Dites PoPulars
Què és el País Valencià? El País Valencià és moltes coses; és una terra encantadora i totalment imprescindible per entendre el que som, és el lloc on la nostra literatura va florir, és el lloc on la nostra gent veu de forma més clara el perill immediat que correm com a poble, és la terra on s'ha emmotllat una manera de parlar la nostra llengua encisadora, és verd taronger, blanc tarongina i blau mar, és història lluitant per no ser enterrada i oblidada, és ara mateix un hostatge.
Tot va començar fa molt de temps, al segle XI, quan el gran heroi dels castellans, el Cid Campeador va conquerir València. València era Castella. No importa si era un regne de taifa, tampoc si el Cid es va aliar amb el seu vell enemic el Comte de Barcelona per poder-se defensar dels almoràvits o si finalment València va caure de nou sota el poder dels mahometans després de que el rei de Castella ordenés la seva evacuació, no importa si qui va conquerir el territori fins a Múrcia i fundés el Regne de València fos en Jaume I, no importa que l'escut de la ciutat mostri l'ensenya dels Comtes de Barcelona i les dues L atorgades per Pere el Cerimoniós com a reconeixement a les dues vegades que la ciutat es va mostrar lleial enfrontant-se a les tropes castellanes que l'atacaven, no importa que qui va posar les bases dels actuals valencians fos en Jaume I, no importa que el Cid governés València 5 anys i Jaume I 38... pels castellans, i pels governants espanyols, València sempre serà la Valencia del Cid ,València sempre serà el mar de Castella, el Cid tindrà una avinguda a la ciutat i en Jaume I, en canvi, un petit carreró al barri del Carme.
Lamentablement per a ells la història i la llengua diuen una cosa ben diferent, però ja ho tenen controlat i a falta de l'aparatet de "Men in Black" per a esborrar-nos la memòria a tots utilitzen mitjans "democràtics" per a decidir que els valencians i els catalans no tenim res en comú, i si després d'escoltar els més grans disparats se'ns ocorre denunciar les barbaritats que fan els manaires del País Valencià, aquests ens contesten com dient "ei ei, no us passeu que encara podem fer més, ja veureu ja...". Només s'ha d'escoltar al sr. González Pons, el de "con v de valencianos", quan diu sense cap tipus de vergonya i molta fanfarroneria ...
... i és aquí on m'indigno. I m'indigno perquè el mínim que se l'ha d'exigir a un polític és que compleixi la llei. Els tribunals de justícia han dictaminat nombroses vegades que els mots "català" i "valencià" designen la mateixa llengua, i de la mateixa manera que als funcionaris que no volien autoritzar matrimonis entre homosexuals se'ls ha cridat l'atenció i se'ls ha inhabilitat si calia, amb aquests senyors s'hauria de fer el mateix. No es pot permetre que un polític no faci cas d'una sentència judicial per motius partidistes ni que ignori criteris científics per motius polítics. I el millor de tot és com ho justifiquen : "això és el que sent la majoria de la gent" diuen, com si tots els temes es poguessin decidir per majoria. Si la majoria de la gent decidís que la llei de la gravetat no existís, llavors flotarien ? Molt em temo que no. Aquest és el pervers jocs de la majories. Vols carregar-te la democràcia? és fàcil, afegeix 1000 capsigranys afins a una població de 500, els hi dones el dret a vot i tindràs una massa decisòria fàcilment manipulable i que votaran allò que vulguis.
Tenim una sèrie de senyors, candidats a càrrecs públics, que diuen públicament que només faran cas d'aquells dictàmens judicials que els interessi, posant com excusa que són els representats triats per la gent ( com si ara la gent votés per decidir quines lleis s'han de complir i quines no ) i no existeix ningú, *ningú* a tot el punyeter Estat que no sigui capaç de dir "no senyors, vostès reiteradament no acaten la justícia i això no pot pas ser". Una vergonya, una veritable vergonya.
Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!
