divendres, 30 d’abril del 2010

Curs d'ètica periodística


(Encetem un micaco ètic...)

Fa un grapat d'anys un grec anomenat Plató ens va parlar de la teoria de les idees. Segons aquest model del pensament existeixen dos nivells de realitat: un és el món de les coses, el dels objectes materials, i l'altre és el món de les idees, el de les formes immaterials i perfectes. Els dos models estan molt relacionats ja que el món de les coses no és res més que una representació imperfecte de les formes perfectes que trobem al món de les idees, ja que els objectes estan compostos de matèria que, per definició, és imperfecte. Així, per exemple, per boníssim que pugui semblar un capuccino del món material no tindrà ni punt de comparació amb la forma immaterial i perfecte del capuccino del món de les idees.

El que ja no tinc tan clar és si Plató va proposar alguna teoria de perquè en el món material hi ha coses que s'assemblen més o menys al seu equivalent ideal. Posaré un cas concret per simplificar : la forma perfecte de l'ètica periodística. Al nostre imperfecte món material podem trobar exemples com el que llegia ahir a Vilaweb, on en Vicent Partal informava que en les consultes del 25-A la participació havia estat del 17% en comptes del 20% que tothom va anunciar, va explicar les raons de l'errada i va demanar disculpes als lectors per no haver contrastat prou la informació.

I també podem trobar exemples com el de 20 minutos, que l'altre dia informaven que el Museu d'Història de la Ciutat de Barcelona obria al públic la visita de les restes d'una domus romana i unes sitges medieval al carrer de la Fruita del Barri Gòtic de Barcelona, i ho feien d'aquesta manera...

20 minutos

... en un estil groguenc i populista que no acabo jo de trobar encetat. Però el pitjor de tot és que, a més, això que diuen és mentida. Només cal mirar a la web de la Generalitat de Dalt per a veure que el despatx del President de la Generalitat està situat al Palau de la Generalitat i no pas a la Conselleria de Presidència que està damunt les restes...

Palau de la Generalitat

... així que el titular que jo proposaria als senyors del 20 minutos seria el que apareix a la sala de premsa de la Generalitat de Dalt ja que el trobo força més correcte i precís...

Sala de Premsa

Però si el que volen es seguir provocant polèmica amb qualsevol tema relacionat amb Catalunya i així aconseguir molts comentaris d'aquells on es destil·la odi cap a tot allò que sembla català aleshores ja ho han fet prou bé. Perquè realment és sorprenent veure que una notícia referent a una troballa arqueològica de la història clàssica i medieval pugui generar gairebé 50 comentarisentre la gent que el llegeix. Ara bé, si un se'ls llegeix una mica ho entén perfectament i veu que el to dels comentaris s'adapta perfectament al mitjà on hi apareixen ...

20 minutos

... i és que si deia l'altre dia que el PP de Badalona era el "Sálvame" dels partits polítics, el "Sálvame" dels diaris digitals és el 20 minutos. I parlant del PP de Badalona,... si hom ha protestat i fins i tot denunciat perquè al seu fullet incita a la xenofòbia i el odi social vers els romanesos... perquè ningú es queixa dels comentaris i de les notícies que dia rere dia apareixen al 20 minutos des de fa anys? Serà perquè en aquest cas es dediquen a ficar-se amb els catalans? O és que potenciar la xenofòbia i l'odi social vers els catalans no està mal vist ?

Realment, quan més em miro el 20 minutos més m'agrada l'estelada...



Nota Personal: Bon cap de setmana a tothom !!.

Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

dimecres, 28 d’abril del 2010

La por de l'ovella


(Encetem un micaco molest...)Ovelles

Des de fa mil·lenis els homes s'han dedicat a la cria d'ovelles. Sovint un únic home condueix a un gran ramat d'aquests animals amb l'única ajuda d'un gos utilitzant en favor seu el poder de la por. Així, el ramat es guiat per la por que tenen totes les ovelles al gos, el carnívor arquetípic. I tot i que en aquest cas concret no és una amenaça real per a elles (pobre d'ell que li fes mal a cap!) la sensació de temor constant que pateixen és la que les fa anar cap allà on vol el pastor. I si aquesta sensació d'inseguretat serveix per dominar un bon grapat d'ovelles, amb les persones passa quelcom de similar.

Aquests darrers dies s'ha parlat molt d'un fullet publicat pel PP de Badalona, la meva ciutat. L'origen de tota la polèmica és un fullet on apareix una fotografia amb un missatge clar "no queremo rumanos" (sic). Això ha aixecat una enorme polseguera política on tots els partits s'han dedicat a atacar al PP amb acusacions de xenofòbia. I és que realment el PP de Badalona és el "Sálvame" dels partits polítics. Des de fa anys utilitza com a mitjà propagandístic habitual el rebombori creat per campanyes polèmiques. És per això que a molts de nosaltres no ens ha sorprés gens aquesta darrera ofensiva de captar vots relacionant immigració i deliqüència, ja que anteriorment ja ho havia fet, així com altres campanyes de comunicació gens "elegants". La seva forma de fer política queda ben definida veient com els darreres mesos el sr. García Albiol acompanya sempre qualsevol de les seves declaracions amb el lema "estoy a sólo 2 concejales de ganar las elecciones municipales". Fidel al populisme d'estar per casa, aquest partit només ofereix solucions que, essent força generosos, no deixen de ser un mer conjunt d'intencions sense cap tipus d'explicació de com es portaran a la pràctica.

