La nostra llengua(Encetem un micaco reividincatiu...)
Hi ha coses que més val no perdre-les perquè són molt difícils de recuperar i una d'elles és la dignitat. Visc a un petit país que té una greu mancança de dignitat, mancança que explica, en part, la situació en la que es troba. En Vicent Parlat va explicar l'altre dia un clar exemple d'això que comento.
Així, el bon d'en Vicent explica com no fa gaire, alhora d'assajar l'entrega dels Premis Nacionals de Cultura, algú va preguntar als premiats si cap dels presents no entenia el català. Un dels presents (sí, només un) va dir que no l'entenia, i a partir d'aquell moment automàticament l'assaig es va realitzar en castellà, en una d'aquelles dinàmiques que els catalanoparlants vivim amb certa assiduïtat i que sembla voler recordar-nos que la nostra llengua és una llengua de segona. No deixa de ser curiós que alhora d'entregar uns premis "nacionals" i de "cultura" es vulgui fer en llengua forastera... serà perquè n'hi ha que pensen que el castellà a casa nostre és més nacional i culte que el català?
No hi hauria res més a explicar sinó fos que, per sort, hi havia present una persona que encara manté viva la nostra dignitat. De fet, sort hem tingut tots els catalans de persones com ella, persones que han batallat contra l'idea generalitzada de que la nostra cultura, llengua i tradicions eren de segona i que les han salvat d'una segura desaparició. En aquest cas aquesta persona era la poetessa Montserrat Abelló i la seva intervenció va ser molt concisa, es va limitar a dir 'Jo no entenc el castellà'. Es veu que ningú s'ho esperava, ja que van continuar utilitzant el castellà i no va ser fins que la senyora Abelló va dir de nou 'He dit que jo no entenia el castellà' quan els organitzadors van tornar a parlar en l'idioma en que parlaven tots (menys un) els presents.
És trist veure que aquests actes de dignitat els han de fer, sovint, persones particulars i que ni les nostres institucions ni els nostres dirigents fan res de similar. I és més trist veure com això que ha arribat a ser "normal" (considerant la paraula "normal" com a indicador d'allò que sol succeir amb freqüència) fa temps no ho era gens, de fet, era el més estrany del món. I com a mostra, la següent.
Al segle XV els dirigents del Principat estàvem molestos amb el primer rei de la dinastia Trastàmara, Ferran I, amb motiu del nomenament de castellans per càrrecs del govern. Aquest descontent es va fer més gran quan el seu fill, Alfons el Magnànim, al seu nomenament com a Rei en 1416 es va dirigir al Parlament de Barcelona en castellà. Aquest, molest, va mostrar l'enuig dels estaments presents per boca de l'Arquebisbe de Tarragona que li va dir "si vis amaris, ama" (si vols ser estimat, estima), convidant-lo clarament a interessar-se per Catalunya si volia tenir un tracte recíproc i que va donar el punt de sortida a una lliga organitzada per la noblesa catalana per evitar la castellanització de les Corts. Tot aquests moviments es veu que varen donar-hi fruit, ja que el Rei va esmenar la seva actitud a les primeres corts que va convocar l'any 1419 a Sant Cugat.
I ara digueu-me... us imagineu si algú tindria el valor de dir-li alguna cosa similar a l'actual (per conquesta) Comte de Barcelona en el moment en que es dirigís al Parlament del Principat en llengua forastera? Doncs precisament això és el que hem avançat en gairebé 600 anys.
Nota friki:
Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!
5 comentaris:
Actualment ens ho creiem molt poc. Sembla que ens han convençut d'alguna manera de que som ciutadans de segona, amb una llengua de segona, i que ens hem de postrar davant de l'amo de parla castellana. L'acte de la poetessa Abelló em sembla digne d'algú que s'estima la terra, la llengua i la cultura catalanes per sobre de tot, i que no es deixa trepitjar pels de fora. Tots hauríem de fer-ho, i millor ens aniria. Cadascú a l'escala que pugui, jo ho intento no canviant la llengua fins a estar segur que el meu interlocutor realment no m'entén. No podem fer el canvi només perquè rebem un '¿Qué?'.
el cas més flagrant que m'ha passat mai en aquest tema va ser fa molts anys, en un curs al zoo. Jo devia tenir 8 anys i la meva germana 5, i ells no entenia gens el castellà.
Com en el cas que expliques el profe va preguntar si algú no entenia el català i un nen -força gran- va dir que ell. Així que el curs, que havia de ser en català, es va fer en castellà.
Quan li vaig dir al monitor que la me va germana no entenia el castellà, em va dir que això era mentida i va seguir en castellà!
Total, em vaig passar tots els dies que va durar el curs traduint-lo per ma germana i altre nens també petits que encara no entenien el castellà.
Ui, però aquest Alfons va marxar de Catalunya per no tornar mai, s'estimava més Nàpols.
Jo també tinc un parell de històries per explicar.
Una va ser fa 20 ans a l'edifici de les Nacions Unides a NYC, la guia ens va preguntar si tots erem espanyols ja que haviem triat el tour en castellà, la nostra colla, uns 10 tots catalans, i entre turistes sudamericans, dues parelles espanyoles, jo li vaig dir que no, que erem catalans, les parelles espanyoles van exclatar d'ira, "no vemos tu bandera aquí", "catalunya no existe", i sabeu que va passar? Doncs que els meus companys, catalans, em va dir "ara no és el moment", i que no fes un "numeret". I quant és el moment, si no puc ni reibindicar la meva catalanitat ni a la ONU?
Anys després en un restaurant Paquistanès, el cambrer em va "exigir" que li fes la comandta en castellà, i els meus companys també em van renyar, tampoc era el moment, suposo.
Segur que molts, companys de Monserrat Abelló també deurien pensar que no era el moment, i que la dona es comportava de manera poc elegant.
esta clar que no ens estimem prou, i ens deixem esclafar per l'espanyolisme abundant que hi ha a casa nostra...i ara que al poder hi ha un partit independentista i a madrid uns sociates...tampoc hem avançat, tenim un complexe més alt que la pica d'estats...una llàstima...
xexu: cadascú podem fer esforços al nostre nivell
anna: no saber castellà? ui!! pecat mortal!!
tobuushi: per certes coses sembla que mai és el moment
albert: un dels problemes més grans és justament la falta d'autoestima.
Publica un comentari a l'entrada