Història i Llegendes(Encetem un micaco llegendari...)
Sovint utilitzem la frase "de tota la vida" quan ens volem referir a alguna cosa que sempre hem vist al mateix lloc o algun procés que sempre hem fet de la mateixa vida. Però hi ha vegades en que aquesta frase té sentit literal, i no estic parlant de la vida d'una persona (que és una mil·lesima de sospir en el temps) sinó en temps d'una ciutat. Així, hi ha indrets i carrers a les nostres ciutats que van néixer amb ella i estan encara aquí mirant-nos, fa mil·lennis que ens miren i que les seves pedres ens xiuxiuegen històries que els van contar les pedres que hi havia abans en llengües estranyes i secretes, han viscut guerres i paus, han patit modificacions i canvis de nom, però romanen al mateix lloc des de que la ciutat va néixer.
Avui en parlarem d'un d'aquests carrers de Barcelona, un que va néixer alhora que ho feia la vella Iulia Augusta Paterna Faventia Barcino en temps en els que el mar arribava a on ara està l'església del Pi. De fet aquest carrer va formar part d'un dels principals carrers d'aquesta colònia romana, el Decumanus maximus, que anava de la Porta Praetoria, més tard coneguda com a Porta del Bisbe fins a la Porta Decumana, de la qual encara queden restes al carrer que estem tractant. Quin és aquest carrer? Doncs un d'aquells carrers amb nom curiós "de tota la vida", és clar : el carrer de Regomir.
D'on ve aquest curiós nom? Com passa sovint als carrers de Ciutat Vella, tenim dues versions: la històrica-oficial i la llegendària. La primera la podem trobar al nomenclàtor de Barcelona i ens explica que al segle XI el comte Miró I va restaurar el vell rec romà que portava aigua a la ciutat, desviant-lo cap al mar pel peu de la muralla, molt a prop del traçat d'aquest carrer, d'on agafà el nom aquella zona (rec de Mir). De fet,hi ha constància d'una mena de plaça forta al segle XI anomenada Castrum Regominorum, que podria correspondre a una fortificació feta al costat de la porta de la muralla de la ciutat. També podria haver influenciat en que alguna família noble o benestant que tingués terrenys en aquella zona l'adaptés com a cognom, ja que al segle XIII consta un tal Mateu Regomir com a conseller de la ciutat.
Però, com és habitual, l'explicació llegendària és molt més entretinguda i vistosa. Segons aquesta, quan Lluís I El Pietós vingué amb el seu exèrcit a conquerir Barcelona, el rei moro que la defenia es deia Gamir. Aquest, veient la gran desproporció de forces, es va sotmetre als cristians i aquests, mig en premi mig en càstig, el van permetre habitar al seu palau fins a la seva mort. Aquest palau, segons conta la tradició, estava aproximadament on avui existeix la Plaça de Regomir, mot que derivaria de Rei Gamir.
La tradició, però, encara ens conta més coses, com per exemple que al voltant del Palau del Rei Gamir van establir-se molts dels sarraïns que romangueren a la ciutat, fent que aquell indret se'l conegués com a Vilanova dels Sarraïns. Del Palau del Rei Moro es contava que tenia uns grans soterranis, i que en una volta d'aquests soterranis en Gamir havia amagat la seva corona, d'un valor fabulós, per tal de que els cristians no se la prenguessin i poder cenyir-la de nou quan els musulmans reconquereixin la ciutat, puix entre els moros hi ha la creença de que tornaran a Barcelona i la faran capital d'un gran regne musulmà. Altres tradicions afirmen que a aquells soterranis no només s'amagava la corona del rei Gamir, sinó també un gran tresor que els moros no van poder evacuar abans de la caiguda de la ciutat. Per això, afirmaven els nostres rebesavis, el Gran Soldà de la Moreria feia atacar sovint als seus pirates les costes de la ciutat, per a capturar barcelonins amb l'esperança de que algun d'ells el pogués conduir fins al tresor i la corona perdudes. A hores d'ara, però, sembla ser que no ho va aconseguir pas.
Anys més tard, l'edifici va anar a parar a mans d'una família noble barcelonina, que va fer gravar una làpida de marbre contant la història i la va col·locar, juntament amb una testa que reproduïa la cara ferotge d'un moro, a la cantonada de l'edifici amb el carrer Cometa. A hores d'ara no queda gairebé res d'això, ni tan sols l'edifici,... però qui sap, potser un dia, mentre passegeu pels indrets que envolten la plaça de Regomir, us crida l'atenció un estrany i enigmàtic esplendor daurat que sorgeix entre les pedres del terra...
Nota Personal : Cap de setmana llarg a Barcelona Ciutat... jo l'aprofitaré per anar a terres més enllà del Sènia !! Bon cap de setmana a tothom... i visca el Barça.
Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!
5 comentaris:
millor la història llegendària, sempre! jeje! i si té passadissos, soterranis i tresors millor encara! ;)
Que tingues bon pont!
Els cristians sempre s'han inventat contes dolents! Jo em quedare amb el rec d'en Miro, es molt mes probable (i agradable tambe).
Per cert ja he fet la passejada il-lustrativa pel carrer Petritxol. La veritat es que m'esperava mes...
Molt bon post!
Coneixia l'origen de Regomir pel nomenclàtor; que aposta pel comte Mir i la restuaració reg.
En canvi la llegenda del Rei Moro la ignorava. Segons la tradició aquest rei va inspirar la rondalla i la cançó del Gegant del Pi: L'al·legoria de la conquesta de Barcelona per part dels cristians carolingis.
Ja que començaves parlant de pedres; del carrer de Regomir m'agrada molt les restes de la porta romana que són visibles i accesibles des del Pati Llimona.
Nimue: és que queda molt de pel·lícula d'espasa i bruixeria, oi ?
AhSe: Això no és història, en l'àmbit del folklore popular, el més probable no és sempre el que té més encant !! Què t'esperaves més de Petritxol ?
Met: De la cançó del Gegant del Pi jo tinc una altra versió, a veure si la publico un dia d'aquests.
M'encanta que ens il·lustris. Desconeixia les dues històries...
Saps, dissabte, al passar pel carrer Ciutat, vaig explicar al meu visitant la història més o menys de la porta de l'Ajuntament que t'havia llegit a tu.
Si ens vas de bé!
Una abraçada!!
Publica un comentari a l'entrada