Però una de les coses que de debò m'ha molestat de tot l'assumpte és que la majoria de la gent s'ha quedat només amb una imatge del fulletó i amb la utilització demagògica que n'ha fet el PP de Badalona,... però jo arribo a dubtar que se n'hagués parlat tant si aquella foto en concret no hagués aparegut, i no per això deixaria de tenir un marcat caracter xenòfob. I anant encara més enllà em sorprén encara més que ningú s'hagi preguntat el perquè d'aquella pintada. Perquè cal recordar que el PP ha utilitzat la foto de la pintada, però la pintada no l'han feta ells. I és que potser no és políticament correcte dir-ho, però el cert és que a uns quants barris de Badalona hi ha gent que ha d'aguantar diàriament situacions, ja siguin d'incivisme o de marginació, que els fan patir. Aquest patiment els origina una sensació de temor,d'inseguretat i fins i tot de ser menys que altres col·lectius socials, i tot això s'agreuja per la sensació de que els qui manen no els hi fan cas o no els hi preocupen aquests problemes. I aquestes sensacions, tal com hem vist al principi, poden arribar a ser molt poderoses si hom les controla.

Hi ha un conjunt de barris al sud de Badalona (Sant Roc, Artigues, Llefià, La Salut, el Remei) que sumen, més o menys, el 40% de la població de la ciutat. Aquests barris són de gent de classe baixa, precisament el tipus de gent a la que la crisi econòmica ha castigat més fort. Aquests barris també presenten un elevat percentatge d'immigrants i de població d'ètnia gitana (sobretot a Sant Roc i El Remei). No es gaire difícil imaginar que aquesta gent, en atur, a la que li costa cada vegada més arribar a final de mes, tingui una sensació estranya quan veu com, dia rere dia, el col·lectiu de magrebins va acaparant totes les tendes del barri, com la zona industrial del sud de Badalona és, bàsicament, una gran col·lecció de magatzems de xinesos o com el col·lectiu gitano (autòcton) sembla viure fora de les lleis que els demés han de complir. Aquesta gent, a més, escolta de forma continua rumors que asseguren que les ajudes socials van a parar sobretot a col·lectius immigrants i veuen, a més, com dia a dia fins i tot la seguretat ciutadana és fa més minsa i com les poques feines que troba cada vegada estan pitjor pagades i sovint ocupades per immigrants sense papers explotats per empresaris (autòctons o de fora) sense escrúpols. Si a totes aquestes sensacions li sumem algun tipus d'acció delictiva comesa per algun grupet d'un d'aquests col·lectius (com pot ser un grapat de gitanos romanesos) ja tenim un combinació molt i molt perillosa que el populisme no trigarà a utilitzar en benefici propi.

I si des de l'Ajuntament l'únic que es fa es minimitzar, quan no negar, el problema, el que es fa es abocar a aquests ciutadans de dret als braços de qui practica aquest populisme. És molt empipador que et vagin tractan d'exagerat i que et vulguin fer creure constanment que no passa res, sobretot quan la gent que ho fa no es troba el problema dia rere dia davant seu. I no serveix de res que un senyor amb corbata es passi molt de tant en tant pel barri per oferir bones paraules. Voldria recordar les declaracions del cap de CiU a l'Ajuntament de Badalona, Ferran Falcó, dient que "Sant Roc no és el Bronx" davant del penúltim problema al barri. Home... no serà el Bronx, però quan un se'n va a visitar al metge al CAP i de quatre cantonades per on passa a tres es troba grupets de persones traficant a plena llum del dia alguna cosa falla. Quan ja coneixes un parell de casos de com han provat d'ocupar diferents habitatges amb contractes de lloguers falsos per a fer més llarg el procés de desnonament i veus com la gent té por d'anar-se'n uns dies fora de casa seva saps que alguna cosa no rutlla pas bé. Quan des de l'Ajuntament s'omplen la boca parlant de la nova normativa de civisme i tu ja saps que al barri no tindran nassos d'aplicar-la (de fet saps que ni ho intentaran) veus que estàs a un lloc "especial" que sembla estar fora del control dels governants de la ciutat veus que, definitivament, hom hauria de fer alguna cosa.

Però el pitjor de tot es anar escoltant des de l'alcaldia afirmacions que demostren que realment no saben el que passa en aquells barris. I parlo del sr. Ferran Falcó, però haig de dir que és un dels pocs polítics de la ciutat que almenys mostra certa preocupació pel tema. La resta simplement no diu res, res de res, com si no existeixi cap problema. Tot així és una llàstima que al sr. Falcó digui coses com ara : "El col·lectiu gitano-romanès és europeu, és nòmada, i marxarà igual que ha vingut, com la marea. Els va portar la bonança, i possiblement se'ls endurà la crisi. Mentrestant, què podem fer? De primer, no ser tant estúpids com per continuar creient que no cal actuar-hi. Desfer-nos de bonismes i de prejudicis. I què fem? Doncs escolaritzar les criatures. Procurar que visquin en habitatges el més nets possibles, i quanta menys gent millor. Examinar els seus permisos de conduir, i si han passat la inspecció tècnica dels vehicles. Fer seguiment dels caps més conflictius, i mirar d'enxampar-los. Saber quants en són, on viuen, de què viuen, i si canvien de residència.". Sr. Falcó, quan un té por de que l'ocupin la casa, quan un veu com hi ha tràfics de substàncies poc clares al seu carrer i quan un té, en definitiva, una sensació d'inseguretat el que vol que se la resolguin, i que se la resolguin immediatament. Per a ell un "possiblement se'ls endurà la crisi" no és un opció i un "examinar els seus permisos de conduir"... permisos, quins permisos?. S'han dedicat mai a anar per Sant Roc examinant permisos de conduir i assegurances d'automòbils? Però si la Guàrdia Urbana va anar a posar unes multes d'aparcament i van haver de sortir cames ajudeu-me !

