dimecres, 24 de març de 2010

El gat que va venir per la teulada


En Descarat

Quan darrerament parlo d'un animalet no és pas per donar bones notícies i avui, lamentablement, la cosa no canviarà. No vaig saber mai el seu veritable nom. Nosaltres l'anomenàvem Descarat i una nit d'agost va apareixer al badiu de la casa de ma mare mentre sopàvem. Ens va fer gràcia perquè era molt atrevit, espavilat i petitó, semblava ben bé una minicòpia del gat de ma mare, en Mixino. Poc a poc va anar venint cada dia. Més tard vam saber que no era un gat rodamón, tenia casa però com el seu amo sovint estava fora el gat es dedicava a recórrer el veïnat. I així va estar més de dos anys, vivint més a casa de ma mare que a la seva fins que un bon dia fa poc no va aparéixer a prendre el seu acostumat esmorzar... i és que, pobret, l'havia atropellat un cotxe.

A mi sempre en quedarà la imatge del gatet baixant les escales i venint per sota de la meva cadira a fer-me festes mentre estava redactant la memòria del projecte final de projecte. Espero que estigui a un lloc on pugui gaudir del seu caràcter nerviós, extravertit i curiós.



Me'n vaig al badiu ...
Visca la terra !!

9 comentaris:

kika ha dit...

noi, quines notícies més tristes...

AhSe ha dit...

Deu meu, quants desastres... Pobres animals!! :-((

AhSe ha dit...

Deu meu, quants desastres... Pobres animals!! :-((

sànset i utnoa ha dit...

Ostres, això no m'ha agradat.

Fa temps que penso que m'agradaria tenir un gat, m'agraden aquestes bèsties, les úniques de tota la història que es van domesticar per voluntat pròpia. Em tira enrere que pugui passar una cosa com aquesta.

*Sànset*

Albert B. i R. ha dit...

Sap molt de greru tot el que li pugui passar a un animal. S'els acaba apreciant moltíssim i, si els tens a casa, esdevenen un més de la família. Hi ha una veïna que, després de morir-se-li el gos, va jurar que mai en tindira cap més per no haver de patir tant. Ni una setmana després, ja tenia un acompanyant.

XeXu ha dit...

Caram nano, no t'acostis a més bestioles que ets un perill! No home, que bèstia que sóc, em sap molt greu, que s'estimen molt els animalons aquests.

Thor ha dit...

Quins ullarros és gastava el mixinêt!
En la cultura Egipcia, els gats gaudien de bona feina a l'altre barri. Segur que disfrutaría al vostre costat que és lo important.

Carquinyol ha dit...

kika: doncs sí...

ahse: realment sí !

sànset i utnoa: Home els animalets es moren, això és inevitable, i de vegades hi ha accidents...

albert: Jo en canvi conec uns quants que no en van tenir cap més

xexu: no, si en el fons tens raó...

thor: espero que si que gaudis !

sànset i utnoa ha dit...

Això últim que m'has dit m'ha sonat massa a El Padrino...

*Sànset*

Publica un comentari a l'entrada