divendres, 26 de febrer de 2010

Acollir-se a sagrat


(Encetem un micaco refugiat...)Sagrat

Potser tenim certa tendència a pensar que les societats dels temps passats estaven estructurades de forma similar a la nostra, tot i que en realitat aquesta estructura era ben diferent, com també passava el mateix amb les seves classes, estaments, organismes, lleis i regles socials. Així, per exemple, quan avui en dia parlem de la classe privilegiada es sol sobreentendre que estem parlant de la classe dirigent o classe alta, però a l'Antic Règim, moment en que es va originar l'expressió, una classe privilegiada era una classe que podia tenir 'privilegis'. I un privilegi no era més que un honor o permís garantit per una persona o govern per realitzar una determinada activitat. Aquests privilegis podien anar a parar a un estament en general (com ara la noblesa o el clergat) o bé a persones individuals... però on no solien anar a parar era al poble pla, i per això se'l coneixia com a estament no privilegiat.

Un dels privilegis que tenia el clergat era el de disposar d'un fur eclesiàstic, o sigui, una jurisdicció pròpia a favor dels clergues, els quals no podien ser jutjats pels tribunals civils. Aquest privilegi tenia una delimitació espacial i, per tant, només era vigent en certes zones, com ara l'interior dels temples i sovint s'utilitzaven cadenes o altres símbols per delimitar la frontera del privilegi. Així els tribunals civils ordinaris i altres organitzacions o institucions com ara milícies, ordres o fins i tot agents reials no tenien autoritat allà i, de fet, tenien fins i tot prohibit entrar-hi dins. Quan algú traspassava aquest límit i es ficava dins d'aquella zona se li aplicava aquest fur i, per tant, no podia ésser perseguit per cap organisme que estigués fora d'ell. A aquest fet se li anomenava "acollir-se a Sagrat" i no era estrany que malfactors i perseguits en fessin ús d'aquesta particularitat. Ara bé, hem de recordar que si hom sortia dels límits perdia aquella protecció.

Però com tota explicació queda més clara amb un exemple, anirem fins a la Seu de Barcelona per a veure com era allò d'acollir-se a Sagrat. Si mai heu passejat entorn d'aquest edifici potser haureu vist que un dels carrers que l'envolta és el carrer de la Pietat, carrer que comunica el carrer del Bisbe amb el carrer dels Comtes tot circunval·lant l'absis de la Catedral ...

Porta de la Pietat

... si consulteu el nomenclàtor de la ciutat de Barcelona, veureu que s'explica que el nom d'aquest carrer ve donat pel nom d'una de les portes més antigues de la Catedral que s'obre a aquest carrer i que s'anomena Porta de la Pietat. Precisament era per aquesta porta per la qual, diu la tradició, havien d'entrar tots aquells que volien acollir-se a sagrat dins de la Seu, i és per això justament que en aquesta porta llueix al seu timpà un relleu de fusta amb la representació de La Pietat (el dolor de Maria amb Jesús mort a la falda) com a signe de perdó pels errors soferts i per les malifetes comeses.

relleu de la pietat

Ara ja sabem per on entraven els que volien acollir-se a sagrat, però què feien aquestes persones una vegada dins? Per poder acollir-se a Sagrat no podien sortir del recinte de la Seu, així què... on vivíem? Doncs bé, la tradició també ens explica això i ens diu que hi havia una petita cambra, molt reduïda, amb una petita cuina i una petita finestra on podien refugiar-se. Aquesta cambra estava ( i està perquè encara existeix ) al damunt de la Porta de Santa Eulàlia, l'altra porta del claustre que s'obre al carrer del Bisbe just davant del carrer de Sant Sever. A aquesta cambra s'hi puja per una escaleta situada just darrera de la porta que tanca aquesta entrada de la catedral i que, si us fixeu, podreu veure en la següent foto ...

La cambra dels lladres

I tot i que totes aquestes costums i regles socials ja han desaparegut avui dia, els vents del temps no s'han endut aquelles sensacions d'estar a un lloc de refugi que encara avui en dia ens transmeten les esglésies i catedrals, tot i que si aquesta sensació és espiritual, sensorial, de pau i tranquil·litat o simplement una ombra de temps passats gravada dins del nostre inconscient col·lectiu no seria jo capaç de precisar-ho.