Tothom que tingui una mica de cara i ulls sap que el PP no aporta cap solució i només vol aprofitar-se de la por de la gent, però també sap que la gent té la sensació que des del govern municipal no es fa gaire cosa per millorar la situació, de fet sembla ben bé voler-la minimitzar quan no ignorar, seguint aquell vella norma que diu que del que no es parla públicament no existeix. Per això quan llegeixo, de nou, el que diu en Ferran Falcó no puc deixar de pensar que aquesta gent no sap el que es cou pels barris : "Què aporta, què proposa, què faria el PP si arribés a governar? Si té alguna proposta, nova, diferent, que la faci. Que m'expliqui com ho farà per fer que els gitanos visquin "segun nuestras costumbres". Perquè aquí ja em perdo. Els farem regalar un llibre i una rosa? Anar a missa? Jugar a bàsquet? Demanaran "turnemis"? Se'ls posarà al costat, el senyor del PP, i cantaran "el meu avi"?"

No senyor Falcó, no cal que visquin "segun nuestras costumbres" només cal que visquin "segons les nostres lleis", les de tots, ja siguin gitanos, paios, romanesos, francesos, de la Txina Popular o de l'altra. Que se'ls facin complir les lleis de comerç, les lleis de deixalles, les normes dels transports públics, els tributs (entre ells el pagament de la comunitat de veïns...), les de civisme, les de trànsit, les de salut pública, que gaudeixin dels mateixos beneficis de les polítiques socials, que hagin de complir les mateixes condicions i se'ls exigeixi passar els mateixos controls. O sigui, igualtat transparent per a tothom, ras i curt. El que no pot passar és que hi hagi gent que tregui a relluir aquestes costums pròpies per a fer relaxar les lleis en certs cassos molt concrets i que pensi, erròniament, que això ajudarà a la convivència quan, de fet, serà més aviat el contrari.

Si vostès fessin bé la seva feina el PP no tindria res a on rascar. S'atreviran a fer-la o tornaran a parlar amb els patriarques per "no agreujar la situació" quan hi torni a haver problemes a Sant Roc, per exemple, com ja van fer anteriorment? Aquest és el nucli de la qüestió.



Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

dilluns, 26 d’abril del 2010

Històries de Sant Jordi

(Encetem un micaco de Diada...)Sant Jordi

Hi ha dies especials, dies en que, no sé ben bé perquè, hi ha com unes forces misterioses que es dediquen a fer i a desfer al seu caprici. Això fa que, per molt que tinguis planejat fer durant aquelles jornades, si les forces es fixen en tu inevitablement acabaran variant tot allò que havies pensat fer. I un d'aquests dies especials és Sant Jordi. Sí, ja sé que molts diran "una altra festa comercial" i blablabla... bé, sí..., però això és com tot a la vida. I hi ha qui només veu i viu l'aspecte material de la jornada i n'hi ha d'altres (en els que m'incloc) als que ens agrada gaudir de l'ambient del carrer en companyia dels que estimem. A més, penso jo, si tota festa comercial es centrés només en regalar una flor i un llibre, per mi podrien haver-hi unes quantes més !!

Aquest Sant Jordi tenia previst fer el que faig cada any quan estic al Principat. Com vaig tenir la sort de poder agafar-me la jornada de festa, la idea era passejar pel centre, visitar la Generalitat i comprar allà (com cada any) la rosa per a la meva muller, visitar l'Ajuntament (el Saló del Consell de Cent és un d'aquells indrets a on hi vaig sempre que puc) voltar les parades de llibres cercant aquell que em cridés l'atenció (realment no tenia cap en ment) i acabar comprant-lo en alguna de les paradetes de les llibreries tradicionals (Catalònia, Ona...) , fer una breu i ràpida passejada per la Rambla i poca cosa més.

Detall Capella Sant Jordi

Però la cosa va començar a canviar ja des de primera hora, fent cua per entrar a la Generalitat. I tot va ser perquè davant nostre havia un parell de turistes italianes que ens van preguntar "parleu italià?", "no" vam contestar nosaltres, "ah... és que semblàveu italians" ens van contestar i així vam continuar parlant i parlant en italià, castellà i català i vam acabar fent una estona d'imprevistos guies turístics. Durant la cua els vam estar orientant de les coses que podien veure a la ciutat i explicant una mica la festa de Sant Jordi. A l'entrar al Palau els vam estar explicant, entre rialles, una mica les històries del Palau, de Catalunya i el perquè de les diferents representacions artístiques que podien veure. Ens vam fer una foto els quatre plegats a les escales del Pati Central i allà els hi van regalar una rosa a cada una.... obtenint com a recompensa unes grans cares de sorpresa, encara més rialles i més fotos dels quatre plegats. Ja sortíem del Palau quan els hi vam comentar "anem a visitar l'Ajuntament, voleu vindre?" i cap allà vam anar els quatre plegats de nou, a passar una altra estona entre més rialles i més fotos.

Finestra gòtica de l'Ajuntament

I al sortir d'allà encara vam acompanyar a les dues simpàtiques napolitanes a veure les columnes del Temple d'August, el Palau del Lloctinent i la Plaça del Rei, lloc on ens vam acomiadar i els hi van desitjar una feliç estada. I ens vam anar a dinar a un petit restaurant que hi ha a tocar de la plaça de Sant Just, plaça que sempre m'agrada visitar per Sant Jordi ja que cada any mostra una ambientació un xic diferent a la de la resta de la ciutat, i que en la que en aquest cas particular havia molt ambient.

Plaça de Sant Just en Sant Jordi

I d'allà vam anar a tafanejar les parades de llibres. Primer les de la Plaça Sant Jaume, on vaig trobar ja un parell de candidats a llibre. Però va ser allà al costat vam tenir la segona sorpresa del dia, i és que al carrer de la Fruita havien inaugurat les visites en un nou espai del Museu de Història de la Ciutat que permet contemplar les restes d'una domus romana (mosaics inclosos) i d'unes sitges medievals, i no vam desaprofitar l'oportunitat. Al sortir vam passar pel costat de la Sinagoga Major de Barcelona i ens vam dirigir a la Plaça Nova i a l'Avinguda del Portal de l'Àngel, lloc on vam continuar tafanejant llibres. Després vam pujar una mica per Passeig de Gràcia, a tafanejar les paradetes de, entre altes, les llibreries Ona i Catalònia (i on ja em començava a decidir sobre el llibre a comprar) per continuar baixant travessant Plaça Catalunya i anar per les Rambles, amb molta gent però encara transitables on vam continuar el tafaneig llibreter i on va aparèixer la tercera sorpresa del dia, ja que en una petita paradeta totalment inesperada vaig trobar la que seria la meva adquisició literària de la jornada ...

