Passar pàgina

El món on vivim

(Encetem un micaco simbòlic...)

Tot i que no passa gaire sovint, de tant en tant el món ens ofereix detalls amb els que mostra la realitat amb una senzillesa brutal, sovint carregada d'una deliciosa ironia que ni el més fi dels humoristes anglesos seria capaç d'igualar. És aleshores quan els que veuen el bosc mostren un somriure de maliciosa satisfacció esperant que aquells que només veuen l'arbre descobreixin finalment aquella realitat que, per alguna raó, oculten als seus ulls

Cap a finals de la dècada dels 90 el Parlament Europeu va demanar als estats membres que enviessin "alguna obra d'art o objecte que fos representativa de la seva vida política, parlamentària o ciutadana". França va enviar un bust de Victor Hugo i un manuscrit de la seva llei d'amnistia, Grècia, Portugal i els països escandinaus obres d'art, Irlanda i Gran Bretanya pintures i imatges històriques dels seus parlaments i a Espanya (ai, Espanya), el Gobierno d'aquells temps (en mans del PP) va decidir enviar una còpia de la Constitución. Però no una còpia qualsevol no... una còpia original signada pel Rey de España y los Padres de la Constitución de la que només hi ha quatre còpies al món. D'aquesta manera, aquell text tan reverenciat pels polítics d'aquest Estat que ens toca patir va sumar-se les eleccions dels altres estat membres de la UE i es va exposar a una de les sales més transitades de l'Eurcambra. Així, de l'any 1998 qualsevol persona que transita per aquell lloc pot veure com l'Estat Espanyol està representat per ...

... i en un d'aquells cops dels que parlava al començament, en una metàfora sensacional, la vida ens mostra, amb una única imatge, la veritable raó de ser de la Constitución i de la Monarquia espanyola, unint-les en una única pàgina amb "el águila de San Juan", el jou, les fletxes i el "una, grande, libre", en el que podriem anomenar l'equivalent a "la teoria del tot" des del punt de vista d'explicar el perquè del que passa a l'Estat Espanyol i, sobretot, de la reticència de molts a tocar una sola coma d'un text que ja té més de trenta anys d'existència. I és que la imatge anterior et fa recordar de seguida allò del "atado y bien atado" i aquella dita castellana que diu "de aquellos polvos estos lodos".

Doncs bé, resulta que ara, uns 12 anys després (i si algú sap perquè s'ha trigat tan en que s'adonessin d'aquest fet que m'ho expliqui), un grup d'eurodiputats catalans de CiU, Esquerra i ICV s'han adonat d'això i ha exigit que es retiri aquest símbol franquista de la seu de l'Eurocàmbra. De fet, a europarlamentaris alemanys i italians s'han afegit a la protesta i també els ha semblat escandalós que al mateix cor de la Unió Europea s'exhibeixi estètica feixista. Tan escandalós ha estat que fins i tot el PSOE s'havia mostrat favorable a canviar aquest element i la vicepresidenta del Gobierno va declarar "evidentemente debe sustituirse".

Però, ai-làs... van arribar els senyors del PP i van al·legar que aquell text té "un valor històric incalculable" i que "era lògic que ERC demanés la retirada, però el PSOE hauria de tenir en compte que era la Constitución aprovada en referèndum pels espanyols" i ens van crear una segona metàfora deliciosa, veient com el PSOE canviava de bàndol (quina cosa més estranya...) i s'unia a les tesis del PP de cercar una altra solució en una nova representació d'aquella vella cançó que deia "si tu me dices ven, lo dejo todo"... Però anem al gra... quina era aquesta nova solució? Doncs la nova solució ens dona la tercera rica, dolça, fantàstica i alegre metàfora d'avui: passar pàgina. Molesten els símbols feixistes? bé, doncs donem-li la volta a la fulla i deixem una fulla on no hi apareguin ! De fet, segons diuen, és la mateixa solució adoptada al Congreso español on també tenen un exemplar d'aquests exhibit. No és genial la metàfora? Els símbols franquistes estan, però no els ensenyem i arreglat, tal com diuen els castellans "ojos que no ven, corazón que no siente"... igual igual que el que van fer fa anys en aquell moment màgic d'allò que anomenen Transición on, una nit, els dirigents del règim se'n van anar a dormir franquistes fins al moll de l'ós i es van llevar demòcrates de tota la vida, que això si era màgia i no el que passa a les pel·lícules del Harry Potter ! De sobte no hi va haver cap franquista viu enlloc, una passada de full enorme que, sembla ser, avui en dia volen continuar rememorant. De fet, si una vegada ja els hi va sortir bé...

Això sí, s'ha de reconéixer que, amb aquesta lectura, l'objecte en qüestió era representatiu de la vida política! . I pensar que amb aquest apunt es pot explicar els darrers trenta i pico anys de la política espanyola i l'estat actual de la mateixa !. En tot cas, si finalment l'anèssin a canviar, jo proposaria l'objecte per excel·lència representatiu de la vida ciutadana de l'Estat: una pilota de futbol !

• (img) gl0ry
• El Periódico
• Avui
• Avui

Nota artística : Tots aquells els que ens fiquem amb els símbols franquistes potser ens haurem de replantejar aquest fet, ja que sembla ser que tots ells eren veritables obres d'art, o almenys això diuen tots aquells que lluiten per a que es mantenguin ben presents. Una de les darreres enamorades de l'art que s'han apuntat a això ha estat Rita Barberá, que respecte a l'estàtua a cavall de Franco propietat de l'Ajuntament de València que hi ha a Capitania General i que el Ministerio de Defensa ha notificat que pensa treure d'allà ha contestat que s'ha de trasllar al Museu d'Història Militar ja que era obra de "un escultor importante" i això s'havia de valorar des del punt de vista de conservació del patrimoni. Ai mare, la Rita preocupada pel patrimoni ? I què passa aleshores amb el Cabanyal i al Carme, on sembla pas que no té tans miraments? Potser si els veins aixequessin estàtues del Caudillo la Rita s'ho miraria amb altres ulls...

Me'n vaig al badiu...

Visca la terra !!