12 comentaris:
Tens raó, Carquinyol: tots parlem Valencià.
Per cert, t'has fixat? Tinc el cognom més català (i valencià, i aragonés, i andalús...) de tots. Però, sobretot, el més català. Em fa una il·lusió.
I de terra independent, per part dels valencians, més val que ni ho somies. Estic en situació de saber-ho i la gent, llevat d'uns pocs: molt, molt pocs, no tenim la menor intenció d'aconseguir estats propis. No ens agrada la idea. Exemple: "Per ofrenar, noves glòries a Espanya, tots a una veu, germans..." Està vigent, aquest himne.
Escorpí.
el tema valencia esta tant perdut... a mes la gent no cambia mai l inercia...oblidau,disfruta valencia pero oblidat de somnis
Company Carquinyol, València és una terra estranya: la ciutat altament espanyolitzada però amb por de l'imperialisme català i unes comarques amb sentiment nacional clar, però amb lluita sense gaire esperança..... Un dia n'hem de parlar!
garcía: doncs ja veus comany, hi ha gent que no acaba d'entendre que tots parlem valencià.
Respecte el cognom, home, si et refereixes a l'origen doncs no gaire perquè es veu que es va originar a Iparralde, si et refereixes a nombrós, llavors sí, encara que potser en un temps el guanyarà el "li" o el "mohammed" ;)
I la independència, bé, si alguns voleu seguir oferint "glorias a españa" seguiu, que segur que també hi ha qui no vulgui encara que no es noti gaire =)
ddriver: res està perdut company, pot estar difícil però perdut !! nooooo ;) No es guanya res fent concessions a l'enemic.
vullunfestuc: València és cap i cassal, cap a on va la ciutat va el país. Això ho sabem nosaltres i ho saben ells. I la por a l'imperialisme català no és més que un dels símptomes de l'espanyolització brutal que han patit.
En el fons, tot el món és conscient de que el català i el valencià formen part d'una mateixa unitat lingüística, el problema és que no hi ha acord a l'hora "d'acceptar noms"... ¿Han de dir a Catalunya que parlen valencià?, ¿o al revés?... L'únic problema és que tant el català, com el valencià i el mallorquí són variants d'una mateixa llengua que, a dia de hui, no té un nom genèric "acceptat per tots"... Aquesta falta d'acord és la nostra verdadera limitació, i això és al que s'agafen alguns polítics per treure el seu propi benefici... I mentres nosaltres continuem perduts en aquesta espècie de remolí del qual no volem eixir, tot aquell que defensa la separació de llengües, es beneficia a costa nostra. Som el nostre pitjor enemic.
Tan de bo a València tothom fos conscient que és el mateix, però encara hi ha gent que pensa que no, gent ruca, d'acord, però que, ves per on, té el mateix dret a votar que nosaltres...
La llengua té un nom genèric, almenys científic, que és català. Després té diversos noms locals, però que una cosa tingui diferents noms no vol dir que siguin coses diferents, almenys així ho entén la gent mínimament intel·ligent.
Ja deia en Joan Fuster que el que tenim és bàsicament un problema de noms, però el curiós és que aquest problema de noms l'explota el que precisament no el té, o sigui, aquell que parla en espanyol/castellà. Potser si ens dediquéssim primer a defensar allò nostre, amb el nom que sigui, i després a barallar-nos entre nosaltres sortiríem guanyant.
No vaig dir que la nostra llengua no tingués un nom genèric, vaig dir que a dia de hui no tenia un nom genèric "acceptat per tots"... Estic completament d'acord amb la cita de Joan Fuster, però amb un matís, per defensar una cosa que consideres com a part teua, primer de tot és necessari sentir-se plenament identificat amb això que defenses. Si ja per començar no existeix ni tan sols un xicotet acord en una cosa tan senzilla com cridar a les coses pel seu nom, difícilment podrà fer-se un front comú que porti a una cosa productiva amb referència a aquest tema. No és molt intel·ligent començar a construir algo que ja per començar no té bons fonaments.