Llibres de Sant Jordi 2010

Content amb la recerca, ens vam desviar per la Plaça del Pi i vam acabar passant de nou per la Plaça de Sant Jaume i vam fer via cap al Maremàgnum, escapant de la gent i cercant una mica de tranquil·litat. Allà ens vam prendre un capuccino acompanyat d'un tros de pastís de mascarpone i ens vam asseure una estona contemplant la tranquil·litat de l'aigua, abans d'agafar el metro per tornar cap a casa, en el que va resultar una jornada prou entretinguda tot i que els núvols no ens van deixar en tot el dia veure el sol i, al final del dia, fins i tot va caure alguna gotellada.



Nota Meteorològica: Els vells badalonins explicaven que la culpa de que les gotellades fossin freqüents durant la Diada de Sant Jordi era culpa dels habitants de Montgat. Així, explicaven que durant la Festa Major que els montgatins celebraven durant aquesta diada, un any van treure el sant de processó amb la mala fortuna que al passar pel costat de les barques dels pescadors aquest va caure a l'aigua. I és per aquest motiu que cada any el sant recorda aquell bany inesperat que va patir...


Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

divendres, 23 d’abril del 2010

El cavaller blanc


(Encetem un micaco santjordístic...)Sant Jordi

Aquest dia especial per a tota la nostra terra recordem una de les més belles llegendes que hom ha escrit, aquella que ens parla d'un valent i valerós cavaller sobrenatural que s'enfronta a un temible perill per a salvar una donzella a la que, finalment, fa obsequi d'una rosa. La història s'ha encarregat, a més, d'afegir-hi un altre element clau a aquesta Diada com és un llibre, que fa una parella d'allò més poètica amb la bella flor. Però per molt poètica que sigui la composició i per molt romàntica que sigui la història, cal recordar que Sant Jordi protagonitza també altres llegendes, moltes políticament incorrectes avui dia. I aprofitaré aquesta diada per explicar-ne una ambientada a Barcelona.

L'any 985 el cabdill àrab Abu-Àmir Muhàmmad b. Abd-Al·lah b. Àmir b. Muhàmmad b. Abi-Àmir b. al-Walid b. Yazid b. Abd-al-Màlik al-Maafirí al-Qahtaní, més conegut com Almansor, va organitzar una expedició contra Barcelona. Al tenir-ne notícia el Comte Borrell II va organitzar els seus homes per sortir al seu encontre mentre demanava suport al seu senyor, el rei dels francs, sense obtenir resposta. Finalment va produir-se una terrible batalla, que alguns situen al Vallès, altres al Priorat i la tradició a peu del desaparegut Castell de Montcada. Fos on fos, l'enfrontament va acabar en desastre pel bàndol cristià i prou feines va tenir el comte i els pocs supervivents de les seves forces per tornar a la Ciutat Comtal i tancar-se dins de les seves muralles.

Però a aquestes muralles van arribar Almansor i les seves forces, i el dia 6 de juliol de 985 les superen ja sigui escalant-les, obrint-ne forats o esbotzant les portes. Les forces sarraïnes van entrar a mata-degolla i van arrasar la ciutat quasi completament, només unes quantes torres i reductes forts es van mantenir inexpugnables vers els invasors. D'un d'aquests reductes va sortir fugint el Comte Borrell II amb les poques forces que li restaven i amb una única idea a la ment: reunir una força de combat per expulsar als enemics i reconquerir la ciutat.

Amb aquest objectiu, va demanar novament ajuda al seu senyor, el rei franc Lotari I, però aquest el va tornar a ignorar. Mentrestant Almansor, coneixedor d'aquest fet, va decidir tornar cap a Còrdova amb el botí i part de les seves forces, deixant, això sí, una nombrosa força a Barcelona que considerava més que suficient per a mantenir el control de la ciutat davant de les minses forces del derrotat comte. I tot i que aquest darrer s'afanyava a demanar ajuda a tots els seus nobles i feudataris, no va aconseguir reunir més que un grapat de cavallers i un número més aviat discret de tropes.

I tot així, decidit com estava a recuperar el control de Barcelona, el Comte Borrell II es va posar en marxa cap a la Ciutat Comtal al capdavant de les seves forces. Els musulmans de la ciutat, al veure'l arribar, van decidir sortir fora de les muralles a presentar-los batalla, ja que eren molt més nombrosos i millor equipats, i així podien evitar desagradables sorpreses en forma de reforços cristians inesperats en cas de veure's sitiats dins dels murs. L'enfrontament va tenir lloc davant del Portal del Mar, on avui dia està situada la Plaça de l'Àngel, i tal i com passava darrerament, les forces cristianes des d'un bon inici van començar a endur-se la pitjor part.

Plaça de l'Àngel

Tot d'una, però, va haver una lluentor estranya al camp de batalla, i entre la fila de guerrers cristians va sobresortir un brillant erlm d'argent. Era l'enorme figura d'un cavaller cobert d'una argentada armadura relluent i gairebé blanca, que cavalcava un elegant cavall també blanc com la neu. El cavaller anava armat amb una llança, una espada i un escut argentats i també blancs, i cobert d'una capa igualment blanca en que destacava una gran creu vermella, creu que es reproduïa també al seu escut. De seguida va cridar l'atenció als guerrers dels dos bàndols, però la sorpresa més gran se la van emportar els lluitadors moros al veure com aquell desconegut guerrer va arremetre tot sol amb la seva llança cap a les seves files damunt d'aquell cavall tan brau que ben bé semblava de foc.