Nota Consultiva: Voldria recordar-vos que aquest proper 28 de febrer hi ha convocades noves consultes sobre la independència a uns quants municipis del Principat. Animo a tots aquells de vosaltres que pugueu participar a fer-ho i, de pas, recordo que en el cas de Molins de Rei (on col·labora la nostra companya Kika) el dia 27 (o sigui, demà) celebra una Marató de la Consulta ! Bon cap de setmana !


Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

dilluns, 22 de febrer de 2010

La restauració borbònica


(Encetem un micaco retocat...)

Tal i com va el món darrerament, i veien respostes que donen que de tant en tant alguns estudiants quan fan exàmens no seria estrany que dintre de no gaire al preguntar sobre la restauració borbònica la resposta sigui quelsom similar a això...

Font: El País
Font: Confidencial Digital
Font: 20 Minutos

... perquè això si és una restauració a fons i no el que li estan fent a la Seu de Barcelona !!



Nota Curiosa: Us heu fixat en quina secció del diari d'El País parlen de l'operació de nas de la Leti ? En *cultura* !!! Coi, ni que fos la restauració del nas de l'esfinx de Gizeh !!


Nota Acusadora: L'extrema dreta espanyola que al País Valencià ha robat els signes d'identitat de la terra farà demà a València una concentració intimidatòria de les seves contra un concert del cantautor "socarrat" Raimon. Aquesta gent, prova palpant de que la Ley de Partidos es va pensar només per a utilitzar-la contra uns quants, demostren així, i una vegada més, la seva "inculta valencianidad a la mesetaria" actuant de la única forma que ho saben fer, amb violència i intimidació, contra un dels referents culturals del sud de la nostra terra, una persona que ha dedicat la seva vida a defensar llur llengua. Des d'aquesta pàgina vull mostrar el meu suport tant a Raimon com a tots els assistents a l'acte.


Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

divendres, 19 de febrer de 2010

100 mites de la ciència


(Encetem un micaco lector...)Mites

El món dels blocs ha permès que qualsevol de nosaltres pugui donar a conèixer allò que sap o que pensa a la resta del món. Aquesta informació s'uneix a la que generen altres usuaris, empreses o entitats i conforma un enorme arxiu de dades, allò que anomenen el núvol. Tot això es possible gràcies a internet, que s'encarrega de connectar els diferents llocs on es guarda aquesta informació i fa que sigui accessible per qualsevol de nosaltres de forma quasi instantània. Això és tan important que algunes de les companyies més importants estan relacionades amb aquest tema, com ara Google que ha centrat els seus esforços en treballar amb la xarxa de xarxes. Podríem dir que vivim en el moment de la història en que les persones tenim al nostre abast més informació que mai de tots els temes imaginables: coneixements científics, documents històrics, estudis antropològics, relats de ficció, creences populars, rumors, llegendes urbanes, etcètera, etcètera, etcètera.

Però aquesta enorme quantitat d'informació i aquesta facilitat de transmissió també origina efectes no tan desitjables. Així, per exemple, una determinada informació falsa pot arribar a molta gent arribant seduir a un determinat percentatge d'aquesta que l'assimilarà com a informació veritable. Aleshores entraria en lloc aquell mecanisme que diu "repeteix una mentida moltes vegades i tindràs una veritat". Si aquesta mentira, a més, té parts de veritat intercalades i la repeteix gent molt diversa, el seu poder de seducció augmenta considerablement.

I justament una de les virtuts d'aquest llibre dels 100 mites de la ciència és que ens recorda una cosa que, pel que sigui, sovint no fem: qüestionar tot allò que ens arriba. La lectura d'aquest llibre ens desperta aquell sentit crític que moltes vegades sembla adormit. Perquè de vegades no qüestionem? Les causes poden ser diverses: des de desconeixement del tema que ens estan parlant que fa que no tinguem prou informació per fer valoracions, passant per la saturació d'informació que patim, ja que ens arriba molta cada dia, o fins i tot perquè ens agradaria veure que a la vida hi ha coses que tenen explicacions misterioses o romàntiques, com per exemple aquella que afirma que els elefants van a morir-se a un lloc concret, tema que tracta el llibre. I si una de les virtuts del llibre és que ens activa aquesta capacitat de qüestionar, una altra és la forma en que està escrit, utilitzant un llenguatge clar, directe i senzill, pensat per arribar a tothom i poder explicar qualsevol tema per complicat que pugui ser. Aquest llenguatge és un dels ingredients característics dels darrers llibres d'en Daniel, tan aquest dels 100 mites com l'anterior dels 100 enigmes, i la seva virtut és que és capaç de convertir el mot "ciència", que així a priori et fa com un cert respecte a tots aquells aliens a aquell món, en una cosa al nostre abast i amb la que de seguida et sents còmode. I és que potser el llibre hauria de titular-se "101 mites" perquè un dels primers mites que trenca és que la ciència és una cosa complicada i estranya quan, en realitat, en el nostre dia a dia estem envoltats de ciència.

