tant, encara es veu per la nit una misteriosa silueta blanca dirigir-se cap a la vora del mar.
2 comentaris:
Jo no m'ho crec, eh? :-P
Un cop mes el rotllo del robot...
No coneixia aquesta llegenda! A partir d'ara aniré amb peus de plom si em deixo caure per allà...
Publica un comentari a l'entrada