Història i Llegendes
Potser tenim certa tendència a pensar que les societats dels temps passats estaven estructurades de forma similar a la nostra, tot i que en realitat aquesta estructura era ben diferent, com també passava el mateix amb les seves classes, estaments, organismes, lleis i regles socials. Així, per exemple, quan avui en dia parlem de la classe privilegiada es sol sobreentendre que estem parlant de la classe dirigent o classe alta, però a l'Antic Règim, moment en que es va originar l'expressió, una classe privilegiada era una classe que podia tenir 'privilegis'. I un privilegi no era més que un honor o permís garantit per una persona o govern per realitzar una determinada activitat. Aquests privilegis podien anar a parar a un estament en general (com ara la noblesa o el clergat) o bé a persones individuals... però on no solien anar a parar era al poble pla, i per això se'l coneixia com a estament no privilegiat.
Un dels privilegis que tenia el clergat era el de disposar d'un fur eclesiàstic, o sigui, una jurisdicció pròpia a favor dels clergues, els quals no podien ser jutjats pels tribunals civils. Aquest privilegi tenia una delimitació espacial i, per tant, només era vigent en certes zones, com ara l'interior dels temples i sovint s'utilitzaven cadenes o altres símbols per delimitar la frontera del privilegi. Així els tribunals civils ordinaris i altres organitzacions o institucions com ara milícies, ordres o fins i tot agents reials no tenien autoritat allà i, de fet, tenien fins i tot prohibit entrar-hi dins. Quan algú traspassava aquest límit i es ficava dins d'aquella zona se li aplicava aquest fur i, per tant, no podia ésser perseguit per cap organisme que estigués fora d'ell. A aquest fet se li anomenava "acollir-se a Sagrat" i no era estrany que malfactors i perseguits en fessin ús d'aquesta particularitat. Ara bé, hem de recordar que si hom sortia dels límits perdia aquella protecció.
Però com tota explicació queda més clara amb un exemple, anirem fins a la Seu de Barcelona per a veure com era allò d'acollir-se a Sagrat. Si mai heu passejat entorn d'aquest edifici potser haureu vist que un dels carrers que l'envolta és el carrer de la Pietat, carrer que comunica el carrer del Bisbe amb el carrer dels Comtes tot circunval·lant l'absis de la Catedral ...
... si consulteu el nomenclàtor de la ciutat de Barcelona, veureu que s'explica que el nom d'aquest carrer ve donat pel nom d'una de les portes més antigues de la Catedral que s'obre a aquest carrer i que s'anomena Porta de la Pietat. Precisament era per aquesta porta per la qual, diu la tradició, havien d'entrar tots aquells que volien acollir-se a sagrat dins de la Seu, i és per això justament que en aquesta porta llueix al seu timpà un relleu de fusta amb la representació de La Pietat (el dolor de Maria amb Jesús mort a la falda) com a signe de perdó pels errors soferts i per les malifetes comeses.
Ara ja sabem per on entraven els que volien acollir-se a sagrat, però què feien aquestes persones una vegada dins? Per poder acollir-se a Sagrat no podien sortir del recinte de la Seu, així què... on vivíem? Doncs bé, la tradició també ens explica això i ens diu que hi havia una petita cambra, molt reduïda, amb una petita cuina i una petita finestra on podien refugiar-se. Aquesta cambra estava ( i està perquè encara existeix ) al damunt de la Porta de Santa Eulàlia, l'altra porta del claustre que s'obre al carrer del Bisbe just davant del carrer de Sant Sever. A aquesta cambra s'hi puja per una escaleta situada just darrera de la porta que tanca aquesta entrada de la catedral i que, si us fixeu, podreu veure en la següent foto ...
I tot i que totes aquestes costums i regles socials ja han desaparegut avui dia, els vents del temps no s'han endut aquelles sensacions d'estar a un lloc de refugi que encara avui en dia ens transmeten les esglésies i catedrals, tot i que si aquesta sensació és espiritual, sensorial, de pau i tranquil·litat o simplement una ombra de temps passats gravada dins del nostre inconscient col·lectiu no seria jo capaç de precisar-ho.
Nota Consultiva: Voldria recordar-vos que aquest proper 28 de febrer hi ha convocades noves consultes sobre la independència a uns quants municipis del Principat. Animo a tots aquells de vosaltres que pugueu participar a fer-ho i, de pas, recordo que en el cas de Molins de Rei (on col·labora la nostra companya Kika) el dia 27 (o sigui, demà) celebra una Marató de la Consulta ! Bon cap de setmana !
7 comentaris:
Company, molt bona explicació; clara i entenedora. De fet, fins i tot, antics delinqüents o gent amb importants deutes que no podia afrontar, es refugiava en convents i monestirs, que també disposaven d’una llei paral•lela que els animava a “acollir-se a sagrat”.
El que és fotut, és que a l’Estat espanyol no es va abolir fins l’any 1978...
*Sànset*
Això del "fur ecelsiàstic" vindria a ser una cosa semblant de la que gaudeix el Berlusconi a Itàlia?
molt interessant i molt ben explicat! tot! :-)
Conixia l'acolliment a Sagrat, però no el procediment que es feia a la Seu barcelonina. Moltes gr`cies per aquest post tan interessant.
Tinc entès que el timpà de la Pietat és de plàstic ja que substitueix l'original que va patir un intent de furt... però no ho sé del cert. Llegenda urbana?
Desconeixia tot això, gràcies per la magnífica explicació!
I què passava quan de cop 20 malparits volien acollir-se al sagrat tots al mateix temps, al mateix lloc, a la mateixa cambra petita? La cambra esdevenia "cambra-patera" i els sacerdots intentaven denunciar-los a algun bisbe o què?
sànset: no ho sabia pas que havia estat vigent fins el 1978!! Gràcies per la dada !!
albert: una cosa similar però de menys poder ;)
kika: Moltes gràcies !
met: L'original de fusta està al Museu de la Seu, el que hi ha actualment és una còpia, però no sé pas si de fusta o de plàstic :(
rita: de res, per això estem !
ahse: què fan 20 persones a una cambra petita? ummm... jugar al Twister ? :P
Publica un comentari a l'entrada