Carquinyol, no he escrit "glorias a España. Si ho lliges, voràs "glòries a Espanya". Ací, malgrat el que penseu, es canta l'himne en Valencià, llengua que jo, per cert, he parlat sempre, des de menuda, sense que no ningú em diguera mai que parlara en Castellà. I no vaig nàixer ahir, t'ho assegure. És la meua llengua materna i l'estime; i estime el Castellà, que també considere llengua pròpia i que em permet ampliar la comunicació amb molta més gent.
Però la parla del Valencià no m'és motiu per voler ser diferent a la resta dels espanyols, ni separar-me de les altres comunitats, ni fer el meu racó Valencià - Català - Balear independent de la resta.
Que no has sentit mai allò de "Divideix i venceràs", o "La unió fa la força"?. Doncs, això.
I has de saber que, en més d'una ocasió, m'he dirigit en Barcelona a alguna persona en Valencià per averiguar alguna cosa i...oh, sorpresa!. No m'entenien i em contestaven en Castellà. No serà que el Català està posat un poc a pressió i no tan naturalment com alguns voldríeu?.
Accepteu que les llengues són per aconseguir la comunicació, no la separació. Al cap i a la fi és la finalitat natural que tenen.
I prou per avui. Un altre dia més.
Amb afecte. (Ja t'he dit que jo me'ls estime, els catalans).
Escorpí.
Amb el teu permís, Carquinyol:
Ddriver: Efectivament, el tema valencià està perdut.
Vullunfestuc: Quin imperialisme ni quines gaites! En aquestes qüestions, jo no tinc por de res, ni de pseudoimperialismes ni de romanços! Senzillament, no m'unisc a la idea separatista de la que alguns -ací molt pocs- parlen.
Carquinyol: Jo sí que pense que la llengua és la mateixa, però em permetràs que li diga el nom que a mí m'ix de l'esperit: Valencià. El que no se m'acudirà és la idea de dir-li ruc a qui no pense com jo. Faltaria més!
Raquel, no t'esforces en això del front comú: has de ser molt jove si encara penses que és possible. Fixa't que no som capaços de posar-nos d'acord en tot ni tan sols en família...
GRÀCIES, Carquinyol, per haver-me deixat aprofitar el teu blog amb tan poca vergonya per expressar el que pense. Et diré la veritat: els meus coneixements per a la utilització de l'ordinador són bastant limitats i no em sent capaç de fer-ne un jo sol. No és per falta de coses que dir, com pots vore.
Salutacions a tothom.
Escorpí.
García, ja saps que sempre podràs deixar la teua opinió al meu bloc (faltaria més), i t'animo a que et creis un de propi, bàsicament perquè expressar les idees en forma de comentaris moltes vegades limita molt. Blogger no és gens difícil d'utilitzar i si necessites una mica ajuda només l'has de demanar. Ah... si el crees no deixis de comunicar-me l'adreça eh?
Respecte la llengua, bé, jo no tinc cap problema amb el seu nom, per a mi tan català és el català de Palamós com el valencià de Simat de la Valldigna. Però si pensa que tenir noms diferents fa que siguin coses diferents per a mi, sincerament, és una mica ruc, o pitjor encara, manipulador.
Que sigui independentista no és en exclusiu per culpa de la llengua, potser tu ofereixes 'glòries a Espanya' però molts dels teus paisans ofereixen 'glorias' i fins i tot els molesta que no els parlis en el seu idioma. Si a tu no et molesta, perfecte, però a mi em molesta que em vulguin fer canviar d'idioma. Si l'Estat és tan meu com d'un senyor de Valladolid, perquè aquest senyor es pot dirigir al Parlament i a totes les instàncies de l'Estat amb el seu idioma i jo no? Perquè s'obliga per llei a que aprengui el seu idioma i no el meu al territori on es parla ? No és que vulgui jo que m'entenguin per tot l'Estat en el meu idioma, però és que no m'entenen ni al meu territori, com bé dius tu, a Barcelona no és que no t'entenguin quan parles la teva varietat de valencià, és que no m'entenen tampoc amb la varietat de ací. Simplement, és que molta gent no l'entén, i si de veritat es vol una societat bilingüe, on cada individu pot triar la llengua que vol utilitzar, que m'expliquin com ho fan sinó es dominen les dues.
