El món on vivimPer poder avançar tan important com saber a on es vol arribar (el punt de destí) és saber a on estem (el punt de sortida). I tot i que sembli mentida sovint és més complicat saber on estem que a on volem arribar, potser per aquella mala costum que tenim els humans de no voler reconéixer la realitat.
Així que ara que la idea de la independència com a única solució per a la supervivència del Principat de Catalunya com a tal sembla arrelar en gent fins ara contrària com ara en Jordi Pujol, expresident de la Generalitat de Dalt, ( i que ja podia haver-se adonat fa uns quants anyets), no estaria de més deixar ben clar quina és la nostra situació actual. I la nostra situació actual és ben senzilla: som un país ocupat.
Som un país ocupat perquè no podem controlar ni el nostre finançament, ni la nostra economia, ni decidir les nostres infraestructures, cosa que aprofita l'invasor en benefici propi, ignorant si cal els criteris de màxima eficiència i benefici.
Som un país ocupar perquè el nostre sistema legislatiu s'ha d'acomodar al sistema legislatiu de l'invasor, que a més por fer canviar les nostres lleis i fins i tot el nostre codi civil.
Som un país ocupat perquè l'invasor ens obliga utilitzant les seves lleis a que lluïm llurs símbols nacionals, i tot i que també podem lluir els nostres, només els seus estan protegits per les lleis.
Som un país ocupat perquè la nostra llengua és una llengua de segona i els que la parlem no tenim els mateixos drets que els que parlen la llengua de l'invasor. I encara que les nostres institucions aprovin per amplia majoria la seva utilització a l'escola, si només tres famílies dels invasors es posicionen contra seu la llei els hi donarà la raó i se'ls farà un sistema escolar a mida (que per això no hi ha crisi).
Som un país ocupat perquè a la mínima insinuació de voler demanar la independència ens amenacen amb boicots i aïllaments internacionals.
I què podem fer davant això?
Això és motiu d'un altre apunt, però el que si és clar és que l'alliberament no s'aconsegueix escrivint blocs, ni fent piulades, ni manifestos, ni tenint un govern que ens ven com una victòria qualsevol nou retall que fa l'invasor al poc autogovern que tenim.
3 comentaris:
Jo fa anys que ho explico a qui em vulgui sentir, Catalunya és un país ocupat, integrat a l'Estat Espanyol per la força de les armes.
Quan al Japó em pregunten per què jo sempre els dic, "perquè vam perdre la guerra".
Potser no aconseguirem la independència escrivint blogs, o piolant al Twitter, però fràcies aquestes eïnes no hi ha límits a la informació, pàgines com la teva, ens ajuden a saber coses que mai es diuen als informatius de televisió, qui sap si amb els teus escrits has convencut més d'un escèptic. Hi ha moltes maneres de lluitar per a la llibertat del teu país, alguns pengen cartells, altres suten al carrer o es manifesten davant les oficines governamentals, reclamant drets i justícia, i altres escriuen la crònica del què està passant perquè els qui no podem ser-hi estiguem informats.
Crec que el poble està llest per a la independència, ara cal que els polítics s'ho creguin.
Totalment d'acord.
Isaac: Ja tens raó, el que volia dir i no ho he sabut explicar és que *només* amb això no ho aconseguirem. I dels polítics actuals ben pocs em donen confiança en que la volen aconseguir, realment.
Jordi: Moltes gràcies !
Publica un comentari a l'entrada