Badalona no té una platja meravellosa: la sorra és groguenca-marronosa, cobreix molt ràpid i l'aigua no està sempre cristal·lina, ja que tot i que de vegades està força clara el color de la sorra no ajuda (tot i que té unes tonalitats maragdes molt maques!), però des de que ara fa molts anys van començar a preocupar-se per cuidar-la sempre m'ha agradat anar-hi. He anat a banyar-me, a prendre el sol, a jugar a voleibol, a córrer, a menjar-me un gelat mirant els estels o simplement a passejar. És un lloc que, fora dels mesos d'estiu a hora punta, em transmet pau amb una gran combinació de sol, soroll de mar i espai a l'aire lliure.
No fa gaire temps que la platja ha guanyat un nou atractiu, el Pont de Petroli. Bé, realment no és un pont, és un vell pantalà que s'utilitzava per a descarregar el petroli que duien vaixells als antics (i ja desapareguts) dipòsits de la Campsa, però a una ciutat on anomenem Rambla a un passeig paral·lel al mar se'ns ha de permetre dir-li pont al pantalà. Som així els badalonins !
Doncs bé, al que anava... aquest Pont del Petroli recuperat ens permet gaudir d'unes fantàstiques vistes, ja sigui de la costa del Maresme, amb la gran muntanya de Sant Mateu en la part central, la Conreria a la seva esquerra i el Montcabrer a la seva dreta ...
... o d'unes postes de sols amb vistes a un dels darrers barris de la ciutat, a les horroroses xemeneies de Sant Adrià i a la intuïció de l'skyline barceloní, on es pot distingir la Torre Agbar, la Sagrada Família i el Tibidabo ...
... però a més de ser un magnífic mirador de la costa el Pont del Petroli és moltes més coses: és un lloc on els ciclistes encara "no s'han adonat" que no poden entrar damunt la bicicleta, un lloc on els pescadors "no s'han adonat" que no poden pescar i un lloc on les parelles de la ciutat i rodalies es juren amor etern... això sí, segons la moda imposada per l'escriptor italià Federico Moccia: posant un cadenat amb el nom de la parella a un pont i llançant la clau a l'aigua.
I és que això és el que fan els protagonistes de la seva novel·la 'Tinc ganes de tu'. L'autor va voler donar un toc de realisme al seu llibre i hores abans de que el llibre sortís a la venda va posar el primer cadenat amb els noms dels seus personatges a un pont sobre el Tíber. Una setmana després ja hi havien més de tres-cents cadenats i la moda es va estendre arreu del món. A hores d'ara, però, un no pot evitar pensar si la forma dels cadenats no ens facilita informació sobre la seva relació. Així, per exemple, potser els propietaris del següent cadenat s'estimen moltíssim...
... uns altres que tenen l'amor "algo chiquitito uooo ooo oooo"....
.... també n'hi ha que tenen una relació tan blindada que arriba a fer por pensar com és ...
... i, com no, hi ha als que se'ls està desgastant l'amor de tan utilitzar-lo ...
... i que ens serveix per a veure com un símbol aparentment inofensiu pot resultar un potencial perill al rovetllar-se i desgastar anticipadament les baranes de seguretat del pont. I just per això des de l'Ajuntament de Badalona miren de retirar-los de tant en tant, tot i que algun regidor assegura que "els hi sap molt greu fer-ho". Doncs bé, a mi no em sap gens de greu.
I és que potser sóc estrany, però per molt que ho hagi dit un autor italià famós jo no trobo res de romàntic un cadenat. I molt menys tancat i llançant la clau a l'aigua !! Un cadenat el puc associar a tancament, a prohibició, a evitar que algú s'escapi o fins i tot a cinturó de castedat, però mai a amor o romanticisme. No ho puc entendre, ho sento, i per tant no puc acabar d'entrendre aquesta follia en imitar el gest. Tot i que pensant-ho bé, tampoc no és gens inusual, ja que a una societat on el que prima és l'aspecte, l'aparença i l'ostentació és fàcil que cali el missatge que un determinat gest és una mostra sublime d'amor, tot i que en el fons no sigui més que un mer acte cerimoniós buit de tota passió.
Jo, per la meva part, seguiré pensant que la millor mostra d'amor és donar una abraçada, fer un petó o mirar als ulls de la persona estimada només perquè sí, perquè te l'estimes... i resaré per a que en una propera novel·la el senyor Moccia no converteixi en un 'gest romàntic' plantar mines antipersones pels camins !!
Nota Preocupant : L'altre dia llegia el següent ....
... doncs si el president d'EUA no ho sap ja m'explicareu qui ho ha de saber !! Quants millions de dòlars malgastats en serveis d'intel·ligència !!.
11 comentaris:
No sé on vaig llegir que al pont de Roma on la gent penja els cadenats han prohibit fer-ho perquè del pes que hi ha el pont té el risc d'esfondrar-se...
A Japó també ho fan.
http://tobuushi.blogspot.com/2009/08/units-per-sempre.html
A mi els candaus, les cadenes i els panys mai m'han acabat de fer el pes.
Prefereixo, com tu dius, una abraçada o una carícia.
*Sànset*
Diria que la tradició dels candaus té un origen anterior a la novel·la i que ve de l'est. A Riga, per exemple, hi ha un pont on tradicionalment totes les parelles hi posen un candau després de casar-se. L'ajuntament els ha de treure periòdicament, perquè se n'acumulen moltíssims!
Doncs... potser jo no ho faria, però crec que és maco. M'he llegit els llibres d'en Moccia i m'han agradat... crec que és bonic, que algú pugui traslladar el que llegeix a la vida real. Això sí, sense convertir-se en una moda, ja que té un significat important al darrera...
Segur que molts de nosaltres hem adaptat alguna cosa llegida a la nostra vida diària, segur!
Com escriure a les escorces dels arbres... Pobres arbres!!! El que passa amb certes coses de vegades és que hi ha una mena de tendència a creure que si l'amor i l'afecte no els trasllades a alguna cosa material, és com si no existissin...
Però encara que no hi hagi cadenats, ni fotos, ni marques deixades arreu, mentre un mateix en sigui conscient ja n'hi ha prou...
Jo també crec que tenim altres maneres de demostrar a la persona estimada el nostre afecte y amor, una mirada, unes paraules, un gest...
Unes fotos molt maques.
Diu que els sap molt de greu, suposo, per a quedar bé. Com dius, és una bestiesa. A més, el que pot simbilitzar el cadenat tampoc és gaire romàntic, que diguem.
Molt divertit el post! Aixo si, l'amor ha de ser graaaaaaaaaaaaaaaaan i lliure, que si es petit i amb candenat no val. :-D
Evidentment, per espatllar bens public s'haurien de posar multes. Sembla que la gent en gaudeix d'esser tonta...
Això dels cadenats més aviat em sona a obligatorietat, a tancament, a repressió i certament són nocius per la barana del pont.Trobo absurda i amb finalitats totalment comercials la iniciativa del Federico Moccia.
La foto del Pont de Petroli molt maca.
buf! relacionar l'amor amb els cadenats em dóna molt mal rollo! i a més em sembla molt antiestètic en els ponts o on siga. Em recorda Verona, a la casa de Julieta, que les parets estan plens de paperets amb desitjos amorosos. Molta gent els enganya amb xiclet perquè no té una altra cosa a mà i és molt fastigoset...
Publica un comentari a l'entrada