En cada llançada enfilava sis o set moros i quan es va decidir a agafar la seva espasa cada cop semblava ben bé la fúria d'un raig del cel i tallava el cap a una dotzena de musulmans. Lluitava amb tant de delit que ben aviat els àrabs es van espantar i van afluixar tant la resistència que van començar a flaquejar. Mentrestant, les tropes d'en Borrell, encoratjades per aquests fets, van reprendre amb més ardor la lluita i ben aviat van controlar la batalla i van fer fugir a l'enemic. Així, triomfals, van entrar a la ciutat entre les aclamacions d'alegria dels barcelonins seguint al Comte i al misteriós cavaller fins arribar a la Plaça de Sant Jaume , al costat de la desapareguda església del mateix nom i, des de sempre, cor de la ciutat.

Sant Jordi i el drac

Allà tots es preguntaven qui era aquell guerrer, però ell no va dir res, només va mirar cap al cel i amb la seva llança i la seva espasa va fer la senyal de la creu... i immediatament desaparegué enmig d'un fum tan blanc com la seva silueta. Tothom va restar admirat i va comprendre ben bé que era Sant Jordi que havia vingut a ajudar als barcelonins a lliurar-se dels sarraïns , i és des d'aleshores que la creu de Sant Jordi va passar a ser el símbol de la ciutat (i que després passà també a la Diputació del General de Catalunya) i, segles més tard, va formar part de l'escut de Barcelona juntament amb les armes dels Comtes-Reis.

Així mateix, va fer-se costum que tots els cavallers s'hi encomanessin a ell abans de la lluita i que lluitessin al crit de "Sant Jordi firam! firam!" per tal de ser protegits pel sant. I és que Sant Jordi va mostrar certa predilecció pels cavallers catalans, i pels monarques del Casal de Barcelona en particular, ja que anys més tard va tornar a aparèixer per ajudar a un dels descendents de Borrell II, un jove rei anomenat Jaume I, en les batalles per la conquesta de Mallorca, València (el Puig) i Alcoi, lloc on es fan les famoses festes de Moros i Cristians en honor seu.



Nota rosística : Un petit detall per a tots vosaltres, feliç Diada i bon cap de setmana !!

Rosa vermella

Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

dilluns, 19 d’abril del 2010

Ganivets lligats


(Encetem un micaco polític...)Ganivets

Una vegada caiguda Barcelona sota el poder dels borbons l'any 1714 es va prohibir als seus ciutadans tenir més d'un ganivet de cuina a casa com a precaució davant de possibles revoltes. A més, aquest havia d'estar sempre lligat amb una cadena a la pota de la taula. Per a qui gosés tenir el ganivet deslligat el càstig seria la pena de mort. Aquesta és una d'aquella moltes humiliacions que els catalans hem hagut de patir de part dels nostres veïns i una d'aquelles que avui en dia encara resta gravada a la nostra memòria.

La setmana passada vam tenir un setmana d'estatutet (per cert, el que penso sobre l'estatutet ja ho vaig explicar fa temps aquí), una setmana que semblava mogudeta políticament parlant però que al final va quedar en res de res, en un tornar a esperar a veure si d'una vegada el Tribunal Constitucional (espanyol) decideix alguna cosa al respecte, en una situació rocambolesca que defineix molt bé el trajecte d'aquest darrer estatutet que des de Madrid han tingut a bé (o no, que encara està per veure) atorgar-nos. I és que, mirant-lo de forma resumida, la tramitació de l'estatutet és tot un vodevil : Comença amb la promesa del que seria President del Gobierno de España de que acceptarà l'estatut que redacti el Parlament del Principat de Catalunya, Parlament que aprova un text que al dia següent molts dels seus membres frisaven per retallar. Continua la història amb la retallada de l'estatut a Madrid (amb el beneplàcit de molts d'aquells que el van redactar) i la seva retornada al Principat convertit en estatutet per a que la ciutadania l'aprovés en referèndum, com així va passar cosa. I una vegada ocorregut tot això els més espanyolistes d'entre tots els espanyolistes pensen que, tot i la retallada, aquest estatutet encara té el cabell massa llarg i presenta tot una sèrie de recursos al Tribunal Constitucional (espanyol) per a que li practiquin una altra sessió de tall i confecció. I en aquest punt estem, esperant a que el Tribunal Constitucional (espanyol) decideixi quin look aplica a aquell text que anteriorment ja havia adquirit una estètica molt mesetaria i que, tot i així, la majoria dels ciutadans del Principat van aprovar.

Jo segueixo pensant en que cada dia queden més retratats tota la colla d'hipòcrites que dirigeixen tots els partits del Principat. Ja van quedar retratats quan van acceptar sense protestar la gran retallada que es va fer al text estatutari, però és que cada vegada que esperen la resolució del Tribunal Constitucional (espanyol) es retraten més. Divendres mateix podíem llegir com diversos dirigents, entre ells el President de la Generalitat de Dalt anul·lava la seva agenda en espera de la sentència. Davant d'això no puc deixar de preguntar-me.... és que no sabem ja quina decisió tindrà el Tribunal Constitucional (espanyol)? Jo almenys la veig força clara.

Perquè el panorama està ben i l'origen de tota aquesta indecisió també: el Tribunal Constitucional (espanyol) no s'atreveix a triar entre retallar una mica o retallar un molt l'estatutet aquest, però que serà una nova retallada és una cosa que tothom té a ben segur. Aleshores... per a què tota aquesta comèdia? Per a què tot aquest muntatge de cara a la galeria si el mateix president Montilla va declarar que «Les sentències s'acaten però això no significa que s'hagin de compartir» deixant ben clar que és el que pensen fer? Resumint: Un text que ja va ser retallat a Madrid i aprovat per la majoria de votants del Principat ara tornarà a patir una nova retallada per part d'uns senyors de Madrid i els nostres dirigents pensen a fer.... no res ! Aquest és el resum de tot el que passarà, i tot el demés que podreu veure o escoltar no és res més que guarniments per amagar la realitat.