100 Mites de la Ciència

Una altra de les virtuts d'aquesta obra és que en Dan ha aconseguit que de seguida et vegis reflectit en ella, ja que serà molt difícil que no coneguis alguns dels temes de que tracta. I és que de mites en podeu trobar en àmbits molt diversos. En podeu trobar, per exemple, mites relacionats amb la vostre professió. En el meu cas, ja que sóc informàtic, un dels primers que vaig mirar va ser el que parlava dels famosos "cactus menja-radiacions" que deien que s'havien de col·locar al costat dels monitors, cosa que jo no ho vaig arribar a fer mai, no per les radiacions sinó per por a punxar-me !. També podeu trobar mites relacionats amb la vida domèstica, com aquell que diu que les bombetes de baix consum hi ha vegades que és millor no apagar-les, ja que, de fet, no fa gaire el lampista que em va refer la instal·lació elèctrica de casa m'ho va comentar. Mites també hi ha en l'àmbit familiar, com ara allò de que els espinacs tenen molt ferro que no parava de repetir-me la meva mare cada vegada que em tocava un plat d'aquest vegetals per dinar, doncs bé, en aquest cas en Dan s'ha encarregat de treure-li ferro a l'assumpte! També trobareu, com no, mites clàssics com ara que la gran muralla xinesa és l'única obra de l'home visible des de l'espai, o fins i tot des de la Lluna. Quantes vegades no hem llegit aquesta afirmació en llibres, documentals o pàgines web?. Doncs de temes similars, fins arribar als 100 que diu el títol, sou els que trobareu al llibre, agrupats per temàtiques, com ara mites dels aliments, mites sobre els animals o mites urbans, que ha estat el que més m'ha cridat l'atenció.

I ja per acabar només dir que aquest llibre m'ha ensenyat varies coses: primer, que en Dan és multitasca, ja que es capaç de treballar, d'escriure un bloc, d'escriure llibres i de portar el ritme quotidià del dia a dia tot alhora; segon, que a partir d'ara cada vegada que vegi a una persona que col·loca una cullera a una ampolla de cava pensarem "aquest no s'ha llegit el llibre d'en Dan" i la tercera, que alhora de fer pedagogia de la ciència, a en Daniel li passa com a Google: internet se li queda petit.

Nota Presentadora : Aquest text d'avui és el que vaig utilitzar com a base per a fer la presentació del llibre a la llibreria Catalònia de Barcelona, el passat dia 16 de febrer. He decidit publicar-lo per si algú no va poder assistir i li interessava llegir-lo. Per cert, aquí podeu trobar la descripció de la presentació al bloc de Cossetània Edicions, l'editorial del llibre.


Me'n vaig al badiu ...
Visca la terra !!