I per acabar, tampoc vull jo que em donin la independència 'ipso facto', jo el que demano és que em donin el dret a que decidir si la volem o no.
ah... i jo també sóc ingenu, perquè també penso que no fora pas tan difícil fer un front comú en moltes qüestions.
Ja que s'ha obert el debat...
García: Si llegeixes amb una mica més atenció veuràs que vaig dir que: "dificilment" podria fer-se un front comú; és a dir, no ho veig possible ara mateix, si ni tan sols som capaços de posar-nos d'acord en una cosa tan senzilla com cridar a les coses pel seu nom, que voldrem fer llavors... En quant a allò de jove, gràcies, però considerant que el 3 ja em penja fa uns quants anys, crec que puc tenir una opinió formada sobre certs temes, ¿qui va dir que l'edat debia ser motiu suficient per deixar de tenir conviccions?, quan un perd la il·lusió ja se sap el que passa!!!, mentres alguna cosa valgui la pena, sempre és bo l'esforç independentment del resultat que s'obtingui. Es la meua opinió!!!.
Com tu molt bé has dit abans: "No has sentit mai allò de "divideix i venceràs", o "La unió fa la força"?. Doncs, això"... Això mateix, llàstima que els rucs no siguin aquells que viuen del "dividir", pot ser que no sigui gaire educat anomenar-los rucs tan sols per tenir una opinió diferent a la nostra... Els rucs són tots aquells que, sense ni tan sols parar-se a pensar-ho, ni si tan sols molestar-se a tractar de reflexionar-ho, a tenir una opiniò propia, li donen la raó per inèrcia a tot aquell que més li crida el que prefereix escoltar, per més absurd que sigui allò que digui... Que farem, hi ha quins hui en dia el cap l'usen per a poc més que per pentinar-se cada matí.
En tot allò que afecti a la "cultura" comuna d'un poble, dividir fa que augmenti exponencialment el perill de que aquesta cultura pugui sobreviure sense risc el pas del temps... Tot aquell a qui no li agradi trobar punts en comú amb referència a aquest tema, senzillament, és que no se sent part implicada d'aquesta cultura. És veritat, a València estem molt castellanitzats, i això no hauria de ser tant dolent si no fos perquè des de fora hi han molts que presumeixen menyspreant i infravalorant una "llengua" amb anys d'història a la seva esquena. El respecte, sempre, ha de començar per ser mutu, i moltes vegades, això és una cosa que es troba molt a faltar.
Raquel: Si parlem de cultura, jo no vull dividir la de les tres comunitats, i crec que no té cap importància que li diguem a la llengua Valencià o Català. Per a mi, són sinònims.
Però políticament, no serem més forts cinquanta que no pas tres?.
Veig pel que escrius que ets valenciana també. Doncs sabrás que seria molt difícil fer un país unit per la llengua. Ací, malgrat els esforços que hom ha fet per aconseguir-ho, segueix sent minoritària. Però no per això és menys forta que fa uns, diguem, quaranta anys. Qui se l'estima, no la deixarà perdre; qui no l'estima, no la utilitzarà, per més que li l'hagen imposada com obligatòria a l'escola. Fixa't en el que et dic: ni aquells que l'han triada com a llengua d'aprenentatge l'empren habitualment si no són valencians de parla a casa. Ixen de l'aula i comencen a parlar entre ells en Castellà. Curiós, no?
No crec que aconseguim més respecte per parlar d'una manera o d'una altra. L'obtindrem si seguim una coneguda frase que era la preferida de mon pare:"Viu i deixa viure".
Amistosament.
Escorpí.
Publica un comentari a l'entrada