Mostres caduques de modernitat

El món on vivim

(Encetem un micaco urbanístic...)

En el període comprés entre mitjans del segle XIX i començaments del segle XX els cascs antics de les nostres ciutats van patir una gran quantitat de transformacions. I és que en aquest interval de temps al terrible efecte que tenien els conflictes bèl·lics i les revoltes socials sobre l'entramat urbà se li va afegir un altre que va sorgir amb molta força: la modernitat. Aquesta modernitat venia encapçalada per una emergent classe burgesa que heretava tots els beneficis d'una relativament recent revolució industrial i que frisava per demostrar el seu poder en tots els àmbits possibles; així, tenint com a referència les grans capitals europees es va començar a implantar la modernitat dels amples i rectes carrers, ja no només a les noves expansions urbanes que es projectaven sinó també a l'antic cor de les velles ciutats, ciutats que tot just acabaven de veure com s'havien enderrocat les seves velles muralles medievals. Un esforç lloable i ventatjós per a les vil·les, però amb un enorme cost patrimonial, ja que la conservació del patrimoni històric no tenia molt de pes en aquella època, tot i que es van aixecar nombroses protestes i que es van fer diverses actuacions que van reduïr l'enorme impacte que aquelles obres tindrien per a les ciutats. D'aquesta manera, i en nom de la modernitat, es van fer desaparèixer un bon grapat de carrers i d'edificis històrics per a sempre més.

En el cas de Barcelona aquestes transformacions de la ciutat vella es van plasmar de diferents formes, però l'obra més imponent és, sens dubte, la Via Laietana, que va comunicar el recentment creat Eixample amb el port. Unes altres mostres d'aquelles actuacions van ser el carrer Ferran, per a comunicar la Rambla amb la Plaça de Sant Jaume (tot i que jo personalment prefereixo la màgia dels carrers del Call i de la Boqueria per a fer la mateixa ruta) i els carrers Jaume I i Princesa per a comunicar la Plaça de Sant Jaume amb la Ciutadella. I així, d'aquesta forma, la ciutat vella de Barcelona, que ja va patir una bona amputació amb la construcció de la Ciutadella al segle XVIII va quedar quartejada per acció d'aquests nous carrers. Afortunadament, uns quants anys més tard la importància de conservar els edificis i les barriades històriques va guanyar pes i avui en dia serien impensables accions tan dràstiques sobre el paisatge històric urbà d'una ciutat.... o potser no.

Saltem d'un cap i cassal a un altre i aterrem a València, en concret al barri del Cabanyal. Aquell indret era un municipi independent anomenat el Poble Nou de la Mar, vil·la principalment pescadora amb una peculiar trama urbana en retícula derivada de les alienacions de les antigues barraques paral·leles al mar que ha arribat fins als nostres dies. Cap al segle XVIII es va convertir en una zona de descans i oci on els més afavorits tenien alqueries al costat de les barraques de sempre. L'any 1897 València es va annexionar aquella zona com a barri nou i més endavant, aquella zona, va adquirir el títol de Bé d'Interés Cultural (BIC) tan per la seva trama urbana com per algunes de les edificacions existent. Actualment una part força important del barri està en perill de desaparèixer, ja que tan la Generalitat de Baix com l'Ajuntament de València tenen planejat allargar l'Avinguda de Vicent Blasco Ibánez fins al mar, i això significa travessar pel ben mig del barri del Cabanyal i enderrocar una bona part dels seus edificis.

I estaven justament en aquesta feina les dues administracions valencianes sense fotre gens de cas a les nombroses protestes dels veïns del Cabanyal quan des del Ministerio de Cultura espanyol es va ordenar la paralització de les obres ja que es consideraven que aquestes eren "un acte d'espoli del patrimoni històric" al ser la zona declarada BIC. Aquesta va ser l'espurna que va encendre un altre conflictePP-PSOE en el qual vam poder comprovar, entre altres coses, que :

· El PP sempre utilitza la mateixa tècnica per enfrontar-se a allò que li desagrada, una barreja d'indignació, radicalització, cridòria, fer-se la víctima, inflexibilitat i un calculat i dissimulat augment de la tensió.

