En primera persona
Ara fa poc que fa un mes que som pares i voldria explicar-vos una mica com ha anat aquest canvi a les nostres vides. Per aquells que ja sou pares el que explicaré no serà res de nou, segur que la pel·lícula us sonarà força. Per aquells que encara no ho sou, segur que la pel·lícula també us sonarà força de la de vegades que ho haureu escoltat per par d'amics vostres que ja són pares, així que us demano disculpes tan a uns com a uns altres si us avorreixo, però em fa il·lusió explicar-ho !!
En Micaquet va venir, de forma natural, un mes abans del que li tocava. Al venir tan aviat no cal dir que tan la meva dona com jo estàvem força preocupats per veure si tot anava bé. El dia del part l'hospital estava saturat, era finals de 2010 i "misteriosament" molts parts van venir per aquella època. La raó? El famós "cheque bebé" que acabava aquell any. Ens van comentar les infermeres que en aquells dies van haver uns seixanta parts a l'hospital on estàvem i que havien hagut de demanar bressols a altres hospitals. "Misteriosament" també el dia 31 de desembre moltes de les persones que havien tingut un part avançat marxaven cap a casa, en alguns cassos a petició expressa dels pacients. Així que el primer que vam aprendre va ser que hi ha persones per les quals els diners o els dies de festa tenen molta més importància que la seva pròpia salut o que la salut del seus fills.
Vam passar-nos els primers cinc dies a l'hospital i com a bons novells els primers moments de canvi de bolquers o simplement d'agafar el nadó van ser problemàtics perquè no sabies ben bé com fer-ho. Però el pitjor de tot va ser l'aliment, ja que en Micaquet va venir justet de pes (no va anar a la incubadora però estava al límit). El primer que fan és recalcar-te l'important que és la llet materna i que s'han de fugir dels biberons com si fossin el dimoni... però clar, nosaltres teníem dos problemes: el primer és que el nadó era prematur, i aquests nadons es passen la major part del temps dormint, cosa que dificulta que s'agafin al pit i la segona,... bé, és que el nen era tan petit que el mugró era més gran que la seva boca !! Així que quan vam descobrir la tècnica per a que un nadó adormit és ventilés un biberó no cal dir que ens vam alegrar moltíssim !! Combinant els biberons amb la lactància materna, que va començar uns dies més tard (justament el 31 de desembre a les 23:58 i no és conya!) vam aconseguir que durant la seva estància a l'hospital en Micaquet només perdés 30 grams respecte el seu pes de naixement.
Va arribar el moment de tornar cap a casa... i els primers dies també van ser un caos ! La raó bàsica és que als primers mesos de vida el cicle diari del nen gira al voltant de les 3 hores, o sigui, cada tres hores s'ha d'alimentar ja que la resta del temps dorm (amb sort...) i també s'ha d'aprofitar per banyar-lo, canviar-lo, etc etc. I clar, per a un adult això costa de portar, sobretot per la nit ! Com ho fas?... puix dormint aquelles horetes en que ell dorm, aprofitant per a fer unes becainetes (voluntàriament o no) al llarg del dia. Ara bé, això no evita que acabis semblant un protagonista de "The walking dead" !
Aquesta nova etapa comporta nous reptes: curar el melic (que fa coseta perquè ho passa malament), mirar el color de les caquetes (aquest camp d'estudi apassionant tan entretingut que em va presentar en Dan), adquirir amplis coneixements pràctics en la utilització de l'esterilitzador, destresa en cocteleria de biberons, identificació de necessitats bàsiques del nadó mitjançant un anàlisi probabilístic del plor i moltes altres que de ben segur me n'oblido. Però voldria destacar el cas del xumet: si abans explicava que els biberons eren tractats com objectes del dimoni, els xumets són directament la representació absoluta del mal ! Ara bé, quan a les tres de la matinada el nen comença a plorar i tu ja l'has alimentat, canviat i netejat i veus que es calla quan li ofereixes un xumet per a tu es torna un objecte amb poder diví. Potser en Jan i el seu còmic "el Señor de los Chupetes" tenien raó !!
I ara comencen una nova etapa, l'etapa de sortir amb en Micaquet pel carrer, ja que fins ara només hem fet petits desplaçaments. Però sobretot és una nova etapa perquè avui acabo el meu permís de paternitat i haig de tornar de nou a la feina i... realment trobaré a faltar estar tot el dia amb ell, tot i que resulti esgotador !!
Nota Descriptiva: No us he parlat de com és en Micaquet, però... que voleu que us digui !! És maquíssim, amb força cabell castany i amb uns ulls foscos que et miren amb serenitat i que queden preciosos a la seva careta de 'bon jan'. No ha sortit gens ploraner, només plora amb avidesa quan arriba l'hora de menjar. Ara ja pesa més de tres kilos (una alegria per a nosaltres) i mesura més de 50 cm, cosa que va genial per anar omplint els pijames, que fins ara li venien grans ! Per cert, ja em perdonareu que no posi cap foto, però ja sabeu que això de posar fotos personals al bloc no m'acaba d'agradar... de fet, crec que en aquests cincs anys només he aparegut en tres fotos !!
7 comentaris:
Gairebé m'ha caigut la babeta de llegir-te... :P
Ànims amb el primer dia lluny d'ell!
Res, que la Rita m'ha tret les paraules de la boca... :)
Me n'alegro molt per vosaltres, i pel Micaquet també! Que té uns pares que se l'estimen amb bogeria!
Dintre de poc, com que n'ets un expert, fins i tot podries impartir màster d'aquesta nova ciència tan curiosa de les caquetes.. sembla tot un món!
;)
Felicitats i... a aguantar com puguis això de tornar a la feina!
Pobre nen... Com ha pogut voler adelantar-se l'arribada a aquest món cruel!!
Bé, que el tinguis sà i cuida'l!
Són unes experiències del tot inoblidables. D'una banda és cansat però de l'altra és extraordinàriament gratificant i es troba a faltar. Si va venir un mes abans del que tocava, senyal que tenia ganes d'arribar a aquest Món! Sort ha tingut, això sí, de trobar una molt bona família.
Brutal això que comentes de les parelles que avançaven parts pel xec-nadó. Hi ha gent que no té seny.
Molta sort i que el retorn a la feina sigui el menys dur possible!
Doncs enhorabona pel nou micaquet i gràcies per compartir amb nosaltres aquestes experiències tan tenddres.
Ja era hora que ens parlessis d'en Micaquet! Quin tros de pare més responsable! És bo de saber tot el que expliques, sobretot tenint en compte l'experiència del part prematur, i com us n'heu sortit (amb nota!). És una alegria que tot hagi sortit tan bé i que estigueu tan emocionats, pares novells, ja se sap. Espero que el primer dia lluny d'ell no se t'hagi fet difícil, però suposo que devies mirar el rellotge cada dos per tres per veure quan venia l'hora de marxar cap a casa. Un petó molt fort pels tres de casa!
Moltes gràcies pels vostres comentaris !
Publica un comentari a l'entrada