I és que, tot i que sembli el contrari, l'assumpte de l'estatutet no és pas un assumpte de relació Espanya-Catalunya, i no ho és perquè, ara per ara, els nostres dirigents no gosen qüestionar que aquesta relació ve marcada des de "la capital del reino (del costat)". És més trist que això: és una discussió entre els espanyols mateixos, entre aquells espanyols que ens volen mantenir vençuts (recordant-nos qui pren les decisions tot i deixant-nos prendre certes iniciatives) i aquells espanyols que ens volen mantenir vençuts i humiliats (recordant-nos qui pren les decisions i qui ha de prendre totes les iniciatives).

O sigui, una discussió entre aquells que ens volen continuar mantenint el ganivet lligat a la taula i aquells que ens volen donar un ganivet poc esmolat però sense cordill. Hi ha coses que, tot i semblar-ho, en el fons no canvien...



Nota Censurada : L'Ajuntament de València va prohibir interpretar la muixeranga i l'himne de la II República Espanola en una cerimònia en memòria de les víctimes del franquisme en les fosses comunes del Cementiri de València amb la justificació de no 'torbar als altres visitants' ja que 'el cementiri és obert a persones de diferents ideologies i confessions'. Una llàstima que aquesta sensibilitat no la demostri també quan autoritza a grups feixistes com España 2000 a manifestar-se pels carrers del centre de la ciutat amb tota la seva parafernàlia habitual, quan manté símbols feixistes a diferents edificis de la ciutat o quan fa sonar l'himne espanyol durant les falles...


Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

divendres, 16 d’abril del 2010

Teoria i pràctica


(Encetem un micaco polític...)Justícia

Durant la carrera la majoria d'assignatures que vaig realitzar tenien dos tipus de sessions: teòriques i pràctiques. Les teòriques solien ser (excepte honroses excepcions) llargues hores de bombardeig de conceptes i tècniques que, en el millor dels cassos, t'acabaven sonant però que no sabies molt bé la utilitat que tenien, i era durant les sessions pràctiques (sobretot en les llargues hores que dedicaves a preparar-les) quan els termes i els mecanismes teòrics es materialitzaven en el món real com si fossin paraules màgiques que permetien modelar aquella part de la realitat que t'interessava. Avui passarà una miqueta d'això en aquest bloc, ja que no fa gaire vaig parlar, de forma molt teòrica, de com determinades lleis poden ocasionar grans injustícies en cas de no utilitzar-se correctament. I tot i que vaig posar alguns exemples, l'actualitat ha decidit donar-me un cop de mà i m'ha ofert un clar exemple d'allò que volia explicar, un exemple que té nom propi : Egunkaria.

Egunkaria era el nom d'un diari que s'editava íntegrament en basc. Ara farà uns set anys els responsables del diari van ser acusats de vinculació amb ETA i a partir d'aquell moment va començar l'infern amb l'aplicació de la llei antiterrorista, una d'aquelles terribles lleis que, a la pràctica, elimina de cop tots els drets que tenen els acusats, comportant, entre altres coses, el tancament immediat del diari i el trasllat dels acusats a la Audiencia Nacional. I ara, set anys després, set anys en que aquesta gent ha hagut de passar un autèntic infern, ha estat la mateixa fiscalia qui ha demanat l'absolució de tots ells. Davant d'aquest fet força inusual, juntament amb l'estudi de les evidències del cas, els jutges han procedit a l'absolució de tots ells, deixant ben clar que el jutge que va portar el cas no tenia cap tipus d'autoritat per a ordenar el tancament del diari i que no havia cap tipus de contingut en la línia editorial que indiqués cap tipus de vincle de la publicació amb la banda terrorista. Aleshores, us podeu preguntar,... què va passar?

Doncs bé, el que va passar és que certes organitzacions de pell massa fina amb tots els que no pensen com ells, com ara Victimas del Terrorismo y Dignidad y Justícia van denunciar al diari... perquè estava escrit en basc! Els jutges han hagut de recordar que «l'estreta i errònia visió segons la qual tot el que tingui a veure amb l'eusquera i la cultura en aquesta llengua ha d'estar fomentat o controlat per ETA és una valoració errònia de dades i fets». Aquest fet, de claredat suprema per a qualsevol ment mínimament lògica, no va ser interpretat així al seu moment i amb la complicitat de la majoria de la societat espanyola, que es va dedicar a insultar i menysprear a les poques veus que van sortir en defensa dels acusats com bé explicava en Vicent Partal l'altra dia, va fer caure el pes de la més terrible de les lleis a uns innocents. I el pitjor de tot és que encara no s'ha acabat, ja que aquesta gent encara han d'afrontar una altra acusació que els acusa de finançar ETA. Si aquesta també es desestima, aleshores podran demanar a l'Estat una compensació.

Tot i que l'Estat acabi pagant aquesta compensació jo trobo que no hi ha prou, ja que penso que qui realment ho hauria de pagar són els que van impulsar l'acusació: Víctimas del Terrorismo i Dignidad y Justícia. No pot ser que s'hagin d'utilitzar els diners dels nostres impostos per a que aquesta colla d'ultradretans es dediquin a fer la vida impossible als que no pensen com ells. I també haurien de pagar, com no, el jutge que va portar el cas i els membres de la Guardia Civil que el van investigar, perquè no es pot tolerar que l'encarregat, en teoria, de vetllar per a que el procés s'ajusti a la legalitat s'extralimiti amb les seves decisions, com tampoc es pot tolerar que els cos de seguretat de l'Estat s'encomanin d'aquella complicitat que comentava abans, i arribant a emetre informes que eren "tan sols meres ingerències o deduccions del seu autors", tal i com afirmen els jutges en la seva resolució. Però el pitjor de tot és que... demà ens pot tocar a qualsevol de nosaltres !

