dimecres, 3 de març de 2010

Tots els gossos van al cel


l'Habi

Descriure a l'Habi (també coneguda com a Pimpeta) és força fàcil: és la versió canina del gat Garfield ! De la mateixa manera que el gat taronja atigrat odiava les panses, a la Pimpeta no l'agradaven gens els alls: podia menjar-se un plat de llenties estofades i deixar perfectament nets els alls que trobés al fons del plat. Si és prou coneguda la passió d'en Garfield per la lasanya, a l'Habi li passava el mateix amb les pizzes (i les seves caixes); al gat li encanta afilar-se les ungles al sofà i a la Pimpeta perseguir qualsevol pedra que li llancessis (i que després portava a la boca fins que li llençaves una altra); al felí taronja no havia forma de treure'l de casa si plovia i la Pimpeta s'estirava a terra panxa enlaire si anaves per un camí que a ella no li agradava i si el gat atigrat tenia molt clares les seves pautes alhora de dormir (un mínim de 12 hores) l'Habi tenia tot un ritual en que agafava la seva manteta i es feia una combinació de donut i sac de dormir on no es veia un trosset de gossa fora de la manta per enlloc !

Lamentablement la setmana passada es va haver d'anar d'aquest món per a tristesa de tots nosaltres. Espero que allà a on estigui els camps siguin verds (com a ella li agradaven), les pedres juganeres i les pizzes celestials !



Me'n vaig al badiu ...
Visca la terra !!

9 comentaris:

Rita ha dit...

Sé que no es passa bé en moments d'aquests, carquinyol. Doneu-vos temps.

Pel que dius, havia de ser una monada i les monades s'enyoren més...

Ànims i una abraçada ben forta.

AhSe ha dit...

Quants anys tenia?? Pel que dius sembla que era molt selectiva...

Albert B. i R. ha dit...

Em sap molt de greu. Hi ha gent que li costa d'entendre, però al final se'ls acaba considerant com de la família.
Molts ànims!

XeXu ha dit...

Vaja, ha de ser molt trist que passi això. Una abraçada company, segur que guardaràs molts records agradables d'ella.

Dan ha dit...

Vaja! Un moment difícil. Ànim. Però el titol que has posat no es correcte. Segur que l'Habi era genial, però hi ha gossos dolents amb ganes. Aqurests no aniran pas a cap cel.

tobuushi ha dit...

Aquí al Japó als gossets se'ls fa un funeral com als humans, al temple i amb monjos. Perquè al Japó, els animals també tenen ànima. El gossos són déus enviats per Déu per protegir-nos. Ara fa quatre o cinc anys vam celebrar l'Inudoshi, l'any del gos.
De ben segur que aquesta wan-wan trobarà un bon lloc al Tengoku ( el cel ).

tobuushi ha dit...

Curiosament he trobat un article sobre els japonesos i els gossos començant per la història d'un home del meu poble, Hiratsuka.
http://search.japantimes.co.jp/cgi-bin/fl20100228x1.html

Carquinyol ha dit...

Moltes gràcies a tots !! Voldria aclarir (i hauria d'haver-lo fet abans) que l'Habi no era pas la meva gossa sinó la de la meva cunyaeta i el meu cunyaet, però li tenia molta estima per la seua forma especial de ser.

rita: jo la trobaré a faltar, però els meus cunyaets si que estaven els pobres fatal ! Moltes gràcies !

Ahse: tenia 8 anys i una personalitat única! tot una geni i figura !

albert: realment és així com dius. Moltes gràcies !

xexu: gràcies noi !

dan: gossos dolents? no sé... un company em va dir una vegada que això d'analitzar el comportament dels animals des del punt de vista humà sol generar errades d'interpretació... ;)

tobuushi: Costa imaginar que certs animals no tinguin anima, entenc perfectament als japonesos. Moltes gràcies per l'enllaç i si, segur que la Pimpeta ja està gaudint del seu espai al Tengoku !

nimue ha dit...

ooh!! et comprenc, Carquinyol... a la meua família tenim unes quantes gossetes al cel. Espere que es trobaran amb la Habi i perseguiran pedres i menjaran pizza totes juntes.

Publica un comentari a l'entrada