dilluns, 15 de febrer de 2010

La llegenda del barri sense llei


(Encetem un micaco de barri...)Policia

Conec un barri d'una ciutat que cada vegada més sembla un barri sense llei. Suposo que això deu de passar a moltes ciutats i molts pobles però jo només puc parlar d'allò que conec, així que parlaré d'un barri de la meva ciutat del que ja he parlat algunes vegades, però que lamentablement, no deixa de generar notícies negatives sense que ningú faci res per a evitar-ho. Aquest barri és el barri de Sant Roc, a Badalona. Vinc escrivint del que passa a aquest barri des de l'any 2007. Des d'aquell any he explicat problemes per sobre-ocupació d'habitatges, conflictes entre gitanos autòctons i gitanos romanesos, agressions a professors, ambulatoris saturats, agressions a la guàrdia urbana i amenaces i atacs al personal de l'ambulatori. Una bona col·lecció, oi? Ja només amb aquests casos, penso jo, algú des de l'Ajuntament hauria d'haver començat a actuar. Doncs bé, com sembla que sempre plou sobre mullat la setmana passada podíem llegir que a aquest barri s'ha començat a fer molt popular l'ocupació de pisos, tan que de fet molts veïns tenen por d'anar-se'n de vacances per si al tornar es troben amb el pis amb inquilins no convidats. I per si no hi hagués prou, i per augmentar més encara la llegenda del barri, també es van cremar uns quants cotxes al carrer i fins i tot un escombriaire va patir una mena de "segrest exprés" !

I què hi diuen des del'Ajuntament? Doncs bé, davant d'aquest darrer incident podíem llegir que :

El primer tinent d'alcalde de Badalona, Ferran Falcó (CiU), va explicar que la Guàrdia Urbana va celebrar una reunió amb treballadors de l'empresa en què es van demanar millores en la seguretat de les brigades de neteja. L'ajuntament va acordar entregar tant a la policia local com als Mossos d'Esquadra els horaris i recorregut dels treballadors de neteja. La Guàrdia Urbana també va recomanar a l'empresa facilitar telèfons mòbils als empleats perquè es poguessin comunicar amb la policia en cas d'emergència.

Analitzem una miqueta tot això. Resulta que un servei municipal, com és el d'escombriaires, no pot realitzar les seves tasques a un determinat barri per la inseguretat existent... i des de l'Ajuntament el que volen és protegir els escombriaires? I no seria millor mirar d'erradicar la inseguretat del barri (no sé, igual a alguns dels seus habitants els hi agrada i tot, no?) o és que directament ja renuncien a fer-ho? Realment és molt fort ! Però el que sembla de debó un mal acudit és que recomanin "facilitat telèfons mòbils als empleats"! Mira sí, si els hi van a fer alguna cosa els demanaran un moment als assaltants per a fer una trucada i esperar que vingui la policia ! Jo tinc una idea encara millor: perquè no els policies fan d'escombriaires directament ?

I si amb això no hi hagués prou, el regidor Ferran Falcó escriu l'altre dia una entrada al seu bloc sobre la crema de cotxes que va haver al barri i ens diu que a Sant Roc la cosa no està tan malament, que "Sant Roc no és el Bronx" i que, a vegades, els cotxes es cremen per cobrar les assegurances. I Això ens ho diu el regidor de districte ! Doncs potser a hores d'ara Sant Roc no és el Bronx (desconec que passa al Bronx per poder comparar) però de seguir així segur que ho arribarà a ser! I respecte la crema de cotxes, el que haurien de fer es investigar el que passa, perquè tant incívic i tan delicte és cremar-ho per cobrar una assegurança com fer-ho per uns altres motius. Perquè el problema no és la crema de cotxes en si mateix, el problema és que a la crema de cotxes se l'ha de sumar a que la Guàrdia Urbana ha hagut de sortir més d'una vegada cames ajudeu-me, se l'ha de sumar també que els treballadors de l'ambulatori estan amenaçats, se l'ha de sumar la cura que han de tenir els veïns amb els seus habitatges... i potser un problema podria ser un cas quasi anecdòtic, però la suma d'uns quants denota que en aquell barri alguna cosa no acaba de funcionar massa bé.

Així sí, una de les coses que fa menció el sr. Falcó al seu article és la utilització que fa el PP de Badalona de tot allò que passa al barri per a obtenir vots. És trist veure com, entre els polítics, el que més els molesta és la utilització que fan d'aquest tema els rivals: uns per a dir que la situació està fatal per culpa dels altres i els altres per dir que els uns exageren i que només volen crear polèmica. I enmig d'aquests tires i arronses polítics els veïns del barri veuen com la situació cada cop es degrada més i ningú fa res per evitar-ho. Decebedor i patètic tot plegat, tan per una banda com per l'altra.

