divendres, 17 de gener de 2014

Peticions i sobiranies

(Encetem un micaco analitzador…)

Ahir el Parlament de Catalunya va aprovar per 87 vots a favor i 43 en contra demanar al Congreso Español la competència necessària per organitzar el referèndum independentista programat pel 9 de novembre. A mi m’agradaria fer un parell de comentaris al respecte.

El primer del que vull parlar és de la petició en si mateixa. Hi ha qui diu que no aquesta petició al Congreso Español no s’hauria de fer per varies raons: seria reconèixer la situació predominant del Congreso Español en el procés, la independència s’agafa i no es demana, etc etc. Jo, tot i entendre aquests raonaments, penso que estan equivocats. Aquest gest no es fa 'per Espanya' sinó 'amb Espanya i per la comunitat internacional’.

Si Espanya fos intel·ligent el que faria seria rebre aquesta petició, acceptar-la i mirar d’aturar i recargolar tot el procés de la consulta el major temps possible. Ells passarien a controlar el ritme del procés. Per sort per nosaltres, sembla ser que Espanya contestarà amb un no rotund. I dic sort perquè de cara a la comunitat internacional que un estat democràtic denegui a part dels seus ciutadans realitzar un referèndum quan en altres casos similars ja ha passat (el Quebec) i en altres està a punt de passar (Escòcia) ens justificarà per poder realitzar qualsevol opció democràtica a partir del moment de la negació, des del referèndum a una declaració unilateral. O sigui, el ritme del procés el podrem marcar nosaltres sense haver de mirar què fa Espanya.

Per últim m’agradaria parlar del justificant que exhibeix Espanya per negar la consulta. Diu que és ‘inconstitucional’, i cimenta aquesta justificació en el fet que a la Constitución Española es diu que ‘la sobirania recau sobre toda la nación española’ i, per tant, una part de ‘la nación’ no pot decidir res.

Aquesta darrera frase demostra com d’antiga ha quedat la Constitución Española, de fet més del que sembla i tot. I és que aquesta frase s’emmarca en una tradició d’Estats-Nació que ja als anys 70 del segle passat era un concepte totalment caduc. El problema és que Espanya no és un Estat-Nació i que la ‘nación española’ no existeix. España és un estat que està format per diferents nacions, voler fer veure que només hi ha una és manipular la realitat per interessos particulars.

Els defensors d’aquesta idea es basen en dos preceptes: la ‘nación española’ sí existeix i la Constitución va ser votada per la gent. Evidentment eviten comentar que va ser votada al sortir d’una dictadura i en un ambient de ‘llibertat’ més que qüestionable (com es va veure anys més tard). Per una altra part si la ‘nación española’ existeix, com és que part d’aquesta nació (com ara Catalunya) tenen signes d’identitat col·lectiva continuats al llarg del temps amb centenars d’anys d’antelació als de la ‘nación española’ actual ?

Penso que de moment anem bé, ara a veure com continuem...

Me'n vaig al badiu...
Visca la terra !!

2 comentaris:

XeXu ha dit...

Les justificacions dels espanyolistes perden força i sentit, en especial quan es passen la constitució pel folre dels ous quan els interessa, però per algunes altres coses és totalment intocable. Es posen en evidència, però sembla ser que només davant nostre. Deu haver-hi molta gent que ja li va bé que la constitució es toqui per unes coses i per altres no.

Jordi ha dit...

Entenc la posició de les CUP però també entenc que aquest pas que s'ha fet és un pas tàctic, de procediment deixant a part el que tots voldríem: no demanar permís a ningú per decidir nosaltres.

Publica un comentari a l'entrada