I, ja per acabar, també voldria recordar "a qui correspongui" que si el que volen és perseguir terroristes no sempre cal mirar cap a Euskadi i utilitzar complicats mecanismes d'espionatge. A vegades, simplement, cal llegir el diari...

Font: Levante
Font: Levante
Font: Levante
Font: Levante
Font: Levante
Font: Levante
Font: Levante
Font: Levante


Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

dilluns, 12 d’abril del 2010

Només per molestar


(Encetem un micaco lingüístic...)Espanyol i català

Com tothom sap, els catalans parlem català per molestar. Dels milers de llengües que hi ha al món, la catalana és la única que els seus parlants utilitzen amb la finalitat de tocar els dallonsis als seus veïns. De fet, el mític Otger Cataló va inventar aquesta llengua només amb la finalitat de molestar a castellans i aragonesos. Als primer perquè som una colla d'envejosos que volem acabar amb el seu idioma i als segons perquè tenim un complexe d'inferioritat enorme ja que no som més que un troç del Reino de Aragón. Aquest complex d'inferioritat és el mateix que fa que els catalans no reconeguen mai que, pel matei temps en que vam pertànyer al Reino de Aragón, també vam formar part del Regne de Polònia. Per sort, els nostres veins ja s'encarreguen de que no oblidem part de la nostra història i per això, sempre que poden, ens anomenen "polacos".

I com els catalans a més de portar la enveja i el complexe d'inferioritat dins nostre també som molt rancorosos (coi, em començo a fer por jo mateix!!) avui dia encara mirem de fer la vida impossible a aquells pobres i innocents castellanoparlants monolingües que volen viure amb nosaltres. És per això que, entre altres coses, els obliguem a posar els rètols dels seus comerços en català...

Font: 20 minutos

... i vetem obres teatrals per estar representades en espanyol com deia l'altra dia un actor espanyol ...

Font: El Mundo

... que afegia : "A sus 70 años, parece estar cansado de patetismos políticos y se queja de que su montaje pueda ser vetado en comunidades como Cataluña y Valencia por el hecho de estar hecho en español." Realment terrible, tot i que no sé que potser més terrible, si aquesta prohibició o la manipulació mental que han de fer des de la Generalitat de Dalt i que fa que tots els principantins no recordem res d'això que comenta aquest bon senyor. I ha de ser una tècnica manipuladora realment potent, ja que jo juraria que he vist més d'una (i de dos i de tres...) obres teatrals a Barcelona en espanyol i que, fins i tot, posaria la mà al foc que el gran Pepe Rubianes va actuar llargs anys en aquest idioma a un teatre situat a la Rambla. Aquesta tècnica de neteja de cervells també l'ha de practicar la Generalitat de Baix, ja que també juraria que des d'aquell a institució és va obligar a una companyia principantina de teatre a fer més representacions en espanyol que en català. Quines coses que té la manipulació mental ! I una manipulació mental de primera fila escolti, que miri vostè que li fem dir als que han vingut de fora ...

Font: Avui

Deixem al teatre per passar al cinema, un altre dels camps en que, darrerament, els catalans em projectat les nostres frustacions i volen fotre a tots els demés. Per sort hi ha gent com la Rosa Díez que veu tot molt clar i s'atreveix a dir-lo lliurement ...

Font: Avui

... queda clar oi? A la gent no li interessa el cinema en català perquè opten per no anar a les sales que l'ofereixen. I encara s'ha quedat curta !! Jo afegiria que tampoc els interessa el cinema en anglès perquè, porcentualment, tampoc van tants a veure pel·lícules en aquest idioma... o cinema en mandarí o en llatí, perquè tampoc van gaires a les sales que els ofereixen. De fet, pensant una mica, a la gent de Badalona tampoc li interessa gaire anar al centre utilitzant el carril bici ja que ningú ho fa (i que no hi hagi cap carril bici per anar al centre és més una anècdota que una altra cosa...). Així mateix, la gent tampoc sembla tenir ganes d'anar a Olot en ferrocarril, perquè ningú hi va (i el fet que no hi hagi estació de ferrocarril a la capital de La Garrotxa és bàsicament curiós). I és que la Rosa ho té prou clar ...

Font: Avui

... res, que som una colla d'acomplexats ! Però què és això de no canviar d'idioma quan l'altra persona deixa anar una paraula en espanyol? Ai mare que tenim el virus Otger Cataló dins nostre !! Veieu com som el pitjor que hi ha ? Si és que en el fons, tot això ho fem només per molestar ...



Nota Comentarística : A la notícia de El Mundo a un dels comentaris es podia llegir ...

Font: El Mundo

... quins maleducats aquests que parlen només valencià! I què ben educats aquells que viuen a una terra que té un idioma propi i no es molesten ni en entendre'l !!


Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

divendres, 9 d’abril del 2010

Edificis amb potetes


(Encetem un micaco bellugadís...)Potetes

Estem acostumats a pensar que els escenaris de la nostra vida diària són estàtics i no pateixen cap tipus d'alteració, tot i que, realment, són tan dinàmics com la vida mateixa, encara que a un ritme diferent al nostre. I és que les nostres ciutats i pobles també canviem amb el temps i cap d'elles tindrà ja, segurament, el mateix aspecte de quan vau ser xiquets. Així, moltes vegades ens quedem parats al veure que un establiment comercial "de tota la vida" ja no hi és al seu lloc de costum perquè l'han traslladat de local. I si això ens passa amb un negoci, imagineu el que ens passaria si veiéssim que tot un edifici sencer s'ha canviat d'indret ! De casos d'aquests a Barcelona ciutat n'hi ha uns quants, i avui us proposo una petita excursió per a conèixer alguns d'aquests curiosos edificis amb potetes de la Ciutat Comtal.