Realment sembla que l'Ajuntament de Badalona no coneix aquesta part de la ciutat. Es dediquen a enviar integradors, mediadors socials i no sé quantes punyetetes més d'aquest estil. I això està molt bé i segur que hi ha gent a la que els hi fan un gran servei... però han de comprendre que hi ha un nucli de gent a la qual tot això li importa un rave i que només entén "el jarabe de palo", que és vergonyós que per a determinades coses els interlocutors siguin "los patriarcas", que no pot ser que no s'atreveixen a fer complir la llei a tothom per igual i que han de dedicar-se seriosament a imposar l'ordre sense vacil·lacions en aquella zona perquè el barri ja fa temps que se'ls ha escapat de les mans. La solució social és correcte, però aquesta necessita anar acompanyada d'una solució policial, perquè realment hi ha una greu mancança d'ordre públic.

Doncs bé, aquestes idees, tan simples, sembla que no hi ha forma que se'ls hi fiquin als caparrons dels que estan asseguts a la batlloria! I això realment em treu de polleguera, perquè en aquell barri qui viu amb por i perjudicat són els de sempre, o sigui, els que viuen seguint les normes socials i legals mentre que els infractors fan el que els hi surt dels mismíssims sense que ningú els hi digui res de res.

I això no pot pas ser i ja està bé, xe collons !



Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

divendres, 12 de febrer de 2010

Secrets públics


(Encetem un micaco simbòlic...)Secrets

Montroi és un petit poble d'uns 2500 habitants situat a uns 30 quilòmetres al sud-oest de València cap i cassal. Situat a la comarca de la Ribera Alta, i més concretament a la subcomarca històrica del Vall dels Alcalans, té una economia bàsicament agrícola, que es pot apreciar en les grans extensions de camps de tarongers que envolten la població, entre els quals encara podem veure, de tant en tant, algun camp de vinyes, d'oliveres i de garrofers, cultius tradicionals d'aquelles contrades.

Montroi

Alqueria musulmana en els seu origens, el nucli de població que va adquirir una certa importància en temps islàmics. Després de la conquesta cristiana va passar, entre altres, per les mans del mestre del Temple i del mestre de Montesa. Indret de moriscos, va quedar força despoblat a causa de la seva expulsió. Justament dels temps medievals prové la imatge més típica del poble, la torre de defensa d'origen musulmà del segle XIII que corona el turó a raser del qual va créixer el poble i que és visible des de llocs força allunyats...

Torre de Montroi

Des de fa dies se'n parla molt d'aquest poble, però no pas per les seves bones fruites o el seu agradable clima sinó per una d'aquelles coses que comença a ser massa habitual : els delictes urbanístics que pressumpatment va realitzar el ex-battle del poble. En concret se li acusa d'haver edificat 80 xalets en sòl no urbanitzable, però pel que sembla ser la cosa va encara més enllà i ja diuen que en quatre anys el número d'habitatges del poble es va doblar.

Alguns dels nous habitants d'aquests habitatges eren parelles angleses jubilades que volien venir a viure a España (sí, així li diuen...) a causa del millor clima i els millors preus (era l'època en que el canvi lliura esterlina - euro els hi era molt favorable). Per si no ho sabeu és força habitual trobar en Montroi i en els pobles del seu voltant aquests tipus d'habitants. I va ser precissament un d'ells qui va destapar tot el cas quan li van vendre un xalet d'aquests il·legal com "de luxe"... això sí, sense subministrament ni elèctric ni d'aigua corrent (ho substituien per panells solars i aigua de pous).

Però el que em crida a mi l'atenció de tot això és que, com sempre, només s'ha investigat el cas quan ha aparegut una denúncia prou ferma (en aquest cas d'un ciutadà britànic) però que si es molestessin a fer unes quantes indagacions d'ofici trobarien molts casos similars a aquests ja no només a Montroi sinó a molts pobles del seu voltant (i de la costa del País Valencià, i del Principat de Catalunya, i de les Illes Balears....) És una tremenda hipocresia que cada vegada que salta a la llum un cas d'aquests es tracti com a un cas aillat... quan de fet són els més comuns i tothom ho sap !

I és que en aquella zona (com en moltes altres) és un secret de coneixement públic que els ajuntaments han permés (i permeten) fer barbaritats urbanístiques i paisatgístiques per especular amb els terrenys. És força decebedor veure que la justícia es posa una bena més fosca de l'habitual en determinats casos en que, pel que sigui, no es vol arribar al fons de la qüestió. Penso que en un estat com cal això no hauria de passar, però clar... sembla que no estem a un estat com cal, ni tan sòls a un món com cal...