· Pels populars les lleis només són interessants si els hi són favorables, en cas contrari només són uns textos il·legibles que només serveixen per a dues coses : 1) modificar-les 2) no fer-les cas. En el cas del Cabanyal han optat per les dues, primer han començant amb la fase 2) i després s'han passat a la fase 1). Com? Doncs resulta que les àrees BIC ho són per definició dels governs autonòmics (el Ministerio l'únic que pot fer es actuar si hi ha perill d'espoli)... així que la via més fàcil per fer el que volien era modificar la seva pròpia llei per a que el Cabanyal deixi de ser BIC ! Però com això portava massa temps de fer, van optar per fer un decret-llei on la mateixa Generalitat de Baix pot garantir que una determinada actuació seva a una àrea BIC no atenta contra el seu patrimoni històric, i així lligar de mans al Ministerio de Cultura per a que no pugui actuar. O sigui, la versió en legalitat bananera del "yo me lo guiso, yo me lo como".

· El que fan els populars de la Generalitat de Baix amb les lleis li faria caure la cara de vergonya a un demòcrata de veritat. No només és dediquen a obviar aquelles resolucions judicials que no els hi agrada (com ara les que avalen la unitat de la llengua) de forma continuada sinó que es permeten el luxe de modificar-les a gust segons els seus interessos. Una prova clara de que aquest partit (com d'altres) es pensa que una majoria absoluta en democràcia és el mateix que una dictadura amb límit temporal.

· I si de fet ja sabíem que els populars que caminen pel País Valencià eren un gestors de diner públic lamentables amb una idea del que és la democràcia totalment vomitiu, cal afegir una elevada incultura històrica. I això va quedar ben palès quan un dels vicepresidents del Consell va comparar la decisió presa pel Ministerio de Cultura amb el decret de Nova Planta que va derogar els Furs del Regne de València... o sigui, està comparant una resolució contrària d'una administració més elevada amb la derogació del text màxim i fonamental d'un territori (allò que a l'Estat Espanyol es diu Constitución). No crec pas que la comparació sigui encertada. De fet, amb els Furs en vigor no hauria hagut cap tipus d'intervenció possible i les Corts valencianes haguessin tingut la darrera paraula... tot i que també serien un estat independent, és clar !

Però l'important és que el futur del Cabanyal està ara mateix en l'aire. El barri necessita una rehabilitació prou important, però això s'ha de fer mantenint el seu esperit i, realment, penso que això no és pas compatible amb l'ensorrament de bona part d'ell per a fer passar una amplia avinguda pel mig. Aquest tipus d'intervencions haurien d'haver passat a la història ja fa molt de temps. Però el pijtor de tot és que el seu futur es situa ara mateix enmig d'una de les tan repetides i cansades batalles PP-PSOE ... i això no sol portar res de bo.

• Il·legalitat valenciana
• L'alcaldesa i la història

• (img) Minusbaby
• Viquipèdia (Via Laietana)
• Viquipèdia (Cabanyal)
• Viquipèdia (Furs de València)
• Levante-EMV

Nota Olímpica: Què l'altre dia aparegui el batlle de Barcelona per a tornar a vendre'ns de nou el somni olímpic sense haver preparat ni que sigui mínimament una proposta amb cara i ulls consensuada amb els municipis del Pirineu on en teoria s'haurien de realitzar les proves és tot un exemple de com vendre fum electoralista i una clara mostra que tots els polítics dolents no estan a les files populars i en territori valencià. I a més el senyor Hereu és un dels més clars representants de la vessant espanyolista del PSOEc. Si és que aquest home ho té tot...

Me'n vaig al badiu...

Visca la terra !!