Avui seguirem aquesta ruta, si cliqueu al damunt de l'imatge podreu accedir al seu format en Google Maps ...

Ruta edifici amb potetes

... com gairebé sempre em moc en transport públic començarem la passejada des de la sortida de la parada de metro de Passeig de Gràcia a la Gran Via de les Corts Catalanes. Anem per la Gran Via i després agafem el carrer Roger de Llúria pujant fins el carrer d'Aragó, i allà trobarem la primera parada d'avui: l'església de la Concepció (punt 1). Aquesta església havia estat l'església del Monestir de Jonqueres, situat a prop de la Plaça Urquinaona. Aquest monestir havia estat un centre important on anaven a parar els fills de la noblesa barcelonina. L'edifici data del segle XV tot i que a finals del segle XIX es va traslladar tant l'església com el claustre gòtic a la seva ubicació actual. Paga la pena visitar aquest curiós claustre gòtic de l'Eixample, l'entrada al qual es fa pel carrer Roger de Llúria. També cal a dir que el campanar de l'església és un afegit posterior, ja que és (amb afegits) el campanar de l'església de Sant Miquel, una de les més antigues de la ciutat actualment desapareguda

Església de la Concepció
Claustre de l'església de la Concepció

... seguim la nostra passejada carrer Roger de Llúria amunt i girant després pel carrer Provença, que ens farà passar al costat de la famosa Casa Milà (punt 2) o, com més és coneix, La Pedrera, que tot i no haver tingut (de moment) potetes sempre és agradable de veure. Continuem el nostre camí i arribem a la Rambla Catalunya, on tornem a girar fins arribar pràcticament a la cantonada del carrer Rosselló, on trobem el segon edifici amb potetes del nostre recorregut: l'església de Sant Ramon de Penyafort (punt 3).

Església de Sant Ramon de Penyafort

Aquesta església, també del segle XV, correspon justament a un altre monestir: el de Santa Maria de Montsió, que estava situat a l'actual carrer Montsió cantonada amb l'Avinguda del Portal de l'Àngel. De forma similar al cas anterior a finals del segle XIX van ser traslladats fins aquest indret de la Rambla Catalunya tan l'església con el claustre de l'antic convent... tot i que el claustre va tornar a moure's quan a mitjans de segle XX la comunitat de monjes va decidir traslladar-se a un nou convent a Esplugues de Llobregat i van emportar-se el claustre gòtic amb elles.

Continuem la nostra passejada per la Rambla Catalunya però ara en direcció contraria, i tranquil·lament anem baixant cap a Plaça Catalunya, la travessem i passem pel costat del l'església de Santa Anna (punt 4), que anteriorment fou convent i col·legiata i que tot i haver perdut algunes de les seves edificacions originals de moment no s'ha mogut del lloc. Continuem la nostra ruta fins a la Plaça Nova, on creuarem les torres romanes i anirem a parar a la tranquil·la plaça de Sant Felip Neri lloc on, si ens fixem, veurem una casa que llueix un lleó curiós a la façana ...

Detall de la façana del Museu del Calçat
Façana del Museu del Calçat

... aquesta és la Casa del Gremi de Sabaters (punt 5), construïda a mitjans del segle XVI al carrer de la Corríbia, al davant de la Catedral. Aquest carrer va desaparèixer a l'obrir-se l'Avinguda de la Catedral i a mitjans del segle XX es va traslladar aquesta casa que podem veure a la seva ubicació actual. El lleó correspon al lleó de Sant Marc, patró dels sabaters, i actualment l'edifici allotja el Museu del Calçat. Sortim de la placeta i fem via cap a la no menys fantàstica Plaça de Rei (passant, per exemple, pel carrer Paradís) on trobarem un altre dels edificis amb potetes de la ciutat: L'antic palau Clariana Padellàs (punt 6)

Antic Palau Clariana Padellàs
Detall del patí de la casa Padellàs

Aquest palau del segle XV estava afectat per les obres de la Via Laietana i es va traslladar l'any 1931 a la seva actual ubicació fent cantonada amb el carrer del Veguer i la Plaça del Rei. Va ser justament durant l'excavació dels seus fonaments quan es van trobar importants restes romanes de la ciutat de Barcino que ara formen part del Museu d'Història de la Ciutat de Barcelona.

Continuem fins el darrer punt de la nostra passejada que trobarem al carrer Ample. Podem arribar, per exemple, passant pel carrer de la Dagueria, el de La Palma de Sant Just, del Cometa i el del Regomir. Una vegada al carrer Ample anem fins a la façana que té l'església de la Mercé (punt 7) en aquest carrer ...

Façana lateral de l'església de la Mercé

... i si la mirem el que estarem mirant serà la façana renaixentista de la desapareguda església de Sant Miquel, església de la que ja haurem pogut observar el seu campanar al punt 1 d'aquest recorregut. La figura del timpà ho deixa ben clar, l'arcàngel Sant Miquel, cap dels Exèrcits de Déu, representat com un àngel amb armadura de general romà amenaçant amb la seva espasa a un dimoni.

I aquí acaba la passejada d'avui, i caldria dir que no estan, ni de bon tros, tots els edificis amb potetes de la ciutat en aquest breu apunt. Ah... jo per acabar la passejada vaig aprofitar per passejar pel moll i després anar a agafar el metro a la parada de Drassanes, però de ben segur que podeu trobar altres variacions molt millors.



Nota Mapística: Afegeixo una imatge del Google Maps on es situen (aproximadament) les ubicacions originals dels edificis amb potetes dels que us he parlat. Bon cap de setmana !

Mapa amb les ubicacions originals

Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!