... però val la pena denunciar-ho i provar de canviar-ho, no?



Nota regant: Em contaven fa un temps que un grup de llauradors d'aquelles terres tenien els drets d'explotació d'un manantial que utilitzen per a omplir les basses que fan servir per a regar els seus camps. Doncs bé, un cert dia un promotor va comprar uns terrenys no gaire lluny amb la intenció de construïr una urbanització.... i al cap de poc temps el president dels regants anava parlant amb els del seu col·lectiu per a demanar-los que reguessin sempre que puguessin de forma que les basses no estiguessin mai plenes, ja que circulaven per la zona tècnics de la Generalitat de Baix per a comprovar si "hi sobrava aigua" i poder "cedir-la" per a usos residencials...


Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

dilluns, 8 de febrer de 2010

La xarxa i els peixos


(Encetem un micaco polític...)Xarxes

En una escena de la pel·lícula d'animació 'Buscant a en Nemo' es comenta que els peixos no poden fugir de les xarxes perquè cadascú mira de fugir pel seu compte malgastant d'aquesta manera les seves forces, i que si en comptes d'això es posessin tots d'acord en fer força cap a un costat aconseguirien escapar de la trampa. Sincerament no sé si això és cert o només un mite de la ciència però, per a mi, és la versió de Disney de la inoblidable "l'Estaca" de Llach que tan i tan ens ha fet somiar en alguna de les seves moltes versions.

I tot això bé a compte de que l'altre dia estava llegint aquest article de Vilaweb sobre política catalana i al veure el següent diagrama ...

Diagrama Vilaweb

... no vaig poder evitar pensar en peixos, en uns quants peixos catalans de diferents mides tancats dins d'una xarxa que és diu España i que proven de sortir d'ella pel seu compte sense mirar, pensar o parlar (ni m'atreveixo a insinuar qualsevol cosa semblant a coordinar) amb els altres que estan en la seva mateixa situació. També, haig de confessar, que d'alguns d'ells no sé si realment volen escapar de la xarxa o simplement el que volen és que l'amo de la xarxa els hi doni la millor posició possible dins d'ella.

I mentre tots ells segueixen fent els seus moviments jo miro la xarxa i el que veig és decebedor: els d'Esquerra s'han enfonsat ells solets quan se'ls ha donat una miqueta de poder; els de CiU segueixen com sempre, o sigui, volent manar; les CUP continuen com a l'eterna promesa pels independentistes d'esquerra, però per a molts independentistes de centre i tots els de dreta (què tambe n'hi ha i són necessaris) no són una opció a tenir en compte; els de Reagrupament ja s'estan barallant abans de ni presentar-se a unes eleccions i la "gran promesa sobiranista" per a molts és... el president del Barça ! Ja només això últim indica que estem molt malament ! Sincerament, no us agafaríeu a conya que la gran esperança del nacionalisme espanyol fos el president del Real Madrid?

Necessitem, i de forma molt urgent, algú que sigui capaç de generar il·lusió, algú que sàpiga aglutinar les diferents tendències i fer-les treballar per a obtenir les fites comunes (allò tan anomenat darrerament de crear sinergies), algú que deixi de banda la visió hispanocentrista de la política i de la societat, que sigui independentista de debò i no només de gestos i, per tant, conseqüent amb les seves idees i, sobretot, algú que vulgui arribar al poder no tan sols per governar sinó per a poder desenvolupar un projecte nou i dedicar-se a allò tan oblidat de servir al poble i fer una societat millor i més lliure. Perquè digueu-me, amb el cor a la mà,... penseu seriosament que cap dels anteriors ens portarà a la independència ?

Jo no.



Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

divendres, 5 de febrer de 2010

Sexe per a dummies


(Encetem un micaco sexual...)

Sex
Sex
Sex
Sex
Sex
Sex
Sex
Sex
Sex
Sex
Sex
Sex
Sex
Sex
Sex
Sex
Sex
Sex
Sex
Sex
Sex
Sex
Sex

Això em va arribar l'altre dia per correu electrònic i el vaig trobar genial. Hi ha que veure la de coses que es poden ensenyar amb uns quants bolígrafs... i sense escriure pràcticament !!



Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!